Sabates noves i homenatge

Vaig fer tard a les inscripcions per mandra, per saber que no em tocava, per no anar fer malament a ningú...o ves a saber. Però per desgràcia d'en David i meva, ell no estava recuperat d'unes molèsties al genoll que li impedeixen pedalar. Em va cedir el dorsal, tot i que des de la web ja adverteixen que és personal i intransferible, i dient això m'arrisco a que em desqualifiquin. Però no competeixo, comparteixo un homenatge! I aquest és el motiu pel qual avui era puntual a l'Snack per anar cap a Sant Joan les Fonts. Havíem de passar a recollir en Tito per territori nyerro i anar fins la sortida.

Recordo la cara d'en Tito quan ha obert la porta del meu cotxe. Això groc ho tenia la teva bici? El silenci com a resposta amb una mitja rialla li han fet veure que anava amb montura nova. Sí, m'he comprat una bici i a vegades penso que m'he tornat boig. Però dies com avui em fan sentir tan bé. Bé, repeteixo marca però pujo nivell; una Canyon Ultimate CF SL 9.0 LTD, edició limitada del 125è aniversari de Mavic (una marca de rodes i altres components). És més maca en directe...hahaha!

Arribem i en Jordi també ha fet la mateixa cara. En Txema em parlava d'aixecar rajols. Ai la jovenalla! En Manel l'ha agafat i si ha fet una petita volta. Semblava un nen amb sabates noves, tot i que el divendres ja l'havia estrenat voltant per Mas Llunès, Brunyola i Osor. Què dir-vos? Que va ser una sortida de les que fan afició. Males i bones sensacions i dos hores ben aprofitades per trencar el ritme frenètic del meu cervell. El vaig treure de punt...

A la sortida i quan veig en Jordi Arbós amb l'Òscar D'Aniello, amb qui l'any passat ens vam fer una foto al damunt d'on acabaríem avui. Faig una falca! Ja fa temps que tinc pendent veure el documental Ciao Pirla! que va fer l'artista que us deia, en homenatge al seu pare. Us deixo el tràiler aquí i d'aquesta setmana no passa! Veureu, a més, que parla d'en Xavi Tondo, el que avui homenatjàvem! Torno... I veig que m'he deixat el dorsal! Sort que en Manel m'ha dit que m'espavilés per anar-lo a buscar. Una sèrie i un balí gastat. Ens hem avançat una mica per sortir millor. Els clacs de les cales ens avisaven de la sortida ja que no hem sentit o no han tirat el petard.

Als primers metres en Tito em deia que seguíssim en Jordi Clermont, amerenc i guanyador de l'anterior edició, però no era el que em convenia. Volaven enmig de la serp que dibuixàvem els ciclistes. En Txema m'ha atrapat i l'he seguit durant uns quants quilòmetres fins que m'he menjat una rotonda i l'he fet per on no tocava, perdent la seva roda i la possibilitat de tornar-m'hi a enganxar. En Jordi m'ha atrapat de seguida i l'he seguit fins que m'ha tret de punt. He anat seguint grups i saltant cap a d'altres que portaven millor ritme però al final tots petàvem allà mateix. En Manel, la meva darrera esperança de tenir companyia, m'ha estirat i esperat a Fares però a Serinyà m'ha estat impossible. Ara sí, buscar-se la vida fins que m'esperessin de nou. M'ho estava passant bé i tenia sensacions contradictòries segons el moment que passava. M'he defensat prou bé fins a Banyoles, arribant amb una mitja de 40 quilòmetres per hora!

Començaven els repetjons fins a Santa Pau. A Sant Miquel m'he trobat bé, les cames estaven a lloc. A més, en Manel s'ha parat a fer un riu per esperar-me i m'ha dit que anés endavant que ja m'atraparia. Ja ho sabia prou bé. El següent, el més suau, l'he fet amb un grupet molt bo i just coronant ens hem posat a tirar. Quan em tocava a mi ha passat un tàndem amb un grup al darrera i m'hi he enganxat. Com rodaven! Crec que al repetjó sortint de Mieres he pagat l'esforç. Se m'ha fet llarg i he acabat sense grup ni roda a seguir. A la baixada n'he vist un i m'hi he llençat. He serrat les dents de valent per atrapar-los. Venia l'aproximació a Santa Pau i el posterior coll fins als volcans Croscat i Santa Margarida. En Manel ha arribat amb un company que l'ha dut en volandes. I uns metres més endavant ja veia tres ciclistes més del club. Només podia ser que el Tiet anés amb l'equipació del club i compartís carretera amb en Jordi i en Txema. Quina il·lusió tu! Em sentia el més afortunat del món per tenir-los allà, i m'esperaven a mi. Fins i tot algun galifardeu ha preguntat qui era el líder i, disculpa'm Albert, he dit que era jo sense ni dubtar-ho. De fet sóc el líder més fluix de la història però ho compenso com puc. En Jordi s'ha acostat i ja no m'ha deixat fins que m'he despenjat passat Santa Pau. Crec que hem fet molta enveja a molta, molta gent.

Baixant de Santa Pau m'he fet el valent i he tirat del grup. Em sentia bé i hem agafat velocitat ràpidament. Sabia que em passarien en qualsevol moment però allò de les sabates noves que us deia. En Jordi m'ha picat la cresta i amb raó. Vinga a fotre perdigonades que després necessitaria. Ja només he fet un relleu més a la llarga recta de Bianya. La metxa estava encesa. S'acostava Capsacosta i les sensacions ja eren de fatiga. Les primeres rampes m'han tocat però he aguantat com podia. Pujava amb cadència, com em va dir en Manel a la Remences de l'any passat, i li ho he recordat. No els he pogut seguir gaire més. Estava cansat i em quedava bastant. Ja és la segona vegada que Capsacosta em toca la moral. Em passaven corredors com si res però no m'he capficat. Era qüestió de seny. Al coronar m'esperaven a l'avituallament, que ha quedat sense napolitanes de xocolata per la golafreria d'alguns. Seguia encantat amb veure com m'estiraven i es preocupaven per mi.

A Sant Pau de Segúries ha començat el compte enrere. Perseguint i agafant un grup en el que un corredor sol ens ha dut volant fins a Llanars a mi i a Setcases a ells. Em costava seguir-los la roda i he fet la goma un parell de cops fins que a Llanars, enmig del poble, la corda s'ha trencat en el repetjó que hi ha. Els he dut uns 500 metres a tocar però no podia amb la meva ànima i sabia que aquell no era el meu lloc. Discretament i sense dir res, els he deixat gaudir. Em notava vent de cares però havia d'anar fent. He dut una rèmora enganxada al cul durant tres o quatre quilòmetres i quan m'ha passat no m'he ni ensenyat la roda perquè ha canviat el ritme. M'has guanyat noi, però la meva companyia val més. La propera vegada no t'avisaré quan em moqui... Sort que d'aquests n'hi ha pocs i els que venien pel darrera s'han ofert a portar-me fins Setcases. M'han animat i tot! Compartir, collons! He avituallat amb consciència del que em venia per davant. Ja feia estona que una lleugera pluja ens beneïa.

