Sabates noves i homenatge

Vaig fer tard a les inscripcions per mandra, per saber que no em tocava, per no anar fer malament a ningú...o ves a saber. Però per desgràcia d'en David i meva, ell no estava recuperat d'unes molèsties al genoll que li impedeixen pedalar. Em va cedir el dorsal, tot i que des de la web ja adverteixen que és personal i intransferible, i dient això m'arrisco a que em desqualifiquin. Però no competeixo, comparteixo un homenatge! I aquest és el motiu pel qual avui era puntual a l'Snack per anar cap a Sant Joan les Fonts. Havíem de passar a recollir en Tito per territori nyerro i anar fins la sortida.

Recordo la cara d'en Tito quan ha obert la porta del meu cotxe. Això groc ho tenia la teva bici? El silenci com a resposta amb una mitja rialla li han fet veure que anava amb montura nova. Sí, m'he comprat una bici i a vegades penso que m'he tornat boig. Però dies com avui em fan sentir tan bé. Bé, repeteixo marca però pujo nivell; una Canyon Ultimate CF SL 9.0 LTD, edició limitada del 125è aniversari de Mavic (una marca de rodes i altres components). És més maca en directe...hahaha!

Arribem i en Jordi també ha fet la mateixa cara. En Txema em parlava d'aixecar rajols. Ai la jovenalla! En Manel l'ha agafat i si ha fet una petita volta. Semblava un nen amb sabates noves, tot i que el divendres ja l'havia estrenat voltant per Mas Llunès, Brunyola i Osor. Què dir-vos? Que va ser una sortida de les que fan afició. Males i bones sensacions i dos hores ben aprofitades per trencar el ritme frenètic del meu cervell. El vaig treure de punt...

A la sortida i quan veig en Jordi Arbós amb l'Òscar D'Aniello, amb qui l'any passat ens vam fer una foto al damunt d'on acabaríem avui. Faig una falca! Ja fa temps que tinc pendent veure el documental Ciao Pirla! que va fer l'artista que us deia, en homenatge al seu pare. Us deixo el tràiler aquí i d'aquesta setmana no passa! Veureu, a més, que parla d'en Xavi Tondo, el que avui homenatjàvem! Torno... I veig que m'he deixat el dorsal! Sort que en Manel m'ha dit que m'espavilés per anar-lo a buscar. Una sèrie i un balí gastat. Ens hem avançat una mica per sortir millor. Els clacs de les cales ens avisaven de la sortida ja que no hem sentit o no han tirat el petard.

Als primers metres en Tito em deia que seguíssim en Jordi Clermont, amerenc i guanyador de l'anterior edició, però no era el que em convenia. Volaven enmig de la serp que dibuixàvem els ciclistes. En Txema m'ha atrapat i l'he seguit durant uns quants quilòmetres fins que m'he menjat una rotonda i l'he fet per on no tocava, perdent la seva roda i la possibilitat de tornar-m'hi a enganxar. En Jordi m'ha atrapat de seguida i l'he seguit fins que m'ha tret de punt. He anat seguint grups i saltant cap a d'altres que portaven millor ritme però al final tots petàvem allà mateix. En Manel, la meva darrera esperança de tenir companyia, m'ha estirat i esperat a Fares però a Serinyà m'ha estat impossible. Ara sí, buscar-se la vida fins que m'esperessin de nou. M'ho estava passant bé i tenia sensacions contradictòries segons el moment que passava. M'he defensat prou bé fins a Banyoles, arribant amb una mitja de 40 quilòmetres per hora!

Començaven els repetjons fins a Santa Pau. A Sant Miquel m'he trobat bé, les cames estaven a lloc. A més, en Manel s'ha parat a fer un riu per esperar-me i m'ha dit que anés endavant que ja m'atraparia. Ja ho sabia prou bé. El següent, el més suau, l'he fet amb un grupet molt bo i just coronant ens hem posat a tirar. Quan em tocava a mi ha passat un tàndem amb un grup al darrera i m'hi he enganxat. Com rodaven! Crec que al repetjó sortint de Mieres he pagat l'esforç. Se m'ha fet llarg i he acabat sense grup ni roda a seguir. A la baixada n'he vist un i m'hi he llençat. He serrat les dents de valent per atrapar-los. Venia l'aproximació a Santa Pau i el posterior coll fins als volcans Croscat i Santa Margarida. En Manel ha arribat amb un company que l'ha dut en volandes. I uns metres més endavant ja veia tres ciclistes més del club. Només podia ser que el Tiet anés amb l'equipació del club i compartís carretera amb en Jordi i en Txema. Quina il·lusió tu! Em sentia el més afortunat del món per tenir-los allà, i m'esperaven a mi. Fins i tot algun galifardeu ha preguntat qui era el líder i, disculpa'm Albert, he dit que era jo sense ni dubtar-ho. De fet sóc el líder més fluix de la història però ho compenso com puc. En Jordi s'ha acostat i ja no m'ha deixat fins que m'he despenjat passat Santa Pau. Crec que hem fet molta enveja a molta, molta gent.

