dijous, 31 de maig del 2012

Sensacions al nou repte...

Al final va anar bé. Dissabte vaig fer una sortida d'aquelles que fan afició, tot seguint una mica el recorregut que faré diumenge. Perquè sí, m'he inscrit a la Tramunrun i per mi, és el nou repte. Em venen interrogants al cap del tipus de preparació que requereix, de què fer en carrera i de si me'n sortiré. Ja és tard per plantejar-m'ho. Aniré d'excursió i les sensacions diran com la faré. Si em trobo bé, endavant. Si em trobo fluix, caminaré. Tot el que calgui per acabar-la.

Així doncs, dissabte va ser un entrenament. Uns 14 km amb unes 640 metres de desnivell per anar de casa fins a Constantins. L'ascens a Santa Brígida és molt dur. No em crec encara que hi hagi gent que puja corrents. Jo sempre xino-xano i enfilant la drecera que en menys de dos quilòmetres et duu fins a l'ermita. Una breu parada per veure el paisatge i a fer un descens per un gran corriol fins a la Font de Can Catau, on vaig fer un bon glop d'aigua fresca. Poc metres més enllà m'enfilava cap als Fusos per un altre corriol i, després, per pista forestal fins als prats de Can Sensaire i uns quasi dos quilòmetres més enllà, Santa Lena.

Ja portava una horeta de camí i les sensacions eren molt bones. La forta baixada em feia frenar més que no pas córrer. Ja al pla començava el camí cap a Sant Roc, trifini de La Selva, el Gironès i la Garrotxa. Mentre m'enfilava progressivament cap a l'ermita, anava rumiant què podria fer per variar, fins que vaig veure un camí que suposava que baixaria a les Serres. Buff! Aquesta baixada encara era més dura. No sé si les bicis la podran baixar... Encreuaments varis i jo sempre guiant-me pel meu instint nul d'orientació. Avall i ja ho trobarem. El camí era molt pedregós a trams i vaig veure el gran encert amb les bambes de muntanya que vaig comprar. 

Un cop a les Serres vaig consultar el mòbil per saber quin camí prendre. Vaig decidir enganxar la carretera uns quilòmetres i després agafar una pista forestal fins a destí. Tot en ordre i una molt bona sortida d'unes dos hores i escaig. Cap a la Tramunrun doncs!

Avui, després de dos dies de colònies amb els alumnes a Cantonigrós, he sortit a córrer per un camí que hi ha al costat de casa i s'enfila fins a trobar les senyals grogues de la Volta al Mont. Volia provar-me i saber si podria anar corrent, encara que de manera molt lenta, tota l'estona. He recordat un de les primeres entrades que vaig fer, quan en Paco em va fer acompanyar-lo fins al Branzell. Llavors em va dir que fes passos molt petits i jo ho seguia al peu de la lletra. He anat fent de la millor manera fins a trobar la Ruta 21 de BTT, on he decidit baixar i anar cap a pujar el Branzell. La baixada se m'ha fet llarga, molt.



La pujada fins al Branzell, després d'uns quilòmetres de planer, ha estat molt diferent que aquell dia. Sense parar ni un moment i només anant de pas en pas. Passada la casa, he seguit amunt fins a la carretera que va de Sant Climent a Santa Brígida i en ella fins a trobar la ruta de les Ermites, que em duria fins al Solivent després d'un puja-i-baixa i un llarg i bonic corriol. En total, 12'6 quilòmetres i 435 metres de desnivell. Estic content perquè he tornat a trobar les bones sensacions de pulmons, quan ja portava uns quants minuts.

"Nou-reptejant" el camí...

dissabte, 26 de maig del 2012

Setmana a falta d'una setmana...

M'estic despenjant massa del bloc i no pot ser. Continuo entrenant però no ho escric per mandra o per deixar-ho sempre per més tard. Per sort, sempre queden bons motius i bones sensacions per reenganxar-me.

Després de no poder fer la Marxa de les Ermites el diumenge per culpa de la pluja, dilluns tenia decidit fer-la si el temps acompanyava. Arribo a casa després de treballar i penso en sortir sense dinar al veure que no plovia. Em canvio i es posa a ploure. Canvi de plans; dinar, pair i sortir. Els xàfecs intermitents em frenaven, fins que vaig desistir altre cop. Portava hores preparat per córrer i no em podia quedar a casa. Tot i xim-ximejar, em vaig enlluernar en fer sèries al bicicarril, just damunt de casa per si es tornava a posar a ploure de valent.

Escalfo uns deu minuts i preparo el rellotge perquè m'avisi cada 400 metres. El temps que miraré de fer el dirà la primera sèrie. Som-hi i 1'32"! Començo a calcular i diria que és temps de 3'45" per quilòmetre. Prou bé! A veure com em surten les següents...1'30", 1'29", 1'31", 1'33" i 1'26"! Fantàstic! Ritme constant i amb la sensació de poder-ne fer alguna més. Mentre feia uns minuts més per refredar-me, passo per davant del col·legi i em vaig preguntar quan tardaria a fer una volta, com quan érem petits. Començant des de l'STOP que hi ha al final de la pujada per fer la recta de davant el parc de bombers i acabant allà mateix després de la pujada del costat del pavelló... Surten 470-480 metres i ho vaig fer amb 1'36". Potser és una bajanada, però són d'aquelles petites coses que et venen de gust i et fan sentir bé.

