diumenge, 30 de juny del 2013

Un Far d'exemples...

Al principi de la setmana em trobava millor del que em pensava. No hi havia dolor muscular i les cames no estaven tan pesades com altres vegades. Em mereixia un descans i no va ser fins dijous que vaig tornar a sortir amb bici, aprofitant un dia de festa. Tenia la intenció de sortir en dejú per intentar ajudar al cos a tirar de les reserves de greix, o alguna cosa per l'estil. Això sí, per fer-ho has d'haver dormit les hores que el cos et demani i, per tant, fins les 10 no feia la primera pedalada. Feia calor i sabia que no podia marxar gaire lluny per si els ocells em venien a veure, tot i portar menjar al damunt. No em venia de gust però vaig fer una volta a Les Serres i Les Encies.

M'ho volia prendre en calma però em va sortir la vena competitiva...amb mi mateix. Sort que ja vaig veure de seguida que no era un bon dia i que les cames tenien un record massa present encara, en forma d'una fatiga espectacular. Calma i roda tranquil, em vaig dir. El ritme era baix i el pas dels quilòmetres se'm posava bé. Diria que vaig aprendre que no tots els entrenaments són iguals en intensitat, cosa que no feia en l'entrenament de la Marató. En fi, una mica més de una hora i mitja de sortida matinal amb bastant bon regust.

Avui matí tenia dolor muscular, més que fatiga. Dijous al vespre vaig tornar a jugar a futbol després de quasi un any amb els Simonichs, i avui encara sentia els efectes de treballar músculs que pensava que ja havien marxat. Ben puntuals com sempre sortia amb l'Edu Carmona, Jordi Brugué, Pere Rich, David Madeo, Lluís Baixés Sr., Gaspar, Dani Castellano i Joan Marcó, en direcció nord. En Lluís Sr. ens volia portar a fer desnivell i entre uns i altres hem acabat decidint de pujar al Santuari del Far. Tan aprop que és i tanta volta que s'ha de fer per arribar-hi.

Pujant el Coll de Condreu ja he vist que les cames no anaven amb mi i que el ritme que marcaven no era el més adient. M'ho havia d'agafar bé i trobar un ritme. En Joan després de fer una arrencada de les seves m'ha esperat i amb ell, l'Edu. Ja els hi he dit que aniria al ritme que les cames em donessin i si podia, un pèl per sota. Durant gran part de la pujada hem tingut en Lluís Sr. al davant i a terra de ningú ja que els altres havien anat tirant, fins que hem decidit d'atrapar-lo per pujar tots junts. A falta de poc més de 2 quilòmetres hem punxat en Joan perquè fes una sèrie fins a atrapar-los a tots i no li ha costat gaire d'encendre la moto. Ens ha muntat el plat tan ràpid com hem tardat a perdre-li la vista. Un cop a Condreu i ja reagrupats, ens hem arribat al far en un seguit de repetjons i una pujada final més dura del que recordava amb cotxe. Això sí, m'han encantat els últims 200 metres amb dos enllaçades fantàstiques i dures.

La tornada ha estat a cops de pals i amb arrencades vàries a la darrera part. S'ha fet dur i no he pogut treballar per l'equip com m'hauria agradat, tot i que al final he guardat tot el que tenia per jugar-m'ho tot a l'última carta. En Joan ha augmentat el ritme i s'ha obert perquè ni l'Edu ni jo li agaféssim la roda per aprofitar-nos d'ell, però he seguit recte i m'hi he enganxat fins que m'ha deixat rematar-lo (gràcies per fer-me pujar l'autoestima!) en l'esprint.

Fa dies que estic pensant en cap on orientar el següent repte. En tinc un de pensat però és molt enllà i més que una realitat és un pensament. Tinc ganes de tornar a córrer i de fer un entrenament dirigit i amb condicions per conèixer més bé el meu cos i fins on pot arribar. Tinc ganes de seguir amb la bici per compartir més moments amb els amics i de viure el meu propi Tour de France. Però mentre m'ho penso, m'inspiro en companys com en Carles Arauz que ahir va acabar la Pedals de Foc en versió Non-Stop Or, és a dir, la barbaritat de 220 quilòmetres amb 6200 metres de desnivell per les muntanyes del voltant de Vielha. Quin exemple a seguir...com espero que ho siguin els companys del team que demà o dijous marxen cap als Alps francesos per fer la Marmotte. Ànims Albert, Juli, Toni, Tito, Txema, Salva i Jordi! No defalliu i no patiu que no m'haureu d'esperar...

"Exemplesificant" el camí...

dilluns, 24 de juny del 2013

Trencalós...

Sabiñánigo - Col du Somport: Al passar per sota l'arc, sense haver-ho pensat abans, vaig cridar "Visca Catalunya lliure!" i la meva sorpresa i la dels meus companys va ser que una part del públic va cridar "Visca!!!". Només portàvem uns metres i ja estàvem rient i fent bromes que ens perseguirien. Després d'uns primers quilòmetres pel nucli urbà, ens vam incorporar a la N-330 i, després, a la A-23, que ens duria cap a Jaca. La carretera ampla i en molt bon estat i permetia rodar ràpid. Nosaltres anàvem junts amb en Manel, en Jordi A. i en Txema portant-nos. M'esperava una sortida més frenètica i per sort podia anar escalfant sense anar amb el ganivet al coll. Avançàvem grups amb molta facilitat i em vaig fixar que se'ns enganxaven altres ciclistes, sobretot uns vascos que vaig portar enganxats al cul durant més de 10 quilòmetres. Vaig notar que vam baixar un punt el ritme i en un tres i no res, ens va passar un grup que anava a un ritme molt més alt. No recordo quin dels "capos" va dir que era un grup bo i que l'havíem d'agafar. Ho vam clavar ja que ens van portar a un ritme molt alt fins a Villanua. Procurava no desenganxar-me d'en Manel en cap moment, mentre vèiem com en Jordi A. i en Txema s'escapaven i ens esperaven i en Salva i en Jordi B. pujaven a un ritme més constant. Em preocupava no saber córrer de manera intel·ligent i que em passés factura més endavant. Vas bé?, em deia en Manel. Sí, però... i abans d'acabar de contestar em deia Posa cadència! En Txema i en Jordi A. es van posar a riure i acollonaven en Manel ja que més que un consell va semblar una ordre. Per sort, el port no em semblava dur i es feia molt bé. Hi havia repetjons i descansos però s'anava guanyant altitud. Un cop passat Canfranc Estació comença la part més dura del port, que va fer que les distàncies entre nosaltres s'eixamplessin. En Manel no em deixava ni un moment i em distreia gravant vídeos i penjant-los a les xarxes socials. Estava meravellat pel paisatge que oferien els Pirineus ja que no sóc gaire voltat. Anava tant pendent del nou GPS i comptant els quilòmetres que no me'n vaig adonar que estàvem apunt de coronar fins que m'ho va dir en Manel. La gent t'animava i em posava la pell amb gallina. Quina sensació tan bona i quines bones sensacions a les cames. Un cop travessada la frontera vam parar per reagrupar-nos sense fer cas a l'avituallament ja que estava massificat. L'aire era fred i ens havíem d'abrigar pel llarg descens.

Col du Somport - Col du Marie Blanque: El descens tenia un principi força complicat ja que la carretera més aviat estreta que passava per una zona d'ombra que encara estava humida. El fet de anar veient els companys de grup un xic més endavant em feia anar més cómode i concentrat. Més endavant la carretera s'eixamplava i el descens passava a ser una zona planera favorable. Ens vam afegir a un grup que rodava cada vegada més ràpid en la persecució d'un grup de més endavant. Vaig treure el cap per saber si faltava gaire i vaig veure que en Manel i en Txema eren els que ens portaven. Em va agradar tant veure'ls allà davant que em vaig decidir d'avançar posicions. La meva oportunitat va venir en una rotonda que tothom agafava per la dreta i jo vaig fer per l'esquerra posant-me al davant del grup i estirant a tothom. Les cames em coïen cada vegada més i per sort en Manel em va passar amb una facilitat espatarrant i ens va acabar d'enllaçar. A aquesta zona ens vam trobar un accident bastant fort i que ens va acollonir a tots i, sobretot, a mi. Vam baixar el ritme fins a arribar a l'inici del Marie Blanque. Com ja m'havien avisat, la carretera era estreta i hi havia molta gent, fet que et dificultava pujar al teu ritme. Els primers quilòmetres no són gaire durs i els vaig poder fer amb els tres mosqueters. En Jordi va decidir muntar el plat fins a on el pogués moure, rebent tota classe d'improperis davant tal demostració. El port es va endurint, tot i que la carretera és bona, fins a fer-se duríssim. Pensava utilitzar la tàctica que tan bé m'havia anat a Bracons però no. Els darrers 4 quilòmetres tenen una pendent mitjana de més del 10% i, a més, són molt constants i sense cap descans. Hi ha unes pilones que t'indiquen quan et falta i la inclinació del proper quilòmetre, que em feien més mal que bé. Em vaig distreure seguint una parella de ciclistes que m'obrien camí i així no havia d'esquivar a ningú. Es va fer etern, així com la sensació de pujar un port del Tour de França. Quina passada de port! Un cop coronat enmig dels ànims que rebíem, vaig comentar la pujada amb els companys i m'explicaven com en Manel els havia fet pujar a un ritme bestial, com en Txema no es dóna mai per vençut i com en Jordi necessitava quelcom més dur com per començar a suar. En Salva i en Jordi B. van arribar a dalt ben tranquils, demostrant que l'experiència és molt valuosa. Ja érem a la meitat i, mentre el Sol ens començava a rostir, vaig fer una trucada als meus perquè sabessin que tot anava bé.
Col du Marie Blanque - Col du Portalet: L'avituallament estava a uns dos quilòmetres després d'haver coronat, en una esplanada on havies d'afluixar per la quantitat de gent que hi havia. Allà ens vam tallar i fins al final. No sabia on eren en Salva, en Txema i en Jordi B. i en Manel em va dir que els portàvem darrera i que anéssim tirant a un ritme tranquil i ja ens atraparien. No els va costar gaire, la veritat. Em feia il·lusió anar al davant del grup amb en Manel, per treballar pels companys una mica després de tant temps havent-me d'aguantar i esperar. Mentre anàvem rodant per carreteres franceses, no podia imaginar cap millor manera que aquella per fer la QH. Tots junts; uns sacrificant-se i els altres donant-ho tot. Em van passar els quilòmetres molt ràpid fins que li vaig demanar a en Jordi A. que es posés davant perquè les cames no anaven tan bé. Fins a Laruns anava preguntant per les muntanyes que hi havia al davant i pels ports mítics, com l'Aubisque, que tenia a tocar. Em van explicar, i vaig poder comprovar, que l'Aubisque i el Portalet compartien els primers metres de pujada. Es presentaven quasi 29 quilòmetres de pujada, on es veu si has regulat bé o t'has excedit. Vaig notar que estava bé i, per tant, que el gel del Marie Blanque em feia efecte. Els primers metres ens vam trencar; en Jordi A. i en Txema marxaven pel davant, en Manel es quedava amb en Salva i en Jordi B., mentre jo pensava que el portava a roda i l'estirava, encara que no li feia falta. Vaig atrapar en Txema i em va dir que en Jordi havia anat tirant. Es va quedar amb mi i va marcar un ritme molt alt que seguia bé. Pel que em va dir, ens havíem de reagrupar al primer avituallament del Portalet i la veritat és que pensàvem que estava més al principi. Just quan li demanava a en Txema que baixés un punt el ritme, em va fer adonar que en Manel no anava amb nosaltres i no sé ni si vaig tenir temps per maleir-me els ossos ja que de sobte ens va aparèixer pel darrera com si res. Vam arribar a l'avituallament per carregar bidons i en Jordi A. ja ens hi esperava. En Salva va arribar amb molt mala cara i em va preocupar. Deia que feia molta estona que anava sense aigua i que devia estar una mica deshidratat. En Jordi B. ens deia que anéssim tirant i que no el tornéssim a esperar. Junts vam continuar i ja no tenia les mateixes sensacions. Massa estona parat i un quilòmetre al 7% per començar, que se'm va ennuegar una mica. Em vaig anar trobant millor i vaig seguir els tres líders, o de fet ells m'anaven esperant i pujant al meu ritme. Un segon avituallament al cap de 8 quilòmetres més, em va servir per alimentar-me i veure un glop de coca-cola que se'm va posar genial. Estava bé, content i satisfet però quedava feina a fer. Faltant 6 quilòmetres per coronar vaig cometre l'error de afluixar el ritme per agafar una beguda isotònica que em donava un voluntari i a l'aixecar el cap veure que venia un quilòmetre al 9%... Se'm va fer tot molt feixuc. En Jordi i en Txema es van distanciar cada vegada més i en Manel es quedava amb mi per remuntar-me la moral i les forces. Em va costar molt i fins i tot, vaig veure que estava força al límit quan em venien ganes de plorar. Quan em va dir que en cap moment no havia dubtat que ho acabaria, va ser com si m'haguessin injectat un gel a la vena. Tornàvem a anar els 4 fins a dalt i m'hi havia de deixar la pell. Encara recordo coronar enmig de tanta gent i tants ànims que em feien pedalar cada vegada més ràpid fins a tornar a creuar els Pirineus, aquest cop en sentit sud. Em vaig esperar uns minuts a dalt mentre en Txema anava a trobar en Salva i en Jordi A. i en Manel ho feien amb en Jordi B. Ens vam ben felicitar a gairebé 1800 metres!