Baixant de Santa Pau m'he fet el valent i he tirat del grup. Em sentia bé i hem agafat velocitat ràpidament. Sabia que em passarien en qualsevol moment però allò de les sabates noves que us deia. En Jordi m'ha picat la cresta i amb raó. Vinga a fotre perdigonades que després necessitaria. Ja només he fet un relleu més a la llarga recta de Bianya. La metxa estava encesa. S'acostava Capsacosta i les sensacions ja eren de fatiga. Les primeres rampes m'han tocat però he aguantat com podia. Pujava amb cadència, com em va dir en Manel a la Remences de l'any passat, i li ho he recordat. No els he pogut seguir gaire més. Estava cansat i em quedava bastant. Ja és la segona vegada que Capsacosta em toca la moral. Em passaven corredors com si res però no m'he capficat. Era qüestió de seny. Al coronar m'esperaven a l'avituallament, que ha quedat sense napolitanes de xocolata per la golafreria d'alguns. Seguia encantat amb veure com m'estiraven i es preocupaven per mi.

A Sant Pau de Segúries ha començat el compte enrere. Perseguint i agafant un grup en el que un corredor sol ens ha dut volant fins a Llanars a mi i a Setcases a ells. Em costava seguir-los la roda i he fet la goma un parell de cops fins que a Llanars, enmig del poble, la corda s'ha trencat en el repetjó que hi ha. Els he dut uns 500 metres a tocar però no podia amb la meva ànima i sabia que aquell no era el meu lloc. Discretament i sense dir res, els he deixat gaudir. Em notava vent de cares però havia d'anar fent. He dut una rèmora enganxada al cul durant tres o quatre quilòmetres i quan m'ha passat no m'he ni ensenyat la roda perquè ha canviat el ritme. M'has guanyat noi, però la meva companyia val més. La propera vegada no t'avisaré quan em moqui... Sort que d'aquests n'hi ha pocs i els que venien pel darrera s'han ofert a portar-me fins Setcases. M'han animat i tot! Compartir, collons! He avituallat amb consciència del que em venia per davant. Ja feia estona que una lleugera pluja ens beneïa.

Al pont de Setcases he començat a sentir el tic-tac abans de l'explosió. El primer quilòmetre l'he fet molt bé, millor del que em pensava. Llavors, les 36 dents del plat petit se m'han entravessat una rera l'altra. I pum! He quedat més fregit que si m'hagués tocat un llamp. El meu pedalar era pitjor que el drama de quan es mor la mare d'en Bambi o quan l'ET torna al seu planeta o quan el fill descobreix que les històries del pare eren veritat a Big Fish (aquí ploro sempre! Sanglotant i tot!). No sé què pensava per seguir endavant. Ni a la barrera m'he revifat com altres vegades. Comptava pedalades assentat i després m'aixecava. Veia el de davant que feia esses i jo pels meus cognoms que no ho faria. El drama ja passava a ser comèdia perquè feia riure (mireu la foto!). Veia en Juli davant meu i pensava que els àngels em venien a buscar. No sé si he gastat alguna vida de les 7 que té el gat negre. Al descans, ni el nom que té. Sort que m'agrada Vallter i tornar a veure els amics a dalt ho valia tot. M'he trobat en Christian Meier baixant i m'ha fet ràbia no poder-li haver fer millor paper. A hores d'ara deu patir per mi... A les esses m'ha faltat fer-me la clenxa al costat, com em feia la mare quan era petit, per sortir decentment a les fotos. Ja seria hora de tenir-ne una per emmarcar. Si no hauré de trucar en Jordi Carruana que hi té traça amb això de pedalar i fer fotos. Una essa, una altra essa, fins que m'he menjat la serp. Els pàrquings són un desert immens per mi però un crit d'ànim conegut m'ha fet arribar.