Al pont de Setcases he començat a sentir el tic-tac abans de l'explosió. El primer quilòmetre l'he fet molt bé, millor del que em pensava. Llavors, les 36 dents del plat petit se m'han entravessat una rera l'altra. I pum! He quedat més fregit que si m'hagués tocat un llamp. El meu pedalar era pitjor que el drama de quan es mor la mare d'en Bambi o quan l'ET torna al seu planeta o quan el fill descobreix que les històries del pare eren veritat a Big Fish (aquí ploro sempre! Sanglotant i tot!). No sé què pensava per seguir endavant. Ni a la barrera m'he revifat com altres vegades. Comptava pedalades assentat i després m'aixecava. Veia el de davant que feia esses i jo pels meus cognoms que no ho faria. El drama ja passava a ser comèdia perquè feia riure (mireu la foto!). Veia en Juli davant meu i pensava que els àngels em venien a buscar. No sé si he gastat alguna vida de les 7 que té el gat negre. Al descans, ni el nom que té. Sort que m'agrada Vallter i tornar a veure els amics a dalt ho valia tot. M'he trobat en Christian Meier baixant i m'ha fet ràbia no poder-li haver fer millor paper. A hores d'ara deu patir per mi... A les esses m'ha faltat fer-me la clenxa al costat, com em feia la mare quan era petit, per sortir decentment a les fotos. Ja seria hora de tenir-ne una per emmarcar. Si no hauré de trucar en Jordi Carruana que hi té traça amb això de pedalar i fer fotos. Una essa, una altra essa, fins que m'he menjat la serp. Els pàrquings són un desert immens per mi però un crit d'ànim conegut m'ha fet arribar.

He tret les cales i m'he parat a respirar. Estava bé però necessitava un moment de pausa per canviar el xip. En Jordi i en Txema s'han acostat però els hi he fet que tot estava en ordre, d'aquella manera. La Pepi i la Maria patien per mi. Els pares d'en Jordi i en Manel havien pujat allà. En Miquel m'ha aguantat la bici mentre anava a buscar una botifarra que he engolit. He vist la Xènia, quan en Manel Senior m'ha dit si volia baixar amb ells i no he ni dubtat. Prou de bici per avui eh maco!, em deien les cames. Una mica de fruita i un parell de recuperadors de civada en honor al nostre líder. Tothom tenia fred i jo encara no havia pogut ni sentir-la. La baixada ens ha destapat la caixa dels draps bruts d'en Luigi i en Jordi. Déu n'hi do nois! Jo ensenyant fotos de quan érem petits i la Pepi donant pèls i senyals. En Tito i en Jordi han baixat rere la locomotora Txema, o Jose. Per la 5a edició, m'apuntaré abans (si m'hi volen!), ens emportarem les famílies i dinarem baixant!

Quin plaer. Quina delícia. Quina il·lusió. Quin honor. Quin ves a saber què... Puc dir que he compartit una altra marxa amb vosaltres. El meu gran repte és fer-na una tots! Mentre, quin dia veniu a dinar a casa? Si no, en Tito ens plegarà!

"Sabatesnoveshomenatjant" el camí...

Rocacoll i terra...

Uns dies abans ja sabia que acabaria sortint el dissabte amb l'Albert. Feia temps que no fèiem un mano-mano i com que el dijous no el vaig voler seguir, el dissabte no podia fallar. Després de posar-li la mel als llavis amb rutes inimaginables pel meu estat de forma actual, ens vam decidir pel meu bateig i la seva estrena anual a Rocacorba.

Mentre les campanes marcaven les 8 del matí, el líder arribava on havíem quedat. Puntualitat suïssa, que en diuen. Ell ja venia calent i suant, tot i que l'aire era fresc. A mig Mas Llunès ja vaig veure que quelcom no rutllava. Notava com si no arribés prou aire als pulmons. L'anèmia em va passar pel cap però també podia ser el ritme setmanal i laboral seguit. Callat i pensant que remuntaria ens vam plantar a Banyoles amb una mitjana de 31 quilòmetres per hora. Que havíem anat massa ràpid, m'ho confirmarien les cames més tard.

Després de travessar Mata i Porqueres vam enfilar el port. Una parada miccionatòria i amunt. El port no el recordava de les vegades que li havia mirat l'altimetria (Gràcies Raúl!). D'altres vegades me'ls sé de memòria amb percentatges, rampes i quilòmetres. Però tenir una enciclopèdia al costat feia que sàpigues el que venia i m'esperés el pitjor. Primera part suau, em va dir. No sé, però a mi aquells percentatges ja se m'enganxaven massa. Des de que després de la Minera, en Jordi em digués que el seu percentatge màxim és el 6%, que penso quin és el meu percentatge ideal i crec que ha de ser negatiu. Ni les enllaçades abans del descans em van distreure.

L'Albert, que m'havia esperat, em va dir que venia lo bo; 4 quilòmetres al 9% de mitjana. Les primeres rampes et deixen clavat i les que et vénen al davant, encara més. Renoi tu! Sentia l'Albert xerrar i ni contestava. Em pensava que cauria de la bici de costat de lo lent que el feia anar. Els seus ànims em feien baixar pinyons per atansar-m'hi per moments, quan la pendent ho permetia. El segon descans era més curt i, aquesta sí la recorda, la darrera part era dura altre cop. A més sabia que quan et pensessis que eres a dalt, doncs no. Aquí vaig tenir la sensació de pujar el Coll, tant per pendent, com per paisatge, com per sensacions, com per anar enrere gairebé. Hi volia tirar una foto i tot de la similitud que hi trobava. Tot i saber-ho, tot i tenir-ho present, el darrer quilòmetre se'm va fer llarg. L'Albert m'escalfava i m'hi acostava però no podia avançar més ràpid. Crec que coincideixo amb en Manel, tal i com em va dir l'Albert, que Rocacorba és més dur que Vallter.

La tornada va ser un invent dels meus. I quin invent! Primer em vaig deixar portar pels repetjonets que tant li agraden a l'Albert, encara que la fama me la emporti jo. És dur provar-ho quan no tens cames. A dins Palol de Revardit vam agafar una carreterota estreta que quasi ens duia al trencant que jo volia enganxar. Camí de Sant Martí de la Mota ens vam sorprendre pels 4 quilòmetres de pujada enganxosa i pastosa que ens vam trobar. Les sensacions eren pitjors cada vegada, tot i estar-ho donant tot a cada pedalada. Llavors on m'esperava un asfalt radiant... Sterrato! A mi em sabia greu per l'Albert però ens hi vam animar. Quasi un quilòmetre i mig deuríem fer fins a Sant Joan de Montbó! El descens d'aquest també ensenyava una pujadeta maca per fer si estàs per la zona de Canet d'Adri.

