Quants dies sense posar-m'hi... Escriure les meves sortides era un fet habitual en mi durant un parell de setmanes. Em sentia bé, anava millorant. Recordo que fa tres setmanes estava exultant pel gran resultat de la cursa del Carrer Nou... i mira per on, l'última entrada que he fet en aquests 21 dies. El causant del meu sotrac anímic i físic? Anèmia ferropènica!
Segons l'enciclopèdia, l'anèmia ferropènica és "l'anèmia caracteritzada per la disminució o absència dels dipòsits de ferro a l’organisme, baixa concentració sanguínia de ferro, baixa saturació de transferrina i baixa concentració de l’hemoglobina o de l’hematòcrit".
Dos dies després dels meus 43'46", vaig suportar unes nou hores de proves (que no explicaré.... tot i que alguns ja les coneixeu) per acabar sabent que hi havia una pedra al camí, amb dues vessants. La física, amb un cansament general i uns bufets pitjors que al final de la cursa, que es va superant amb l'ajuda del ferro. I la psíquica; mals pensaments, males sensacions, passos enrere quan haurien de ser endavant, una baixada d'autoestima...que costa més de superar. Això de voler i no poder és molt dur per algú a qui la part mental n'és el seu punt dèbil.
Fa dies que estic millor, més animat. Tornar a la feina, a la rutina, fa que la tornada a córrer sigui més propera. Ara farà uns deu dies vaig intentar anar a fer un petit test del meu estat i el patiment sobrehumà durant els 10 minuts de ritme lentíssim em va posar a lloc. Un lloc que, val a dir, era molt pitjor del que em pensava. Amb els dies i els entrenaments de futbol veig que estic per esforços curts. La carrera contínua se'm fa excessivament dura, sobretot per les cames.
El "cocu" va a dies; sento enveja dels meus companys que poden sortir a entrenar i competir, sento ràbia per haver de tornar a començar, sento que el temps se'm tira al damunt i que estic parat... i, alhora, sento que haig de ser, com diu la cançó, de titani. Clar, no puc pas dir que seré de ferro ja que me'n falta i perquè el veritable home de ferro o IronMan és el meu amic Manel (faràs sub "elquevulguis").
M'aixecaré? Oi tant! Costarà? Ja hi podeu pujar de peus! Podré? Si més no, ho intentaré! Assoliré el repte? Aquesta pedra/anèmia serà un gra de sorra el dia 25 de març després dels 42195 metres! M'acompanyeu?
"Anèmiajant" el camí...
PD: Felicitar en Paco, en Txema i, sobretot, en Lluís Baixés (quina bestiola!) per la TramunTrail!
Vinga amunt, que aixó no es res, nomes una petita alarma.El ferro es recupera, els anims també, el que vol una cosa la consegueix.Ja veuras d'aqui a pocs dies tot anirà d'alló mes bé i tant sol serà una petita batalleta per explicar. Petó ben fort.
ResponEliminaQuimi! Estàs demostrant tenir una força mental increïble! No deixis que aquesta petita davallada s'interposi al nostre objectiu! Ho hem començat junts i costi el que costi ho acabarem!
ResponEliminaL'obsessió no és bona, ara a recuperar-te al màxim i a tornar-hi quan es pugui!!!!