Sabates noves i homenatge

Vaig fer tard a les inscripcions per mandra, per saber que no em tocava, per no anar fer malament a ningú...o ves a saber. Però per desgràcia d'en David i meva, ell no estava recuperat d'unes molèsties al genoll que li impedeixen pedalar. Em va cedir el dorsal, tot i que des de la web ja adverteixen que és personal i intransferible, i dient això m'arrisco a que em desqualifiquin. Però no competeixo, comparteixo un homenatge! I aquest és el motiu pel qual avui era puntual a l'Snack per anar cap a Sant Joan les Fonts. Havíem de passar a recollir en Tito per territori nyerro i anar fins la sortida.

Recordo la cara d'en Tito quan ha obert la porta del meu cotxe. Això groc ho tenia la teva bici? El silenci com a resposta amb una mitja rialla li han fet veure que anava amb montura nova. Sí, m'he comprat una bici i a vegades penso que m'he tornat boig. Però dies com avui em fan sentir tan bé. Bé, repeteixo marca però pujo nivell; una Canyon Ultimate CF SL 9.0 LTD, edició limitada del 125è aniversari de Mavic (una marca de rodes i altres components). És més maca en directe...hahaha!

Arribem i en Jordi també ha fet la mateixa cara. En Txema em parlava d'aixecar rajols. Ai la jovenalla! En Manel l'ha agafat i si ha fet una petita volta. Semblava un nen amb sabates noves, tot i que el divendres ja l'havia estrenat voltant per Mas Llunès, Brunyola i Osor. Què dir-vos? Que va ser una sortida de les que fan afició. Males i bones sensacions i dos hores ben aprofitades per trencar el ritme frenètic del meu cervell. El vaig treure de punt...

A la sortida i quan veig en Jordi Arbós amb l'Òscar D'Aniello, amb qui l'any passat ens vam fer una foto al damunt d'on acabaríem avui. Faig una falca! Ja fa temps que tinc pendent veure el documental Ciao Pirla! que va fer l'artista que us deia, en homenatge al seu pare. Us deixo el tràiler aquí i d'aquesta setmana no passa! Veureu, a més, que parla d'en Xavi Tondo, el que avui homenatjàvem! Torno... I veig que m'he deixat el dorsal! Sort que en Manel m'ha dit que m'espavilés per anar-lo a buscar. Una sèrie i un balí gastat. Ens hem avançat una mica per sortir millor. Els clacs de les cales ens avisaven de la sortida ja que no hem sentit o no han tirat el petard.

Als primers metres en Tito em deia que seguíssim en Jordi Clermont, amerenc i guanyador de l'anterior edició, però no era el que em convenia. Volaven enmig de la serp que dibuixàvem els ciclistes. En Txema m'ha atrapat i l'he seguit durant uns quants quilòmetres fins que m'he menjat una rotonda i l'he fet per on no tocava, perdent la seva roda i la possibilitat de tornar-m'hi a enganxar. En Jordi m'ha atrapat de seguida i l'he seguit fins que m'ha tret de punt. He anat seguint grups i saltant cap a d'altres que portaven millor ritme però al final tots petàvem allà mateix. En Manel, la meva darrera esperança de tenir companyia, m'ha estirat i esperat a Fares però a Serinyà m'ha estat impossible. Ara sí, buscar-se la vida fins que m'esperessin de nou. M'ho estava passant bé i tenia sensacions contradictòries segons el moment que passava. M'he defensat prou bé fins a Banyoles, arribant amb una mitja de 40 quilòmetres per hora!

Començaven els repetjons fins a Santa Pau. A Sant Miquel m'he trobat bé, les cames estaven a lloc. A més, en Manel s'ha parat a fer un riu per esperar-me i m'ha dit que anés endavant que ja m'atraparia. Ja ho sabia prou bé. El següent, el més suau, l'he fet amb un grupet molt bo i just coronant ens hem posat a tirar. Quan em tocava a mi ha passat un tàndem amb un grup al darrera i m'hi he enganxat. Com rodaven! Crec que al repetjó sortint de Mieres he pagat l'esforç. Se m'ha fet llarg i he acabat sense grup ni roda a seguir. A la baixada n'he vist un i m'hi he llençat. He serrat les dents de valent per atrapar-los. Venia l'aproximació a Santa Pau i el posterior coll fins als volcans Croscat i Santa Margarida. En Manel ha arribat amb un company que l'ha dut en volandes. I uns metres més endavant ja veia tres ciclistes més del club. Només podia ser que el Tiet anés amb l'equipació del club i compartís carretera amb en Jordi i en Txema. Quina il·lusió tu! Em sentia el més afortunat del món per tenir-los allà, i m'esperaven a mi. Fins i tot algun galifardeu ha preguntat qui era el líder i, disculpa'm Albert, he dit que era jo sense ni dubtar-ho. De fet sóc el líder més fluix de la història però ho compenso com puc. En Jordi s'ha acostat i ja no m'ha deixat fins que m'he despenjat passat Santa Pau. Crec que hem fet molta enveja a molta, molta gent.

