Els quilòmetres
passen ràpid mentre parlem de feina i de molts temes, però el tema estrella és
la cita que ens espera des de finals de l’any 2012 quan vam decidir
apuntar-nos: La Marmotte Gran Fondo.
Anem amb la
Brígida i l’Eira, dona i filla d’en Txema, cap a l’Alpe d’Huez, on tenim
reservat un apartament amb una colla d’amics.
Després d’un
viatge bastant entretingut i gens pesat, veient el Canigó, el Mont Ventoux i un
paisatge realment bonic, arribem a Bourg d’Oisans. Fem una parada per descansar
i encarar els últims quilòmetres cap a l’Alpe, que fins i tot amb furgoneta són
durs.
Arribem a
l’apartament i, tot i ser els últims, ens han reservat per a mi i l’Eva la
suite de l’apartament. Moltes gràcies nois/es pel detall! Sou molt grans i vau
demostrar que sou unes grans persones!
Ens saludem amb
en Juli, la Laura, en Toni, la Nuri, l’Albert, la Raquel i en Gerard. Els tres
homes de l’apartament ja havien fet un baixa-puja d’Alpe d’Huez a Bourg
d’Oisans. Quins fenòmens! En Toni, un baixa-puja i puja i puja i puja...
Resulta que no va veure que el poble s’acabava i va continuar la pista
asfaltada amunt fins on s’acaba! Jejeje! Ens assentem a taula, parlem, sopem,
riem i cap a dormir.
Dimarts, 2 de juliol de 2013
Ens llevem d’hora
amb la intenció de fer el recorregut de La Marmotte, però amb cotxe/furgoneta i
acompanyats de les nostres parelles i fill/a, i acompanyats de les nostres
bicicletes. Tenim la intenció de fer el Col de Madeleine. Els de l’expedició
que ja havien estat per allà abans, van pensar que a les dones els agradaria
veure el recorregut que faríem el dissabte dia 6, i no es van equivocar. Els
Alps són espectaculars, amb majúscules!
Fem tot el
recorregut i parem a Saint Jean de Maurienne per a fer el majestuós Col de
Madeleine: 20,9 quilòmetres amb un pendent mitjà del 8,1% amb rampes màximes
del 14%. Gaudim d’un paisatge espectacular mentre anem pujant. La nota
negativa, per dir-ho d’alguna manera, ja que tampoc va causar-nos un problema
greu, és que estaven fent obres a l’asfalt i se’ns va enganxar asfalt a les
rodes. Patíem per les punxades, però ningú va punxar.
A la tarda
continuem el recorregut i quedem tots meravellats del Col de Télegraphe, però
sobretot, del Col du Galibier. ESPECTACULAR, ara sí, amb majúscules! 2645
metres d’altura i unes vistes que s’han de veure.
Fem les fotos de
rigor i cap a Bourg d’Oisans a portar la meva bicicleta al taller. Sembla que
té al·lèrgia a França. No ve al cas, però l’estiu passat quan vaig anar a
Luchon se’m va trencar la caixa del pedalier, i aquí, baixant del Col de
Madeleine, el “buje” de darrera, brut, m’estirava el canvi amunt amenaçant
d’empassar-se la cadena i xafar-ho tot. Passem pel taller i mentre em netegen
el “buje” mirem la botiga i aprofitem per comprar quatre cosetes.
Quedem
meravellats del ràpid que m’atenen i m’arreglen la bicicleta. Carreguem, i cap
a Alpe. Arribem i només ens queden forces per fer el sopar i cap a dormir. 174
quilòmetres, després dels quilòmetres del viatge d’ahir, cansen a qualsevol.
Dimecres, 3 de juliol de 2013
Ens llevem amb
pluja. Els del temps de França no fallen. No sé si sempre encerten però la
veritat és que durant la setmana que vam estar a allà van encertar-ho tot.
Plou, però pel que plou, plou poc. Aprofitem per estar a l’apartament i fer-la
petar. La bona companyia s’ha de gaudir! Després de dinar, pensant que obrien
el palau d’esports d’Alpe d’Huez amb motiu de la Marmotte, vam anar-hi i no,
resulta que em vaig equivocar i els expositors arribaven dijous i no dimecres.