L'endemà, per dimarts, no tenia ganes de córrer i em vaig dedicar a fer una mica de manteniment a casa. Amb 15 minuts en vaig tenir prou per veure que no tenia prou espai i ja em vaig calçar les bambes i a fer mitja hora per relaxar de les sèries, que us he parlat. Em vaig gratar la panxa al primer quilòmetre per anar augmentant el ritme, fins a escalfar-me baixant. Res de relax! Quan passo pel col·legi vaig en busca del rècord... Surto més ràpid i ho pago al final, però tot i així 1'31"!



Dimecres, amb el temps que acompanyava, tocava fer les Ermites. I per tercer cop, no. En Sergi volia anar a córrer i preferia la seva companyia, la veritat. Quina ruta faríem aquesta vegada? Al meu cap només em venia la idea de portar-lo més enllà. Ell volia anar a fer la mítica Volta a Can Ter i jo li deia que el planer aniria millor. Fins a la Cellera i tornar, li comentava. Em va sorprendre quan va comentar que volia tocar el pavelló d'Anglès...quina bèstia! Amb un ritme constant fins a l'objectiu i sense pensar amb la tornada, que seria més dura. Tot bé fins a l'infern. Ja portàvem més d'una hora i la pujada es va fer eterna i dura. Un cop coronat, costa molt tornar a agafar el ritme, tot i que ja no ens preocupava. Arribem amb menys de 1 hora i 20 minuts, després de llargues converses i records del repte que m'il·luminen la cara.

Durant la setmana he vist que el diumenge de la setmana vinent es fa la primera Tramunrun, paral·lela a la coneguda Tramunbike. Són 31 km de muntanya que van des de l'Hostal del Fang fins a Salt, passant per les Ermites. No puc pas dir que no...o si? Tot dependrà d'avui i de la volta que faci a la tarda i de les sensacions que tingui. Serà el nou repte?

"Setmanejant" el camí...

diumenge, 6 de maig del 2012

Acabo començant...

Avui fa 42 dies del repte. La veritat és que no sé si m'ha costat més assolir-lo o el després. Tinc i he tingut certa recança a l'hora escriure. Ho estic posposant des de fa dies. Toca fer una valoració i reconec que no he estat valent. Com passar pàgina? Com tancar el camí? Com afrontar el demà? Continuo amb la sensació de que vaig fer quelcom gran, molt gran per mi. Suposo que em costa passar pàgina, com si fer la valoració del que m'ha aportat, del que he canviat i del que he après sigués dir adéu a uns moments que sempre duré amb mi.

Sempre us he parlat del que em deien els amics, dels seus consells i crítiques constructives. Fa dies que només em ve al cap que "ningú ha dit que seria fàcil" i no només en el terreny esportiu. Com molts, allò que més valorem és allò que més ens costa deixar marxar, encara que sabem que sempre ho portarem dins. M'ha costat d'entendre, i per moments penso que no ho tinc assumit. Cal tirar endavant per poder aplicar el que he après. Només cal continuar amb la il·lusió del primer dia i així com abans em deien que visualitzés l'arribada quan tenia un mal moment, ara visualitzaré tot el viscut per saber que em queda molt per viure.

Hi ha dies que m'he sentit orfe de no tenir un repte. Només acabar els amics eterns em va preguntar quan i què seria el proper. Al moment, em vaig sentir ofegat. Més? Llavors ho veia massa, ara ho veig necessari. Em fan peça moltes coses, algunes d'elles fora de l'abast ara per ara, però no descartables de cara al futur. A curt termini, veig dos rodes davant meu (m'esteu portant per mal camí!). A llarg termini? M'ho guardo...tot arriba!

Fora de l'esport, voldria dur a terme una suggerència rebuda de molt bon grat. Com amb la marató, també és un somni de petit, que veig lluny i que no sé si seré capaç. Constància, il·lusió, assessorament, confiança, planificació i esforç? Em serveixen.

Acabo de fer un parèntesi, per reviure/rellegir entrades que m'han marcat; dies, entrenaments, sensacions...que m'han fet créixer. Res més lluny voldria que semblar presumptuós però, el meu canvi personal ha estat gran. No crec que sigui millor, però si crec que m'entenc millor. Suposo que s'ha notat l'evolució amb els escrits. Saber la resposta al "per què?" que em feia dia rere dia ha suposat un gran canvi per mi. Molts cops em sorprenia pensant quelcom positiu, pensant que el següent pas no era un pas més de patiment, desconeixença o dolor. Ans al contrari, cada pas era un pas menys a l'objectiu.

Fa uns dies algú em va dir que era d'admirar que continués corrent després de la marató. Em va preguntar què hi trobava i no el vaig saber contestar. Ara, tampoc sabria què dir-li. Sé que em deixo quelcom i em sap greu. Ara no tinc el cap a lloc quan em poso a escriure, i ho necessito. M'he de posar en forma...

Agraït és com estava, estic i estaré. Moltes gràcies per acompanyar-me corrent i llegint, per aconsellar-me i animar-me, per no deixar-me defallir i empènyer-me endavant, i sobretot, per deixar que les meves cames siguessin les vostres.

Algú em va dir que el darrer pas d'un repte és el primer pas del següent... Així doncs, família, amics, companys, coneguts, desconeguts i tu... Seguim? Som-hi!

"Ei tu! Què penses fer? No et quedis palplantat!
Sé que encara hi som a temps, no perdis l'oportunitat!"