dilluns, 31 de desembre del 2012

Un pas més, una cursa més, un any més...

Heus aquí em trobava fa un any. Com ha passat el temps i quins alts i baixos he viscut. Em quedo amb tot, lo bo i lo dolent, perquè tot forma i formarà part de mi. Com canvia la situació però. Fa 366 hi havia un objectiu clar; ara, tot i voltar-me el cap, no.

Acabo l'any content, més del que em pensava. L'endemà de Sant Esteve a Riudellots vaig sortir a estirar cames amb en Sergi. Feia temps que tenia ganes de córrer amb ell. És diferent la sensació que tinc. Vam fer quasi 8 quilòmetres amb poc més de 40 minuts. Vam xerrar i xerrar i xerrar. Les cames estaven molt pesades però suposo que era normal. Després de molt temps i per recordar vells i bells temps vaig tornar a sortir i arribar del pont del Solivent. Aix...aquelles ganes de tornar a ser al pont i pujar la pujada caminant! Quins records de joventut...

Divendres vaig fer bondat per sortir dissabte amb el team amb bici. Una visita que es va allargar em va deixar a casa. El repòs em deu venir bé, em va dir. Diumenge estava decidit a fer quelcom...i tampoc. Saber que avui sortiria amb bici al matí i a la tarda aniria a córrer a Girona ja pagava el descans.

Avui, 5 minuts més tard del que tocava, hem sortit amb en Txema, en Jordi, l'Albert, en Luigi i en Lluís a fer les darreres pedalades de l'any. Una volta a Brunyola era la previsió. Hem sortit normal, com sempre. Però a l'arribar a Trullàs, en Jordi ha obert la caixa dels trons i m'han fet pujar a tall de boig durant tot Mas Llunès. Al final, m'han deixat de roda i ja em veia a venir un mal dia. Em reincorporo al grup i l'Albert diu que s'ha d'acabar la sèrie a dalt. Au vinga! A pedalar fort altre cop i a quedar-me, com no. Enlloc d'anar d'Estanyol a Sant Dalmai, hem passat per Salitja i Vilobí. Allà, ja amb en Salva, m'he posat a davant amb en Jordi per fer una sèrie fins a Salitja. Vinga a gastar forces, com si em sobressin. A Vilobí agafem un camí que porta a la carretera de Brunyola i allà m'he escalfat, altre cop, a darrera l'Albert. Ell pujava rient mentre em mirava i jo al màxim...i per sort ens ha sortit un cotxe que ens ha tallat el ritme! Amb els pulmons a lloc, he patit de valent pujant a Sant Martí Sapresa i just després en Jordi i l'Albert em preparaven un esprint que no ha estat. En Lluís ha arrencat amb tanta potència que quasi em fa caure. Ja he volgut atrapar-lo però no. És d'un altre planeta. Ens quedava arribar i guanyar algun punt. M'han deixat esprintar sol al cementiri d'Amer per deixar-me acabar l'any amb bon regust. Ells han pujat a Sant Martí, on els he fet un avituallament.


A baix a l'estació i parats pels problemes mecànics d'en Jordi, els he pogut fer una foto amb en Christian Meier de l'Orica GreenEdge.

A la tarda, m'he trobat a Girona amb en Lluís, el meu germà, en Jordi, em Mia i en Gerard Sau. Tots a fer la Sant Silvestre. Aquest any l'he trobat una mica descafeïnada. No per la prova, que he trobat més ben organitzada que l'any passat, sinó pel caliu. No hi havia aquella xispa. Potser sóc jo que m'ho miro amb altres ulls. Escalfem una mica, no massa com diu en Paco. Avui també tinc pensat córrer per sensacions. A veure com va.

1r quilòmetre, 4'15" - Sortim bé. En Lluís es perd pel mig de la gentada i sé que baixarà de 20' com volia intentar. Em giro i veig el meu germà enganxat a mi. El veig més fort a ell que a mi. Anem fent, sense presses i a un ritme constant fins a veure que potser hem anat massa ràpids.

2n quilòmetre, 4'26" - Ens relaxem per no defallir al final. Puc guanyar uns segons ara que al final me'n faran perdre molts més. Trobo el ritme més adient i vaig molt còmode. El meu germà està pletòric i es va envalentonant. Li dic que segueixi un home que ens passa i ell al darrera. No ha dubtat ni un segon. A veure com li va.

3r quilòmetre, 4'20" - No m'agraden gens les llambordes i busco les voreres per estar més còmode. En Jordi ha anat tirant i li deu anar bé. Segueixo a un bon ritme i em vaig animant. Noto les cames una mica pesades del matí però cap mena de dolor.

4t quilòmetre, 4'15" - Torno a veure el meu germà i ha afluixat el ritme. Li dic que respiri bé i que em segueixi, que anem bé. Ell em diu que tiri i ho faig amb molts ànims. Em sento bé i estic content. Em recordo del patiment de l'any passat.

5è quilòmetre, 4'20" - Tot el que queda és amb lleugera pujada. Vaig amb un bon ritme i sobretot, molt constant. Qualsevol petita cosa m'ajuda a seguir endavant. És una victòria més. De fet, cada pas ho és. Em quedo amb això, amb els passos que em queden i amb l'arc d'arribada que tinc a tocar.

Els 5 quilòmetres han sortit en 21'36", molt millor del que m'esperava. Això em diu que a Riudellots vaig reservar massa. Em quedo amb les bones sensacions altre cop. En Jordi ha fet uns fantàstics 22'22" per ser la primera cursa i en Lluís uns espectaculars 19'20". Felicitats nois!

Em queda desitjar-vos lo bo i millor a tots vosaltres i als del vostre voltant. Que l'any vinent ens sigui millor que el que acabem i que podem fer un pas més, una cursa més, us escrit/lectura més i un any més!

dimecres, 26 de desembre del 2012

Sant "Estevestre" de Riudellots...

Dia de Sant Esteve a fer la Sant Silvestre de Riudellots de la Selva. Primera cursa que repeteixo en la vida. Amer, Carrer Nou de Girona, Sant Silvestres de Riudellots i Girona, Mitja Marató de Granollers i Marató de Barcelona. Queda lluny el 25 de març i, entre ets, anèmia i uts, encara no havia tornat a competir. En tenia ganes però alhora em feia certa por. Quines sensacions tindria? Sabia des de feia temps que no em podia comparar amb abans. Corrent ho notes que no vas com abans. Entre la llarga recuperació, el desànim que no acaba de marxar i el pes que he guanyat, no calia fer sang d'un mateix.

Minuts abans de les 10 del matí ens hem trobat amb en Paco i en Txema. Mentre fèiem camí els escoltava parlar del que havien fet els últims dies i el que farien els posteriors. Bici, btt, muntanya... I jo ni pic. Bé, de fet diumenge vaig anar a córrer una estona però m'afogava perquè volia anar massa ràpid. Volia tornar a ser el d'abans de la nit al dia i no. Els hi he preguntat com veien la cursa d'avui. En Paco deia que tenia les cames cansades dels dies anteriors i en Txema deia que no se sentia bé i que no tenia ganes d'anar a patir durant 7 quilòmetres. Jo els hi he dit que si arribava amb menys de 35 minuts i respirant bé, estaria més que content. Me n'adono que m'he deixat el xip a casa...

Arribem i anem a recollir el dorsal i l'obsequi, una armilla. Tornem al cotxe per canviar-nos i quedar per després. Escalfem, més que l'any passat, i cap a la sortida. Tenia il·lusió i nervis. Ens col·loquem força endavant i li canvio el rellotge amb en Txema. Li anirà bé per controlar el ritme dels quilòmetres ja que vol sortir ràpid fins on arribi. A mi només em cal el temps final. Correré per sensacions. Sortim.

1r quilòmetre, 4'50" - Surto amb molta calma i em passa un munt de gent. Tinc un bon lloc i no em molesta gaire ningú. És un quilòmetre ondulat, tot i que hi ha més pujada. M'enganxo amb uns que van al mateix ritme i els segueixo l'estela.

2n quilòmetre, 4'50" - Baixem mica en mica però no m'escalfo. L'any passat ho vaig pagar i no hi cauré altre cop. Segueixo xupant roda fins que hi ha una pujadeta de 20 metres que em separa d'ells. Hi ha molta gent i penso en anar més ràpid.

3r quilòmetre, 4'50" - Forço una mica i vaig més bé. Avanço força gent que em frenaven una mica. Les sensacions segueixen essent bones. Respiro bé i les cames no em fan mal. Noto que un cordó em pica a la cama i em maleeixo els ossos. M'he de parar a cordar-me i perdré temps. Em passen els que havia avançat i, fins i tot, els que m'han portat una estona darrera.

4t quilòmetre, 4'50" - Avanço un nen que va mig afogat i li dic que respiri bé i que no pari. M'estic esperant dolors, bufets i una davallada però no arriba. Sóc negatiu fins i tot quan em sento bé. Passem per davant l'esglèsia i recordo en Lluís allà esperant-me. Va, un esforç.

5è quilòmetre, 4'50" - Vaig com un rellotge, clavant tots els quilòmetres. Bona senyal i a seguir igual. Em començo a sentir bé per dins. Quina sensació més bona! Anem endavant! Aquí noto diferència amb l'any passat. Hi ha més gent i el camí és estret. Per avançar em poso a l'herba i canvio una mica el ritme.

6è quilòmetre, 4'50" - Començo a pensar que dec haver reservat massa. Augmento un xic el ritme però passant per un pont m'he de frenar i perdo temps. Recordo com vaig apretar l'any passat i com patia per la cama. Vaig amb un grup molt maco i acompanyem un nano que deu tenir uns 12 anys. L'animem entre tots i li diem que ja ho té a tocar. L'ambient és fantàstic!

7è quilòmetre, 4'15" - M'avança un home i em dic que el puc seguir. M'escalfo i el deixo enrere. Més, més, més, em vaig dient. Avanço molta gent, sobretot a la pujada abans de la recta d'arribada. A dalt, lluny de no poder, em sobren forces i tiro endavant. Que bé em sento quan passo per sota l'arc!

Al final m'han sortit 7 quilòmetres en 33 minuts i 15 segons a 4'45"/km. He tardat 3'40" més que l'any passat però estic molt més content. Suposo que un dia d'aquests em feia falta. Queda molt per treballar però. En Txema ha clavat el temps de l'any passat, 26'50", i en Paco gairebé també, 28'46", si no arriba a ser pel pas subterrani que l'han fet passar. Felicitats mestres! De gran vull córrer tant com vosaltres...hahaha!

"Santestevestrejant" el camí...

diumenge, 16 de desembre del 2012

Primera sortida amb el "team"...

Una setmana de refredat amb tots els passos inclosos; mal de coll, tos i mucositat. Ja m'ho semblava a mi dilluns que acabaria rebent i que em tocaria fer bondat. Però ja mig recuperat tenia ganes de fer quelcom interessant. Em vaig apuntar a una ruta amb bici que feien els companys del "Team Bicicarril.com-Simonich". En un principi, dubtava pels quilòmetres (135 km) i per no fer anar malament els companys. La il·lusió però, ho pot tot.

7:15h del matí. Em llevo i pregunto com està el dia. Fa fred? Cal anar abrigat? Què m'aconselleu? De fet, tampoc és que tingui molta roba per triar. Una base tèrmica i l'equipació pel damunt. Preparo l'aigua i l'isostar, barretes, gel, sals minerals, diners, mòbil i en dansa.

8:05h del matí. Arribo a l'Snack i ja m'esperen en Jordi i l'Albert. L'Albert va amb culot curt com jo per sort! No semblaré un beneit i, per si de cas, no seré l'únic que passi fred. Arriba en Luigi i ens posem en marxa. La ruta és anar fins a Tossa de Mar i tornar per Sant Grau.


Els primers quilòmetres són d'escalfament. Plat petit i anar agafant cadència. No fa vent i això ens farà la jornada més tranquil·la. Vaig a davant amb en Jordi mentre la fem petar i em dóna ànims. Em reafirma que anem a rodar, res d'anar a matar-nos els uns als altres. Arribem a la Cellera i s'afegeix en Juli. Tots tenen el seu motiu ciclista i el d'en Juli és "Antón", i tornant entenc el perquè. Em poso al mig del grup i anem cap a Mas Llunès. Pugem tranquils segons l'Albert i en Jordi, tot i no estar-hi del tot conforme. En Lluís i en Juli van xerrant darrera meu i els deixo passar per seguir la seva estela. Ja som quasi a dalt quan veig els punts de la muntanya i arrenco per coronar primer. Hahaha! Ja ho acabaré pagant ja...

Riem una mica de la meva explosivitat i baixem cap a Estanyol on ens trobem en Joan "Contador", tot i que m'agrada més "Rasmussen" com va ben dir en Luigi. Baixem pel "RostenChicken" per passar per Salitja fins a Vilobí. A roda vaig bé, còmode per la velocitat a la que anem. A Vilobí ens trobem en Carruana mentre el pedal em juga una mala passada i quasi vaig per terra. Esperem uns minuts a que arribi en Ramonet, el que va fer primer a la 2a crono a St. Martí. Ai mare, el que m'espera.

Com que sé que algun moment o altre acabaré afluixant, em poso a davant amb l'Albert mentre recordem vells temps a futbol i em va parlant dels passos que ell ha fet amb bici. Aquest any ha fet més de 13.000 quilòmetres i jo li dic que uns 1500. Agafem el vial que ens portarà quasi fins a Caldes i segueixo a davant, ara tot sol. Sento l'Albert i en Ramonet que diuen si estic emprenyat i en Jordi que diu que els porto amb el ganxo, que afluixi una mica. Definitivament, ho acabaré pagant. Estava emocionat i anava tirant amb el plat. Jo els hi faria l'aproximació a port i ja ens trobaríem a dalt.

Abans d'arribar a Caldes s'afegeix en Dani i seguim amb un ritme força alt fins a Llagostera. Evidentment, ja sóc a la cua, tot i que m'escalfo en algun repetjó. Sortint de Llagostera, en Jordi em diu que pujarem durant uns 2 km i després farem una baixada molt xula fins a Tossa. Ui, ja sé on em començaré a quedar... Es comença a enfilar i en Joan, en Ramonet i en Carruana es posen a tirar. D'acord nois, això no va amb mi. Sembla que em quedaré sol però en Jordi em fa costat fins a dalt on els companys m'esperen per enllaçar amb els 3 de davant. Queda un repetjó que aguanto bé i baixada. Sort que la carretera és bona i puc mig seguir-los.

Comencen a donar-se relleus i a anar força ràpid. M'escalfo quan veig que en Luigi s'acopla al manillar de triatleta i em poso a roda seva. Anem avançant a mesura que van caient relleus i penso que encara arribaré a davant. Estic hipermotivat i em flipo una mica. L'Albert, en Carruana, en Luigi i jo. Darrera no sé qui ve perquè només vull anar a davant i fer un relleu. Llàstima que ja arribem a Tossa i em quedo amb les ganes de portar-los. Li dic a en Luigi si hi ha esprint intermedi i em diu que els hi foti. No em calen ni dos segons que ja estic pedalant com un boig i passant a l'Albert mentre vaig cridant "espriiiiint"! Em diuen que els hi estic fotent tots els punts i l'Albert diu que semblava una moto. Hahaha!

Parem a esmorzar a Tossa; gràcies Jordi! Mini de truita i coca-cola! He d'emplenar el dipòsit. Ja he anat menjant barreta durant tot el camí per no defallir de cop. Prenc unes sals per evitar rampes i refer una mica les cames. Mentre fem el mos, tothom treu anècdotes i comentaris. El descans m'ha anat bé però tinc fred al posar-me a pedalar de nou. Enfilem cap al mirador de Tossa amb molta calma tots junts. Mica en mica, els tres escaladors comencen a marxar. Els 5 d'inici més en Dani anem junts. L'Albert em va explicant com és Sant Grau, el port del dia. Em diu que és molt maco i que vas veient el mar a quasi tot el camí. M'ho prenc en calma i ja abans d'arribar al trencant m'he separat d'ells.

Com deia l'Albert, l'asfalt és rugós i s'enganxa a les rodes. Vaig pujant bé i els vaig veient més lluny a cada corba. Em comencen a coure les cames i pujo un pinyó per anar fent. Ja hi arribaré a dalt. De tant en tant faig una ullada al mar i em distrec. Arriba un descans que se'm fa molt curt ja que una paella cap a la dreta em deixa mig clavat. M'he relaxat i ara em costa tornar a pedalar. Sento un crit i els veig molt lluny. M'hauran d'esperar molt a dalt i m'animo a tirar endavant. Em sento més bé però ja m'han avisat de l'últim quilòmetre. Arribo a Sant Grau i sé que no sóc a dalt perquè en Joan m'ho ha comentat només veure'ns. M'espero la rampa del 14% i no arriba. On és?
Veig una paret davant i una corba al final. Deuen ser 250 metres que es van fer eterns. Ho porto tot i m'aixeco damunt la bici. Vaig pel centre de la carretera mirant la línia discontínua per no mirar el que em queda. Penso si ja hauran arribat i de cop veig en Ramonet i en Carruana que em venen a buscar. Em diuen que ja queda poc, que he passat el pitjor. Vaig tocat, ara sí. Em deixen de roda altre cop però ja veig on m'esperen tots. No sé quan deuen portar allà dalt. Faig broma mentre els sento parlar. Em deixen un parell de minuts i avall.

Sóc dolent pujant, però pitjor baixant. No em duren ni dues corbes i ja no els veig. Que pesat se'm fa el descens. M'avancen 5 cotxes i un de mala manera. Al final de tot hi ha una rampa que em deixa del tot clavat. Arribo a la rotonda d'abans de Llagostera i em trobo en Jordi i en Dani que m'esperen. A la resta, no els atrapo fins a dins Llagostera. Quina pèrdua de temps per ells i quin greu em va saber a mi.

Anem cap a Caldes i els de davant s'escalfen. Després en Joan m'explica que els volia frenar i li han dit que feien una sèrie. Jo aguanto amb el segon grup comandat per en Jordi i en Juli. Qui els va parir com anaven. A Caldes ens reagrupem en un semàfor i fins la N-II, una altra sèrie. Aquí em quedo sol. Que llarg... Al vial, en Dani s'acomiada i jo em poso a davant dels d'Amer per enllaçar amb els del davant. En Juli i en Jordi em diuen que em reservi però m'he encès. Hahaha! Tot el vial a davant fins que em passa l'Albert per donar-me descans.


A Vilobí, en Ramonet se'n va i nosaltres ens acostem al "RostenChicken". Em veig al davant amb en Jordi altre cop. Marco el ritme i en Jordi em felicita per l'esforç. Sempre té aquelles paraules oportunes. Arribem a on acabaré les forces. L'Albert em diu que m'agafi a la seva roda o se'm farà molt llarg si em despenjo sol. No puc ni aguantar-li durant 5 segons. Per sort, i ara entenc el motiu d'en Juli, em trobo un ritme constant que puc aguantar. Ni més ni menys. Com un rellotge. Li dono les gràcies quan arribem a dalt mentre esbufego. I encara queda Mas Llunès.


Com ja havia dit altres cops, cada vegada que hi passo se'm fa més curt. Ahir no tant, per la fatiga que portava. Ens toca el vent de costat i ja veig que lleparem vent en contra fins a arribar a Amer. La recta d'Anglès ens porta en fila. Jo al final i amb feines per seguir-los mentre fan relleus un rere l'altre. Ja només vull arribar a casa. En Juli es queda a la Cellera i li dono les gràcies altre cop. Algun dia espero poder-li tornar... Fins a casa, l'Albert va repetint que els hi he d'esprintar al cementiri per demostrar la meva potència. Ja no tinc ni forces però què collons. Em preparen i em deixen forat per sortir i pedalo com si m'hi anés la vida. Segur que es devien pixar de riure... Ja som a casa. En Jordi i l'Albert em conviden a pujar a Sant Martí però per moltes ganes que en tinc, avui no.

"Teamajant" el camí...

dilluns, 10 de desembre del 2012

Sensacions ondulades...

Ja feia dies que tenia una mala sensació. Falta de ganes, de motivació, de forces, de tot. El cos m'avisava però no l'escoltava. D'això en fa dies. Un dijous sense fer res, un divendres buscant excuses per no córrer... La mala consciència va fer que anés a córrer fa dos dissabtes al matí durant uns 25 minuts per estirar les cames, compartint una estona amb l'Ivan Ribas per veure que és d'un altre planeta. L'endemà hi havia la marxa a l'Estanyol que s'havia suspès. Hem vaig trobar bé, però amb el pas de les hores no veia gens clar lo d'aixecar-me aviat per anar a passar fred. I la veritat és que no n'hagués passat perquè els meus companys s'ho van passar d'allò més bé i van gaudir d'un gran recorregut! Però jo estava bé sense fer res.

Seguint amb la mala consciència, dilluns em vaig repetir que aniria a córrer durant tot el matí. A casa ja vaig començar a dubtar. Si dinava, voldria pair i ja es faria fosc, faria fred, em faria mandra... Ja sóc conscient de que no és el que vull però ja m'anava bé aquella apatia. En Manel em va escriure si volia anar amb bici i em va convèncer. La il·lusió d'una volta amb bici amb ell, que tant m'ha aconsellat/ajudat, era el millor remei. Estrenaria la jaqueta que em va costar un ull de la cara i tornaria a la bici. Vam anar fins a Estanyol a pujar el seu repetjó i tornar fins a casa. Tan l'anada com la tornada vam passar per Mas Llunès i tot i que en Manel em deia que anàvem bé de ritme, notava que el cor bategava amb molta força. Com pot ser que estigui tan malament?

Ni dimarts, ni dimecres, ni dijous. Cap intenció de fer esport. Si per un moment em passava pel cap, la feia fora a l'instant. Res. Ni pic. Mals dies i males sensacions. Què passa? Feia molt temps que no em sentia tan buit. Res de córrer. Per moments pensava amb la bici i que era el que em venia de gust. I divendres vaig tornar a rodar, aquesta vegada amb en Jordi Auguet i l'Albert Masó.

Camí de Mas Llunès ens bufava vent a favor i volàvem. Que fàcil no? Pujant, tot va canviar. Bufets i poques paraules. L'Albert marcava un ritme viu, com el d'en Manel, però constant, i ens portava a en Jordi i a mi. Un cotxe ens va fer posar en fila i en Jordi va donar un relleu. I quin relleu! Em va fer anar amb el ganxo fins a dalt i, un cop coronem, no vaig poder bufar ni un moment fins a arribar a Estanyol. Ai, que ho passaré malament... Passant per Salitja em vaig posar al costat de l'Albert fins als repetjons que hi ha des de l'aeroport fins a Aiguaviva. Estan a un altre nivell. Tornant em vaig sentir bé, tot i que anaven al meu ritme. Al "Cauberg" de Bonmatí els hi vaig fer una sèrie, com em van dir després ells. Un parell d'horetes per sentir-me una mica més bé.

Ahir volia passar una prova. Com respondria el meu cos/cor a sortir a córrer? A l'última anèmia em vaig fixar que quan anava a córrer tenia les pulsacions molt altes sense gaire sentit. Estaria de visita altre cop? Vaig rodar 32 minuts i la mitjana de pulsacions va ser correcte. Avui hi he tornat, 50 minuts i el cor perfecte. Ara bé, unes males sensacions per culpa del refredat i del dolor de cames que no m'ha deixat en tota la sortida. Suposo que també hi ha ajudat el fet de córrer per terreny irregular i ondulat. Ara només espero no posar-me malalt...

"Ondulejant" el camí...