Tant és, aprofitem per passejar i anem fins on finalitza el Tour quan Alpe
d’Huez és final d’etapa. Després, tot passejant, anem tirant i ens anem
recollint cap a la casa de la muntanya (l’apartament tal com l’anomenava en
Gerard).
Dijous, 4 de juliol de 2013
Avui l’Albert, en
Juli i en Toni marxen aviat per fer el Col de Sarenne i els Deux Alpes. Jo i
l’Eva hem quedat amb en Txema, la Brígida i l’Eira per anar a caminar pels
llacs que hi ha per sobre d’Alpe. Els llacs es troben seguint el camí que va fer
en Toni el dilluns. Com que no va veure en Juli i l’Albert, va continuar amunt
pensant que ells també havien continuat.
A les 10 ens
recullen i tirem per munt. Un cop arribem fins on s’acaba l’asfalt, aparquem la
furgoneta i comencem a caminar. És increïble “lo” maca que pot arribar a ser la
muntanya. Llacs d’aigua fresca i neta, amb truites de riu i fins i tot salmons
d’alta muntanya! Prats verds i arbustos d’alta muntanya, tot barrejat amb pedra
i salts d’aigua del desglaç de la neu, fan que gaudim d’uns paisatges realment
bonics. Passegem sense adonar-nos-en, conversant i parant de tant en tant a fer
fotos, i acabem fent una caminada d’unes 3,5 hores. Dinem on teníem la
furgoneta aparcada i més tard anem cap a Alpe i aprofitem per anar a buscar els
dorsals i fer una volta per veure els expositors.
Ens donen el
dorsal, el xip, un gel, una barreta, revistes i més revistes i, per sorpresa
nostra, ni una trista camiseta! Queda pendent fer un escrit a l’organització.
Sabem que si no ens apuntem nosaltres hi ha milers d’interessats més a fer la
Marmotte, però no està gens bé que, amb el que costa la inscripció, no es
dignin ni a regalar un bidó o un record de la prova més dura del “grand trophée
cycling event” com l’anomenen ells.
Un cop hem
recollit dorsal anem cap a l’apartament. L’Albert, en Juli i en Toni ens
expliquen que la Sarenne no són només 3 kms de pujada, com ens pensàvem, sinó
que en són uns 5, i que no és tan suau com ens pensàvem. Hi ha alguna rampa del
12%! La baixada és molt tècnica i perillosa, amb corbes molt tancades i un
asfalt en bastant mal estat. Un cop a baix, on s’enllaça amb la carretera que
ve del Galibier i porta a Bourg d’Oisans, de seguida comença la pujada a Deux
Alpes. De Deux Alpes comenten que són uns 12 kms i que també són força durs.
Quasi quan estan apunt de coronar passen una holandesa que se’ls enganxa a roda
una holandesa però, tot i l’esforç, no els pot seguir. A dalt, fotos i punxada
de la roda de darrera de l’Albert. El líquid tufo li tapa el forat i baixen cap
a Bourg d’Oisans on han quedat amb les famílies per a dinar. Aprofiten per a
comprar un tubular i dinar i a la tarda pugen cap a Alpe on ens trobem.
Com que jo i en
Txema volíem sortir a rodar per últim cop abans de la gran cita del dissabte,
punxo una mica a l’Albert i li dic que si posa un tubular nou l’ha de provar
abans del dissabte. De seguida em diu que sí i també s’apunta amb mi i en
Txema. Sortim i encarem el Col de Sarenne. Déu ni do com puja! Uns dos kms
inicials no gaire durs, un “descansillo”, uns dos kms de baixada i un km i mig
o dos km al 12% fins a coronar. Un cop a dalt vam observar la baixada i les
meravelloses vistes que es veien des d’allà. Tornada cap a l’apartament i repòs
fins el vespre/nit.
Divendres, 5 de juliol de 2013
Ens llevem i tots
junts anem a fer part de la caminada que dimecres vam fer amb en Txema i la
Brígida. Portem el dinar i després de fer fotos i veure els llacs, dinem
gaudint del bon temps que fa. Hem enganxat una setmana genial! A part de
dimecres, que va fer plugim, tota la setmana hem tingut sol i calor.