He tret les cales i m'he parat a respirar. Estava bé però necessitava un moment de pausa per canviar el xip. En Jordi i en Txema s'han acostat però els hi he fet que tot estava en ordre, d'aquella manera. La Pepi i la Maria patien per mi. Els pares d'en Jordi i en Manel havien pujat allà. En Miquel m'ha aguantat la bici mentre anava a buscar una botifarra que he engolit. He vist la Xènia, quan en Manel Senior m'ha dit si volia baixar amb ells i no he ni dubtat. Prou de bici per avui eh maco!, em deien les cames. Una mica de fruita i un parell de recuperadors de civada en honor al nostre líder. Tothom tenia fred i jo encara no havia pogut ni sentir-la. La baixada ens ha destapat la caixa dels draps bruts d'en Luigi i en Jordi. Déu n'hi do nois! Jo ensenyant fotos de quan érem petits i la Pepi donant pèls i senyals. En Tito i en Jordi han baixat rere la locomotora Txema, o Jose. Per la 5a edició, m'apuntaré abans (si m'hi volen!), ens emportarem les famílies i dinarem baixant!

Quin plaer. Quina delícia. Quina il·lusió. Quin honor. Quin ves a saber què... Puc dir que he compartit una altra marxa amb vosaltres. El meu gran repte és fer-na una tots! Mentre, quin dia veniu a dinar a casa? Si no, en Tito ens plegarà!

"Sabatesnoveshomenatjant" el camí...

Rocacoll i terra...

Uns dies abans ja sabia que acabaria sortint el dissabte amb l'Albert. Feia temps que no fèiem un mano-mano i com que el dijous no el vaig voler seguir, el dissabte no podia fallar. Després de posar-li la mel als llavis amb rutes inimaginables pel meu estat de forma actual, ens vam decidir pel meu bateig i la seva estrena anual a Rocacorba.

Mentre les campanes marcaven les 8 del matí, el líder arribava on havíem quedat. Puntualitat suïssa, que en diuen. Ell ja venia calent i suant, tot i que l'aire era fresc. A mig Mas Llunès ja vaig veure que quelcom no rutllava. Notava com si no arribés prou aire als pulmons. L'anèmia em va passar pel cap però també podia ser el ritme setmanal i laboral seguit. Callat i pensant que remuntaria ens vam plantar a Banyoles amb una mitjana de 31 quilòmetres per hora. Que havíem anat massa ràpid, m'ho confirmarien les cames més tard.

Després de travessar Mata i Porqueres vam enfilar el port. Una parada miccionatòria i amunt. El port no el recordava de les vegades que li havia mirat l'altimetria (Gràcies Raúl!). D'altres vegades me'ls sé de memòria amb percentatges, rampes i quilòmetres. Però tenir una enciclopèdia al costat feia que sàpigues el que venia i m'esperés el pitjor. Primera part suau, em va dir. No sé, però a mi aquells percentatges ja se m'enganxaven massa. Des de que després de la Minera, en Jordi em digués que el seu percentatge màxim és el 6%, que penso quin és el meu percentatge ideal i crec que ha de ser negatiu. Ni les enllaçades abans del descans em van distreure.

L'Albert, que m'havia esperat, em va dir que venia lo bo; 4 quilòmetres al 9% de mitjana. Les primeres rampes et deixen clavat i les que et vénen al davant, encara més. Renoi tu! Sentia l'Albert xerrar i ni contestava. Em pensava que cauria de la bici de costat de lo lent que el feia anar. Els seus ànims em feien baixar pinyons per atansar-m'hi per moments, quan la pendent ho permetia. El segon descans era més curt i, aquesta sí la recorda, la darrera part era dura altre cop. A més sabia que quan et pensessis que eres a dalt, doncs no. Aquí vaig tenir la sensació de pujar el Coll, tant per pendent, com per paisatge, com per sensacions, com per anar enrere gairebé. Hi volia tirar una foto i tot de la similitud que hi trobava. Tot i saber-ho, tot i tenir-ho present, el darrer quilòmetre se'm va fer llarg. L'Albert m'escalfava i m'hi acostava però no podia avançar més ràpid. Crec que coincideixo amb en Manel, tal i com em va dir l'Albert, que Rocacorba és més dur que Vallter.

