diumenge, 11 de febrer del 2018

Flor groga...

Quilòmetre 7. Paro. Què faig? Tinc un dia molt espès pel que fa a sensacions, ritme, ganes, tot. Hi ha dies i certs dies hi ha. Avui m'han vingut masses interrogants de cop. Us he de confessar que durant molt temps he estat pensant que la Marató de Barcelona era el 18 de març i no, és l'11! Em va entrar un calfred, que s'ha anat passant amb els dies. Sí, queda un mes exacte i aquesta era la primera de 3 setmanes dures que el coach m'ha planificat i, sobretot, avisat. I sí, ha estat dura.
Dilluns em tocava deixar anar les cames amb bici de la sortida de 25 km del diumenge. I entre la pluja i la fred i el cafè amb llet amb en Manel i en Jordi Auguet, em va quedar per fer 20 minuts de rodillo just abans de dinar. Encara estava content del dia anterior, sobretot per anar de menys a més i per arribar al quart de centúria. I com em diuen, arribant a casa cansat que no mort. Però la maduresa de les cames encara es feia palesa el dilluns. Però no dimarts, que després de dinar em tocava un fartleck de 30 minuts per arribar als 15 quilòmetres. Les cames responien. Dimecres una visita al "tiet" Pere Cocu a Olot. Volia encomanar-me a Sant Abdó, Sant Senén i Sant Julià del Mont en la seva visita setmanal i em va delitar amb una sortida fantàstica plena de corriols i vistes espectaculars, tot i que se'm va fer més dura i llarga del que em convenia. I devia agafar fred en algun moment que va desembocar en un refredat. Això o que els refredats que corrien a casa m'han acabat atrapant. No m'havia posat malalt des de feia temps. I dijous amb la fred i la neu (a tot arreu menys a casa) no vaig fer les sèries que tocaven. Divendres amb l'ajuda del Sol i del migdia, sí. I ja vaig començar a notar que les cames no responien com volia, sobretot a un ritme que m'hauria de ser còmode. Les sèries van sortir però hi vaig deixar hams i ploms. Quasi 15 quilòmetres més, un xafament que no me l'acabava i el nas continuava rajant. Però ahir em vaig despertar bé i no em vaig resistir a uns corriols fins a Can Jans.

Avui he seguit la rutina d'altres dies, però ja notava que tot no anava bé. Els primers 5 km eren d'escalfament i em notava lent, pesat i sense esma. Pensava que quan vinguessin els 20 km a ritme de marató ja aniria millor. No. Les cames no anaven i el meu cap se n'anava amb elles. Torno on he començat el post. El poc temps parat ha estat un món per mi. He pensat en plegar, en deixar-ho, en girar cua, en rendir-me, en massa. I a cada pensament un interrogant. El cap m'ha donat voltes imaginant situacions, converses, sensacions. He pensat i m'he preguntat, i he continuat. Perquè no sabia com donar resposta, la veritat.

Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment
quan s'obre com una flor rara el penediment

M'he fotut una mica de canya per rebentar o que el cos es posés a lloc. Ni una ni l'altre, tot i que el ritme ha estat més com jo em pensava. I l'he mantingut amb molt d'esforç. Amb dubtes també, perquè no dir-ho. La buidor inicial de cames ha anat passant al cap, tot i que corrent no n'he estat conscient. He arribat a casa "bé" físicament; cansat i amb dolors per tot arreu. El cap però estava a l'infern. Ja sabeu que m'agrada exagerar una mica. No hi havia orgull avui en el que havia fet, no hi havia satisfacció. Hi havia un patiment i aquell moment no l'he sabut gestionar. I la música que escoltava m'ha fet caure 4 llagrimots.

i entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur,
que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
que jo creia en tu.

Flor groga, de Manel. Sempre m'ha encantat aquesta cançó. Un dia vaig buscar el significat. I la interpretació (una de les que hi ha) que en feien va fer que encara m'agradés més. D'aquí les estrofes que he deixat a dalt. N'hi ha una però, que encara m'agrada més. Ah, el significat és que la fugida és una solució fàcil als problemes que molt cops porta el penediment ja que posa en risc tot allò que hem construït abans.

Florgroguejant el camí...