Col du Portalet - Sabiñánigo: El descens va ser molt ràpid i per carretera ampla. Per allà i en sentit contrari pujarà La Vuelta. Ens quedava el darrer entrebanc a Hoz de Jaca, i quin entrebanc. Són poc més de 2 quilòmetres de carretera estreta i un 9-10% de mitjana. Es va fer molt dur i per sort hi havia molt d'ambient a l'arribar al poble. El millor avituallament de tots amb música, aigua freda i maduixes!! Llàstima de la nata, eh Manel. En Jordi A. em va avisar de la primera part del descens amb corbes molt tancades i perilloses. El que no m'esperava eren uns repetjons que em van deixar força clavat. Un cop vam haver agafat la carretera que ens portaria a Sabiñánigo va començar una sèrie terrible per atrapar grups que portàvem més endavant i que feien créixer el nostre. Com no, en Manel i en Jordi A. feien de les seves però el relleu més poderós el va fer en Txema que va trencar un xic el grup. Jo anava amagat al costat d'en Salva, que ja s'havia refet del tot, i amb en Jordi B. pel darrera. Vaig veure un forat darrera en Txema i em vaig envalentonar fins a agafar-li la roda. Ja em veia creuant la meta però els quilòmetres que portava no em lligaven amb el que ens havien dit, fins que vam veure que havíem de donar la volta al poble. El ritme era molt alt per mi i, un cop arribat allà, no em volia donar per vençut. Com vaig apretar les dents fins a l'últim repetjó... L'arribada va ser gloriosa i enmig d'amics amb qui compartir-la. Ningú millor que ells saben el que he arribat a patir i gaudir per conquerir la QH.

Ens va sortir un temps oficial de 7 hores, 52 minuts i 31 segons per aconseguir una medalla de plata al jovent i una medalla d'or als no tan joves. En realitat però, vaig estar pedalant 7 hores 18 minuts i 50 segons. En Jordi Clermont en va fer de les seves i va trencar el crono; 6 hores i 2 minuts! En Tito Roca va complir el seu objectiu amb escreix al rebaixar la barrera de les 7 hores; 6 hores i 38 minuts.

El millor d'aquest repte ha estat compartir i de quina manera. Això nois no ens ho treurà mai ningú. Com a alguns ja us vaig dir a mig Portalet, GRÀCIES! I a la família, amics, companys, coneguts i desconeguts i, sobretot, a tu que continueu llegint aquestes vivències  en les que només jo hi trobo sentit, moltes gràcies! Seguim?

"Trencalósajant" el camí...






diumenge, 23 de juny del 2013

Preparatius d'equip...

Era el divendres a la tarda quan enfilava la part final del repte; la Quebrantahuesos. Al migdia ens vam trobar amb en Manel Arnau, Jordi Auguet, Txema Arnau, Jordi Brugué, Salva Varderi i en Jordi Clermont per anar fins a Sabiñánigo. Vam fer dos expedicions en una ja que en Txema, en Salva i en Jordi C. tornaven després de la cursa i la resta ens quedàvem fins avui al matí.

