Vaig dormir bé. Els nervis no es van notar. Suposo que el poc temps entre que em vaig decidir a fer-la i ara em va a favor. Una excursió i ja es veurà, em continuava dient diumenge al matí. El meu germà passava per casa tan puntual que jo no estava llest. El veia amb il·lusió i me'n feia tenir més a mi.
Arribem a l'Hostal del Fang un quart d'hora abans de la sortida i vaig a recollir el dorsal. Em criden pel nom i em sorprenc. Que sóc l'últim? Em reconeixen per la samarreta del Bicicarril.com-Simonich. Dorsal 1054. Parlo amb la Lídia, en Marc Portillo i en Pablo (el de la Mitja de Granollers). Li pregunto per les maratons de Barcelona (va plegar al quilòmetre 30...tenia la passa del ventre!) i la d'Empúries (Em tiro un parell de fotografies mentre els mosquits se'm menjaven. Ens comenten que sortirem ben puntuals i ... Som-hi!
Em poso a darrera del tot per la sortida. No és la meva guerra. Surto corrents però a la que enfilem la primera pujada em poso a caminar perquè els bessons ja em saluden. Ja? No hi penso i camino mentre em passa l'únic home que tenia a darrera. Últim. Arriba una zona plana i em poso a córrer fins a la següent pujada, mentre avanço una parella que caminava i que em torna a avançar a la pujada. Els he saludat les dos primeres vegades però ja veig que me'n cansaré de fer-ho si els he de tornar a trobar. Per sort, els deixo enrere en la primera baixada llarga per un corriol que després té uns petits repetjons que aguanto bé. Les cames em fan mal en pujada però es relaxen amb baixada.
Atrapo un home en una pujada i a una dona a la posterior baixada. Crec que baixo prou ràpid i em vaig animant. Em pregunto per on dec estar passant però en aquells corriols tan estrets és impossible situar-me. Em vaig animant a fer més pujades corrents i noto que els peus s'adormen. Vaig pensar que devia ser de les mitges compressores mal posades i que me les trauria al primer avituallament. Em creuo tres caminants amerencs i m'animen a córrer ja que tinc l'avituallament a pocs metres. Quan hi arribo veig la Lídia que ja marxa. Taronja, plàtan i beguda isotònica. Em descalço i les cames ja milloren.
Tiro avall i ja penso en passar per Santa Brígida, tot i que el camí ja veig que no ens hi porta. Ara barregem les pistes forestals amb els corriols i m'ho passo genial. Salto per aquí, corro per allà... Crido per divertir-me i el camí passa més ràpid. Quan me n'adono, penso que m'he equivocat de camí perquè el corriol no té cap marca de pas. Ai ai... Trobo l'11è quilòmetre i m'animo més. Atrapo la Lídia i veig que Santa Lena ja queda enrere. Mentre corro amb ella, truco al meu germà per dir-li que ens veurem a les Serres, que vaig cap a Sant Roc.
La Lídia es posa a caminar i jo segueixo el meu camí. Em noto molt bé però no em vull refiar. Em prenc un gel en vàries dosis i continuo a la meva. Quan està molt empedrat afluixo i si no, endavant. Abans d'enfilar la baixada, veig que ens desvien per fer-nos passar per l'ermita. Sento que tinc gent a davant i m'afanyo a atrapar-los. Els segueixo fins a dalt de Sant Roc, ells corrent i jo caminant però al mateix ritme. Em fa il·lusió passar pel costat de l'Ermita i penso que la setmana anterior volia fer les tres ermites i no vaig passar per aquesta i sí per les dues que no he vist avui. Veus, tot quadra! A la forta baixada, deixo els 3 companys lluny ja que baixo esperitat. Cap al final, relaxa una mica i té algun tobogan fins a arribar a les Serres, després de seguir una pista forestal.
Al segon avituallament em reben entre aplaudiments familiars. Xerro amb ells mentre menjo síndria, taronja i bec (gran error!) una mica de Coca-Cola. Em veig valent i els quilòmetres em surten ràpids. Caram la panxa! Veig que m'he equivocat amb el gas i ara ho noto. Afluixo i amb els minuts tot es posa en ordre i torno a anar millor. Estic fent els últims puja-i-baixa per baixar i anar per planer. Abans però, una baixada tècnica que em posa alerta. Uns ciclistes de l'organització m'acompanyen uns metres i em diuen que em veuen bé i que segur que vaig a més. Avanço un parell d'homes més en uns corriols verges on m'és molt difícil anar ràpid pels canvis de direcció i obstacles que vaig trobant. Trobo un noi que no va bé i li dono aigua ja que diu que ho ha tret tot i que abandonarà al següent avituallament. Es fa llarg fins que no hi arribo.
Aigua, síndria i plàtan. El meu germà ha vingut fins aquí a esperar-me i m'acompanya fins on hi ha la mare. Quedem a l'arribada. El meu altre objectiu ara és que no m'avanci ningú i, si puc, arribar abans de la primera bici. He anat de ser últim al primer quilòmetre a avançar més d'una desena de persones. Últim esforç. Passo per una passera que han construït els organitzadors per l'ocasió i és genial! Quina passada!
Els darrers quilòmetres se'm fan molt llargs. Començo a tenir molta calor i a anar cada vegada més i més lent. Em passa pel cap caminar, que el que val és arribar. Qüestió de cap... i avanço, avanço! Ep, noto punxades a l'engonal i van a més a cada pas. Afluixo més però no camino. Jo sóc dins Salt i em queden metres per arribar. Recordo els que ja no hi són i enfilo l'arribada on la família espera. 3 hores, 38 minuts i 18 segons per tenir un nou repte a la butxaca.
Recupero mica en mica mentre me n'adono que ja penso...què serà el següent? No ho sé però... Som-hi!
"Tramunrunejant" el camí...