La tornada va ser un invent dels meus. I quin invent! Primer em vaig deixar portar pels repetjonets que tant li agraden a l'Albert, encara que la fama me la emporti jo. És dur provar-ho quan no tens cames. A dins Palol de Revardit vam agafar una carreterota estreta que quasi ens duia al trencant que jo volia enganxar. Camí de Sant Martí de la Mota ens vam sorprendre pels 4 quilòmetres de pujada enganxosa i pastosa que ens vam trobar. Les sensacions eren pitjors cada vegada, tot i estar-ho donant tot a cada pedalada. Llavors on m'esperava un asfalt radiant... Sterrato! A mi em sabia greu per l'Albert però ens hi vam animar. Quasi un quilòmetre i mig deuríem fer fins a Sant Joan de Montbó! El descens d'aquest també ensenyava una pujadeta maca per fer si estàs per la zona de Canet d'Adri.

Fins a casa va ser un rosari de voler i no poder. Llorà, res. Pla de Sant Joan, pitjor. Les Serres, per plegar. Sort del tanc recuperador a Can Jans! Aquí encara els puc fer alguna sèrie de veritat...

"Rocacollterrant" el camí...

Club i tiet...

Ahir vam celebrar la tradicional sortida a Vallter 2000 amb el Club Atlètic Amer-Hipra, en una data ja consolidada i que ens reuneix a tots per gaudir de la bici. No eren ni les 8 del matí quan davant l'Snack ens trobàvem tots per uns sortir amb bici i els altres anar fins a La Canya amb cotxe per iniciar la nostra pedalada allà. Sí, heu encertat. Vaig sortir des de La Canya, que amb 100 quilòmetres vaig molt ben servit. Per aprofitar el trajecte amb cotxe, vaig acompanyar els valents durant gran part del trajecte fins a Sant Esteve d'en Bas. Fins i tot els vaig fer de cotxe d'equip per pujar-los fins al túnel amb un trascotxe que feia serrar les dents a més d'un. Això sí, tots van coronar junts. Ja els tenia una mica tous...però no prou.

A La Canya em vaig trobar en Juli que feia molt que no veia. Les seves poques hores de son li deuen servir d'entrenament perquè el veia més fi que mai. També se'ns van afegir el tiet Pere, en Joan Pujol i en Carles Aulinas. Els professionals van arribar ben puntuals després de travessar Les Preses amb una boira molt espesa, que tapava el dia radiant que ens feia. Foto de grup i en dansa.

Vam anar tots junts fins a l'inici de Capsacosta i ja d'inici es va trencar el pilot en diferents grups. A mesura que passaven els quilòmetres, el ritme augmentava i les meves cames m'avisaven que no tenien gaire bon dia. Ens vam quedar amb en Juli sols mentre gaudíem d'un dels millors ports que he fet mai. Sempre m'encanto mirant els paisatges i aquest és un regal. Se'm va fer més llarg del que em pensava ja que hi ha unes corbes que pràcticament són calcades. A dalt, ja ens esperaven quasi tots fent l'avituallament típic de cada any. Que si has reservat, que si fes-t'hi una mica, que si encara no sues, que si... Tothom hi tenia la seva a dir. Jo havia patit més del compte, però sé que és el que hi ha per no entrenar gaire.

El camí fins a Setcases, tot i fer-lo a ritme baix per anar amb el grup, em va madurar les cames. Només les instruccions de moure la pomera em van fer saltar del grup per entrar a Setcases amb uns metres d'avantatge. No en van faltar gaires més perquè en Joan Marcó arrenqués com cada any a peu de port. Quina facilitat té quan la carretera pica amunt. Vaig ser l'únic que va parar per fer un traguinyol i ni mai que ho hagués fet. Em van passar tots i em van agafar uns metres, que després en serien molts més, fins a no tornar-los a atrapar. Només, i durant el primer quilòmetre, vaig atrapar en Pere. Em va anar molt bé perquè el seu ritme constant i la conversa mantinguda em duien fins gairebé la barrera. Mira que em va costar perquè, de sobte, les cames em van quedar toves. Si era un ocell ja marxaria ràpid, pel gel que m'havia pres a Setcases.

Vallter és un port que també m'agrada molt. El descans després de la barrera fa que trobi les cames i el cap per seguir endavant i més ràpid. El seny d'en Pere no em deixava cremar-ho tot. Quan vaig anar a Rasos de Peguera em va fer pensar amb un Vallter desordenat. Allà vaig fer un sobreesforç a mig port i ho vaig pagar. Aquesta vegada quiet jau coloma amb el tiet. Vèiem en Pep Boada uns metres per davant i ens hi atansàvem lentament. Ens va comentar que havia trobat un ritme que li anava molt bé. Encarant la tercera part (divideixo Vallter en tres parts sempre), les cames tornaven a flaquejar. Ens vam creuar en Ramonet, que em va deixar blanc al dir-me que baixava per pujar per tercera vegada. Quin crack! Els pàrquings i les enllaçades no van ser el meu punt fort aquest cop. Em va fer especial il·lusió que l'Albert hagués vingut a buscar-me i tornés a pujar l'últim quilòmetre amb en Pere i amb mi. Qui serrava les dents era jo. Anava força cuit i quedaven un metres. Plat!, però amb feines el podia moure.

A dalt vaig preguntar, com si d'un periodista es tractés, per com havia anat. En Joan va fer la pujada sol. L'Albert i en Carles Aulinas van pujar xerrant i sembla que a molt bon ritme. En Txema treia el que tots li sabem. En Xavi Pantani va fer recordar aquelles gestes. En Jordi va pujar de menys a més. L'Edu va poder observar la constància de ritme d'en Juli Antón. En Lluís Bateria va haver de remar amb tres braços. Els Brugué encara és hora que els caigui una gota de suor. I així uns i altres...

Reagrupats a dalt i altre cop a Setcases després del descens, començava la boja tornada de sempre. Ritme i més ritme. Intents d'escapada. Metes volants (Juli, ben treballat!). Repetjons que destrossen. Descens vertiginós a Capsacosta. Aquesta vegada només tenia cames durant pocs segons. Podia fer un petit esforç i prou. En Jordi em va començar a fer avançar posicions per preparar l'esprint. En Joan també ho va voler fer però em va destrossar completament. I a més, en Txema arranca i s'emporta en Joan Pujol, a qui havia explicat que faríem esprint i no me l'esperava. Estava mort però vaig pedalar el menys lentament possible. Els metres passaven i vaig veure que havien saltat massa aviat i que el semàfor era aprop. Victòria!!! I em vaig passar de llarg el trencant... L'abraçada d'en Txema va ser de les que fan història. Chaves i Matthews!

El dinar posterior de germanor va ser genial. I el sopar sorpresa d'aniversari del Tiet encara més. Quantes mentides endolçades li vaig dir pujant a Vallter.... Per molts anys Pere!

"Clubtietant" el camí...

Hort i sèries...

Quins cops de caps feia al final de l'etapa de la Vuelta. Ni l'emoció m'aguantava... Suposo que això de dinar tard i voler pair per sortir combinat amb ciclisme per la TV fa que els ulls se'm tanquin. Però bé, m'he canviat i baixat fins al poble amb cotxe. Ja estava damunt la bici, pensant què faria i com ho faria amb la mandra que tenia que m'he decidit a escriure un missatge a en Fèlix Castillo, el que va quedar 3r a la crono, per saber si sortiria. Premi! L'he desdit d'anar a fer btt i en 10 minuts ja sortíem.

La veritat és que quan li preguntava si sortia m'ha dit que tenia intenció de fer alguna sèrie i després anar a córrer. Li he parlat de Ca de Mont, ara em pregunto perquè ho he fet, i hem sortit cap a Les Serres. M'he fixat que té un pedalar molt lleuger i que sap sortir amb calma durant els primers quilòmetres, no com un servidor el dilluns. Les cames me les he notat millor però no per tirar coets encara. Hem parlat dels entrenaments que feia i que ahir va fer un test de corona a Strava. I jo li he dit que el nostre test és la Volta a Les Serres. Que si s'ha de rodar bé, que t'escalfes, que si mitges, que si reservar... A la Vall del Llémena com aquell que no vol la cosa hem vist per darrera un ciclista professional, Lasse Norman Hansen del Garmin, i al passar-nos he fet com si ens hi poséssim a roda. En Fèlix ha saltat i apa! Com roden aquesta gent. Crec que l'hem seguit durant uns deu minuts però m'ha deixat més madur del que seran mai els meus tomàquets de l'hort. Sort que ha anat cap a Les Encies...