Fins a casa va ser un rosari de voler i no poder. Llorà, res. Pla de Sant Joan, pitjor. Les Serres, per plegar. Sort del tanc recuperador a Can Jans! Aquí encara els puc fer alguna sèrie de veritat...

"Rocacollterrant" el camí...

Club i tiet...

Ahir vam celebrar la tradicional sortida a Vallter 2000 amb el Club Atlètic Amer-Hipra, en una data ja consolidada i que ens reuneix a tots per gaudir de la bici. No eren ni les 8 del matí quan davant l'Snack ens trobàvem tots per uns sortir amb bici i els altres anar fins a La Canya amb cotxe per iniciar la nostra pedalada allà. Sí, heu encertat. Vaig sortir des de La Canya, que amb 100 quilòmetres vaig molt ben servit. Per aprofitar el trajecte amb cotxe, vaig acompanyar els valents durant gran part del trajecte fins a Sant Esteve d'en Bas. Fins i tot els vaig fer de cotxe d'equip per pujar-los fins al túnel amb un trascotxe que feia serrar les dents a més d'un. Això sí, tots van coronar junts. Ja els tenia una mica tous...però no prou.

A La Canya em vaig trobar en Juli que feia molt que no veia. Les seves poques hores de son li deuen servir d'entrenament perquè el veia més fi que mai. També se'ns van afegir el tiet Pere, en Joan Pujol i en Carles Aulinas. Els professionals van arribar ben puntuals després de travessar Les Preses amb una boira molt espesa, que tapava el dia radiant que ens feia. Foto de grup i en dansa.

Vam anar tots junts fins a l'inici de Capsacosta i ja d'inici es va trencar el pilot en diferents grups. A mesura que passaven els quilòmetres, el ritme augmentava i les meves cames m'avisaven que no tenien gaire bon dia. Ens vam quedar amb en Juli sols mentre gaudíem d'un dels millors ports que he fet mai. Sempre m'encanto mirant els paisatges i aquest és un regal. Se'm va fer més llarg del que em pensava ja que hi ha unes corbes que pràcticament són calcades. A dalt, ja ens esperaven quasi tots fent l'avituallament típic de cada any. Que si has reservat, que si fes-t'hi una mica, que si encara no sues, que si... Tothom hi tenia la seva a dir. Jo havia patit més del compte, però sé que és el que hi ha per no entrenar gaire.

El camí fins a Setcases, tot i fer-lo a ritme baix per anar amb el grup, em va madurar les cames. Només les instruccions de moure la pomera em van fer saltar del grup per entrar a Setcases amb uns metres d'avantatge. No en van faltar gaires més perquè en Joan Marcó arrenqués com cada any a peu de port. Quina facilitat té quan la carretera pica amunt. Vaig ser l'únic que va parar per fer un traguinyol i ni mai que ho hagués fet. Em van passar tots i em van agafar uns metres, que després en serien molts més, fins a no tornar-los a atrapar. Només, i durant el primer quilòmetre, vaig atrapar en Pere. Em va anar molt bé perquè el seu ritme constant i la conversa mantinguda em duien fins gairebé la barrera. Mira que em va costar perquè, de sobte, les cames em van quedar toves. Si era un ocell ja marxaria ràpid, pel gel que m'havia pres a Setcases.

Vallter és un port que també m'agrada molt. El descans després de la barrera fa que trobi les cames i el cap per seguir endavant i més ràpid. El seny d'en Pere no em deixava cremar-ho tot. Quan vaig anar a Rasos de Peguera em va fer pensar amb un Vallter desordenat. Allà vaig fer un sobreesforç a mig port i ho vaig pagar. Aquesta vegada quiet jau coloma amb el tiet. Vèiem en Pep Boada uns metres per davant i ens hi atansàvem lentament. Ens va comentar que havia trobat un ritme que li anava molt bé. Encarant la tercera part (divideixo Vallter en tres parts sempre), les cames tornaven a flaquejar. Ens vam creuar en Ramonet, que em va deixar blanc al dir-me que baixava per pujar per tercera vegada. Quin crack! Els pàrquings i les enllaçades no van ser el meu punt fort aquest cop. Em va fer especial il·lusió que l'Albert hagués vingut a buscar-me i tornés a pujar l'últim quilòmetre amb en Pere i amb mi. Qui serrava les dents era jo. Anava força cuit i quedaven un metres. Plat!, però amb feines el podia moure.

A dalt vaig preguntar, com si d'un periodista es tractés, per com havia anat. En Joan va fer la pujada sol. L'Albert i en Carles Aulinas van pujar xerrant i sembla que a molt bon ritme. En Txema treia el que tots li sabem. En Xavi Pantani va fer recordar aquelles gestes. En Jordi va pujar de menys a més. L'Edu va poder observar la constància de ritme d'en Juli Antón. En Lluís Bateria va haver de remar amb tres braços. Els Brugué encara és hora que els caigui una gota de suor. I així uns i altres...

Reagrupats a dalt i altre cop a Setcases després del descens, començava la boja tornada de sempre. Ritme i més ritme. Intents d'escapada. Metes volants (Juli, ben treballat!). Repetjons que destrossen. Descens vertiginós a Capsacosta. Aquesta vegada només tenia cames durant pocs segons. Podia fer un petit esforç i prou. En Jordi em va començar a fer avançar posicions per preparar l'esprint. En Joan també ho va voler fer però em va destrossar completament. I a més, en Txema arranca i s'emporta en Joan Pujol, a qui havia explicat que faríem esprint i no me l'esperava. Estava mort però vaig pedalar el menys lentament possible. Els metres passaven i vaig veure que havien saltat massa aviat i que el semàfor era aprop. Victòria!!! I em vaig passar de llarg el trencant... L'abraçada d'en Txema va ser de les que fan història. Chaves i Matthews!

El dinar posterior de germanor va ser genial. I el sopar sorpresa d'aniversari del Tiet encara més. Quantes mentides endolçades li vaig dir pujant a Vallter.... Per molts anys Pere!

"Clubtietant" el camí...

Hort i sèries...

