...dos, tres...descans!

Les meves cames demanen descans durant dos dies i amb molt de gust els hi donaré, després de fer aquesta tarda, el tercer dia seguit sobre la bici. Diuen que estic establint una bona base, que és el que toca ara; agafar el fons per tot l'any. No sé jo si faig el que toca, quan toca i com toca. Em sento com quan començava a córrer; insegur de si faig bé o no. El que sí us puc dir és que cada dia em sento una mica millor i que això fa que la il·lusió segueixi intacta. També m'ajuda i molt, que et diguin "...i escriu una mica, que et segueixo!". Es posa bé a dins, sobretot que et llegeixin quan t'agrada escriure. Seguim doncs...

Dissabte a la tarda em vaig trobar en Manel i li vaig preguntar quin pla tenia per diumenge. Si em llevava aviat, li diria i potser el seguiria una estona. Com no, vaig acabar sortint amb ell i en Lluís Jr. Jo estava ben tocat de cames i en Lluís, tot i la pallissa del dia anterior, estava fresc com una rosa. Quina recuperació la seva! Mentre pujàvem Mas Llunès ja veia que a la que s'enfilava la carretera, les meves cames encara estaven més cansades. En Manel ens volia portar fins Els Àngels però ja el vam convèncer de que no era el dia. A Girona vam decidir anar cap a Sant Gregori i després triar entre Les Serres i Les Encíes. El ritme era còmode i ens relaxàvem si picava amunt, per sort meva. No tenia un mal dia com molts d'altres. Em sentia bé però les cames portaven masses quilòmetres.

Abans de decidir cap on aniria, en Lluís i en Manel van triar per mi. En Lluís faria les Serres per arribar aviat a casa i en Manel seguiria per la Vall del Llémena per fer Les Encies, i com que la volta d'en Manel era més llarga, ja sabeu quina em va tocar... Sort que em va respectar molt i vam anar al meu ritme, que val a dir que pujant a Les Encies era quasi per caure de costat. Això sí, tota la ruta la feia amb el plat petit! Només baixant de Les Planes i per la inèrcia, vaig posar el plat gran. Al final, 70.4 quilòmetres a 26 km/h. Els companys diuen que va ser una bona assimilació del treball del dissabte. Ja us ho explicaré.

Però avui feia el tercer! Ja dissabte vaig comentar la idea de sortir a rodar el dilluns a la tarda i no em podia pas fer enrere amb la bona companyia que m'esperava; Albert, Txema, Miguelito i Manel. De bon matí ja es preveia un dia molt assolellat, i sembla ser que la resta de la setmana serà així. Avui era la primera vegada que sortia amb en Miguelito, que tot i parlar-ne altres vegades, no havíem coincidit mai. La primera hora ha estat un xic més ràpida del que esperava. En Manel i l'Albert han pujat Mas Llunès a un bon ritme i els altres tres ens ho hem pres amb més calma. Les meves cames no feien tantes tintines com ahir i amb els quilòmetres m'anava sentint millor, tot i que no podia tirar coets. Hem allargat la volta a Brunyola per Vilobí i el camí dels repetjons, que algun més que l'altre m'ha fet picar les cuixes. Una petita parada tècnica ens ha ajudat a posar calma i seny.

Fins a Amer hem rodat millor (per mi!). L'espectacle el posava en Miguelito quan carregava el plat i ens posava a tots en fila. No em vull imaginar un relleu seu quan estigui fi... Això sí, no ens falta res per encendre'ns i seguir a aquell ritme. El vent que durant la primera hora ens molestava de cara, ara ens empenyia pel darrere i feia la tornada més tranquil·la. Avui m'he amagat una mica i ningú m'ha buscat abans d'arribar al cementiri. Quan he arrencat, ningú m'ha seguit i he guanyat els punts! Hahaha! Encara no en tenien prou i ens hem arribat fins a l'Hostal del Fang i tornar per acabar amb 62 quilòmetres.

"Dos-tresajant" el camí....

Escoltar quasi dins un pou...

Una setmana més, que acaba amb les cames igual que van començar. Dilluns estava molt cansat del dia anterior amb en Jordi i en Manel. Tenia temps per sortir a rodar o a fer quelcom però el cos em demanava descans. Escoltar el que demana el cos és una de les coses que aprens escoltant a qui en sap més i que amb el temps acabes corroborant. Ningú més que ell sap el que més et convé. I volia tant descans que dimarts i quasi dimecres també van caure. Dic quasi perquè tot i voler-ho, una veu autoritària a la que també quasi sempre faig cas em va dir que al vespre sortiríem a córrer. Ni preguntar. Al vespre quan plegui anirem a córrer.

Córrer en una nit serena amb la lluna quasi (gairebé ja paro!) plena era una sensació que no recordava. Suposo que el fet de anar acompanyat o, millor dit, d'acompanyar et deixa gaudir i no estar en estat paranoic per qualsevol sorollet. Van ser 8 quilòmetres al ritme que volia, 5'/km. Sempre em guardo dels dies que puc parlar amb en Manel, perquè n'hi ha que tinc feines a respirar, un gran record. És un pou de saber. La veritat és que vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que les cames semblaven de pedra al final.

Una de les gotes d'aigua del pou d'en Manel diu que s'ha de sortir a rodar amb el plat petit i sol per poder anar al teu ritme i no forçar en cap moment. Dijous per intentar deixar anar unes cames perjudicades del dia anterior vaig sortir a rodar. Vaig anar fins a Osor, Mas Llunès i Bonmatí sense cap pressa. El dia era perfecte; Sol i bona temperatura. Ni una pedalada més forta que la següent menys al repetjó de Bonmatí. Allà em vaig escalfar i de valent. Sempre va bé, o no. Ho consultaré...

El plat fort ja me l'esperava per avui. En Txema, l'Albert, en Lluís Jr. i en Dani tenien una ruta preparada. M'esperava el meu nou màxim de quilòmetres, 143 km, passant per Romanyà, La Ganga i Santa Pellaia. Amb molta puntualitat hem sortit d'Amer a un quart de nou del matí. Feia fred però me n'esperava més. Recollim l'Albert a la Cellera i s'acaba la tranquil·litat. Posa el seu ritme creuer i cap a Mas Llunès. Hem pujat ràpid i pensava que no seria el meu dia, i per això els he deixat uns metres abans de coronar. No volia cremar cap força de més. A roda i que em guardessin del vent, sobretot en Lluís Jr. que amb la planta que té et porta amb safata de plata. Anàvem més ràpid que altres dies i la ruta era més llarga. No ho veia gaire clar i li he dit a en Txema, que ha fet baixar un punt el ritme, mentre l'Albert em donava la raó.

Fins a Llagostera ens ha sortit una mitja de 30 km/h i ens quedaven els tres cims del dia, perquè sembla ser que Mas Llunès no el compten, i dic ells, per res. He començat a emplenar el dipòsit per si de cas amb un bocinet de barreta mentre ens acostàvem a Romanyà. El port m'ha semblat tal i com em va dir l'Albert ahir; un puja i baixa i uns darrers 2 quilòmetres durs. Si els ports s'han de pujar a 25 km/h, també s'han de saber pujar a 17 km/h, em deia el líder. Frase que guardaré al meu pou! Ni uns metres més i l'he aplicat. Mentre en Dani atacava, l'Albert i en Txema el seguien a ritme i en Lluís s'ho agafava amb calma, jo he pujat a 17 (de fet era 12!). Durant el descens he vist que el costat dur era el que baixàvem i quan l'Albert ha dit que un altre dia el pujaríem, li he dit que no compti amb mi. Hahaha! Abans d'arribar a Calonge he cremat el meu primer cartutx i els he estirat una mica, res de l'altre món.

Ha estat arribar al poble i començar amb el Coll de la Ganga. Ja m'havien avisat que no era de pendents molt dures. He seguit amb el meu estil de pujar al ritme que puc i el port se m'ha fet curt. La veritat és que m'ho he passat molt bé perquè és molt revirat i la zona és preciosa. Des de dalt sembla ser que es veu el mar, però tenia feina a mirar la carretera i no m'hi he fixat. La baixada també revirada no m'ha agradat tant. És una de les coses que he d'aprendre i a tenir més seguretat. Una altre cosa és el pas per les rotondes ja que perdo uns metres perquè deixo de pedalar un moment i em costa de tornar a agafar la roda.

Camí de La Bisbal hem fet el joc de l'ou i m'anaven indicant com fer-lo cada vegada millor. L'Albert ens deia que era un ou ferrat, després un ou dur i, per sort, un ou kinder que s'ha trencat al final. Camí de Santa Pellaia en Lluís ja ens ha dit que no volia patir i que no tenia el dia. No m'estranya ja que ahir va estar voltant fins les 7 del vespre per Santa Brígida i els seus voltant amb en Jordi i en Xavi Arenes. Sortint de Sant Sadurní de l'Heura ens han atrapat en Ramonet i en Carruana, que s'han posat a tirar fins a peu de port i ja no els he vist més. He pujat amb en Lluís mentre com em deia gaudíem d'anar amb bici. Jo tenia més forces que altres dies però sense la bestiola no pensava anar enlloc. Baixant, un energumen no ha respectat la distància de seguretat que està molt ben indicada. Quan l'hem trobat a Cassà, li hem dit de bones maneres que s'hi fixés una mica més i que ens respectés. La seva resposta ha estat agressiva i sense educació. Amb gent així, no cal perdre-hi més temps.

