Club i tiet...

Ahir vam celebrar la tradicional sortida a Vallter 2000 amb el Club Atlètic Amer-Hipra, en una data ja consolidada i que ens reuneix a tots per gaudir de la bici. No eren ni les 8 del matí quan davant l'Snack ens trobàvem tots per uns sortir amb bici i els altres anar fins a La Canya amb cotxe per iniciar la nostra pedalada allà. Sí, heu encertat. Vaig sortir des de La Canya, que amb 100 quilòmetres vaig molt ben servit. Per aprofitar el trajecte amb cotxe, vaig acompanyar els valents durant gran part del trajecte fins a Sant Esteve d'en Bas. Fins i tot els vaig fer de cotxe d'equip per pujar-los fins al túnel amb un trascotxe que feia serrar les dents a més d'un. Això sí, tots van coronar junts. Ja els tenia una mica tous...però no prou.

A La Canya em vaig trobar en Juli que feia molt que no veia. Les seves poques hores de son li deuen servir d'entrenament perquè el veia més fi que mai. També se'ns van afegir el tiet Pere, en Joan Pujol i en Carles Aulinas. Els professionals van arribar ben puntuals després de travessar Les Preses amb una boira molt espesa, que tapava el dia radiant que ens feia. Foto de grup i en dansa.

Vam anar tots junts fins a l'inici de Capsacosta i ja d'inici es va trencar el pilot en diferents grups. A mesura que passaven els quilòmetres, el ritme augmentava i les meves cames m'avisaven que no tenien gaire bon dia. Ens vam quedar amb en Juli sols mentre gaudíem d'un dels millors ports que he fet mai. Sempre m'encanto mirant els paisatges i aquest és un regal. Se'm va fer més llarg del que em pensava ja que hi ha unes corbes que pràcticament són calcades. A dalt, ja ens esperaven quasi tots fent l'avituallament típic de cada any. Que si has reservat, que si fes-t'hi una mica, que si encara no sues, que si... Tothom hi tenia la seva a dir. Jo havia patit més del compte, però sé que és el que hi ha per no entrenar gaire.

El camí fins a Setcases, tot i fer-lo a ritme baix per anar amb el grup, em va madurar les cames. Només les instruccions de moure la pomera em van fer saltar del grup per entrar a Setcases amb uns metres d'avantatge. No en van faltar gaires més perquè en Joan Marcó arrenqués com cada any a peu de port. Quina facilitat té quan la carretera pica amunt. Vaig ser l'únic que va parar per fer un traguinyol i ni mai que ho hagués fet. Em van passar tots i em van agafar uns metres, que després en serien molts més, fins a no tornar-los a atrapar. Només, i durant el primer quilòmetre, vaig atrapar en Pere. Em va anar molt bé perquè el seu ritme constant i la conversa mantinguda em duien fins gairebé la barrera. Mira que em va costar perquè, de sobte, les cames em van quedar toves. Si era un ocell ja marxaria ràpid, pel gel que m'havia pres a Setcases.

Vallter és un port que també m'agrada molt. El descans després de la barrera fa que trobi les cames i el cap per seguir endavant i més ràpid. El seny d'en Pere no em deixava cremar-ho tot. Quan vaig anar a Rasos de Peguera em va fer pensar amb un Vallter desordenat. Allà vaig fer un sobreesforç a mig port i ho vaig pagar. Aquesta vegada quiet jau coloma amb el tiet. Vèiem en Pep Boada uns metres per davant i ens hi atansàvem lentament. Ens va comentar que havia trobat un ritme que li anava molt bé. Encarant la tercera part (divideixo Vallter en tres parts sempre), les cames tornaven a flaquejar. Ens vam creuar en Ramonet, que em va deixar blanc al dir-me que baixava per pujar per tercera vegada. Quin crack! Els pàrquings i les enllaçades no van ser el meu punt fort aquest cop. Em va fer especial il·lusió que l'Albert hagués vingut a buscar-me i tornés a pujar l'últim quilòmetre amb en Pere i amb mi. Qui serrava les dents era jo. Anava força cuit i quedaven un metres. Plat!, però amb feines el podia moure.

A dalt vaig preguntar, com si d'un periodista es tractés, per com havia anat. En Joan va fer la pujada sol. L'Albert i en Carles Aulinas van pujar xerrant i sembla que a molt bon ritme. En Txema treia el que tots li sabem. En Xavi Pantani va fer recordar aquelles gestes. En Jordi va pujar de menys a més. L'Edu va poder observar la constància de ritme d'en Juli Antón. En Lluís Bateria va haver de remar amb tres braços. Els Brugué encara és hora que els caigui una gota de suor. I així uns i altres...

Reagrupats a dalt i altre cop a Setcases després del descens, començava la boja tornada de sempre. Ritme i més ritme. Intents d'escapada. Metes volants (Juli, ben treballat!). Repetjons que destrossen. Descens vertiginós a Capsacosta. Aquesta vegada només tenia cames durant pocs segons. Podia fer un petit esforç i prou. En Jordi em va començar a fer avançar posicions per preparar l'esprint. En Joan també ho va voler fer però em va destrossar completament. I a més, en Txema arranca i s'emporta en Joan Pujol, a qui havia explicat que faríem esprint i no me l'esperava. Estava mort però vaig pedalar el menys lentament possible. Els metres passaven i vaig veure que havien saltat massa aviat i que el semàfor era aprop. Victòria!!! I em vaig passar de llarg el trencant... L'abraçada d'en Txema va ser de les que fan història. Chaves i Matthews!

El dinar posterior de germanor va ser genial. I el sopar sorpresa d'aniversari del Tiet encara més. Quantes mentides endolçades li vaig dir pujant a Vallter.... Per molts anys Pere!

"Clubtietant" el camí...