Uns dies abans ja sabia que acabaria sortint el dissabte amb l'Albert. Feia temps que no fèiem un mano-mano i com que el dijous no el vaig voler seguir, el dissabte no podia fallar. Després de posar-li la mel als llavis amb rutes inimaginables pel meu estat de forma actual, ens vam decidir pel meu bateig i la seva estrena anual a Rocacorba.
Mentre les campanes marcaven les 8 del matí, el líder arribava on havíem quedat. Puntualitat suïssa, que en diuen. Ell ja venia calent i suant, tot i que l'aire era fresc. A mig Mas Llunès ja vaig veure que quelcom no rutllava. Notava com si no arribés prou aire als pulmons. L'anèmia em va passar pel cap però també podia ser el ritme setmanal i laboral seguit. Callat i pensant que remuntaria ens vam plantar a Banyoles amb una mitjana de 31 quilòmetres per hora. Que havíem anat massa ràpid, m'ho confirmarien les cames més tard.
Després de travessar Mata i Porqueres vam enfilar el port. Una parada miccionatòria i amunt. El port no el recordava de les vegades que li havia mirat l'altimetria (Gràcies Raúl!). D'altres vegades me'ls sé de memòria amb percentatges, rampes i quilòmetres. Però tenir una enciclopèdia al costat feia que sàpigues el que venia i m'esperés el pitjor. Primera part suau, em va dir. No sé, però a mi aquells percentatges ja se m'enganxaven massa. Des de que després de la Minera, en Jordi em digués que el seu percentatge màxim és el 6%, que penso quin és el meu percentatge ideal i crec que ha de ser negatiu. Ni les enllaçades abans del descans em van distreure.
L'Albert, que m'havia esperat, em va dir que venia lo bo; 4 quilòmetres al 9% de mitjana. Les primeres rampes et deixen clavat i les que et vénen al davant, encara més. Renoi tu! Sentia l'Albert xerrar i ni contestava. Em pensava que cauria de la bici de costat de lo lent que el feia anar. Els seus ànims em feien baixar pinyons per atansar-m'hi per moments, quan la pendent ho permetia. El segon descans era més curt i, aquesta sí la recorda, la darrera part era dura altre cop. A més sabia que quan et pensessis que eres a dalt, doncs no. Aquí vaig tenir la sensació de pujar el Coll, tant per pendent, com per paisatge, com per sensacions, com per anar enrere gairebé. Hi volia tirar una foto i tot de la similitud que hi trobava. Tot i saber-ho, tot i tenir-ho present, el darrer quilòmetre se'm va fer llarg. L'Albert m'escalfava i m'hi acostava però no podia avançar més ràpid. Crec que coincideixo amb en Manel, tal i com em va dir l'Albert, que Rocacorba és més dur que Vallter.
La tornada va ser un invent dels meus. I quin invent! Primer em vaig deixar portar pels repetjonets que tant li agraden a l'Albert, encara que la fama me la emporti jo. És dur provar-ho quan no tens cames. A dins Palol de Revardit vam agafar una carreterota estreta que quasi ens duia al trencant que jo volia enganxar. Camí de Sant Martí de la Mota ens vam sorprendre pels 4 quilòmetres de pujada enganxosa i pastosa que ens vam trobar. Les sensacions eren pitjors cada vegada, tot i estar-ho donant tot a cada pedalada. Llavors on m'esperava un asfalt radiant... Sterrato! A mi em sabia greu per l'Albert però ens hi vam animar. Quasi un quilòmetre i mig deuríem fer fins a Sant Joan de Montbó! El descens d'aquest també ensenyava una pujadeta maca per fer si estàs per la zona de Canet d'Adri.
Fins a casa va ser un rosari de voler i no poder. Llorà, res. Pla de Sant Joan, pitjor. Les Serres, per plegar. Sort del tanc recuperador a Can Jans! Aquí encara els puc fer alguna sèrie de veritat...
"Rocacollterrant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada