Tenia marcat el diumenge per anar a fer la tirada més llarga que he fet fins ara. Però un cop arriba el moment, dubto. Sempre em sorgeixen preguntes fins que arriba un moment que sí o no... i avui tocava afirmació! M'he explicat bé, no?
He sortit de casa amb la intenció de fer la volta a Sant Julià, sempre hi quan m'anés notant bé. Una mica de música, ben abrigat, una barreta per si de cas, les bambes noves (regal del meu germà i la seva xicota pel meu aniversari) i les claus de casa, no com l'últim dia que les vaig deixar posades al pany... Només començar ja em trobo amb un parell d'entrebancs amb la música i l'aplicació Endomondo, que he parat perquè no funcionava bé. Sort que després he fet de bon samarità i, a partir de llavors, tot ha anat rodat.
Sortint d'Amer, direcció Sant Climent, anava amb calma i precaució de no tirar massa i, per això, m'he proposat no mirar el rellotge mentres m'anés sentit bé. Els puja i baixa que porten a Sant Julià els he superat amb comoditat; els pulmons perfectes i les cames seguien bé. La veritat és que pensava que anava un xic lent però quedava molt camí i com que el cap estava ocupat pensant en "imperis" i "floretes", la lentitud del meu pas no em preocupava.
Just abans d'arribar a Sant Julià, enfiles la carretera fins a Anglès. Allà he mirat el rellotge per primera vegada i ja portava 40 minuts i em trobava bé! Agafo la barreta i quasi m'hi quedo. En quin percal m'he fotut al voler córrer i menjar alhora....i tot davant de la gent que anava esquivant direcció la Cellera. Segur que les iaies feien apostes dels metres que em quedaven per caure a terra! Sortint del poble dels "indis" i ja sense el "gentío", he mirat quan temps tardava a fer un quilòmetre per saber més o menys el ritme, que ha sortit a 4'50" fins a mitja recta del Pasteral, on he fet un xarrup d'aigua abans d'arribar a l'infern.
Per un moment he pensat d'arribar fins a Amer per la carretera, però he vist massa trànsit. Les dos pujades fins damunt la Colònia són, com ja he repetit en altres entrades, bestials... sobretot, la primera rampa i l'última, que sembla que no s'acabi mai. A dalt, ja no anava tan bé ni corria tan bé. Sempre que acabo una pujada, semblo un ànec i no sé fer dos passos seguits sense autoavergonyir-me. Sort que dura poc i la baixada t'ajuda a seguir avançant, quan ja només queden uns 2 quilòmetres per arribar. i com que em conec el camí i sé el que falta, augmento una mica el ritme, tot i que no us penseu que sigui per tirar coets, fins a arribar a casa. Abans d'entrar, una mica de volta a un ritme molt suau i una caminada final. Només em faltaven els estiraments i la dutxa tan desitjada.
Tot això porta a 16 quilòmetres en 1 hora i 20 minuts, una tarda assolellada (tot i que a l'ombra hi fotia rasca!), una pensada profitosa i una molt bona sensació a dins, com els havia comentat als companys de feina la nit anterior. Val la pena...
"Diumenjant" el camí...