En Fèlix m'ha comentat que li havien parlat de Ca de Mont però el dia que hi va voler pujar es va trobar un ramat de vaques que li van impedir seguir més enllà. Ja li he dit que era el lloc ideal per fer sèries perquè trobes un repetjó rere l'altre i no pots agafar mai un ritme. Quan baixava el pendent, m'esperava. A la corba que s'enfila més però, ja li he dit que fins a dalt no em busqués més. Bé, si hi arribava. En veritat, allà m'he vist millor de la darrera vegada que hi vaig anar amb en Joan i en Jordi. La rampa de portland se'm segueix entravessant, evidentment. La tornada ha estat més tranquil·la i fent-la petar. Avui tenia xerrera i li dec haver cardat un mal de cap... Era la manera d'agrair que m'hagi tret la son de les orelles. Sempre ho he dit que, per mi, compartir és el millor que hi ha. I aquests quilòmetres espero que en siguin més.

Quan he arribat a casa també he fet transició. M'he calçat les bambes i he corregut 300 metres perquè l'Hera sortís a passejar una mica i m'he anat a veure la selva que tinc com a hort. Quatre tomàquets que s'han pogut salvar i un munt de sideretes per fer oli picant? Algú en vol?

"Hortiseriant" el camí...

Feina i bici...

El títol avui no m'ha costat gens de trobar. Torno a anar amb bici el dia que torno a la feina, com allò d'agafar bones costums. Espero que no sigui una "promesa d'inici d'any" i que ho fem durar una mica més. Les darreres setmanes he sortit un dia com a màxim i reconec que la ganduleria em guanyava abans de ni plantejar-m'ho.

Avui m'he decidit. Potser perquè feia una tarda maca i perquè dissabte amb el Club Atlètic Amer Hipra (seguiu-nos a Twitter o la pàgina web) fem una sortida fins a Vallter 2000 i li he de treure la pols o el rovell a les cames. Però no he començat bé...m'he deixat el bidó d'aigua al congelador! Que fresca era l'aigua quan he arribat a casa, i que seca la gola! Alguna benzinera hi haurà pel camí i compraràs una ampolleta d'aigua, m'he dit. Però també m'he deixat els diners al cotxe... Què hi farem!

Enfilo Les Serres ben content i amb l'intenció de no treure el cor per la boca en cap moment. Ja us dic, no feu cas a les meves intencions perquè el cor, el dinar, els pulmons i tot el que es pugui treure per la boca hi ha estat a tocar quan coronava. Que si el plat muntat, que si faré el meu rècord, que si em persegueixen, que si hòsties amb vinagre. No és bo, tinc una edat ja. Tinc pendent una revisió completa i hauré de tocar-li el voraviu al meu coach, a veure si es recorda de mi i em vol acollir. Doncs això, el planer fins abans de baixar les Serres ha estat un drama, que s'ha fet etern. No he pogut ni pedalar a la baixada. Estic fatal. Haha!

Sort que la Vall del Llémena té aquells aires revifadors i només dos repetjons em distanciaven d'un pedalar fàcil fins a Sant Gregori. I en el dia de Sant Tornem-hi, patró dels Quinaires, li he resat una pregària en forma de plat i ritme. He perseguit una moto durants cinc metres! Que bé em sentia, tot semblava fàcil. Però sé que aquella moral pels núvols no deixa de ser un miratge. Com diu el Senyor dels Cinc Sant Martins, falta molt. I jo ni m'hi atanço a aquest falta molt. Estaria entre falta més i falta massa. Tot es fa seny. Ara que en Lucho ens recorda en Ziga-zaga, jo m'aixecaré ben d'hora, ben d'hora per anar a treballar. Of course! Que aquest any estreno i hereto càrrec. I com amb la bici, voldré estar a l'estada. La confiança dipositada amb mi és com la dels companys amb bici quan em diuen que sóc el més ràpid i que sempre els guanyo a l'esprint. No és lo meu, ho sé. Ho faig tan bé com sé. Ho dono tot. I em deixen guanyar. I els hi estic agrait.

El sempre perillós pas per Girona avui encara ho era més. Quina quantitat de cotxes! Ni un ensurt i sortint de Vilablareix he vist un tractor. Canvi de ritme al canto, però anava massa ràpid i les cames ja no responien durant el temps necessari. Ara sí, calma fins a casa. Vent a favor a Estanyol i el plat durant 500 metres. Quins cops de pal em fotia a mi mateix! Seny!!!! Sort que he coronat i llavors ja sí, m'he deixat anar fins a casa.

"Feinabiciant" el camí...