Baixant de Santa Pau m'he fet el valent i he tirat del grup. Em sentia bé i hem agafat velocitat ràpidament. Sabia que em passarien en qualsevol moment però allò de les sabates noves que us deia. En Jordi m'ha picat la cresta i amb raó. Vinga a fotre perdigonades que després necessitaria. Ja només he fet un relleu més a la llarga recta de Bianya. La metxa estava encesa. S'acostava Capsacosta i les sensacions ja eren de fatiga. Les primeres rampes m'han tocat però he aguantat com podia. Pujava amb cadència, com em va dir en Manel a la Remences de l'any passat, i li ho he recordat. No els he pogut seguir gaire més. Estava cansat i em quedava bastant. Ja és la segona vegada que Capsacosta em toca la moral. Em passaven corredors com si res però no m'he capficat. Era qüestió de seny. Al coronar m'esperaven a l'avituallament, que ha quedat sense napolitanes de xocolata per la golafreria d'alguns. Seguia encantat amb veure com m'estiraven i es preocupaven per mi.

A Sant Pau de Segúries ha començat el compte enrere. Perseguint i agafant un grup en el que un corredor sol ens ha dut volant fins a Llanars a mi i a Setcases a ells. Em costava seguir-los la roda i he fet la goma un parell de cops fins que a Llanars, enmig del poble, la corda s'ha trencat en el repetjó que hi ha. Els he dut uns 500 metres a tocar però no podia amb la meva ànima i sabia que aquell no era el meu lloc. Discretament i sense dir res, els he deixat gaudir. Em notava vent de cares però havia d'anar fent. He dut una rèmora enganxada al cul durant tres o quatre quilòmetres i quan m'ha passat no m'he ni ensenyat la roda perquè ha canviat el ritme. M'has guanyat noi, però la meva companyia val més. La propera vegada no t'avisaré quan em moqui... Sort que d'aquests n'hi ha pocs i els que venien pel darrera s'han ofert a portar-me fins Setcases. M'han animat i tot! Compartir, collons! He avituallat amb consciència del que em venia per davant. Ja feia estona que una lleugera pluja ens beneïa.

Al pont de Setcases he començat a sentir el tic-tac abans de l'explosió. El primer quilòmetre l'he fet molt bé, millor del que em pensava. Llavors, les 36 dents del plat petit se m'han entravessat una rera l'altra. I pum! He quedat més fregit que si m'hagués tocat un llamp. El meu pedalar era pitjor que el drama de quan es mor la mare d'en Bambi o quan l'ET torna al seu planeta o quan el fill descobreix que les històries del pare eren veritat a Big Fish (aquí ploro sempre! Sanglotant i tot!). No sé què pensava per seguir endavant. Ni a la barrera m'he revifat com altres vegades. Comptava pedalades assentat i després m'aixecava. Veia el de davant que feia esses i jo pels meus cognoms que no ho faria. El drama ja passava a ser comèdia perquè feia riure (mireu la foto!). Veia en Juli davant meu i pensava que els àngels em venien a buscar. No sé si he gastat alguna vida de les 7 que té el gat negre. Al descans, ni el nom que té. Sort que m'agrada Vallter i tornar a veure els amics a dalt ho valia tot. M'he trobat en Christian Meier baixant i m'ha fet ràbia no poder-li haver fer millor paper. A hores d'ara deu patir per mi... A les esses m'ha faltat fer-me la clenxa al costat, com em feia la mare quan era petit, per sortir decentment a les fotos. Ja seria hora de tenir-ne una per emmarcar. Si no hauré de trucar en Jordi Carruana que hi té traça amb això de pedalar i fer fotos. Una essa, una altra essa, fins que m'he menjat la serp. Els pàrquings són un desert immens per mi però un crit d'ànim conegut m'ha fet arribar.

He tret les cales i m'he parat a respirar. Estava bé però necessitava un moment de pausa per canviar el xip. En Jordi i en Txema s'han acostat però els hi he fet que tot estava en ordre, d'aquella manera. La Pepi i la Maria patien per mi. Els pares d'en Jordi i en Manel havien pujat allà. En Miquel m'ha aguantat la bici mentre anava a buscar una botifarra que he engolit. He vist la Xènia, quan en Manel Senior m'ha dit si volia baixar amb ells i no he ni dubtat. Prou de bici per avui eh maco!, em deien les cames. Una mica de fruita i un parell de recuperadors de civada en honor al nostre líder. Tothom tenia fred i jo encara no havia pogut ni sentir-la. La baixada ens ha destapat la caixa dels draps bruts d'en Luigi i en Jordi. Déu n'hi do nois! Jo ensenyant fotos de quan érem petits i la Pepi donant pèls i senyals. En Tito i en Jordi han baixat rere la locomotora Txema, o Jose. Per la 5a edició, m'apuntaré abans (si m'hi volen!), ens emportarem les famílies i dinarem baixant!

Quin plaer. Quina delícia. Quina il·lusió. Quin honor. Quin ves a saber què... Puc dir que he compartit una altra marxa amb vosaltres. El meu gran repte és fer-na una tots! Mentre, quin dia veniu a dinar a casa? Si no, en Tito ens plegarà!

"Sabatesnoveshomenatjant" el camí...