A Vilobí, l'Albert i en Txema m'han deixat imposar el meu ritme perquè ens cuidaven a matar amb els seus relleus. El #ritmequimi és apte per a tothom excepte no es tingui una "pàjara" com la d'en Dani. El RostenChicken ha estat suau per tots! Com he trobat a faltar en Juli... Quedava el no-port de Mas Llunès i quan em volia apartar per deixar-los passar m'han dit que baixés un punt el ritme i que anéssim tots junts. Entre elogis d'uns i altres m'he anat creixent. M'ha fet molta il·lusió, la veritat. Ens quedava arribar a Amer i per sort el vent no era com d'altres dies. Al final, 142'9 km amb unes 5 hores per sentir-me de la millor manera que m'he sentit mai damunt una bici. A veure si continua aquesta sensació i, si més no, que hi sigui de tant en tant.

Us diré que mentre sortíem de Vilobí hem sabut que en Luigi i la Sandra han estat pares de nou, la Carla ja té una germaneta i que la Laia ja és entre nosaltres. Benvinguda!

"Quasiajant" el camí...

Durant 7 dies...

M'he de picar la cresta per no escriure quan em toca. Aquesta setmana ha estat productiva en quan a sortides, aprenentatges i moments viscuts, però no els he buidat aquí. Entre una cosa i una altra, he anat deixant per l'endemà el posar-me a escriure. I no pot ser...

Dilluns, 70 km amb bici - Vam sortir amb en Txema i en Manel. El pla era rodar molt suau perquè jo encara notava la sortida de Tossa i St. Grau, i no va ser així. No sé com va sorgir però repetíem la volta a St. Gregori els mateixos integrants que la primera vegada que la vaig fer. Com vaig patir aquell dia i com veia que tornaria a patir. Fins les Serres vam anar fent, rodant lleugers però sense cremar-nos. Allà van començar  a anar més i més ràpid fins que em vaig quedar. Metre a metre i pedalada a pedalada. Els veia i intentava no no capficar-me i seguir al meu ritme. Pujava millor que altres dies i es va notar al temps final; la millor pujada que hi he fet. A dalt però, ni un segon per bufar. Camí de St. Gregori en Manel ens va fer una sèrie acollonant i sortint de Girona el Txema li va agafar el relleu. No em vaig quedar de miracle. Aquell ritme no venia al cas... Fins a Amer, els vaig estirar una mica perquè volia col·laborar una mica. A l'esprint del cementiri, en Txema ens va picar i en Manel i jo vam lluitar fins a dalt però el seu cop de maluc em va derrotar. Quin "noooo" em va sortir! Sempre s'aprèn però...

Dijous, 0 km - Sí, no vaig fer res. Volia sortir però la fred, la mandra d'anar sol i alguna cabòria van fer que em quedés al sofà, tot i estar canviat.

Divendres, 80 km amb bici - Al matí, en Jordi A. i en Txema em van dir que sortien a les 11h i m'hi vaig apuntar. Davant les previsions del cap de setmana, s'havia d'aprofitar el temps. Vam parlar amb en Lluís B. Sr. i ens va dir que tenia dos fissures a una costella (la 10!) de la caiguda del dissabte. Vam fer una volta fins la Cellera per esperar l'Albert i recollir en Llopis, i se'ns va afegir en Jordi C. Vam anar a fer la volta a Bonmatí i a pujar l'ermita de Sant Julià (1'2 km al 13%!!). Fins a Amer ens ho vam prendre amb calma. L'Albert volia anar a pujar les Encies i m'hi vaig apuntar. A dalt, ens vam decidir a acabar la volta a les Serres ja que teníem temps. Aquí sí que vam rodar, sempre al meu ritme. Va estar bé perquè escoltar i veure com pedala l'Albert és molt profitós. Una classe particular com aquell que diu!

Dissabte, 5 km corrent - Des de fer la volta a Sant Julià que no em calçava les bambes per córrer. El culpable de que ho fes va ser en Lluís B. Jr. que em va entendrir el cor amb que aviat marxaria d'erasmus i que no podria córrer. Com li vaig dir, sempre hi ha temps per córrer amb un Simonich! No hi vam estar gaire estona per l'alt ritme que ens vam marcar. No era el meu però no el volia fer anar malament. Ell com si res, encara que després digues que l'havia matat. Com he dit, va ser poc però em va donar grans sensacions i un bon record per quan sigui lluny.

Diumenge, 72 km amb bici - Em llevo i veig que en Jordi A. i en Manel sortiran a rodar. Sí, un altre cop a rodar. Aquesta història ja me la sé. He dubtat, per si feia fred i per haver anat a córrer ahir. Les cames estaven pesades al començament però mentre pujàvem cap a Les Planes ja s'han anat escalfant. Pujant a les Encies m'he despenjat de seguida d'ells ja que si els volia seguir m'acabaria quedant i després ho pagaria. Al meu ritme i reservant una mica, m'he anat trobant bé fins que al final he accelerat, fent la meva millor pujada. Fins a Sant Gregori hem jugat al "joc de l'ou", donant-nos relleus continus. El ritme anava creixent i a les pujades me'n ressentia fins que he trencat l'ou. Ja no he donat cap més relleu en tot el dia... Passant per Vilablareix, en Jordi em portava amb el ganxo i si no arribem a afluixar a Aiguaviva m'haurien destrossat del tot. Hem passat per Mas Llunès, on he fet una mini-sèrie de força darrera en Jordi, i pel "Cauberg" de Bonmatí, on en Manel demostra sempre el seu potencial. Abans d'arribar a Amer m'han portat fins a l'esprint del cementiri. Primer en Jordi i després en Manel perquè acabes de gastar les forces que em quedaven.

Vaig acumulant quilòmetres per desfer (o fer!) els dubtes de cara a la QH. He de fer la inscripció encara...

"7diesjant" el camí...

Un possible camí l'ensenya un ídol...

Passa'm les teves dades que ens apuntem a la Quebrantahuesos, em va dir en Txema fa un temps. Jo li vaig dir que no era el meu moment i que no m'hi veia en cor. Li vaig preguntar a en Manel i em va dir que caldria entrenar fort. En Txema per un altre costat m'explicava que era una preinscripció ja que hi ha molta gent i feien un sorteig de les places. Ells portaven dos anys sense sort i sembla ser que si no et toca en tres anys, el quart hi vas segur. Amb dubtes i després de pensar-ho i parlar-ho a casa, vaig passar-li les dades a en Txema. No serà pas el cas!

Doncs sí! El 22 de juny d'aquest any, si Déu vol, correré la Quebrantahuesos. Seran 205 quilòmetres i uns 3500 metres de desnivell. Encara no sé ben bé on m'he posat i tampoc sóc conscient de si puc sortir-me'n. Com amb la marató, aniré fent passos endavant fins que arribi el dia de decidir-me cap on va el camí. Hauré de tornar a escoltar, aprendre, preguntar, pensar, patir, gaudir,... i, sobretot, i em ve molt de gust, escriure i explicar-nos què, com, quan  i amb qui.

Aquesta setmana ha estat productiva. Dijous per començar vaig fer una volta a les Serres i les Encies. Són 44 quilòmetres i vaig estar sobre el meu millor temps. Pujant em sentia molt bé, sobretot a les Encies, però rodar em costava més. No sé el perquè, no tinc respostes encara. Avui hem sortit amb el team a fer la volta a Tossa de Mar i Sant Grau, és a dir, repetia la volta més llarga que he fet mai.

Ara ja sóc més puntual i abans de dos quarts de nou ja era a l'Snack. Només hi havia en Lluís Baixés Sr. i en Tito. Han anat arribant mica en mica; Txema, Jordi Brugué, Jordi Clermont i David Roura. Mentre ens acabàvem d'abrigar uns i  queixar-se de la volta d'altres, hem sortit amb una fred de mil dimonis. El Sol anava sortint i ens escalfava una mica mentre s'afegien en Juli i l'Albert a la Cellera. Avui mentre esmorzava pensava en anar a darrera intentant guardar totes les forces que tingués per la tornada. Ho he vist molt clar perquè em sap greu que sempre m'hagin de "carretejar" i esperar tornant. No m'he fet cas. Des de que hem sortit a davant amb en Jordi, en Txema i l'Albert que es tornaven.

Pujant a Mas Llunès tots al meu ritme em sentia millor que dissabte però les cames una mica fatigades, encara que olorant els punts que hi havia, he muntat el plat i, lluint el maillot del team, he coronat aixecant els braços. Segurament els companys deuen pensar que estic una mica boig... Allà, com sempre, desapareixo una estona de les primeres posicions per poder baixar més còmode ja que encara no ho tinc del tot per mà. Hem parlat una estona amb en Juli (i no m'ha donat cap consell del Supermanager qui el va parir!) i m'ha tornat a oferir la seva roda per quan la necessités. A Estanyol, en Joan ens esperava i més endavant ens comentava que no tenia el Garmin que estrenava per mà. M'ha posat les dents llargues, sí!

Abans d'arribar a Vilobí, la fred semblava que anava a més i més. El cel tenia una espècie de boirina que no ens acabava d'aixaliar. Allà m'he tornat a posar a davant amb l'Albert fins a la sortida de Caldes. En Juli hem deia que reservés, en Txema que no hi feia res allà a davant si volia més punts i l'Albert que fa "quatre dies" que vaig amb bici i ja tinc collons d'estirar el grup. Suposo que em surt de dins per després poder amagar-me i que ningú em busqui per les feinades que tinc. Camí de Llagostera hem tingut l'ensurt del dia. Rodàvem a una bona velocitat i, de sobte, a en Jordi C. li ha patinat el guant del manillar i ha anat per terra. Jo el tenia al costat i m'he espantat força i, encara més quan he vist en Lluís que no el podia esquivar i també anava per terra. Els nostres "mossos" han reaccionat ràpid i ens han organitzat amb dos segons. Al final, només un ensurt i alguna rascada.

Amb la por al cos encara m'he començat a quedar a la primera pujada sortint de Llagostera per anar cap a Tossa de Mar. Anàvem tard i s'ha notat per com hem rodat fins a Tossa. Com no, li he preguntat a en Lluís si havia de lluir el maillot entrant a Tossa i, després del seu vistiplau, m'he emportat l'esprint intermedi. La veritat és que em fa gràcia com ho visc i amb l'orgull que ho explico després. I més sabent que em deixen fer...hahaha!

Avui no hem parat a fer l'entrepà i quasi "llepo" jo amb una vorera. No sé pas com me n'he sortit. Això sí, una iaia m'ha dit que "¡Mira palante que te vas a quedar sin dientes, niño!". Encara que no li he dit abans, moltes gràcies senyora i li faré cas. La carretera de Tossa a Sant Feliu és molt bonica. Voreges el mar i està poc transitada, ara a l'hivern. Avui me l'he pres amb calma o els altres se l'han pres de valent. Em quedava i en Juli em reenganxava. Se'ns ha afegit un forani de Malgrat de Mar i hem fet un grupet per pujar a Sant Grau.

A l'inici hem arribat tots junts i en Jordi C. ha anat a petar el crono. En Joan, després d'un petit dubte, l'ha seguit una estona perquè ens ha confirmat que pujava com un avió. Quan encara mig-anava amb el grup i mentre em desabrigava ja que començava a tenir calor, hem vist un cotxe verd i he cridat Europcar!! Just a la fusta, els professionals de l'Europcar baixaven de Sant Grau per on pujàvem nosaltres. Tots buscàvem el meu Thomas Voeckler i, com no, el molt "puta" era darrera el grup, sense ulleres i amb la llengua per fora. Si sabessis els diners que em vas fer guanyar...

Tornant a la realitat, els companys anaven fent i jo al ritme que em marcava en Juli, acompanyats del company de Malgrat. Avui pujava millor que l'altra vegada. S'ha fet més curt gràcies a la companyia i la bona feina. Les rampes finals se m'han entravessat una mica i he xiulat de valent. L'Albert, en Txema i en Tito m'han vingut a esperar i a portar-me els últims metres, on inspirat per gran 0'0, he arribat amb el plat. Hem carregat piles i tornat a abrigar, abans de baixar per un asfalt irregular. A Llagostera, en Juli m'ha dit que li feia mal el genoll... No pot ser! Ai quina feinada se'm gira...

Com si ens perseguís algú, hem volat fins a Caldes. S'ha fet bastant dur, la veritat, perquè aquells tobogans no s'acabaven mai. A Caldes ni un moment per fer el bufet i a ritme fins a la N-II. Allà el grup s'ha trencat i fins el vial no ens hem ajuntat. M'he posat davant d'en Juli per mirar de fer-li la tornada més suau, tot i no poder-lo portar fins al grup. En Joan ens ha vist i ens ha portat en "volandes" fins a anar tots junts altre cop. Com que anàvem tard, no hi havia temps per esperar i venia el RostenChicken. En Txema ens ha fotut un cop de mà, mentre veia de lluny l'esprint entre l'Albert i en Jordi C. Quins animals! No en tenen mai prou! Jo feia feina d'equip com podia, portant (si és que se'n pot dir així...) en David mentre pujàvem Mas Llunès, que en la seva quarta sortida ja ha fet més de 100 quilòmetres. No he pogut ajudar amb en Juli i m'ha sabut greu. Per sort, encara quedaria la meva penúltima bala a Trullàs.

