dilluns, 21 de juliol del 2014

L'AVE de la Mina...

Amb dos lladrucs de l’Hera m’he despertat. No sé què la deu haver espantat, la veritat. Faltaven nou minuts perquè el despertador em desvetllés del son fràgil que tenia. Sí, les 4:51 hores del matí o de la matinada. Calia llevar-se aviat, tot i tenir les coses preparades de la nit anterior, per anar fins a Amer per carregar les bicis a la furgo de l’Albert i anar a buscar en Jordi per repetir el procediment. Hem sortit puntuals i ens esperaven més de 100 quilòmetres fins a Berga per participar en la I Marxa Cicloturista Ruta Minera. Us n’havia parlat fa temps i després vaig deixar d’escriure. Això de no disposar d’internet a casa fa que allò d’escriure, que tan m’agrada, no passi sovint. Quan volia escriure no tenia internet i quan tenia internet no pensava en escriure.

Retorno. El camí ha anat perfecte. Ràpid, sense trànsit i amb bona companyia. Arribats i amb la furgo aparcada prop de la sortida i arribada, hem trobat en Toni i la Nuri. Allà hem pensat en com podíem tenir els dorsals que ens havien agafat en Txema i en Manel, que van passar la nit a Berga, així com en Salva amb al seva família. La Nuri ha dut en Jordi a buscar-los mentre nosaltres ens canviàvem. Tot apunt i cap a la sortida. Jo com sempre amb un maillot que pesava una tona, entre gels, barretes, magnesis, sals i tot el que podia necessitar.

La sortida ha estat més tard del previst, temps que he aprofitat per fer l’única foto del dia. Al ser neutralitzada fins a sortir de Berga, els cicloturistes anàvem més tranquils del que es va a altres marxes. Ben pensat, a part de la neutralització, el que ens venia per davant feia respecte. Ens hem partit en dos grups. Txema, Toni i Albert per davant i Jordi, Salva, Manel i un servidor per darrera.  La carretera que ens duria fins el Coll de la Batallola ja la coneixia del dia que vaig anar a Rasos de Peguera. Repetjons més curts, repetjons més durs, però tot picava amunt. Ens hem ajuntat per anar al que ens interessava; la unió fa la força. És com més i millor es disfruta una marxa, crec.


Sortint de Borredà començava el primer alt del dia. He començat a roda d’en Manel, com sempre havia fet fins ara. Era un puja i baixa constant i fins a Sant Jaume de Frontanya es feia bé. Allà ja feia estona que havia perdut en Manel, que s’havia atansat a en Jordi, en Txema i l’Albert, i m’havia ajuntat amb en Salva. Passat el poble però, ell feia una altra guerra i jo anava fent com podia. Hem passat a pujar unes rampes que se les tenien i les he fet millor del que m’esperava. Al cim, ja ens esperaven els líders i ens hem reagrupat per fer el camí fins a Guardiola de Berguedà junts i no deixar ningú desamparat. Sortint de la Pobla de Lillet hem agafat l’AVE amb el maquinista Albert. Passatgers al tren! Rodàvem a més de 50 quilòmetres per hora amb una constància que no era normal. Només algun relleu d’en Jordi retiraven el maquinista del davant del tren. En Manel que anava tercer deia que es tallava!! Imagina’t com anàvem els altres...

Uns quilòmetres després de Guardiola començava l’encadenat que ens duria a Coll de Pradell; Coll de Jou, Coll de Fumanya i Coll de Pradell. El primer era un seguit de repetjons trencacames que m’allunyaven mica en mica dels companys. En Toni ja l’havíem perdut i no el tornaríem a veure fins l’arribada. En Jordi es quedava amb mi i m’animava fins al curt descens fins a l’inici del segon, d’uns 6 quilòmetres al 8-9% constants i un darrer quilòmetre més suau. Metre a metre els anava perdent. Era lògic i esperat. No m’havia de capficar i feia la meva. Em trobava mig bé perquè he anat avançant lentament altres cicloturistes i això m’animava perquè la feia petar amb tots ells una estona. Era una manera de no pensar en el cansament i el mal de cames. Posava la corona més gran que tenia, de 28 dents, per anar assentat i baixava un pinyó per aixecar-me. Veia en Salva lluny i m’anava bé la seva referència. Quan ja s’acabava el port es es passava per davant d’un dinosaure que no he sabut veure. Es baixaven dos quilòmetres i els tres que venien em feien por. Començava el Coll de Pradell i no tenia l’entrenament necessari per afrontar-lo dignament.  Primeres rampes i ja treia la llengua. Mica en mica, em deia. Parlar amb gent també em distreia fins a veure una barbaritat davant meu. Sí, la famosa rampa del 20%. Però la impressió ha estat inferior a la sensació de viure-la. Crec que la paraula “impotència” és la que recull més bé el que he sentit davant d’aquella paret. M’ha vençut i he posat peu a terra al mig. Només veure la gent que animava a dalt, m’ha animat i decidit a encarar-la de nou. Un pedalada més, una altra i fins a coronar-la. Els ànims han fet que no ho engegués tot a dida. M’han avisat que quedaven dos rampes dures i després del que ja portava a les cames, m’han semblat duríssimes. Si mai hi he de tornar, procuraré tenir més armes per enfrontar-m’hi. A dalt, només tenia ganes de menjar i beure un bon glop d’alguna cosa dolça.

Els ja només 6 integrants del Club Atlètic Amer – Hipra hem fet el descens més bonic que recordo mai. L’imponent Pedraforca lluitava amb la carretera per la meva atenció. Espectacular.  Ens dirigíem cap a Gòsol i em feia gràcia perquè és un d’aquells pobles que he sentit i no he visitat mai. He començat a pagar l’esforç fet i ni les cames ni el cap sintonitzaven l’emissora que volia sentir. Mals pensaments ja començant el Coll de la Josa, que m’ha sorprès per tenir més de 1600 metres d’altitud. Carretera ampla, vent a batzegades i d’altres factors que no m’empenyien més enllà sinó que m’aferraven a l’asfalt. Se m’ha entravessat i no l’he gaudit gens. El descens és molt perillós i la carretera podria estar en millor estat. Començava a flaquejar i a dubtar de si calia que m’esperessin. Però cap mala cara, cap mal comentari, cap mostra d’enuig. Suposo que l’amistat fa aquestes coses. Sé que mai els hi podré tornar d’aquesta manera, però qui sap si n’hi haurà alguna altra. Tram de baixada, parada a l’avituallament de la Josa del Cadí, poble amb un encant especial, i baixada fins a Tuixent.

Començava el segon enllaçat amb el Coll de Port i el Port del Comte. El primer m’ha desmuntat de seguida. Quina feinada per davant. He hagut de tirar d’habilitats socials per passar quilòmetres. Els primers que m’han passat ho han fet tan ràpid que no m’han deixat temps per obrir boca. El que he avançat jo feia més mala cara que la meva i he considerat que no era oportú. Al final he trobat un tàndem i tenia conversa per dos.  A més, m’he trobat en Raúl Massabé, el de Ramacabici i que potser és l’home que coneix més ports de Catalunya, i m’he presentat i demanat consell pel que em venia pel davant. Mals pensaments fora i a seguir camí. Però encara quedava molt per davant, massa al meu pesar. No és un coll dur a no ser que vaig madur com anava jo. Només al darrer quilòmetre he trobat sensacions i per això he arribat amb una rialla a l’avituallament. Per això i per la gran vista de la Josa del Cadí, on ens havíem avituallat feia una estona. El descens fins la cruïlla a Port del Comte era bastant enravessat i no et deixava pedalar. He arribat fred i per això, les primeres rampes m’han deixat tan atuït que el coll anterior semblava de riure. Aquells dos quilòmetres no me’ls havia dit en Raúl i les he passat magres. Ni el 28 m’anava bé. A dalt, en Jordi m’ha vist blanc i afinat. El cap em rodava i els sentia a parlar com si fossin lluny, tot i tenir-los al costat. Per davant el descens més llarg i en el que menys sang em devia arribar al cervell. El gel que m’havia pres no em faria efecte fins més enllà. No ha estat fins a Sant Llorenç de Morunys que ens hem ajuntat, com no, a l’avituallament. En Manel em cuidava, com sempre. Menja sòlid, repetia. Poma, plàtan, taronja i alguna cosa dolça per beure.