L'anada va ser molt amena i plena d'anècdotes de tota classe. En Jordi B. es feia creus de les històries que li explicaven en Manel i en Jordi A. i jo, de conductor de luxe, em pixava de riure. Ja abans d'arribar al destí es preveia una saturació de cotxes ja que en la poc poblada autovia que porta a Osca només es veien cotxes amb bicis carregades. Amb els cotxes a lloc, vam anar a buscar el dorsal a la fira i vaig quedar molt impressionat per la quantitat de gent que hi havia. Em va sorprendre més que la fira de la marató, tot i que no la vaig poder gaudir com m'hauria agradat ja que amb els dorsals i els obsequis vam anar cap a Gavín, el nostre centre d'operacions molt ben recomanat per en Miguelito, que amb el seu pou de saber de la cursa ens feia que només ens haguéssim de preocupar de pedalar i passar-nos-ho bé. Vam descarregar els trastos i les bicicletes i vam anar a sopar a un restaurant que ens havia recomanat el nostre amfitrió; en Carlos. Darrera ingesta d'un plat de pasta en molt de temps i cap a dormir ben d'hora.

El despertador sonava a les 5:15h, tot i que jo feia uns minuts que estava despert gràcies a que en Manel ens tocava la paret des de l'habitació del costat. El meu ritual de la dutxa ràpida acabada amb un raig d'aigua freda al cap em va posar en marxa. El dia es preveia assolellat però a aquelles hores hi havia boira i núvols baixos que ens refrescaven la temperatura. Cap a les 6:15h sortíem cap a Sabiñánigo i en veure la corrua de cotxes, vam aparcar en un caminet de les afores per acabar d'arribar a la sortida amb bici. La fred i els nervis estaven empatats i em feien tremolar com una fulla per moments. No era per menys. Ens esperaven 200 quilòmetres amb 3381 metres de desnivell positiu en la marxa cicloturista més important i més nombroses d'Espanya i Europa. En aquell moment vaig dubtar en si el meu lloc era allà al mig de tants i tants ciclistes però amb els quilòmetres que havia arribat a fer i amb els amics al meu voltant vaig creure que sí, que aquell lloc i aquell dorsal, el 6915, eren una oportunitat per demostrar-me altre cop que podia/puc.

Amb molta puntualitat va sonar el petard que avisava de la sortida. Eren les 7:30h i nosaltres estàvem força enrere. En Jordi C. havia anat avançant per la vorera fins a situar-se en una millor posició per intentar fer un bon temps. La resta vam decidir de fer la volta junts. Bé, de fet ho van decidir en Jordi A. i en Txema ja que en Manel, en Jordi B. i en Salva van dir que la farien amb mi. No us podeu arribar a imaginar la ilusió que em feia i alhora les ganes que en Joan, en Juli, l'Albert i els altres també hi siguessin. Van passar més 25 minuts fins que no ens vam moure del lloc i avançàvem de metre a metre fins a encarar el tram que ens portaria a la sortida, on ja vam poder calçar les dues cales i començar a pedalar. Ja hi érem. Som-hi!!

"Equipant" el camí...


diumenge, 16 de juny del 2013

Sant TrHilari...

Queden sis dies per la Quebrantahuesos i crec que la feina està feta. Han estat gairebé sis mesos des de que ens va tocar la inscripció i els dubtes i pors inicials s'acaben convertint en il·lusió i ànims. La veritat és que els mesos han passat volant i això és gràcies a la bona companyia. Sembla ahir quan anava a Tossa i Sant Grau congelat de fred...

Per acabar-ho d'adobar una mica, aquesta setmana he fet una tripleta del Coll de Nafrè i  Sant Hilari, i tots els dies per variants diferents.

Dijous tarda vaig quedar amb en Jordi Auguet, un dels millors motivadors que conec, per anar fins a Sant Hilari tot rodant amb tranquil·litat. No tenia ganes de prémer molt l'accelerador per por a no passar-me d'entrenament i arribar fresc a la setmana vinent. Al final va ser un entrenament de qualitat; alta intensitat en diferents períodes de la sortida. La culpa va ser d'en Jordi Clermont i en David Roura; els fanàtics d'Amer. Vam començar tranquils fins a Anglès, mentre la fèiem petar. Només començar a pujar cap a Osor, ja vaig veure que el ritme anava cada vegada a més. Els dos Jordi ens portaven volant i jo tenia feines a anar a roda. Per sort a Osor va tornar la calma, tot i que el càstig de cames em va passar factura del quilòmetre 13 al 16. La calor va ajudar a que la típica depressió que agafo sempre en aquell punt encara sigués més gran. Tenia la sensació de veure ocells!! En Jordi i en David m'anaven esperant quan em quedava uns metres i mentre en Clermont anava fent sèries amunt i avall. Quan em vaig refer una mica i seguir la roda que em marcaven, va canviar el ritme i, tot i l'esforç, vaig haver de deixar-ho als més valents i arribar a Sant Hilari amb en David.

Mitja volta i cap a pujar el Santuari del Coll. A Osor ens vam acomiadar d'en David, que havia d'atendre uns "afers", i em quedava sol amb les bèsties. Vaig sentir que fins al Coll de Nafrè pujaríem amb calma, i ja sabia que em tocaria patir per aguantar-los la roda. Ho vaig aconseguir, fent la goma al principi. A partir de Nafrè, la guerra era individual. Vaig seguir l'estela d'en Jordi durant un mig quilòmetre però d'una corba a l'altre em va desaparèixer del davant. Em sentia bé, amb forces i vaig demanar-me un darrer esforç fins a coronar. Altre cop mitja volta i tornada a Osor per volar fins a Anglès darrera en Clermont, fins a la Cellera darrera en Jordi i fins a Amer darrera dels dos. Vaig arribar satisfet i amb la sensació d'haver fet un pas més.

El dissabte em retrobava amb en Pere "Cocu" i en Carles Parella, amb qui vaig fer les primeres sortides de cap de setmana pels voltants d'octubre i novembre, i en Jordi Molist. Em recollien a l'Snack amb molta puntualitat i mentre ens posàvem al dia, vam decidir enfilar cap al Coll de Nafrè pel costat dret de Susqueda, el més dur, i creuar la presa pel damunt. Les primeres rampes deixen a tothom al seu lloc amb el seu 15% de mitjana fins a la corba. Al lleuger pla que hi ha, vaig decidir esperar en Carles i deixar en Pere i en Jordi per davant. Amb companyia em va semblar pujar un xic millor i no tan enganxat al terra. Ens van faltar uns metres per neutralitzar-los però més aviat ens esperaven per estirar la pujada fins al Santuari del Coll. Per no haver de sentir en Pere, com va dir en Carles, vam anar fent tots junts en les dures rampes fins que al final ens vam trencar. Primer em vaig quedar amb en Carles però amb la broma de que ja els teníem, em vaig envalentonar fins arribar a la roda d'en Pere just quan coronàvem.

Descens fins a Osor i pujada a Sant Hilari amb més calma que dijous. Vam anar cap a Arbúcies i vaig veure que encara em falta millorar molt en baixada. El Coll de Revell es va fer en grup perquè en Carles feia mala cara. El ritme m'anava de conya perquè volia guardar algun punt per l'endemà i quan vam retallar cap al Pla de les Arenes enlloc d'anar a Collsesplanes, encara millor. Les cames agraïen els canvis de plans i el descens em va venir bé per deixar-les anar. La calma que m'esperava fins al poble no va ser tal ja que el ritme va ser alt i em va acabar de decidir del dubte birra/St. Martí. El refrigeri es va posar genial!!!

Abans de la QH volia sortir un dia amb l'autoanomenat "Equip B", comandat per en Pere "Nonell" i en Jordi Brugué  i secundat per en Josep Mª Crosas i en Gaspar. Com tenen costum, el diumenge a les 8 del matí es donava la sortida. No m'esperava tanta gent, la veritat, ja que hem coincidit amb "Els Històrics" 
al compet; Mingo Berrio, Martí Masó, Vadó Vilà, Quim Carbonés, Jordi Àlamo i Quim Bayer.

