Som a final de temporada i el dilema d'altres vegades en una setmana pre-cursa no arribava ni a produir-se. Estirar les cames dos o tres dies abans, o no fer res i tenir les cames encara més fresques? Evidenment, la bici es va quedar ben quieta i les meves cames no tenien sensacions; ni bones ni dolentes. Em sentia malament, la veritat. L'apatia està tornant per moments i el fet de no haver prepara't la cursa a consciència feia que els ànims no ajudessin. No sabia com sortiria i aniria a viure de la renta de l'entrenament fet durant l'any.
Dissabte es va fer la Marxa 100% Tondo, homenatge a en Xavi Tondo, mort al 2011. Vaig fer el recorregut llarg de 116 quilòmetres fins a Vallter 2000, on havia pujat la setmana anterior, tot i que hi havia un recorregut curt de 68 quilòmetres. Pujàvem ben puntuals amb la furgoneta d'en Txema amb l'Albert i en Jordi cap a La Canya. En Tito i en Cusi s'afegien a l'expedició amb els seus respectius cotxes i ens trobàvem en Juli al destí. Mentre ens anàvem equipant, les converses eren per animar-nos o acollonar-nos. El matí era molt fresc i tenia dubtes de com vestir-me. Sabia que ens esperava un dia assolellat i que faria calor, però no m'agrada gens passar fred, tot i que sé que en curses és recomanable la fred que la calor. Vam anar cap a Sant Joan de les Fonts, d'on sortia la cursa. Sempre quedo enlluernat de les bicis que porta la gent... A la recta de sortida vaig saludar en Pere Serrat, el tiet, i en Jordi d'en Bas. Quines ganes de pedalar al seu costat. Jo tenia un pacte amb en Jordi A. fins a Setcases i en Juli s'hi va afegir. No un, dos gregaris per mi! Em faltava en Manel, que em coneix molt bé i sap com tractar-me, que no és fàcil.
Sant Joan de Les Fonts - Banyoles: Sortíem a un bon ritme i jo seguia la roda d'en Jordi i en Juli la meva. Hi havia molts ciclistes i alguns ens passaven massa ràpid. El pas per Castellfollit em feia patir i el vaig fer una mica acollonit. A més, enlluernat per veure professionals al meu costat, vaig prèmer el fre més del compte i la roda posterior em va patinar. Quin ensurt! En Jordi em deia que em concentrés i em deixés de professionals. Tenia raó. Passat el trencant del Parador de Castellfollit entrava a una carretera que no havia fet mai. Sabia que la velocitat pujaria però no m'esperava tant. Anàvem a més de 50 quilòmetres per hora i em passava gent com si res. Teníem el grup a uns 100 metres i tenia pensaments contradictoris; volia anar amb el grup i veure què hi sentia i volia quedar-me allà i no tenir por per la gent del voltant. No tinc prou experiència i no domino la bici, i quiet i a uns metres d'ells, hi estava millor. Les rotondes em feien patir. Estava intranquil i no ho volia demostrar. Ens vam trobar en Pere en mig de tants ciclistes i em va fer moltíssima il·lusió. Sempre havia volgut compartir una marxa amb ell i els meus companys del team i aquells quilòmetres els vaig ben gaudir. Ens vam perdre però, enmig de tant ciclistes. El repetjó de Fares el vaig fer molt bé, amb el plat i sense gastar molt. El de Serinyà, no. En Jordi m'havia demanat un esforç però a mig repetjó em vaig despenjar d'ell. Mals pensaments de cop... Anava tocat de les cames i quedava molt. Em sentia sol i trobava a faltar en Manel i les seves paraules. Per sort em va avançar en Juli i va fer que no em donés per vençut. L'àngel de la guarda haviat tornat a aparèixer. El pas per Banyoles saludant les iaies que ens aplaudien em van fer veure que si m'ho passo bé, no em feia mal res.
Banyoles - La Canya: Ja havia perdut en Jordi de vista. Segurament anava amb el grup de davant i que ja no el veuria fins a l'arribada. Començaven els repetjons de Sant Miquel de Campmajor, Mieres i Santa Pau. Anàvem amb en Juli i en Cusi en un grup que es va trencar molt ràpidament. No m'ho vaig pensar i em vaig posar a tirar a estones, fins que en Juli em va dir que quedava molt. Quanta raó! Em vaig amagar darrera seu en un repetjó on va marcar el ritme del grup. Em trobava bé altre cop i vaig voler donar un relleu que em va passar factura en forma d'avís de rampa. Només portava 44 quilòmetres i els cames em deien que els excessos es paguen. I si faig la curta? Ens va atrapar un grup bastant nombrós i ens hi vam afegir. Hi havia en Jordi d'en Bas i en Joan de Rupit, un altre amic del tiet. Ell però, no hi era i pel que vaig sentir, no tenia bon dia. Anirem fent i suposo que ens atraparà, em vaig dir. Entre en Joan i en Jordi ens van portar fins a Santa Pau i fins a Olot a molt bon ritme. Per un moment semblava que ens despenjàvem abans d'arribar a Olot, però va ser més per estar despistat que per forces. Havia anat menjant i bevent i estava bé. No les tenia totes amb mi. Vaig reconèixer en David Roura pel casc. El vaig cridar i li vaig dir que sortís de davant i s'amagués amb nosaltres. Ell volia deixar-ho a la curta i li vaig dir que ni parlar-ne. Tira cap a Vallter! Des de Banyoles portava una enganxina a la roda de davant que anava fent un soroll, que a La Canya em tenia fora de mi. Quina tortura...
