Veus com s'ha de tenir paciència.... Això m'acaba de dir l'entrenador, en Jordi Checa. M'ha felicitat per l'entrenament d'avui i li he dit que he passat de la més absoluta misèria a acabar-ne molt content. Potser (no, segur) he exagerat una mica. Males sensacions, massa rodaments de cap i seguir endavant.
Vint-i-dos quilòmetres en un dia preciós. Fresc al matí, però fantàstic fora l'ombra. M'he llevat aviat perquè sé que hi ha unes rutines que he de respectar quan vull fer les coses bé. Menjar amb temps perquè l'aparell disgestiu faci les seves funcions, no pensar gaire en què toca fer, gandulejar una mica i canviar-me i sortir amb 5 minuts. Bé, han estat més perquè tenia deures i havia de portar aigua per cada 15-25' i dos gels. Eren 100 minuts corrent de manera progressiva. I per què córrer tant? Perquè un dia li vaig ensenyar el bloc a un alumne de la meva tutoria ja que s'havia deixat el llibre per l'Atrapallibres i la seva cara a l'acabar de llegir la crònica de la Marató de Barcelona del 2012 em va fer sentir altre cop orgullós del que havia fet. I arribo a casa i l'Emma duia la medalla al coll, i, és clar, al venir la Júlia, n'havia d'anar a buscar una altra. O provar-ho, si més no. I no corria des de l'agost passat i algú m'havia d'ajudar.
El cap de setmana passat vaig estar parat per una sobrecàrrega que em limitava el moviment del genoll. Descans i les mans de l'Ester, la meva fisio des de la lesió a l'espatlla i dits, ho van recuperar bé. Dilluns i dimarts suaus per veure com responia i tot semblava a lloc. El dimecres no vaig complir amb la bici per falta de temps i el dijous vaig fer sèries tot voltant i revoltant Bonmatí. Va ser un xic més dur del que m'esperava i els bessons van acabar bastant castigats. Descans divendres i dissabte una btt que em va deixar molt cansat. I avui, dient no a una truita d'alls tendres a Llagostera (dissabte us va bé?), a seguir endavant.
Els primers quilòmetres havien de ser a 5'10"/km i no he sabut córrer a aquest ritme. Escoltava el cos i anava fent a uns 4'55"/km. Alguna molèstia a les cames però que anirien marxant amb el pas dels quilòmetres. M'he creuat una cara coneguda quan entrava a la carretera dels ànecs; el pare (sense la filla avui) que vaig conèixer a la Mitja de Figueres. M'ha reconegut i ens hem emplaçat per la tornada, que devem haver fet per llocs diferents. El puja i baixa continu m'ha castigat menys del què pensava però la pujada del semàfor m'ha fet quasi caminar. Sort que he recuperat tot baixant i encarant un camí que coneixia d'una vegada amb bici. Tranquil, planer, ample, assolellat... tot bé menys les meves sensacions. Duia uns 10 quilòmetres, faltava molt i les cames estaven pesades i adolorides. Com ho farem per arribar a casa? I així l'espiral de mals pensaments. Però seguia corrent i no veia cap més remei que seguir-ho fent.
M'he distret pensant en la tècnica de carrera i als 12.5 quilòmetres m'he pres el primer gel, tal i com estava escrit. Per no tornar per allà mateix, he anat a fer la volta per Bescanó i tornar pel carrilet fins als àrids i fins a casa. I crec que tot picava lleugerament amunt. He provat el cos a veure com responia i he fet un 4'41". Bé, cansat però les cames responen. Del pit i la respiració encara millor. No m'estava tocant allò que no sona com em diuen sempre. Tenia tots els sentits en córrer. I com que el cap és un "percentatge molt alt que ara no recordo" m'he vist valent. Tot ha anat sortint. Vorejava el 4'30" amb esforç però amb la sensació de poder-lo mantenir. Que en feia de temps. Semblava que l'efecte del gel marxava i que el divuitè quilòmetre vindria volant amb els ocells que veuria. Ho semblava perquè he enllaçat tres quilòmetres per sota el que m'havien marcat. Per poc, per segons, però per sota. I m'he flipat i m'he dit que arribaria a 22 quilòmetres perquè amb una mica més de 21 no en feia prou. Content, molt, i aprenent.
Arribo a casa i l'Emma m'esperava per anar a passeig. A collibè (sí, s'escriu junt!). D'això en dic deixar anar les cames.
"Russejant" el camí...