A l'entrar a la Carretera de la Vergonya, que avui ha viscut una jornada de protesta (espero poder participar a la propera!), el meu àngel s'ha quedat enrere. No he dubtat en parar-me a l'entrada d'una casa mentre el grup es distanciava. Quan s'acostava, he tornat a pedalar fins a tenir-lo a tocar i donant el que em quedava, hem perseguit el grup fins a la benzinera d'Anglès, on en Txema i en Tito ens han acabat d'estirar. Sort, perquè ja no em quedava gaire res! (Potser ho he narrat massa èpic no?)

Fins a Amer, ens hem acomiadat d'en Juli i l'Albert i acabat la jornada amb tranquil·litat. Abans d'entrar a la vila però, he vist que en Txema em mirava i anava rient. Anàvem en Tito, ell i jo a davant. Em mirava a mi i mirava el repetjó del cementiri. Ja m'ha escalfat! Li he plorat una mica, que avui no era el dia, que anava trinxat i..."hatxassu" fins a dalt! Victòria! Com hem rigut després...

Al final 135 quilòmetres més a una mitja de 27 km/h per acabar una mica trinxat de cames. Bona sortida i bona setmana per anar acumulant els molts i molts quilòmetres que em caldran per poder acabar el que podria ser el nou repte.

"Idolajant" el camí...

Rodant i acabant les vacances...

Quina sorpresa m'he emportat arribant de rodar amb en Manel... Ja tinc el pla de treball! Moltes gràcies Adrià! Encara l'he de mirar perquè em fa una mica de por ja que per missatge ja m'ha avisat que són dues setmanes una mica dures. Microcicles, fases d'adaptació, treball, recuperació... Que bé que m'ho passaré! Bé, ja ho anireu llegint...

Avui és el darrer dia de les vacances de Nadal i el volia/vull aprofitar amb una mica de tot; feina, esport, escriure, descans, sèries i menjar! De bon matí ja he preparat unes proves pels meus alumnes. Ells estan molt il·lusionats amb una prova el primer dia... i seran un èxit! A veure qui ho recorda? Potassi K, Sodi Na, Liti Li,...quin ve? No Manel, Magnesi (per les rampes) Mg no!

Ahir ja vaig preguntar si algun company sortiria a rodar una mica. Uns perquè treballen (i ja és hora!), d'altres descansen i els últims per obligacions familiars, no podien. En Miguelito va comentar que pujava de Barcelona i l'havia d'anar a interceptar però al final tampoc per un imprevist (positiu eh!). Com us he escrit, he sortit amb en Manel al migdia amb una temperatura més pròpia de la primavera que de l'hivern. Jo he sortit abans i he anat fins la Cellera i he reculat fins al trencant de la variant per anar junts. Ell volia fer 3 hores però jo no tenia tant temps. Hem anat cap a Mas Llunès, fins a dalt, i pujant ja he vist que avui tenia millor dia que dissabte. Les cames estaven més fresques i no es fatigaven de seguida. Hem pujat a un bon ritme mentre ell muntava i desmuntava el plat per fer sèries de força. Sempre estic alerta per aprendre! Hem girat cua i cap a fer les Serres i les Encies. Abans però, li he ensenyat un repetjó a Constantins i diria que li ha agradat, tot i no tenir sortida i haver de baixar per allà on has pujat.

Les Serres també l'he pujat bé, tot i que a moments notava una mica de cansament de dissabte. Per sort, fins a les Encies m'ha tractat bé i no hem anat a com bojos. Tot i així, l'inici se m'ha entravessat una mica. No tenia el punt i en Manel ho ha vist. M'he deixat portar i tot ha anat molt millor. Em sentia molt còmode rodant i hem pogut parlar de moltes coses. Aquest és el gran premi i el gran profit que en trec! Això de no esbufegar és genial! Al final m'han sortit 62 quilòmetres en 2 hores i 30 minuts.

La feina mecanogràfica l'esteu llegint i la resta del dia encara està per venir! No voldria deixar-me de felicitar en Jordi i la Maria i donar la benvinguda a en Roc.

"Vacancesajant" el camí...

Avellanes i antibiòtics dels Àngels...

Tan content que estava a la darrera entrada i tan xafat que em va deixar l'antibiòtic. Sí que em devia esperar la bici l'endemà d'anar a córrer, però aixecar-me del llit ja va ser un gran què. Els companys del Team m'havien avisat que sortirien a rodar i en tenia moltes ganes. El que no hi havia era forces. Descans i seny!

Divendres ja anava més bé, tot i cansar-me de seguida (com l'anèmia no eh!). Estava més animat i pensava en fer alguna cosa lleugera el cap de setmana. Llegint missatges i amb la il·lusió de compartir quilòmetres, em vaig apuntar a la sortida per anar a fer la volta a la Mare de Déu dels Àngels i Santa Pellaia. Uns 110 quilòmetres calculava. No sabia com respondria i tenia temps a girar cua.

Aquesta vegada sí! A les 8 en punt era a l'Snack i ja hi havia l'Albert, en Txema, en Dani "Trayter" i en Lluís Baixés senior i en minuts van arribar en Jordi Brugué i en Jordi Auguet, ja amb el seient arreglat. Feia menys fred de la que em pensava i de seguida ens passaria rodant els primers quilòmetres al ritme d'en Dani. Mentre en Jordi B. s'anava queixant i queixant, en Dani em va confessar que s'adormiria si anàvem tan lents. Passem a buscar en Juli i l'Albert només ens deixa dos minuts per saludar-lo, abans de posar-se a tirar i no deixar-nos refredar massa. A Trullàs però, li comento que tinc més fred allà que a Amer i que un cop passat Mas Llunès, la temperatura pujarà.

Pujant a Mas Llunès, animem en Dani perquè ens ataqui però es queda quiet. Pugem al meu ritme perquè em deixen anar a davant amb l'Albert i ell em deixa portar el grup. Tots parlen i jo tinc feines a respirar i, a més ja noto que hi ha moments que les cames em fan figa. Mentre els escoltava, en Dani ens va atacar amb el plat posat i en dues corbes ja no el vam veure més fins a dalt. Com sempre, l'Albert diu que Mas Llunès no s'acaba fins a dalt i continua pedalant com si res. Mica en mica anem atrapant en Dani i quan queden 20 metres per coronar del tot, arranco en silenci per avançar en Dani i emportar-me els punts! Hahaha!

Un cop a baix, ens trobem en Joan i en Salva per anar cap a Girona. Allà començo a agafar més i més fred. Quin canvi de temperatura! Les mans em comencen a fer mal i tot. Enlloc de passar per dins a Girona com havia fet amb la colla del "Tiet" Pere, entrem dins el polígon de Vilablareix per anar fins al polígon de Fornells. Cal dir que hi ha trampa. Més que trampa, una rampa del 13%!!! Tots quiets fins que en Txema arrenca com si res i em quedo maravellat. Com que ningú li sortia, em va tocar a mi... Després de la fotofinish, vaig guanyar per un tubular gràcies al cop de maluc i a que ell es va refiar i no va fer l'última pedalada. L'Albert fent de jutge em va donar els punts i li va picar la cresta a en Txema per haver perdonat. 

Vam passar per Montilivi per arribar a La Creueta. En Salva ens va guiar i torturar per una zona de murs. En Juli ens va comentar que havíem passat per un 17%!!! Aquí ja vaig anar a cua de grup i em venia molta feinada per davant.

Comencem a enfilar els Àngels i m'ho prenc amb calma. M'emprenyo i agraeixo molt que m'esperin. En Juli i en Joan m'ensenyen la roda i em portaran fins a dalt. Tinc la sensació d'anar bé de forces però que les cames no em responen. A mig camí, em vaig desabrigant i sense voler em cauen els buff a terra. En Joan es para i em diu que tiri que ja m'ho portarà. Ni mig quilòmetre i ja el tenim allà. Abans d'arribar l'Albert, en Jordi A. i en Dani ens venen a trobar després d'haver coronat. Pel que m'expliquen, han pujat tots junts i força ràpid fins que en Dani ha atacat per coronar en solitari. Una mica d'aigua, una barreta i unes avellanes d'en Joan que estan boníssimes!

Baixem i no fa gaire fred perquè ens toca el sol. A Madremanya girem cap a Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Em torno a posar a la cua i segueixo el ritme ràpid d'aproximació a Santa Pellaia. A la tanca on comença, en Joan i en Dani se'n van i la resta anem fent. En Jordi A. i en Txema es queden amb mi. Entre tots es van tornant la feina d'arrossegar-me. El primer quilòmetre i mig és constant al 6% i després suavitza al 3-4% fins a dalt. Com els hi dic, vaig fent la goma. Em quedo, els atrapo, em torno a quedar i torno a enllaçar. En Jordi em bateja com Sorensen per la meva cara de patiment. En Joan ens torna a trobar i ens explica que ha pujat entre 23 i 28 km/h... Després diu que fa dos setmanes que no toca la bici i que no està bé. L'Albert, en Salva i en Dani venen a trobar-nos i a animar-me perquè ataqui. Ni dos segons i ja ho faig. Visca l'espectacle! Hahaha!