La Canya - Setcases: Quasi em menjo la rotonda que separava la volta curta de la llarga. Això de tombar la bici no va gaire amb mi. Vaig seguir perquè l'esforç fet tingui un sentit. Passem per La Canya i el seu mercat dels dissabtes, i veiem un ciclista parat; en Jordi! Quina alegria!!! Ens va explicar com li havia anat amb el grup de davant i com havia vist a l'Albert, en Txema i en Tito. Ens deia que s'havia sentit bé i per això havia anat tirant amb el pilot. Ens va fer enganxar a un grup que ens portés fins a Capsacosta, on vaig demanar parar per treure l'engaxina de la roda. El ritme anava a batzegades i quan començava el port, veiem el pare d'en David i, a ell, el perdo de vista, igual que en Cusi. Pujàvem amb en Jordi A., en Juli, en Jordi d'en Bas i l'Albert, un corredor de Barcelona de l'equip Genesis com en Juanjo Méndez i la Raquel Acinas (els paralímpics que van participar a la Volcans). Tots fèiem de gregaris d'en Jordi d'en Bas perquè portava els galons d'haver fet totes les marxes del Circuit Ciclopirineus. Pujàvem tranquils fins a la paella que canvia l'orientació. Jo anava parlant amb l'Albert i preguntant-li si coneixia en Miguelito i em deia que li sonava del Velòdrom d'Horta. Que petit el món! En Jordi ens portava a un bon grup del que em vaig despenjar perquè com més inclinada era la carretera més ràpid anàvem. Vaig perdre uns 10 metres però no em deixava anar. Ritme constant com en Pere Bagué la setmana passada i cadència com m'havia dit en Manel a la Remences. Vàrem parar a l'avituallament per emplenar bidons i buidar la bufeta. Se'ns anava afegint gent al darrera, camí de Sant Pau de Segúries, on en Jordi i en Juli es posaren al davant i fins al pont que creua el Ter, cap relleu de ningú. Els hi vaig comentar i es van deixar anar, mentre vaig fer un relleu ara que planejàvem una mica. Em notava bé però creia que era pel ritme més baix que portàvem, sabent el que ens esperava. Abans de Camprodon, en Jordi es va tornar a posar al davant i ens porta fins a Setcases. En Juli ens va comentar que va una mica cuit i li dèiem que s'amagués darrera nostre. Anàvem en fila i quan en Jordi se'ns escapava uns metres, li demanava que baixés un punt.
Setcases - Vallter 2000: Ens vam parar a l'avituallament per agafar més aigua i menjar una mica. Ens quedaven 12 quilòmetres però els més durs. Em vaig prendre un gel que donaven i que m'havia de fer efecte més endavant. Em guardava un tub de magnesi pel descans, si no tenia rampes abans. Els primer quilòmetre se'm va fer etern. Les bones sensacions que tenia van marxar en un tres i no res. Com podia ser! Ho portava tot muntat, el 34x28, que em permetia pujar bé però a moments massa lleuger. Ens va passar l'Albert de Genesis, que s'havia quedat més temps a Capsacosta. En Juli ens feia la goma i en Jordi anava al meu ritme. El desgast fins la barrera em va convèncer que arribaria a dalt. Havia de ser valent! Vam decidir esperar en Juli però ens deia que no anava bé. En Jordi li va passar un tub de magnesi per les rampes, que tot i el tub, li van fer posar el peu a terra fins a 3 cops. Després vam anar fent, sense esperar-lo per no fer-li més mal que bé. Es coneix molt bé i sap mantenir el ritme que li toca. Vam avançar ciclistes i en Jordi em deixava a 10 metres de distància perquè m'esforcés i no baixés el cap ni em relaxés si el portava al costat. El magnesi va caure abans del descans perquè em veia proper al límit i volia ser a temps. Vam avançar en Jordi d'en Bas. Quin privilegi compartir quilòmetres amb aquest mite. Arribant a l'aparcament, em vaig veure buit de forces. Anava bevent aigua i m'animava. No vaig tenir la pujada d'adrenalina de la setmana anterior. Les esses de l'Scalextric, com en diuen, van ser genials. El meu patiment només es veia superat per la companyia i els ànims d'en Jordi. Jo li donava les gràcies contínuament, encara que sempre no les verbalitzava. Es va fer dur el darrer tram però vam poder acabar més que bé!
Ens vam trobar amb l'Albert, en Tito i en Txema que ens explicaven que en Jordi Clermont (Felicitats!) havia guanyat. Sota un Sol espectacular vam menjar, xerrar, riure...i ens vam fer fotos pel record! Vaig saber que en David havia abandonat quan ens va passar amb cotxe abans de Setcases i que en Pere havia girat cua pujant a Vallter per unes rampes descomunals. La tornada va ser com si la cursa no s'hagués acabat i el patiment s'allargués. En Tito em va fer recordar que quedava un esprint... Que costa poc encendre'm! Em vaig batre en duel amb tres ciclistes manresans que devien pensar on anava aquell sonat, que aixecava els braços celebrant l'entrada a La Canya, com m'havia demanat en Miguelito al matí.
"Centpercentant" el camí...