A la tarda baixem
i tornem a anar a voltar per la zona dels expositors. Maillots de tots colors i
equips, mitjons, sabates... Fins i tot bicicletes. Flipem a l’stand de LOOK on
hi ha tots els models i colors. Guapíssimes!
Al vespre sopem
(platàs de macarrons per omplir d’hidrats de carboni) mentre els nervis
comencen a fer-nos efecte. Pell de gallina. Demà és el gran dia. El dia somniat
per tots. Bona nit i molta sort i molts ànims a tots amics!
Dilluns, 1 de juliol de 2013; dia D
05:45 del matí. Sona
el despertador del mòbil. Ara sí. Ja hi som. Full gas!
Pujo a dalt i tenim
tot el que necessitem per esmorzar sobre el marbre de la cuina. Les dones, ahir
a la nit abans d’anar-se’n a dormir, ens ho van deixar tot preparat. De part
meva i de tots els nois, mai ens cansarem d’agrair-vos el tracte rebut durant
aquests dies noies! Nosaltres també hem cuinat, però la major part dels àpats
els han cuinat elles, i molt bé la veritat! S’han preocupat perquè no ens
faltés de res i els estem molt agraïts!
Esmorzem més
carbohidrats tot i que sabem que a hores d’ara ja està tot el peix venut.
Personalment, em
sento orgullós de ser allà. Ara mateix, escrivint aquestes línies i recordant
el que vam viure, se’m posa la pell de gallina. Penso amb les cares dels
companys. Veig la il·lusió i les ganes als seus ulls. Estem esmorzant a Alpe
d’Huez, però tenim el cap a Bourg d’Oisans. Ganes que comenci ja la Marmotte,
que arribi el moment de notar les cames calentes pujant el Glandon.
A les 06:50, tal com
havíem quedat, ens trobem amb en Txema, en Jordi i en Salva, davant la botiga
TREK. Les noies, un cop més, estan a l’altura de les circumstàncies i baixen
amb nosaltres des d’Alpe d’Huez fins a Bourg d’Oisans. Nosaltres amb bicicleta
i elles amb cotxe. Així, quan arribem a baix els podrem donar totes les peces
d’abric que ja no ens faran falta.
Un cop a Bourg
d’Oisans ens col·loquem a la línia de sortida. Uns 8.000 ciclistes concentrats
esperant el gran moment. Fa fred, però sabem que ens farà un bon dia perquè no
hi ha núvols.
A les 07:50 ens
comencem a moure, molt a poc a poc. És la senyal que els primers comencen a
rodar.
Ens anem acostant a
l’arc de sortida fins que sentim el piiiiiip del xip. No hi ha marxa enrera.
Comença la Marmotte.
Un cop hem començat,
de seguida, veiem que a en Txema se li empassa la cadena. Alguna cosa ha fallat
al seu canvi. Rodem suau tots junts per esperar-lo. Ens atrapa al cap d’uns 5
kms i ens explica que se li ha empassat la cadena. Un cop estem junts accelerem
una mica el ritme. En Salva, en Juli i en Toni decideixen afluixar una mica i
els altres tirem.
Comença el Col du
Glandon. Són uns 25 kms d’ascens amb rampes de fins al 15%, segons internet,
amb un “descansillo” d’uns 2,5 kms, amb baixada inclosa. Pugem i anem avançant
gent per l’esquerra. Left, gauche, esquerra, izquierda... Parlem tots els
idiomes, però és una carretera molt estreta i carregada de bicis i és difícil
avançar. Tot i això, anem avançant gent. Un cop arribem al petit poble de Saint
Colomban, vénen els 2,5 kms de baixada per a reposar una mica. Un cop acaba la
baixada, un mur s’alça davant nostre. Queden 11 kms per coronar i els 3 primers
kms no baixen del 9% amb rampes del 10-11-12%. Dur, però continuem a bon ritme.
Es nota que encara estem frescos.
Un cop arribats al
Col du Glandon, ens veiem obligats a baixar de les bicicletes perquè està
l’avituallament està totalment ple. Passem caminant i baixem relaxats.
L’organització, amb bon criteri, atura el crono a dalt ja que la baixada és
molt perillosa. Tot i això, mentre baixem veiem un participant estirat al terra
immòbil, que només crida, i ens creuem una ambulància. Continuem i arribem al
poble de Saint Jean de Maurienne on es torna a engegar el crono. Abans, micció,
barreta, i gas.
Passem per un altre
arc on es torna a engegar crono. A partir d’aquest punt, 20 kms de “repetxons”
fins al peu del Col du Télégraphe. Vent de cares i amb uns canvis de ritme que,
personalment, em van matar.
Encarem el Col du
Télégraphe, 12 km al 7%, i afluixem el ritme. L’Albert i en Jordi, que estan
immensos, tiren un punt més ràpid que jo i en Txema. Em començo a trobar fluix
de forces. No sé què em passa. Portem uns 90 kms i no és normal tenir un
“baixón” amb només aquests kms. Li comento a en Txema i em diu que ànims, que
no em preocupi, i que anem fent sense pressa.
Pateixo, molt, em
noto buit. Fins ara he menjat un plàtan i una barreta, i he anat bevent tota
l’estona. Continuo patint i tinc pensaments negatius: “només portem 90 kms i
estic cansat”, “encara falta el Galibier que és llarguíssim”, “i encara hem de
pujar a Alpe d’Huez”... Continuo pedalejant notant pessigolles a les cames i
notant-me més i més buit. En Txema es va distanciant tot i que no el perdo de
vista en cap moment, el tinc a uns 30 metres. Finalment, coronem, ell uns 50
metres davant meu. Ens hidratem i mengem i comento a en Jordi i l’Albert, que
ens esperaven, com em trobo.
L’Albert em diu que
és hora de prendre’m el líquid que vaig comprar a Bourg d’Oisans
(taurina+cafeïna). Vaig comprar-ho per si a cas i sort en vaig tenir. Me’l bec
i continuem. 3 kms de baixada fins que comença el gran Galibier, 18 kms al
6,8%. Als dos primers kms l’Albert i en Jordi marxen i jo i en Txema ens
quedem. Continuo notant-me fluix. A poc a poc, en Txema va allunyant-se.
“-Tito, què et passa?”-No
paro de preguntar-me. Al km 5 aproximadament de la pujada, el cap em diu que no
puc i que haig de parar. Però l’orgull i “lo” marrà que arribo a ser em fan
continuar. Moments després, miraculosament, em torno a notar una mica millor i
sembla que em vénen forces. Continuo pedalant i tots els pensaments negatius em
marxen del cap. Em torno a notar millor i em distrec mirant el riu que tinc a
la dreta i la majestuositat del gran Galibier. Roques, prats verds, neu,
altura... Lluny veig la carretera que els meus companys ja han traçat. De cop,
sento que en Jordi i l’Albert em criden des d’uns metres més amunt. Em dic que
sí, que puc, i que tots els que estem allà estem patint. Amb un silenci
sepulcral anem pedalejant i anem guanyant altura.
Passo per l’escultura
a en Pantani. Recordo les fotos que ens hi vam fer l’altre dia. Continuo pujant
fins arribar a uns dos kms de coronar que comença a haver-hi gent. Fotògrafs,
molta neu, i augmenta el desnivell. A 1 km del Col du Galibier em ve una
sensació que mai havia tingut: rampa! Aquí haig de donar les gràcies a en Juli.
Agafa el “xupito” per si a cas Tito, em va dir ahir a la nit. De seguida em
poso el contingut del “xupito” a la boca i les rampes desapareixen. Giro
l’última corba a la dreta i sento l’Albert animant-me des de l’avituallament
que hi ha a 2.645 metres d’altura, el punt més alt del recorregut, on hi diu
des de fa temps: Col du Galibier.
Magdalenes,
“xuxeries”, aigua, més aigua... Hi som tots? Sí. Doncs gas i avall.
Arranquem i baixem
direcció el Col du Lautaret, on agafarem la carretera que porta cap a Bourg
d’Oisans on comença l’últim port del recorregut.
L’Albert vola. Com ho
llegiu. No està cansat. Increïble. No ens adelanta ningú durant els
aproximadament 50 kms que hi ha entre el Galibier i Bourg d’Oisans. Es posa a
tirar i tots enfilats avall. Al “repetxó” que hi ha abans de la presa que
separa la baixada del Col de Sarenne amb la pujada a Deux Alpes, afluixem i un
home adelanta i intenta tirar, però és neutralitzat poc després. Baixem i arribem
al calvari. Tenim poques forces i sabem que hem de pujar sí o sí.