En Pere no em decepcionava i sortia al davant, d'on no s'ha mogut en tota la volta. No sé si té més força o tossuderia... Hem sortit uns moment abans però abans de Mas Llunès, els històrics ens caçaven. En Jordi Brugué ha posat un ritme alt i ha trencat el grup a les primeres rampes. Jo feia la viu-viu i em quedava amb en Martí, l'Àlamo i en Quim Carbonés. He quedat parat de com pujaven i de com serveixen els anys d'experiència. Al tenir els "B" per davant m'he decidit de fer un esforç per coronar amb ells. Fins al trencant d'Estanyol hem anat amb grup per anar cap a Aiguaviva uns i els altres a fer una volta per fer forat a l'esmorzar a Can Jans. Per tercera vegada en 4 dies, cap a Sant Hilari però aquest cop per Cladells. Esperava una pujada tranquil·la però no. Tenia males sensacions a les cames de la sortida d'ahir. En Jordi ens ha marcat el ritme durant els primers quilòmetres i després m'hi he posat jo, que com que no sé marcar un ritme, he tallat en Josep Mª i en Gaspar. En Pere ha aconsellat baixar un punt per fer un millor entrenament i ja m'he dit que pujaria sense patir ni un moment. Només enllaçar, en Josep Mª s'ha endimoniat i ens ha estirat per damunt del punt que volia. Els he deixat fer, mantenint la distància amb la vista en les rectes. Al tram final he atrapat en Jordi i hem tornat a fer el cim com la setmana anterior.

Abans de baixar hem parlat de tornar per Nafrè, altre cop per mi. Avui he baixat al davant i diria que he traçat prou bé les corbes, tot i estar a anys llum dels kamikazes del team. A Osor he repetit jugada; cap patiment i sempre per sota del punt. En Pere ha coronat en solitari, emportant-se els punts definitius per ser el rei de l'etapa. El pas per Susqueda m'ha portat la segona punxada de la meva vida i la segona coberta destrossada. Gràcies a l'ajuda dels companys hem canviat la cambra amb un moment però ja he tornat cap a Amer amb la sensació de tornar a punxar. Una ràpida sessió de relleus pel voltant de l'embassament del Pasteral precedia a una calma fins a Amer per acabar la jornada i quasi la preparació.

Després de molta voluntat i esforç, d'escoltar, de preguntar, de veure, d'aprendre, de gaudir, de patir, de Sol, pluja, vent, fred i calor, i sobretot, de compartir, crec que afronto la QH bastant preparat. No sé sap mai si tindràs un bon o mal dia, però fa uns dies vaig llegir una frase d'en Samuel Beckett a no sé on i em va agradar. Així doncs:

 Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better.

"SantTrHilariant" el camí...

dilluns, 10 de juny del 2013

Santa Pau del Montseny...

Llamps i trons! Ara recordo que no vaig fer la crònica de la setmana passada... Em poso al dia en un moment i segur que em deixaré quelcom valuós per escriure. A veure què recordo... Sí! Dijous vaig fer unes sèries de pla recomanades per en Manel, tot i que diria que no les vaig fer bé. Em va donar per fer un  parell d'hores de bici forçant la màquina per tal de millorar un xic. I dissabte la volta a Santa Pau amb els indis del Team; en Juli i l'Albert. Us en faré cinc cèntims:

  1. Rècord a Les Serres: anàvem a rodar i patam!
  2. Repetjó de Palol: em van fer atacar a l'inici i vaig fer un pet com una gla, mentre l'Albert em passava rient.
  3. Sèries de plat: Plat muntat i poca cadència a Mieres i Santa Pau, en honor d'en Miguelito.
  4. Vent de cul: baixant des de Les Preses i fent uns relleus prou dignes.
  5. Vermut: unes birres a l'Snack tot presumint del maillot de la Montsec-Montsec, amb el que vam coincidir els tres!
Tornant a aquesta setmana, dilluns vaig anar a estirar les cames fins al repetjó d'Estanyol i tornar. No hi ha manera de no escalfar-me en un punt o un altre i sempre acabo amb aquell plus de més. Dijous una volta a Les Encies i Les Serres, amb molt de vent a la Vall del Llémena i una igualada al millor temps del Cauberg de Bonmatí! El plat fort estava previst per diumenge amb en Manel. Ja m'havia avisat que seria dia de carmanyola i em vaig témer el pitjor. A més el temps es preveia insegur...