Quins cops de caps feia al final de l'etapa de la Vuelta. Ni l'emoció m'aguantava... Suposo que això de dinar tard i voler pair per sortir combinat amb ciclisme per la TV fa que els ulls se'm tanquin. Però bé, m'he canviat i baixat fins al poble amb cotxe. Ja estava damunt la bici, pensant què faria i com ho faria amb la mandra que tenia que m'he decidit a escriure un missatge a en Fèlix Castillo, el que va quedar 3r a la crono, per saber si sortiria. Premi! L'he desdit d'anar a fer btt i en 10 minuts ja sortíem.

La veritat és que quan li preguntava si sortia m'ha dit que tenia intenció de fer alguna sèrie i després anar a córrer. Li he parlat de Ca de Mont, ara em pregunto perquè ho he fet, i hem sortit cap a Les Serres. M'he fixat que té un pedalar molt lleuger i que sap sortir amb calma durant els primers quilòmetres, no com un servidor el dilluns. Les cames me les he notat millor però no per tirar coets encara. Hem parlat dels entrenaments que feia i que ahir va fer un test de corona a Strava. I jo li he dit que el nostre test és la Volta a Les Serres. Que si s'ha de rodar bé, que t'escalfes, que si mitges, que si reservar... A la Vall del Llémena com aquell que no vol la cosa hem vist per darrera un ciclista professional, Lasse Norman Hansen del Garmin, i al passar-nos he fet com si ens hi poséssim a roda. En Fèlix ha saltat i apa! Com roden aquesta gent. Crec que l'hem seguit durant uns deu minuts però m'ha deixat més madur del que seran mai els meus tomàquets de l'hort. Sort que ha anat cap a Les Encies...

En Fèlix m'ha comentat que li havien parlat de Ca de Mont però el dia que hi va voler pujar es va trobar un ramat de vaques que li van impedir seguir més enllà. Ja li he dit que era el lloc ideal per fer sèries perquè trobes un repetjó rere l'altre i no pots agafar mai un ritme. Quan baixava el pendent, m'esperava. A la corba que s'enfila més però, ja li he dit que fins a dalt no em busqués més. Bé, si hi arribava. En veritat, allà m'he vist millor de la darrera vegada que hi vaig anar amb en Joan i en Jordi. La rampa de portland se'm segueix entravessant, evidentment. La tornada ha estat més tranquil·la i fent-la petar. Avui tenia xerrera i li dec haver cardat un mal de cap... Era la manera d'agrair que m'hagi tret la son de les orelles. Sempre ho he dit que, per mi, compartir és el millor que hi ha. I aquests quilòmetres espero que en siguin més.

Quan he arribat a casa també he fet transició. M'he calçat les bambes i he corregut 300 metres perquè l'Hera sortís a passejar una mica i m'he anat a veure la selva que tinc com a hort. Quatre tomàquets que s'han pogut salvar i un munt de sideretes per fer oli picant? Algú en vol?

"Hortiseriant" el camí...

Feina i bici...

El títol avui no m'ha costat gens de trobar. Torno a anar amb bici el dia que torno a la feina, com allò d'agafar bones costums. Espero que no sigui una "promesa d'inici d'any" i que ho fem durar una mica més. Les darreres setmanes he sortit un dia com a màxim i reconec que la ganduleria em guanyava abans de ni plantejar-m'ho.

Avui m'he decidit. Potser perquè feia una tarda maca i perquè dissabte amb el Club Atlètic Amer Hipra (seguiu-nos a Twitter o la pàgina web) fem una sortida fins a Vallter 2000 i li he de treure la pols o el rovell a les cames. Però no he començat bé...m'he deixat el bidó d'aigua al congelador! Que fresca era l'aigua quan he arribat a casa, i que seca la gola! Alguna benzinera hi haurà pel camí i compraràs una ampolleta d'aigua, m'he dit. Però també m'he deixat els diners al cotxe... Què hi farem!

Enfilo Les Serres ben content i amb l'intenció de no treure el cor per la boca en cap moment. Ja us dic, no feu cas a les meves intencions perquè el cor, el dinar, els pulmons i tot el que es pugui treure per la boca hi ha estat a tocar quan coronava. Que si el plat muntat, que si faré el meu rècord, que si em persegueixen, que si hòsties amb vinagre. No és bo, tinc una edat ja. Tinc pendent una revisió completa i hauré de tocar-li el voraviu al meu coach, a veure si es recorda de mi i em vol acollir. Doncs això, el planer fins abans de baixar les Serres ha estat un drama, que s'ha fet etern. No he pogut ni pedalar a la baixada. Estic fatal. Haha!

Sort que la Vall del Llémena té aquells aires revifadors i només dos repetjons em distanciaven d'un pedalar fàcil fins a Sant Gregori. I en el dia de Sant Tornem-hi, patró dels Quinaires, li he resat una pregària en forma de plat i ritme. He perseguit una moto durants cinc metres! Que bé em sentia, tot semblava fàcil. Però sé que aquella moral pels núvols no deixa de ser un miratge. Com diu el Senyor dels Cinc Sant Martins, falta molt. I jo ni m'hi atanço a aquest falta molt. Estaria entre falta més i falta massa. Tot es fa seny. Ara que en Lucho ens recorda en Ziga-zaga, jo m'aixecaré ben d'hora, ben d'hora per anar a treballar. Of course! Que aquest any estreno i hereto càrrec. I com amb la bici, voldré estar a l'estada. La confiança dipositada amb mi és com la dels companys amb bici quan em diuen que sóc el més ràpid i que sempre els guanyo a l'esprint. No és lo meu, ho sé. Ho faig tan bé com sé. Ho dono tot. I em deixen guanyar. I els hi estic agrait.

El sempre perillós pas per Girona avui encara ho era més. Quina quantitat de cotxes! Ni un ensurt i sortint de Vilablareix he vist un tractor. Canvi de ritme al canto, però anava massa ràpid i les cames ja no responien durant el temps necessari. Ara sí, calma fins a casa. Vent a favor a Estanyol i el plat durant 500 metres. Quins cops de pal em fotia a mi mateix! Seny!!!! Sort que he coronat i llavors ja sí, m'he deixat anar fins a casa.

"Feinabiciant" el camí...

Variants de bastos...

Ja que ho havia proposat i, al final, fèiem la ruta que els havia proposat, no podia fallar. Mira que m'han fet llevar aviat, en Jordi i en Txema. Hem quedat a Trullàs i amb dos minuts he vist que aniríem un pèl ràpid, més del que em pensava. Això sí, hi ha hagut moments en els que m'ho he passat com un nen petit.