A Cassà ens parem a buscar aigua que ja me l'he acabat. En Jordi B. ens mana la pressa...culpa meva! Per no fer tard, es posen a fer relleus. Albert, Jordi A., Salva, Txema... Jo segueixo la roda d'en Dani, que es va girant i quan veu que em deixo mig metre m'espera i m'estira altre cop. El meu àngel de la guarda, en Juli, em marca de prop i no em deixa sol. S'acosta el "RostenChicken" i estem ja molt separats. Estic una mica cuit. M'ajuden a arribar a dalt a base de no pensar-hi. Ens queda Mas Llunès però amb els dits de l'Albert a l'esquena puc pujar al ritme dels altres. Lo seu és massa...pot pedalar, ajudar, animar i parlar com si res.

Ens acomiadem d'en Juli i li dono les gràcies per enèsima vegada. Només li ha faltat pedalar per mi! Fins a Amer ens bufa un vent de costat que em fa quedar enrere. No és el meu dia i encara volen que esprinti al cementiri. En Dani fa estona que es queixa del bessó però sé que no hi tinc res a fer. Em fot la ratlla al costat i diu que li fa mal la cama! Jo només penso amb el refrigeri que em diu en Jordi B. i els altres en arribar a Sant Martí. Un altre dia...

"Avellanantibiòticajant" el camí...

Els records de Sant Julià de Frankfurt...

Abans de sortir he recordat que el rellotge es va parar l'altre dia i no s'ha tornat a encendre. Em feia mandra portar el mòbil per controlar temps i quilòmetres, encara sense saber cap on aniria. Amb un xic més de fred del que m'esperava he agafat la via per dirigir-me ràpidament a una zona assolellada per entrar en calor. He baixat pel caminet que porta del trencant de la Font del Turó al Pedreguet i el mòbil ja no anava bé. Marcava la distància però no el temps. No sé com però al final ha mig funcionat. Què faria avui?

Ja ni recordo quan la vaig fer per darrera vegada. Havia pensat molts dies en fer-la i sempre m'acabava desdient. Haver-la fet tantes vegades i tenir-hi tants records al llarg dels seus 15 quilòmetres i mig m'ha anat bé per fer el pas següent i no pensar en girar cua. Avui he tornat a fer la Volta a Sant Julià. Sí senyor! Això d'estar animat per les Sant Silvestre és un motiu més per sentir-te valent i seguir endavant. Hi ha dies dolents, sí; desànim, mal de cames, mandra, etc. Pensar que el següent serà bo i que et sortirà com hagi de sortir, ni més ni menys. No esperar res d'un mateix i que surti el que Déu vulgui. I acaba sortint, en algun moment o altre, i tornes a sentir-te tu mateix. Costa creure quan tot és creu, però sempre arriba la cara.

Com us he dit, avui mentre corria em venien records al cap. Em veia pujant a Sant Climent estès el dia que estrenava aquest rellotge que ara està espatllat o les vegades que pensava en girar a la casa (hauré de buscar-ne el nom)  que enllaça amb la Volta a Can Ter i acabava passant el pont sense adonar-me'n. Quan les cames ja em feien figa em venia el record del mal de cames quan vaig haver de parar de cop ja quasi tocant la casa del pont romànic de Sant Julià, que avui tenia 3 dotacions de bombers apagant-li la xemeneia. A Anglès ja m'he hagut de parar per travessar la carretera, com el dia que la corrua de cotxes que em va deixar quasi un minut saltant per no refredar-me massa, no com el bufet que he aprofitat de fer aquest migdia.

Ja havent passat la Cellera, el cansament se'm feia evident a les cames. L'altre dia l'Adrià, el coach, em va trucar i enmig de la conversa em va explicar que hi ha una transferència física de la bici al córrer però al revés no. Com no, tenia raó ja que els pulmons anaven perfecte, sense esbufegar. I com més dur se'm feia millor eren els records. Avui no ha arribat el meu germà amb bici amb una mica d'aigua per refrescar-me la gola i acabar-me d'acompanyar. Sempre hi ha algú disposat a passar una estona amb tu. Com en Txema que va fer més d'una volta a Sant Julià amb mi i que es devia avorrir per anar al meu ritme. Això sí, un dia em va dir "has millorat molt!".

I amb aquest bon regust he enfilat l'infern. Amb molta calma, sense pressa, per poder arribar fins a casa i sentir-me satisfet de cada pas enllà que em portaven les cames. Ara em fan un mal de boig però demà serà un altre dia i la bici potser m'espera. Només em faltaria nedar per fer les tres proves d'en Lluís "Luigi" Cullell, que avui comença el seu camí cap a l'Ironman de Frankfurt, on demostrarà que és millor triatleta que jugador de truc. Ah! Els d'Amer no anem enrere ni per agafar arrencada!

"Recordsajant" el camí...