A en Txema el
comencen a atacar les rampes. Al km 1 pujant a Alpe d’Huez ha de parar a
estirar. Gràcies Txema! Quan em diu que té rampes no m’ho penso ni un minut. Li
dic “parem, parem”, mentre penso que parar, ni que siguin 2 minuts, m’anirà bé.
Tot i haver menjat, ara sí que ja estic completament buit i sé que pujaré com
pugui. Estiraments i continuem amunt. L’Albert i en Jordi van uns metres per
davant nostre tot i que tots 4 pugem tranquil·lament. Al km 4, aproximadament,
a en Txema el tornen a atacar les rampes. L’Albert té una idea genial i la
posem en pràctica. Muntar la roda de l’Albert, que porta un pinyó gran del 29,
a la bicicleta d’en Txema, així en Txema no haurà de fer tanta força i no li
vindran rampes. Bona idea! Però el petit inconvenient és que l’Albert, que va
amb un plat petit del 39, haurà de muntar la roda d’en Txema, amb un pinyó gran
del 25. Inconvenient? Per tots nosaltres ho seria. Per l’Albert, va ser un
petit patiment que va solucionar aixecant-se i pedalejant dret una mica més
estona que si hagués anat amb el 29. Està en un estat de forma increïble!
Continuem pujant, i
patint, i veiem passar les corbes amb els noms dels que, un dia, van guanyar
l’etapa del Tour que finalitzava a Alpe d’Huez: Fausto Coppi, Peter Winnen,
Iban Mayo, Marco Pantani, entre d’altres.
Després d’una hora i
trenta-cinc minuts, si no recordo malament, veiem l’arc de l’arribada.
Comencem a cridar,
eufòria, ens agafem tots 4 de la mà i creuem la línia d’arribada junts, mentre
la gent aplaudeix i veiem les dones fent-nos fotos!
Tots vam patir i la
satisfacció que vam sentir va quedar plasmada en les nostres cares, en les
nostres llàgrimes, en els nostres somriures, un cop vam creuar la línia d’arribada.
Poc després, van
arribar en Salva, en Juli i en Toni. Molt grans nois. La gesta és memorable!
No vull fer cap
referència als temps que vam fer, ja que acabar una cicloturista com la
Marmotte Gran Fondo, amb 174 kms i 5000+, no mereix mirar el cronòmetre.
Acabar-la, repeteixo, és una gesta memorable. I acabar-la envoltat dels teus
amics i familiars és quedarà per sempre gravat als nostres pensaments. Sou
grans amics, molt grans!!!
Si em permeteu,
voldria afegir a aquesta crònica la meva frase preferida: LA VIDA ÉS UNA
VEGADA. Ho dic perquè és una vegada i s’ha de viure intensament, valorant el
que fem. Nosaltres, tots, vam viure molt intensament aquesta cicloturista.
Amics, gent que
llegiu això, dir-vos que el que vam viure, els sentiments, lligams i vincles
que s’arriben a crear en gestes així, el fet de compartir riures, paisatges,
olors, plors, no es pot explicar amb paraules. Ho he intentat, espero haver-ho
aconseguit, ni que sigui una mica. Segur que em deixo molts detalls, però el
més important és que cadascú de nosaltres els té a la memòria. Tot això que ens
emportarem. Repte aconseguit.
I ja per acabar, els
agraïments. No vull oblidar-me de ningú. Gràcies a tots els companys que heu
compartit amb mi aquesta experiència i gràcies a les nostres dones per la
paciència i el tracte que ens han donat durant aquests dies fent que no ens
faltés de res en cap moment.
Per cert, m’acaben
trucat els d’sportcommunication, organitzadors de la Marmotte. M’han demanat
els nostres noms i cognoms. A partir d’avui algunes de les corbes d’Alpe d’Huez
porten noms catalans:
Juli Dalmau, Toni
Guàrdia, Albert Masó, Txema Arnau, Jordi Auguet, Salva Varderi i Miquel
Domínguez (Tito).
“MarmoTITOtejant” el camí...