El rodar tan fàcil d'en Jordi ens duia fins a Estanyol i Aiguaviva, on ens hem decidit donar-li un relleu. Primer en Txema i, després, m'ha tocat a mi. M'he fet perseguir després d'una rotonda on he sortit amb un coet al cul. M'han atrapat, tot i arribar a 57 quilòmetres per hora. Res d'estrany, que m'atrapessin, és clar. El pas de Girona també era més ràpid de l'habitual ja que el poc trànsit d'aquestes dates hi acompanyava. Per cargolar-nos una mica més, en Jordi ha començat el seu recital a les variants. Primer a la de Sarrià, on amb molta facilitat no hem baixat de 40 km/h... Quina coïssor de cames, Déu meu! I ja em preparaven per la de Banyoles... Els repetjons fins a Palol ja hem anat massa ràpid, perquè quan la carretera pica amunt, en Txema es transforma. He fet el primer relleu i no en devien tenir prou que m'han passat parlant i rient. M'he enganxat com he pogut, aquesta primera vegada. A la segona, ja a la darrera recta per arribar a la rotonda que ens duria a Mata, no he pogut. Ha estat massa per mi... Només sentir que altres vegades van més ràpid, he sabut que no era el meu lloc.

Ni la calma travessant Porqueres i Banyoles ha servit per recuperar sensacions. Sort que han tingut compassió i el ritme no era alt. En Txema ens ha ensenyat un camí que porta al Collell i el Torn, i t'estalvia el pas per Mieres. La carretera està molt bé i hi ha poc trànsit. A més, ens hem trobat un raió petit al costat de la carretera, que s'ha deixat tirar fotos i tot. Jo patia per si ens sortia la mare i en Txema se'l volia emportar... Arribant a Santa Pau anava força madur i sabia que, com sempre, el primer quilòmetre se'm faria dur i que després, revifaria. I la revifalla ha vingut amb un moment d'espera cap a la meva persona. M'he posat a davant i fins a coronar. M'ha fet il·lusió i tot, dur-los a roda.

La tornada fins a Amer ha estat molt ràpida. Des del vent a favor a la llarga recta de Les Preses i els relleus continus, ens feien pujar la mitja. Sortint de Sant Feliu he començat a cremar balins. M'ha faltat gairebé res per arribar a 70 km/h al pas pel cementiri de Les Planes, i mireu que he tingut la sensació de poder anar més ràpid. Però no. Al poble nyerro, ha començat la partida i els trumfos eren bastos. En Txema s'ha encès perquè a la Pirenne l'he passat i ell m'ha repassat de manera espatarrant. Cop de pal! Ni somiant els podia seguir. Sort que la baixada dels Peluts m'ha refet i m'hi he atansat. Ja tenia roda. He aguantat el cop de pal d'en Jordi i encara li he pogut tornar. Fèiem esprints...!!! Fins a Can Melitón, molt de seny i respecte entre la patuleia. Aquí els cops de pal s'han anat tornant; Jordi, Quimi, Jordi, Quimi, Txema... Sortint de la nova rotonda d'entrada a Amer, ens hem ajuntat. Al pas del Rieral, he començat a mirar enrere. En Txema és molt juganer i en Jordi venia amb ganes, i jo de reüll. Quan els he vist que aixecaven el cul del seient, no he mirat més enrere fins que he vist que no se'm posaven al costat. Victòria! Hahaha!

La pujada a Sant Martí i la tornada fins a casa millor no les explico perquè ha estat un patiment continu. M'he deixat entabanar i se m'ha fet etern. No sé si mai he pujat tant lent a Sant Martí...

"Bastosejant" el camí...

L'AVE de la Mina...

Amb dos lladrucs de l’Hera m’he despertat. No sé què la deu haver espantat, la veritat. Faltaven nou minuts perquè el despertador em desvetllés del son fràgil que tenia. Sí, les 4:51 hores del matí o de la matinada. Calia llevar-se aviat, tot i tenir les coses preparades de la nit anterior, per anar fins a Amer per carregar les bicis a la furgo de l’Albert i anar a buscar en Jordi per repetir el procediment. Hem sortit puntuals i ens esperaven més de 100 quilòmetres fins a Berga per participar en la I Marxa Cicloturista Ruta Minera. Us n’havia parlat fa temps i després vaig deixar d’escriure. Això de no disposar d’internet a casa fa que allò d’escriure, que tan m’agrada, no passi sovint. Quan volia escriure no tenia internet i quan tenia internet no pensava en escriure.

Retorno. El camí ha anat perfecte. Ràpid, sense trànsit i amb bona companyia. Arribats i amb la furgo aparcada prop de la sortida i arribada, hem trobat en Toni i la Nuri. Allà hem pensat en com podíem tenir els dorsals que ens havien agafat en Txema i en Manel, que van passar la nit a Berga, així com en Salva amb al seva família. La Nuri ha dut en Jordi a buscar-los mentre nosaltres ens canviàvem. Tot apunt i cap a la sortida. Jo com sempre amb un maillot que pesava una tona, entre gels, barretes, magnesis, sals i tot el que podia necessitar.

La sortida ha estat més tard del previst, temps que he aprofitat per fer l’única foto del dia. Al ser neutralitzada fins a sortir de Berga, els cicloturistes anàvem més tranquils del que es va a altres marxes. Ben pensat, a part de la neutralització, el que ens venia per davant feia respecte. Ens hem partit en dos grups. Txema, Toni i Albert per davant i Jordi, Salva, Manel i un servidor per darrera.  La carretera que ens duria fins el Coll de la Batallola ja la coneixia del dia que vaig anar a Rasos de Peguera. Repetjons més curts, repetjons més durs, però tot picava amunt. Ens hem ajuntat per anar al que ens interessava; la unió fa la força. És com més i millor es disfruta una marxa, crec.

Sortint de Borredà començava el primer alt del dia. He començat a roda d’en Manel, com sempre havia fet fins ara. Era un puja i baixa constant i fins a Sant Jaume de Frontanya es feia bé. Allà ja feia estona que havia perdut en Manel, que s’havia atansat a en Jordi, en Txema i l’Albert, i m’havia ajuntat amb en Salva. Passat el poble però, ell feia una altra guerra i jo anava fent com podia. Hem passat a pujar unes rampes que se les tenien i les he fet millor del que m’esperava. Al cim, ja ens esperaven els líders i ens hem reagrupat per fer el camí fins a Guardiola de Berguedà junts i no deixar ningú desamparat. Sortint de la Pobla de Lillet hem agafat l’AVE amb el maquinista Albert. Passatgers al tren! Rodàvem a més de 50 quilòmetres per hora amb una constància que no era normal. Només algun relleu d’en Jordi retiraven el maquinista del davant del tren. En Manel que anava tercer deia que es tallava!! Imagina’t com anàvem els altres...

Uns quilòmetres després de Guardiola començava l’encadenat que ens duria a Coll de Pradell; Coll de Jou, Coll de Fumanya i Coll de Pradell. El primer era un seguit de repetjons trencacames que m’allunyaven mica en mica dels companys. En Toni ja l’havíem perdut i no el tornaríem a veure fins l’arribada. En Jordi es quedava amb mi i m’animava fins al curt descens fins a l’inici del segon, d’uns 6 quilòmetres al 8-9% constants i un darrer quilòmetre més suau. Metre a metre els anava perdent. Era lògic i esperat. No m’havia de capficar i feia la meva. Em trobava mig bé perquè he anat avançant lentament altres cicloturistes i això m’animava perquè la feia petar amb tots ells una estona. Era una manera de no pensar en el cansament i el mal de cames. Posava la corona més gran que tenia, de 28 dents, per anar assentat i baixava un pinyó per aixecar-me. Veia en Salva lluny i m’anava bé la seva referència. Quan ja s’acabava el port es es passava per davant d’un dinosaure que no he sabut veure. Es baixaven dos quilòmetres i els tres que venien em feien por. Començava el Coll de Pradell i no tenia l’entrenament necessari per afrontar-lo dignament.  Primeres rampes i ja treia la llengua. Mica en mica, em deia. Parlar amb gent també em distreia fins a veure una barbaritat davant meu. Sí, la famosa rampa del 20%. Però la impressió ha estat inferior a la sensació de viure-la. Crec que la paraula “impotència” és la que recull més bé el que he sentit davant d’aquella paret. M’ha vençut i he posat peu a terra al mig. Només veure la gent que animava a dalt, m’ha animat i decidit a encarar-la de nou. Un pedalada més, una altra i fins a coronar-la. Els ànims han fet que no ho engegués tot a dida. M’han avisat que quedaven dos rampes dures i després del que ja portava a les cames, m’han semblat duríssimes. Si mai hi he de tornar, procuraré tenir més armes per enfrontar-m’hi. A dalt, només tenia ganes de menjar i beure un bon glop d’alguna cosa dolça.

Els ja només 6 integrants del Club Atlètic Amer – Hipra hem fet el descens més bonic que recordo mai. L’imponent Pedraforca lluitava amb la carretera per la meva atenció. Espectacular.  Ens dirigíem cap a Gòsol i em feia gràcia perquè és un d’aquells pobles que he sentit i no he visitat mai. He començat a pagar l’esforç fet i ni les cames ni el cap sintonitzaven l’emissora que volia sentir. Mals pensaments ja començant el Coll de la Josa, que m’ha sorprès per tenir més de 1600 metres d’altitud. Carretera ampla, vent a batzegades i d’altres factors que no m’empenyien més enllà sinó que m’aferraven a l’asfalt. Se m’ha entravessat i no l’he gaudit gens. El descens és molt perillós i la carretera podria estar en millor estat. Començava a flaquejar i a dubtar de si calia que m’esperessin. Però cap mala cara, cap mal comentari, cap mostra d’enuig. Suposo que l’amistat fa aquestes coses. Sé que mai els hi podré tornar d’aquesta manera, però qui sap si n’hi haurà alguna altra. Tram de baixada, parada a l’avituallament de la Josa del Cadí, poble amb un encant especial, i baixada fins a Tuixent.

Començava el segon enllaçat amb el Coll de Port i el Port del Comte. El primer m’ha desmuntat de seguida. Quina feinada per davant. He hagut de tirar d’habilitats socials per passar quilòmetres. Els primers que m’han passat ho han fet tan ràpid que no m’han deixat temps per obrir boca. El que he avançat jo feia més mala cara que la meva i he considerat que no era oportú. Al final he trobat un tàndem i tenia conversa per dos.  A més, m’he trobat en Raúl Massabé, el de Ramacabici i que potser és l’home que coneix més ports de Catalunya, i m’he presentat i demanat consell pel que em venia pel davant. Mals pensaments fora i a seguir camí. Però encara quedava molt per davant, massa al meu pesar. No és un coll dur a no ser que vaig madur com anava jo. Només al darrer quilòmetre he trobat sensacions i per això he arribat amb una rialla a l’avituallament. Per això i per la gran vista de la Josa del Cadí, on ens havíem avituallat feia una estona. El descens fins la cruïlla a Port del Comte era bastant enravessat i no et deixava pedalar. He arribat fred i per això, les primeres rampes m’han deixat tan atuït que el coll anterior semblava de riure. Aquells dos quilòmetres no me’ls havia dit en Raúl i les he passat magres. Ni el 28 m’anava bé. A dalt, en Jordi m’ha vist blanc i afinat. El cap em rodava i els sentia a parlar com si fossin lluny, tot i tenir-los al costat. Per davant el descens més llarg i en el que menys sang em devia arribar al cervell. El gel que m’havia pres no em faria efecte fins més enllà. No ha estat fins a Sant Llorenç de Morunys que ens hem ajuntat, com no, a l’avituallament. En Manel em cuidava, com sempre. Menja sòlid, repetia. Poma, plàtan, taronja i alguna cosa dolça per beure.

Travessant i vorejant el pantà de la Llosa del Cavall, amb una aigua verda que en Manel deia que li recordava Menorca, hem enfilat la carretera fins a Berga. Ens quedava un repetjó i el Coll de la Mina. Jo no entenc que volen dir amb repetjó per aquelles contrades perquè eren uns 3 quilòmetres amb alguna punta del 7%. Com no, la carretera picava amunt i el grup es trencava amb mi tancant-lo. El Coll de la Mina era suau, de bon fer, i ràpidament les sensacions han tornat. Per coronar-lo passes per un túnel empedrat que li dóna el punt final. Hem baixat molt ràpid, massa pel meu gust. Aquesta vegada no m’he desenganxat i hem arribat al polígon que ens portaria fins a l’entrada de Berga per encara el darrer quilòmetre. Aquest es mereix un paràgraf a part.

Tots pensàvem que faríem una llarga recta que picava amunt per arribar al pavelló, però no.  Ens han desviat i anàvem a cegues i no sabíem el que ens esperava. L’Albert m’animava a esprintar però jo sabia que després de haver-me esperat infinites vegades, els havia de cedir l’honor mentre els aplaudia en mostra del meu agraïment etern. Doncs no. Un ciclista ens ha passat amb intenció de prendre’ns els punts, ficticis. I això sí que no. M’havia de sacrificar, com si jo sigués la millor opció de l’equip. L’artèria competitiva escampava la sang pel meu cos i m’ha encès. He muntat el plat i a lluitar sense saber què venia per davant. Corba a esquerra que el “company rival” s’ha mig menjat i una rampa d’uns 200 metres al 12% fins l’arribada. L’Albert m’oferia la roda per llançar-me però anava calent d’orelles. He esprintat tan ràpid com he pogut, emparellat a l’Albert. Per darrera, segons m’ha dit en Jordi, ens seguien en Txema i en Manel, i en Jordi a ells. He agafat un metre d’avantatge, mentre l’Albert em deixava fer i em deia que ja em tenia. En Txema perdia força i en Jordi es donava per vençut en veure que no ens agafaria. En Manel es quedava dos metres per darrera. En realitat, l’Albert m’estava deixant guanyar, i jo ho donava tot. Fins i tot, hem llançat la bici al passar per sota l’arc. No sé si ens hauran agafat amb una fotografia però l’espectacle que hem donat era per pixar-se de riure. Després de 8 hores, calia arribar així. Només arribar i guanyar (Gràcies Albert!), m’he tirat a terra com si d’una etapa del Tour es tractés. En Txema em venia a felicitar, mentre es pixava de riure.

Una bona dutxa i un dinar que podria haver estat millor per la meva aversió a la tonyina, i una dolça tornada. Els records perduraran. Llàstima que no els hagi pogut compartir amb en Juli, en Tito i en Joan. El meu objectiu és trobar una marxa per fer-la tots junts perquè per ase o per bèstia, mai arribem a ser tots. I compartir és el que més m’agrada. Sigui on sigui. Més lent o encara més lent. Potser hauré d’entrenar per la propera perquè és aviat... En Txema no ens deixa descansar ni per vacances!!!

“Minerajant” el camí...

Hors i paciència...

La setmana anterior, com aquesta, vorejo el desànim. Ara he recordat que no vaig fer la pertinent crònica de la gran sortida de dissabte amb l'Albert i en Juli, que em van deixar acompanyar-los en una de les seves sortides. Ja m'havia avisat l'Albert la setmana anterior de les intencions i la veritat és que hi estava molt engrescat. La seva insistència m'hi feia anar i sabia que, tot i que m'haurien d'esperar, no els hi faria res. Ans al contrari.

Em va tocar llevar-me aviat. Mentre el campanar d'Amer tocava les 7 de matí, jo arribava a casa el líder. Vam carregar les bicis a la furgo i cap a Manlleu a recollir en Juli. Va ser travessar el túnel de Bracons quan la boira de la plana de Vic ens va tapar el que havia de ser un dia molt assolellat. Ja amb en Juli, vam seguir fins al punt de sortida; Sant Quirze de Besora. Feia un xic de fred per la boira però al saber que escamparia, no em vaig abrigar gaire i durant els primers quilòmetres ho vaig notar. Aquests eren de pujada. El Collet de Sant Agustí és un clàssic de la zona, em deien. I tant clàssic com ràpid ens va fer pujar el líder. Es fa bé, no és que sigui dur.

Un cop a dalt s'enllaça amb la carretera que porta a Alpens i que ja havia fet al Velorally de l'any passat. Repetjons i repetjons que m'aclarien la memòria; aquí em vaig quedar, aquí en Txema en va atacar, aquí em van dir que havia millorat baixant,... Vam prendre la carretera cap a Borreda i Vilada enlloc de seguir per les Llosses, que ens haurien dut a Ripoll. Aquells quilòmetres eren nous i només pensar en la tornada sabia que es farien llargs. Arribats al Pantà de la Baells, vaig començar a comptar els quilòmetres fins a dalt. M'esperaven uns 19 quilòmetres de serrar les dents.

Em vaig despenjar ràpid i els anava controlant amb la vista. Sabia que havíem de passar pel costat de Berga per acabar d'encarar cap a Rasos de Peguera, un Hors Catégorie que en diuen. Allà m'esperaven per seguir el camí junts i fer que no se'm fes tan llarg. Però a la que van començar els quilòmetres exigents va ser un metre rere l'altre els que anava perdent fins que els vaig perdre de vista. La pujada em recordava molt a Vallter i m'ho vaig agafar amb molta calma. Em va agradar saber que passava prop del Pi de les tres branques, ja que fins llavors no sabia ni on era. De sobte, no sé què va ser però em va venir una pujada de moral terrible. Estava bé i em vaig deixar portar. Pinyons avall, ajudat per la disminució de la pendent, fins que els vaig veure i els vaig neutralitzar amb un quilòmetre espatarrant. Però no havíem fet el Pas de Lladres encara i allà em va marxar tota l'eufòria. El que havia recuperat amb molt esforç, ho vaig perdre en un obrir i tancar d'ulls. Sort que quedava poc i que el descans abans del refugi em va deixar bufar. Em vaig refiar ja que a falta d'un quilòmetre la cama em va avisar i vaig posar peu a terra. Ai que no arribes... De seguida em vaig prendre un magnesi per si les mosques. Veia que quedava poc i volia arribar com sigués. L'Albert va girar cua abans de coronar per acompanyar-me en uns últims metres on no el vaig poder ni seguir. Clar, ell pujava amb el plat...

A dalt ens vam tirar unes fotos i ens vam abrigar ràpid perquè l'aire era gelat. El descens que ens venia per davant em feia molta mandra però si vas parlant es fa millor. Vaig fer un intent de pujar cap al Santuari de Queralt però en Juli no tenia la panxa en ordre. Em va fer patir per un moment però va ser un miratge perquè el que va patir de valent vaig ser jo. Si la carretera s'enfilava, baixaven un punt perquè jo anava al límit. El seu estat de forma de cara als Dolomites de la setmana que ve és genial.

Fins a tornar a Sant Quirze em quedo amb una arrencada salvatge que quasi fa que m'explotin les cames, els pulmons, el cor i tot el que pugui arribar a explotar en un cos humà, mentre pujàvem els 3 quilòmetres del Collet de Comià. Vaig arribar buit i la gerra promesa ja de bon matí, se'm va posar de cine.

"Horspacientant" el camí...

Retrobar i cremar...

Amb les ganes de sortir amb bici quan millor m'anés, vaig declinar una proposta d'en David Roura per sortir amb ell i en Jordi Clermont. No era el millor pel meu estat de forma, anar a patir durant més de dos hores amb la jovenalla. No hauria anat un punt per sobre, sinó 3 o 4!

Així, passades les 9h del matí, vaig tornar a encarar Mas Llunès. A dalt, em vaig creuar un ciclista que coneixia i que no veia des de feia temps; en Josep C. El vaig reconèixer perquè el dia abans havia vist un ciclista vestit igual que ell amb l'equipació del BMC i amb una bici que em va provocar una enveja terrible. No vaig trigar gaire a veure que ell no m'havia reconegut i que valia la pena girar i anar una estona amb ell. Just abans de començar el descens el vaig atrapar i ens vam saludar. M'explicava que no li agradava anar sol i que normalment ho feia amb una colla però que l'endemà anaven a la Remences, com els meus companys Tito (5h11'), Txema (5h18'), Salva (5h35') i Toni (6h20') al recorregut llarg i la Xènia i el “tiet” Pere, fent duet filla-pare, i en Jordi Arbós al recorregut curt. Som-hi doncs, t'acompanyo fins a Girona, li vaig dir. Ens vam posar al dia de les respectives famílies i ens vam explicar històries de bici. Ell, als seus 64 anys, em va donar una lliçó del perquè sortir amb bici; Vaig a passar-m'ho bé! Aquells quilòmetres amb ell em van anar bé per posar les cames a to.

A Girona ens vam separar, just quan veia en Tito amb la família. Ja havia pensat anar fins a Llagostera a menjar-me una truita i passar la imatge als companys per, si podia, fer-los dentetes. Fins a Caldes vaig anar rodant tranquil·lament i sense escalfar-me. Els 6 quilòmetres fins a Llagostera ja van ser una altra cosa. Vent lateral, plat muntat i agafat a la part de sota del manillar. Quina escalfada i quin mal de cames. La recompensa ben bé que s'ho valia. Amb la panxa plena, li vaig tornar a demanar un esforç. I el cos va respondre bé, millor del que m'esperava. El repetjó des de Caldes fins la N-II va ser un altre punt de lluita, tot i que el vent a favor m'ajudava bastant. No podia anar cap a Vilobí per les obres que fan i no em tocava més remei que arribar-me fins a Mallorquines per passar per Santa Coloma. Em vaig creuar en Jordi Carruana(5h5') amb un company seu, mentre devien rodar per estirar cames per, també, l'endemà. Al final, em van sortir 101 quilòmetres d'un matí assolellat que ja em deixa la marca, tan característica de tots els que practiquem aquest esport.

Com els de la Remences, jo també volia anar amb bici ahir. Pel temps vaig estar a punt d'anar-los a veure, enlloc de sortir, però la voluntat d'en Joan i l'Albert em va estirar. Si el dia abans tenia les cames com fustes, ahir les tenia com fusta cremada. Quan el pendent passava a ser positiu, una coïssor em feia veure que aquell dia no era el millor. L'enorme paciència d'en Joan i l'Albert va fer que en cap moment em passés pel cap que els feia anar malament. Mira que vaig arribar a quedar-me vegades... Vam anar fins a Sarrià de Ter per pujar cap a Sant Medir i Canet d'Adri. Se'm va fer més dur que quan hi vaig anar amb en Txema i en Salva. Seguint cap a la vall del Llémena, els vaig portar fins a la part més dura que he fet mai amb bici; Ca de Mont. És un camí estret fins a la masia que hi dóna nom, amb unes rampes que arriben al 26% i que van fer que poses el peu a terra. Tornant l'Albert em va convèncer per passar per les Encies i per Amer. El que vaig patir pujant ho vaig gaudir rodant fins a la vila més bonica del món. Uns 100 quilòmetres més!

“Retrobacremant" el camí...

Pagar i perquè...

Com molts matins he carregat la bici al cotxe. Normalment quan ho faig s'hi està varis dies i fins i tot, alguna setmana. La maleta amb tot el necessari ja feia dies que estava a punt. No recordava ni què hi duia però hi era tot, i més del que podia necessitar. He esmorzat bé i ben acompanyat, com cada divendres, i que em serveix per tancar la setmana laboral. Em tocava pagar a mi avui i veure en Miquel Auguet m'ha fet pensar en el seu fill, en Jordi, i tenir un perquè.

M'he canviat en el vestidor que em munto entre les portes del cotxe. Feia tanta calor com mandra tenia jo. Les primeres pedalades han estat les pitjors. Tinc fatiga de cames?, m'he preguntat. No podia ser ja que el descans era llarg, massa, i la sensació ja la coneixia. Pujant Mas Llunès em notava millor de cames però no de cap. No m'agrada gens començar per allà i sempre ho faig, però començar per Les Serres encara m'agrada menys. A Estanyol ja començava a pensar cap on anar i m'he decidit de triar el camí que no em vingués de gust. Cap a Santa Coloma, doncs cap a Aiguaviva. Cap a Girona, doncs cap a l'aeroport. I així fins a passar per Brunyola amb el cor a la boca perquè m'escalfo massa. Potser els somnis no haurien de ser viscuts tan intensament...

L'alegria de la sortida me l'he endut pujant cap a Sant Martí Sapresa perquè el vent em venia de cul i per primera vegada se m'ha fet curt. Per tancar la volta, he jugat amb el plat mentre els cotxes esperaven per passar-me entre les obres que fan a la recta d'Anglès. Sempre penso que els porto amb el ganxo i que no em poden seguir... Hauran estat 45 quilòmetres per agafar gana. Demà? Veurem.

"Perquèejant" el camí...

Somnis i vida...

Ni amb les peticions d'aquells a qui temps enrere em feien posar escriure com un boig. Res ni ningú m'acaba d'omplir, de donar el sentit. És difícil descriure la desmotivació general, que poques vegades venço fugaçment. Trist dir-ho, sí. Més trist viure-ho, tot i sabent que és passatger.

Hi ha un objectiu al davant; la Ruta Minera el 20 de juliol a Berga. És la marxa més dura del nostre petit i gran país. Més de 4000 metres de desnivell positiu en poc més de 160 quilòmetres, i amb el temible Coll de Pradell pel mig. A més, si no canvien els plans, la farem un gran nombre de companys i el dolç record de la Quebrantahuesos m'hi acosta lentament. Queda molt enllà, em dic. I cada vegada queda menys. A hores d'ara ja caldria una acumulació de quilòmetres a les cames que em portarien a fer la Remences d'aquest diumenge. Vaig badar per provar de fer la marató, quan sabia que anava tard i no em tocava. Vaig perdre el fil, el ritme i les ganes. El canvi de casa també hi ajuda. No poder sortir de casa amb bici m'ha fet girar més d'una vegada. No em val allò de "surt i si amb 10 minuts continues sense ganes, torna" perquè amb 10 minuts no sóc ni al damunt de la bici. A més, així com abans era fàcil entrenar amb solitud, ara és una llosa que pesa massa.

He pedalat vàries vegades però no acabo de sortir de l'espiral. Recordo amb il·lusió pujar el Coll de Condreu amb l'Albert i en Jordi fent-me de gregaris i jo tinguent unes sensacions tan bones que no me les explicava. Sembla ahir quan en Salva no em desemparava pujant a Sant Martí. La tossuderia d'en Manel em va estirar la setmana passada fins el més enllà, i això feia que jo mateix també hi volgués anar. El somni, en els tres casos, s'esvaïa. Només cal que el somni s'allargui i em deixi temps de viure'l. Perquè, de fet, de petit ja somiava en aquells 42195 metres.

Somiar per viure un nou camí. M'agrada.

"Somiavisquent" el camí...