divendres, 29 de novembre del 2013

Per què no....?

On treballo, a l'Institut de Sils, tenim una pissarra dels aforismes i les diferents tutories són les que s'encarreguen de l'aforisme de la setmana, i aquesta setmana tocava a la meva, el grup Armstrong de 4t d'ESO. De fet, la paraula aforisme no deixa de ser una "proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la". No us diré quina és exactament ja que seria avançar-me a dilluns que és quan l'escriurem, però sí us diré que parlava de preguntar-se "Per què no?". Com a tutor, he cregut convenient relacionar-ho amb l'ambició que han de tenir per voler ser més i millors, de no conformar-se, de treballar i esforçar-se... Sortint de la classe m'he adonat que també m'ho havia dit a mi. Com que espero que de les moltes coses que els dic, d'alguna em facin cas, he cregut donar-me exemple a mi mateix.

Arribo a casa amb l'objectiu ben clar. Canviar-me, calçar-me i a córrer. Fa dies que en Manel em va manifestar la seva intenció de córrer la Marató de Barcelona i m'hi va engrescar amb la promesa que en Sergi vindria. Ja feia temps que ho pensava perquè estava ben perdut i no sabia res més que tornar a on va començar tot.

Doncs això, surto de la porta de casa acompanyat de l'Hera i la seva mestressa fins a la sorrera que hi tenim a prop. Sabia la ruta que tenia intenció de fer però no el camí que havia de seguir a partir de cert punt. Enfilo el caminet que porta a Constantins i agafo la carretera dels ànecs fins a un passallís. A partir d'aqui, he seguit la carretera que millor estava i m'ha dut on volia; al bicicarril. Duia 5 quilòmetres i els meus càlculs eren que me'n sortirien uns 10. Anava molt bé de temps i amb bones sensacions, i amb els ànims amunt. Fins a casa sabia que aniria pujant mica en mica, com si anés direcció Les Planes. He tingut algun moment d'esbufegament màxim però l'he reconduït amb eficàcia. El ritme seguia essent molt bo i molt millor del que esperava. Quedava el repetjó de Can Casademont just quan iniciava el darrer quilòmetre del meu test i no podia ser que me'l tirés pel terra. He serrat les dents i, un cop a dalt, m'he espremut fins a fer el 10è quilòmetre, per deixar-me anar durant un altre quilòmetre per relaxar les cames i les pulsacions.

Per què no puc córrer altre cop 10 quilòmetres amb menys de 50 minuts? Ja tinc la resposta.

"Perquènoejant" el camí...