Degut a problemes de despertador vam sortir un xic tard amb en Jordi Brugué i en Manel. Havíem de trobar-nos amb en Joan i en Carru a Santa Coloma però ens van venir a trobar a mig camí. Per variar l'ascenció a Sant Hilari, vam pujar per Cladells i aquesta vegada no se'm va fer tan pesada ja que ens fèiem companyia amb en Jordi, mentre en Joan, en Carru i en Manel anaven per davant. Feia un dia assolellat i amb calor i ens alegràvem de que sigués així. Fins al Pla de les Arenes vam pujar a un bon ritme i veient que per moments tenia bones sensacions.

Fins Seva, on vam parar a esmorzar, vam passar pel Coll de Gomara i per Viladrau mentre en Carru agafava el camí de Collsesplanes per arribar abans a casa. Aquella parada va valdre la pena i dóna un nou sentit a les sortides amb bici. Quines torrades més bones i que bé es van posar. Amb la panxa plena ens venia Collformic. Ja el coneixia d'un dia amb l'Albert, en Tito i en Juli. Vaig anar aguantant el ritme que marcaven en Manel i en Joan fins a falta de un quilòmetre i mig, on vaig perdre uns deu metres que vaig poder mantenir amb molt d'esforç, mentre ells pujaven tranquilament. En aquest tram ja ens van començar a caure gotes i, tal i com ens havia dit en Jordi, "anar amb en Manel és una remullada segura!".

No va ser fins a portar uns metres de descens on les gotes passaven a ser un ruixat en condicions. Si ja em costa baixar, no us explico el que és fer-ho amb aigua. La veritat és que l'experiència em va encantar, tot i la fred que se'm va posar dins. Ens vam reagrupar, ja sense pluja, al trencant de La Costa del Montseny per pujar el Mortirolo català. Me'l vaig prendre amb calma i buscant la companyia d'en Jordi altre cop ja que l'esforç titànic per seguir en Joan i en Manel hagués estat en va. El port és dur, tot i que me l'imaginava diferent. La part final és preciosa i alhora, la més dura amb rampes de fins al 15% en unes enllaçades genials.  La intenció inicial era coronar el Turó de l'Home però el cel amenaçava altre cop i les antenes estaven cobertes pels núvols. A més vam veure 3 ciclistes que en baixaven i tremolaven com fulles. Quedava pendent.

No vam fer ni cinc metres des del trencant i en Manel va punxar. Una ràpida reparació i arribem al Coll de Santa Helena i amb un ràpid i curt descens, agafem la carretera del Coll de Santa Fe. Venien els pitjors quilòmetres de tots; cames fredes, vent, alguna gota altre cop i una pendent que et va desfent la moral. Em va sortir un punt però i vam fer camí amb en Manel fins al cim, on vaig devorar una barreta de la gana que tenia. El llarg descens que passa pel Coll de Sant Marçal i el Coll de Gomara et deixa a tocar de la benzinera del Coll de Revell. Dic a tocar perquè per ser-hi has de superar una llarga recta de fort i constant pendent. Les bones sensacions seguien i em donaven un plus per mantenir un ritme. En Manel anava endavant i endarrere, pujant i baixant pinyons, accelerant i frenant, com aquell que jugava amb mi. No em va deixar ni opció en l'esprint fins al Pla de les Arenes perquè les cames feien el tic-tac abans d'explotar. Portàvem 130 quilòmetres i 3400 metres de desnivell positiu...un xic massa potser!

Mentre esperàvem en Jordi i en Joan, grandiós després de dos setmanes sense tocar la bici per l'ensurt que va tenir i ens va donar, en Manel va desinflar la roda de nou. Un cop tot solucionat i ja en descens fins a Amer, ens vam acomiadar amb en Joan a Sant Hilari i, després d'un llarg ruixat fins a Osor, una nova punxada d'en Manel acabava de fer el dia més complet. Arribant a la vila, ens vam trobar els valents de la Transpyr que tornaven sense haver pogut pedalar durant un dia i mig pel temporal que es van trobar. Tot i això, més de 7000 metres de desnivell positiu en dos dies... Felicitats nois!

"Montsenyejant" el camí...