Travessant i vorejant el pantà de la Llosa del Cavall, amb una aigua verda que en Manel deia que li recordava Menorca, hem enfilat la carretera fins a Berga. Ens quedava un repetjó i el Coll de la Mina. Jo no entenc que volen dir amb repetjó per aquelles contrades perquè eren uns 3 quilòmetres amb alguna punta del 7%. Com no, la carretera picava amunt i el grup es trencava amb mi tancant-lo. El Coll de la Mina era suau, de bon fer, i ràpidament les sensacions han tornat. Per coronar-lo passes per un túnel empedrat que li dóna el punt final. Hem baixat molt ràpid, massa pel meu gust. Aquesta vegada no m’he desenganxat i hem arribat al polígon que ens portaria fins a l’entrada de Berga per encara el darrer quilòmetre. Aquest es mereix un paràgraf a part.

Tots pensàvem que faríem una llarga recta que picava amunt per arribar al pavelló, però no.  Ens han desviat i anàvem a cegues i no sabíem el que ens esperava. L’Albert m’animava a esprintar però jo sabia que després de haver-me esperat infinites vegades, els havia de cedir l’honor mentre els aplaudia en mostra del meu agraïment etern. Doncs no. Un ciclista ens ha passat amb intenció de prendre’ns els punts, ficticis. I això sí que no. M’havia de sacrificar, com si jo sigués la millor opció de l’equip. L’artèria competitiva escampava la sang pel meu cos i m’ha encès. He muntat el plat i a lluitar sense saber què venia per davant. Corba a esquerra que el “company rival” s’ha mig menjat i una rampa d’uns 200 metres al 12% fins l’arribada. L’Albert m’oferia la roda per llançar-me però anava calent d’orelles. He esprintat tan ràpid com he pogut, emparellat a l’Albert. Per darrera, segons m’ha dit en Jordi, ens seguien en Txema i en Manel, i en Jordi a ells. He agafat un metre d’avantatge, mentre l’Albert em deixava fer i em deia que ja em tenia. En Txema perdia força i en Jordi es donava per vençut en veure que no ens agafaria. En Manel es quedava dos metres per darrera. En realitat, l’Albert m’estava deixant guanyar, i jo ho donava tot. Fins i tot, hem llançat la bici al passar per sota l’arc. No sé si ens hauran agafat amb una fotografia però l’espectacle que hem donat era per pixar-se de riure. Després de 8 hores, calia arribar així. Només arribar i guanyar (Gràcies Albert!), m’he tirat a terra com si d’una etapa del Tour es tractés. En Txema em venia a felicitar, mentre es pixava de riure.


Una bona dutxa i un dinar que podria haver estat millor per la meva aversió a la tonyina, i una dolça tornada. Els records perduraran. Llàstima que no els hagi pogut compartir amb en Juli, en Tito i en Joan. El meu objectiu és trobar una marxa per fer-la tots junts perquè per ase o per bèstia, mai arribem a ser tots. I compartir és el que més m’agrada. Sigui on sigui. Més lent o encara més lent. Potser hauré d’entrenar per la propera perquè és aviat... En Txema no ens deixa descansar ni per vacances!!!

“Minerajant” el camí...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada