Amb dos lladrucs de l’Hera m’he despertat. No
sé què la deu haver espantat, la veritat. Faltaven nou minuts perquè el
despertador em desvetllés del son fràgil que tenia. Sí, les 4:51 hores del matí
o de la matinada. Calia llevar-se aviat, tot i tenir les coses preparades de la
nit anterior, per anar fins a Amer per carregar les bicis a la furgo de
l’Albert i anar a buscar en Jordi per repetir el procediment. Hem sortit
puntuals i ens esperaven més de 100 quilòmetres fins a Berga per participar en
la I Marxa Cicloturista Ruta Minera. Us n’havia parlat fa temps i després vaig
deixar d’escriure. Això de no disposar d’internet a casa fa que allò
d’escriure, que tan m’agrada, no passi sovint. Quan volia escriure no tenia
internet i quan tenia internet no pensava en escriure.
Retorno. El camí ha anat perfecte. Ràpid,
sense trànsit i amb bona companyia. Arribats i amb la furgo aparcada prop de la
sortida i arribada, hem trobat en Toni i la Nuri. Allà hem pensat en com podíem
tenir els dorsals que ens havien agafat en Txema i en Manel, que van passar la
nit a Berga, així com en Salva amb al seva família. La Nuri ha dut en Jordi a
buscar-los mentre nosaltres ens canviàvem. Tot apunt i cap a la sortida. Jo com
sempre amb un maillot que pesava una tona, entre gels, barretes, magnesis, sals
i tot el que podia necessitar.
La sortida ha estat més tard del previst,
temps que he aprofitat per fer l’única foto del dia. Al ser neutralitzada fins
a sortir de Berga, els cicloturistes anàvem més tranquils del que es va a
altres marxes. Ben pensat, a part de la neutralització, el que ens venia per
davant feia respecte. Ens hem partit en dos grups. Txema, Toni i Albert per
davant i Jordi, Salva, Manel i un servidor per darrera. La carretera que ens duria fins el Coll de la
Batallola ja la coneixia del dia que vaig anar a Rasos de Peguera. Repetjons
més curts, repetjons més durs, però tot picava amunt. Ens hem ajuntat per anar
al que ens interessava; la unió fa la força. És com més i millor es disfruta
una marxa, crec.
Sortint de Borredà començava el primer alt del
dia. He començat a roda d’en Manel, com sempre havia fet fins ara. Era un puja
i baixa constant i fins a Sant Jaume de Frontanya es feia bé. Allà ja feia
estona que havia perdut en Manel, que s’havia atansat a en Jordi, en Txema i
l’Albert, i m’havia ajuntat amb en Salva. Passat el poble però, ell feia una
altra guerra i jo anava fent com podia. Hem passat a pujar unes rampes que se
les tenien i les he fet millor del que m’esperava. Al cim, ja ens esperaven els
líders i ens hem reagrupat per fer el camí fins a Guardiola de Berguedà junts i
no deixar ningú desamparat. Sortint de la Pobla de Lillet hem agafat l’AVE amb
el maquinista Albert. Passatgers al tren!
Rodàvem a més de 50 quilòmetres per hora amb una constància que no era normal.
Només algun relleu d’en Jordi retiraven el maquinista del davant del tren. En
Manel que anava tercer deia que es tallava!! Imagina’t com anàvem els altres...
Uns quilòmetres després de Guardiola començava
l’encadenat que ens duria a Coll de Pradell; Coll de Jou, Coll de Fumanya i
Coll de Pradell. El primer era un seguit de repetjons trencacames que
m’allunyaven mica en mica dels companys. En Toni ja l’havíem perdut i no el
tornaríem a veure fins l’arribada. En Jordi es quedava amb mi i m’animava fins
al curt descens fins a l’inici del segon, d’uns 6 quilòmetres al 8-9% constants
i un darrer quilòmetre més suau. Metre a metre els anava perdent. Era lògic i
esperat. No m’havia de capficar i feia la meva. Em trobava mig bé perquè he
anat avançant lentament altres cicloturistes i això m’animava perquè la feia
petar amb tots ells una estona. Era una manera de no pensar en el cansament i
el mal de cames. Posava la corona més gran que tenia, de 28 dents, per anar
assentat i baixava un pinyó per aixecar-me. Veia en Salva lluny i m’anava bé la
seva referència. Quan ja s’acabava el port es es passava per davant d’un
dinosaure que no he sabut veure. Es baixaven dos quilòmetres i els tres que
venien em feien por. Començava el Coll de Pradell i no tenia l’entrenament
necessari per afrontar-lo dignament.
Primeres rampes i ja treia la llengua. Mica en mica, em deia. Parlar amb gent també em distreia fins a
veure una barbaritat davant meu. Sí, la famosa rampa del 20%. Però la impressió
ha estat inferior a la sensació de viure-la. Crec que la paraula “impotència”
és la que recull més bé el que he sentit davant d’aquella paret. M’ha vençut i
he posat peu a terra al mig. Només veure la gent que animava a dalt, m’ha animat
i decidit a encarar-la de nou. Un pedalada més, una altra i fins a coronar-la.
Els ànims han fet que no ho engegués tot a dida. M’han avisat que quedaven dos
rampes dures i després del que ja portava a les cames, m’han semblat
duríssimes. Si mai hi he de tornar, procuraré tenir més armes per
enfrontar-m’hi. A dalt, només tenia ganes de menjar i beure un bon glop
d’alguna cosa dolça.
Els ja només 6 integrants del Club Atlètic
Amer – Hipra hem fet el descens més bonic que recordo mai. L’imponent Pedraforca
lluitava amb la carretera per la meva atenció. Espectacular. Ens dirigíem cap a Gòsol i em feia gràcia
perquè és un d’aquells pobles que he sentit i no he visitat mai. He començat a
pagar l’esforç fet i ni les cames ni el cap sintonitzaven l’emissora que volia
sentir. Mals pensaments ja començant el Coll de la Josa, que m’ha sorprès per
tenir més de 1600 metres d’altitud. Carretera ampla, vent a batzegades i
d’altres factors que no m’empenyien més enllà sinó que m’aferraven a l’asfalt.
Se m’ha entravessat i no l’he gaudit gens. El descens és molt perillós i la
carretera podria estar en millor estat. Començava a flaquejar i a dubtar de si
calia que m’esperessin. Però cap mala cara, cap mal comentari, cap mostra
d’enuig. Suposo que l’amistat fa aquestes coses. Sé que mai els hi podré tornar
d’aquesta manera, però qui sap si n’hi haurà alguna altra. Tram de baixada,
parada a l’avituallament de la Josa del Cadí, poble amb un encant especial, i
baixada fins a Tuixent.
Començava el segon enllaçat amb el Coll de Port
i el Port del Comte. El primer m’ha desmuntat de seguida. Quina feinada per
davant. He hagut de tirar d’habilitats socials per passar quilòmetres. Els
primers que m’han passat ho han fet tan ràpid que no m’han deixat temps per
obrir boca. El que he avançat jo feia més mala cara que la meva i he considerat
que no era oportú. Al final he trobat un tàndem i tenia conversa per dos. A més, m’he trobat en Raúl Massabé, el de
Ramacabici i que potser és l’home que coneix més ports de Catalunya, i m’he
presentat i demanat consell pel que em venia pel davant. Mals pensaments fora i
a seguir camí. Però encara quedava molt per davant, massa al meu pesar. No és
un coll dur a no ser que vaig madur com anava jo. Només al darrer quilòmetre he
trobat sensacions i per això he arribat amb una rialla a l’avituallament. Per
això i per la gran vista de la Josa del Cadí, on ens havíem avituallat feia una
estona. El descens fins la cruïlla a Port del Comte era bastant enravessat i no
et deixava pedalar. He arribat fred i per això, les primeres rampes m’han
deixat tan atuït que el coll anterior semblava de riure. Aquells dos
quilòmetres no me’ls havia dit en Raúl i les he passat magres. Ni el 28 m’anava
bé. A dalt, en Jordi m’ha vist blanc i afinat. El cap em rodava i els sentia a
parlar com si fossin lluny, tot i tenir-los al costat. Per davant el descens
més llarg i en el que menys sang em devia arribar al cervell. El gel que m’havia
pres no em faria efecte fins més enllà. No ha estat fins a Sant Llorenç de
Morunys que ens hem ajuntat, com no, a l’avituallament. En Manel em cuidava,
com sempre. Menja sòlid, repetia.
Poma, plàtan, taronja i alguna cosa dolça per beure.
Travessant i vorejant el pantà de la Llosa del
Cavall, amb una aigua verda que en Manel deia que li recordava Menorca, hem
enfilat la carretera fins a Berga. Ens quedava un repetjó i el Coll de la Mina.
Jo no entenc que volen dir amb repetjó per aquelles contrades perquè eren uns 3
quilòmetres amb alguna punta del 7%. Com no, la carretera picava amunt i el
grup es trencava amb mi tancant-lo. El Coll de la Mina era suau, de bon fer, i
ràpidament les sensacions han tornat. Per coronar-lo passes per un túnel
empedrat que li dóna el punt final. Hem baixat molt ràpid, massa pel meu gust.
Aquesta vegada no m’he desenganxat i hem arribat al polígon que ens portaria
fins a l’entrada de Berga per encara el darrer quilòmetre. Aquest es mereix un
paràgraf a part.
Tots pensàvem que faríem una llarga recta que
picava amunt per arribar al pavelló, però no. Ens han desviat i anàvem a cegues i no sabíem
el que ens esperava. L’Albert m’animava a esprintar però jo sabia que després
de haver-me esperat infinites vegades, els havia de cedir l’honor mentre els
aplaudia en mostra del meu agraïment etern. Doncs no. Un ciclista ens ha passat
amb intenció de prendre’ns els punts, ficticis. I això sí que no. M’havia de
sacrificar, com si jo sigués la millor opció de l’equip. L’artèria competitiva
escampava la sang pel meu cos i m’ha encès. He muntat el plat i a lluitar sense
saber què venia per davant. Corba a esquerra que el “company rival” s’ha mig
menjat i una rampa d’uns 200 metres al 12% fins l’arribada. L’Albert m’oferia
la roda per llançar-me però anava calent d’orelles. He esprintat tan ràpid com
he pogut, emparellat a l’Albert. Per darrera, segons m’ha dit en Jordi, ens
seguien en Txema i en Manel, i en Jordi a ells. He agafat un metre d’avantatge,
mentre l’Albert em deixava fer i em deia que ja em tenia. En Txema perdia força
i en Jordi es donava per vençut en veure que no ens agafaria. En Manel es
quedava dos metres per darrera. En realitat, l’Albert m’estava deixant guanyar,
i jo ho donava tot. Fins i tot, hem llançat la bici al passar per sota l’arc.
No sé si ens hauran agafat amb una fotografia però l’espectacle que hem donat
era per pixar-se de riure. Després de 8 hores, calia arribar així. Només
arribar i guanyar (Gràcies Albert!), m’he tirat a terra com si d’una etapa del
Tour es tractés. En Txema em venia a felicitar, mentre es pixava de riure.
Una bona dutxa i un dinar que podria haver estat millor per la meva aversió a la tonyina, i una dolça tornada. Els records perduraran. Llàstima que no els hagi pogut compartir amb en Juli, en Tito i en Joan. El meu objectiu és trobar una marxa per fer-la tots junts perquè per ase o per bèstia, mai arribem a ser tots. I compartir és el que més m’agrada. Sigui on sigui. Més lent o encara més lent. Potser hauré d’entrenar per la propera perquè és aviat... En Txema no ens deixa descansar ni per vacances!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada