Repensada a la Font Picant...

Per tercer dia seguit surto a entrenar. El pla és dur però, com em diu en Jordi A., el patiment d'ara és un pas endavant pel dia clau. M'ha costat molt sortir a córrer avui. De bon matí he fet el ronso al llit i m'he decidit per anar a mercat enlloc de rodar abans d'anar a treballar, ja que em notava cansat i només m'havia llevat. Mentre em desdeia de córrer al matí, ho feia del migdia a Sils. No les tenia totes amb mi i a vegades penso que és degut a que l'entrenament no el faig de manera correcta, ja sigui massa poc o massa intens o el que sigui. Deu venir de la meva readaptació del pla i de córrer per les ganes i les sensacions.

A la tarda ja sí que sí. Em canvio i a estirar les cames. Em tocava més d'una hora de volta i he arribat als 40 minuts i gràcies. La sortida cap a la Font Picant anava ràpida per les meves cames fatigades. Només han calgut uns passos per recordar tot el que havia corregut durant la setmana. Durant les sèries d'ahir em trobava molt millor que avui. Un cop a l'alçada de la Font Picant he canviat la ruta prevista (només bicicarril) perquè veia que la monotonia, avui, no em faria cap favor. De l'encreuament, he anat fins a la carretera a l'alçada de Sant Marçal per tornar fins a Amer i després enllaçar amb una volta pels carrerons de la vila per acabar de sumar minuts i quilòmetres i fer que la sortida tingués un sentit i donar-li un valor. Costarà.

Demà toca descans i dia de cames enlaire. Em sembla que si m'hi acostumo a fer-ho, milloraré les sensacions de cames. Ja veieu que tots els consells es van aplicant mica en mica...i potser faré tard!

"FontPicantejant" el camí...

2000 sèries...

Quina il·lusió em fan les 2000 visites! Estic tan content que avui, per celebrar-ho, he anat a fer sèries. La veritat és que saber que perdeu alguna estona per llegir el bloc amb les vivències que hi escric, em dóna moltes forces per seguir endavant. Segurament he millorat l'aspecte físic, però del que estic més content és del mental, i sobretot, de la constància. I aquí hi jugueu una part important ja que per mi, el fet d'arribar a casa després d'un entrenament i posar-me a "parlar"/escriure em fa sentir bé. Molt bé. Així que entrada a entrada, lectura a lectura, visita a visita, carrego piles per el proper dia. Gràcies per acompanyar-me en aquest camí. A més, us he de confessar que fa dies que em faig una pregunta que em té ben intrigat....Fa uns dies que només sento que hi ha gent que m'enveja i ara entenc i sé el perquè; VOSALTRES!

Tornem a la rutina. A primera hora del matí he visitat la Jordina. M'ha dit que el meu to muscular ha millorat molt en comparació de quan jugava a futbol. Una descarregada per prevenir ensurts i una previsió de l'última visita abans del repte. Anem lligant "asuntus"!

A la tarda, l'entrenament ha consistit en 15 minuts d'escalfament, on m'he trobat en Mia que ja tornava de fer el seu entrenament per la Mitja de Banyoles d'aquest diumenge, unes 6x1000m a ritmes molt variats (4'15" a 4'45") i uns 10 minuts de refredament. El millor han estat les sensacions tan de cames com de pulmons. Quanta raó teniu Bicicarril.com-Simonich's!!! Els bons estiraments de sempre i ara cap a dormir per acabar de recuperar el cos.

"Duesmilejant" el camí...

Recuperació activa...

El títol el vaig aprendre de qui avui fa 25 anys; el meu entrenador personal, l'Adrià Casals. Per molts anys(!!!) i per fer honor als teus coneixements, avui em volia moure per recuperar. I ja que hi som, qui hi estigui interessat us passo el seu número de telèfon o correu electrònic i us posarà en forma!

Doncs això, ahir vaig planejar una recuperació activa que consistia en anar a fer una volta en bicicleta. No sabia cap on ni el temps, només anar a fer un altre esport per distreure'm. Al llarg del dia, m'he anat decidint i quan ho tenia tot planejat i era ja a casa, tenia ganes de córrer una estona. Em felicito fill! Cap a fer una volta, però no gaire llarga.

Avui em sentia bé mentre corria. Volia fer alguna variant de la volta de Can Ter, però a la carretera m'ha donat per rodar una estona en asfalt. M'ha entrat la curiositat de si cada vegada hauria de deixar més el bicicarril i trepitjar més l'asfalt per acostumar-me a l'impacte, o per si, al contrari, pot ser contraproduent i carregar-me més els músculs i articulacions. A veure els "mestres" què me'n diuen. He arribat fins a Amer per la carretera a un bon ritme, que desconec. Notava una mica de cansament a les cames i, un cop matat el cuc de córrer, m'he dirigit fins a casa. Uns 30 minuts de passar-m'ho bé!

A casa, per acabar de fer una bona sessió i fer treballar un altre grup muscular, he fet una estona de bicicleta estàtica mentre mirava una estona la TV. Això sí que és avorrit! No passen els minuts ni a cops de pal i, per moments, pensava que el rellotge era de Sol. No he arribat a la idea inicial de fer el mateixos minuts amb la bici i corrents, però als 25' m'he desdit. Això sí, uns molt bons i conscienciats estiraments per preparar la visita a la Jordina, per demà al matí.

"Activant" el camí...

Córrer amb cansament...

Per matar la meva "gran" setmana només faltava anar a fer una tirada llarga el diumenge. Aquest era el cap de setmana de la mitja de Barcelona, on m'hauria agradat anar, i la marxa de Bonmatí. I ni una ni l'altra... Bicicarril(.com-Simonich) forever! Avui estava nerviós abans de sortir, per la males sensacions de la setmana. Ja tenia els pensaments negatius abans de començar i retardava l'hora de sortida amb l'excusa de fer una bona digestió, tot i sabent que acabaria sortint per la porta de casa i faria via (i mai més ben dit!).

Quan surto, penso en fer la mateixa ruta del cap de setmana anterior i sumar quilòmetres fins on pogués. Cap pressió de cap mena i a córrer segons em vingui bé. Els primers quilòmetres són d'escalfament i me'ls prenc com sempre. Al Pasteral ja miro d'agafar un ritme constant i avançar sense patir, però les cames em pesen i noto la fatiga. Ja? Quina mandra córrer així... Tenir sensacions dolentes quan porto quilòmetres i quilòmetres és normal, però tot just començant em toca la moral. Suposo que l'acumulació que porto a les cames fan que aquestes em demanin un descans, que les hi puc donar. Correré cansat...

Les fonts d'aigua continuen amb sequera i no sé si ja estan transvasant l'aigua cap a Hispania. Previsor avui, porto aigua per no quedar fotut. Fa molt bon dia i la calor es fa notar. Sempre he pensat que em sento millor quan fa calor que quan fa fred, i que el meu rendiment és millor, tot i que avui no era així. Continuo a un ritme baix i em noto el genoll carregat. Aquesta molèstia ja em preocupa més i començo a desdir-me de la ruta. Passo per Vilanna i em decideixo a seguir fins a portar una hora, per girar cua i tornar fins on pugui ja que fins a casa em fa por, per carregar massa l'articulació.

La girada de cua fa que baixi uns segons per quilòmetre el ritme i que no em senti fresc. Quan no corres còmode et venen tots els mals; calor, set, dolor, cansament... Cal seguir però. Al pas per Anglès, truco al meu germà per si em podrà venir a recollir allà on porti uns 20 quilòmetres, però em diu que és a Anglès i em decideixo a anar fins on és ell i acabar amb un patiment que ha durat 90 minuts en una mica menys de 18 quilòmetres.

Queda un mes per la Marató de Barcelona, el repte. Tic tac...

"Cansamentant" el camí...

Ai la panxa...

Porto una setmana per oblidar, després de l'èxit del cap de setmana amb el rècord de quilòmetres en una tirada. Ja heu anat llegint que no m'he trobat bé corrent i ahir no en va ser l'excepció. Havia d'entrenar i fer més d'una hora per no saltar-me del tot el pla d'entrenament.

Per variar una mica, surto direcció Les Planes. Ja sé que hi haurà la monotonia del bicicarril i que se'm farà avorrit i llarg, però em ve de gust variar. Els primers quilòmetres em surten bé de ritme (5'05") i em trobo còmode de la manera que vaig, fins que passada la Font Picant m'apareix la fatiga muscular. Feia molt temps que no em passava i aquesta setmana és el pa de cada entrenament. Ja sé que acaba passant però fa que el cap em rodi i les sensacions ja no siguin les millors. Tot i no sentir-me bé, els ritmes segueixen iguals i, fins i tot, més ràpids. "Encara faré un bon entrenament..." em passa pel cap.

Abans d'arribar a Les Planes em ve la punxada i començo a tenir molèsties a la panxa, per no haver deixat gaire temps a la digestió per la pressa que tenia. Mal fet! Un entrenament en condicions dolentes no serà mai un bon entrenament. La panxa cada vegada està pitjor i baixo el ritme fins a girar a l'alçada de la senyal de canvi de terme. Ve baixada i el ritme s'augmenta progressivament, tot i que no les tinc totes amb mi. El dinar em puja i baixa i començo a tenir ganes de treure-ho tot. Abans d'arribar altre cop a la Font Picant, em trobo en Txema (ÀNIMS!) en sentit contrari. Ha girat cua i mentre m'acompanyava a casa, li vaig comentar el que em passava. Creu que deu ser que el cos està cansat de la tirada de diumenge i que una baixada de sensacions és normal. A més, com en Manel, m'ha aconsellat que no vagi a la Marxa de Bonmatí perquè té desnivell i ara només em convé córrer en pla. No sé què faré encara.

Arribo a casa, a un ritme molt baix i el pitjor de tota la sortida, però el cos no em dona per més. Sé que he de ser més conscient en respectar el descans, el menjar i la digestió... Al final, 13 quilòmetres i uns 66 minuts de ruta. També sumen?

En Víctor Alegre m'ha passat per twitter una pàgina web que m'ha agradat molt i que m'ha entretingut mitja tarda. Es diu La Marató pas a pas i està plena de vídeos i bons consells pels novells com un servidor. Danke Caballero!

"Panxant" el camí...

Cames pesades...

Tornar a córrer el més aviat possible era com si abans de caure del tot, em tornés a aixecar. Calia deixar enrere les males sensacions d'ahir i els maldecaps que no volia que invadissin les meves serradures.

Sils, dimecres al migdia. Després d'unes classes molt bones i d'entretindre'm amb ximpleries, em guarneixo per la retrobada amb mi mateix. En principi, era un dia per refer la ment i tornar a trobar les sensacions físiques...i, en final, ni una cosa ni l'altre. He fet 10 quilòmetres amb la ruta de sempre que hi ha marcada i que altres cops us he explicat. Surto bé els primers quilòmetres a un ritme viu però veig que no tiro. Les cames em pesen i els pulmons no se m'obren perquè he sortit massa ràpid i quasi sense escalfar. Ho he pagat els 50 minuts que he estat corrents i enlloc de revifar, he enquistat el que no volia.

La ruta ha anat a ritmes sense sentit. Els primers quilòmetres, com us he dit, ràpid. Quan he acusat l'esforç he avançat mig arrossegant-me per no girar cua, i a mesura que passaven els minuts, em trobava més bé i només m'he dedicat a mantenir el ritme, fins al final que he tornat a apretar dos quilòmetres més per afluixar en el darrer per fer un parell de canvis de ritme llargs. No ha sortit bé, però també deuen sumar aquests minuts.

Els dubtes generats són molts, i negatius. Com ja he dit, m'he de trobar. Estic dispers i em falta fluïdesa. El cap no sé on para... Però de pitjors ens hem refet no?

"Pesadesjant" el camí...

Mitja horeta per tenir maldecaps...

Sortia tard de casa. Entre sortir una mica més tard de Sils perquè m'apassiono amb les preguntes dels alumnes, i la mandra que tenia quan he arribat a casa, ja era mig fosc quan he sortit de casa. Segurament estava esperant a això, a que es fes fosc, i tenir l'excusa ideal, tot i sabent que acabaria sortint ja sigués perquè tocava, per no sentir-me malament jaient al sofà o per vèncer la mandra.

No volia pensar en res. Bicicarril de monotonia i una mica de música per fer-ho més animat. Avui només volia córrer una estoneta per estirar cames i sentir-me bé. El ritme era baixíssim, el que ve després de caminar gairebé, i els minuts anaven passant. Al veure-m'hi cada vegada menys he reculat quan portava 2 quilòmetres i mig, segons les pilones blanques, i la tornada/baixada s'ha fet més curta i ràpida. Quan he volgut forçar una mica he tornat a tenir la sensació de que hi ha un ritme que marca un límit que no supero, o no vull superar... No ho sé del cert, la veritat.

No hi ha més història en la sortida d'avui. Mitja horeta i cap a casa, quan hauria d'haver fet uns minuts més. M'estic acomodant? A moments he pensat que sí i no sé si m'estic refiant massa. Au, maldecaps durant uns dies...

"Maldecapejant" el camí...

A les portes del "mur"...

Després del bon entrenament de divendres, el cap de setmana estava pensat per anar a fer una cursa de 10 quilòmetres a Girona ja que en Manel m'havia aconsellat fer un test per saber l'estat de forma però, la cursa estava suspesa i jo ho vaig saber ahir. Canvi de plans i penso en fer una tirada llarga, tot i el desgast del divendres. Mentre avançava el cap de setmana jo madurava l'idea i planejava una ruta llarga per atansar-me als 30 quilòmetres. Al final, m'he decidit per anar fins a Bescanó pel bicicarril i tornar per la carretera que porta a Constantins. Surten uns 27 quilòmetres, tot i que en Jordi Auguet m'ha comentat que si en podia fer més, millor. Però això, ja ho veuríem sobre la marxa.

Després d'una bona dormida, de l'esmorzar adient per anar a córrer (entrepà petit, fruits secs i un plàtan) i d'una digestió d'una mica més d'una horeta, m'equipo bé per no deixar res a l'atzar. Avui m'he emportat una motxilla amb un parell de barretes, una beguda isotònica (comptant amb les fonts d'aigua del camí), els guants, un buff i el mòbil (per si havia de desconnectar i escoltar música). Els primers quilòmetres notava una mica l'aire fred, tot i entrar en calor ben ràpid, que arribant al Pasteral ja era menys perquè sortia el Sol. Les sensacions de cames eren bones, tornava a córrer amb facilitat i no tenia cap molèstia. El ritme era més baix que divendres, només faltaria, però com bé m'han aconsellat, avui era dia de no pensar en ritmes, temps o molèsties. Era un dia per gaudir!

A la Cellera em truca la meva mare i la poso en alerta de que m'haurà de venir a buscar ja que no havia pensat en la tornada des de Bonmatí, Anglès, La Cellera o on caigués fos. Amb tot lligat, només queda avançar. Els pulmons, com ja fa dies, me'ls noto molt bé i suposo que deu ser fruit dels entrenaments que he anat sumant. M'agrada la sensació! A Anglès vull fer el primer traguinyol d'aigua però, ves per on...no surt aigua! Vatua l'olla! Tiro de beguda isotònica i espero trobar-ne una més endavant o potser quedaré curt. A l'alçada de Vilanna veig un cartell que indica una mica més de 6 quilòmetres fins a Bescanó. Em ve al cap que potser es farà una mica llarg.

Entre cotxes que et vas creuant i la primera barreta faig camí fins la llarga recta. Em trobo bé, no sé si vaig massa ràpid i em pregunto si faré un pet. Sort que veig algú corrent a la llunyania i només penso en seguir-la i en si l'atraparé anant a aquell ritme. Començo a comptar el temps que ens separa en cada punt que puc i li vaig retallant lentament. Veig que és una dona ja al Turó dels Cavalls i que la passaré a dins Bescanó. Em passen unes quantes bicis i els hi vull demanar aigua però veig una font i em veig salvat... Bé, podré beure! Noooo! Tampoc surt aigua.... L'única cosa que deixo a l'atzar, com aquell que diu, i em surt malament. Aquest cop si que m'ha tocat la moral i començo a tenir més i més set. Torno a beure beguda isotònica però vull aigua!

Travesso la passera cap a Sant Gregori i veig que hi han posat uns blocs perquè no hi circulin els cotxes. Tan bé que anava passar per allà. Regulo una mica perquè em ve una pujada forta, tot i que se'm fa curta un cop hi sóc. El pitjor és la baixada ja que noto que els quadríceps estan tocats i que el córrer a gust s'ha acabat. Portava uns 20 quilòmetres i tocava patir. Penso per moments si em poso música per evitar posar-me a barrinar el perquè de tot i per sort segueixo amb l'entrenament mental, del que estic molt i molt content. Ara, cada quilòmetre se'm fa etern però em dic que cada pas és un pas més en el camí i un pas menys a l'objectiu d'avui. Pateixo molt quan em creuo algun cotxe que aixeca una polseguera de mil dimonis, fent-me anhel·lar més i més l'aigua. Porto més de dues hores i veig que no sé quina hora és fins que la meva mare em torna a trucar i em diu que ells ja han dinat i que què penso fer. Que bé, estic molt tocat i li demano que em reculli a Bonmatí. Enfilo la carretera de les Serres fins a la colònia i la pujada de Can Casademont és l'últim obstacle, que un cop fet ja només et queda arribar.

Els genolls em fan molt mal, sobretot el dret, i les cuixes van com poden. El ritme ja fa estona que ha decaigut i amb ell el fet de gaudir corrents, o això és el que em sembla en aquell moment. Per fi, la marona em recull i em porta aigua, tal i com li he demanat, que em bec mentre camino una mica. Allà torno a veure que sí, que m'ho he passat bé i que potser hauria pogut anar una mica més enllà. No gaire més, val a dir. El fet de parar em provoca un dolor de cames molt gran, que arribat a casa i amb uns estiraments i una mica de gel, mitigo lleugerament. Em quedava un bon dinar per refer-me!

Comentant amb els amics la meva aventura, tots em feliciten i em diuen que vaig bé. Encara recordo que en Txema em deia divendres, que havia millorat molt. No us atraparé, això segur, però com ja us he dit, m'empenyeu a seguir endavant! Després han començat a fer una pluja de finals de crònica (accepto més propostes) i em quedo amb..., tot i que no sé si hi he arribat o si més no, no hi he pensat! No sé si val, però sumant la sortida de divendres i la d'avui, he fet més de 42 quilòmetres...

Cal que recordi que en Lluís "The Limit" Cullell ha anat a Campdevànol a fer 15 quilòmetres amb 1800 metres de desnivell positiu, que en Manel "Follow the Líder" Arnau ha fet més de 100 quilòmetres per la Costa Brava nord i que en Lluís "Bestiola" Baixés ha quedat 8è al Duatló de les Gavarres (ai si entrenessis!). Ah! I que en Txema "La llei" Arnau treballava i en Sergi "Pompeu" Sanglas va competir a altes hores de la nit a Barcelona! Felicitats!

"Quasimurajant" el camí... (Jordi Auguet dixit)

Qualitat keniana...

Quan planifico el que faré durant la setmana, ja sé que no ho acabaré fent ja sigui per ritmes, temps, quilòmetres o dies. La veritat és que m'hi ajusto molt però, quan penso en els entrenaments mai m'espero que siguin de la qualitat del d'avui, i més amb els problemes i dolors que arrossegava durant tota la setmana. El mal regust de diumenge feia que posés una volta a Sant Julià en els meus objectius setmanals i em servís per demostrar-me que sí, que el camí és el correcte després dels dubtes mentals sorgits en els darrers dies.

Avui al matí he anat amb en Mia a mirar unes bambes per cadascú. Ell necessitava un calçat adient per córrer a gust i li he anat escalfant el cap amb tecnicismes que, tot just, estic aprenent. Ens han fet un estudi de petjada a Esports Parra i ens han aconsellat en les diferents opcions. Jo ja anava molt capficat en que volia unes Asics amb força amortiment per evitar els dolors a sota el peu que vaig patir a Granollers. Llàstima que al final no tenien el meu número de peu i me'ls han hagut de demanar. Suposo que la setmana vinent ja les tindré... En Mia? Bambes, escalfadors... Anava amb l'estampeta de la "Verge del Puny" i ha tirat la casa per la finestra....quina mala influència!

Ja a la tarda, buscant excuses per no fer el que sabia que acabaria fent. Ho he anat retardant minuts i minuts fins que al voltant de les 16h sortida de casa amb la música apunt per alleugerir una solitud que ha desaparegut quan un "mestre" m'ha preguntat si aniria a córrer. I clar, si a part de córrer, pots aprendre, millor no? El keniata d'en Txema plorava, com sempre, abans de sortir i jo em preparava per patir ja que sabia que el ritme seria alt. Tot i això, tenia ganes de provar-me i veure quin seria el resultat.

Sortim escalfant, al meu ritme baix, per posar-nos a un bon ritme direcció Sant Climent. Avui em sentia lleuger i que corria amb facilitat. No sé si perquè el ritme feia més per mi o perquè ahir vaig fer 30 minuts d'estàtica i uns molt bons estiraments, però avui anava bé i la conversa feia que no pensés tant. A estones anava fluix de pit però després m'he trobat millor. Fins a Anglès diria que hem anat a una mica menys d'uns 5' per quilòmetre de mitjana. A en Txema, el ritme li anava bé després de varis dies amb antibiòtics, malgrat que no s'ha estat de pujar la velocitat. Hem fet un parell de quilòmetres a 4'30-32" i continuava sentint-me bé i, alhora, una mica cansat. Recuperem abans de l'infern i dos quilòmetres a 4'40" per acabar. I el millor és que no hi havia rastre dels bessons ni tendons!!!! Ara, en fred, si que molesten una mica. Normal després de la sortida d'avui...

Recapitulant, gran entrenament, bones sensacions i millor companyia!

"Keniajant" el camí...

Entrenament tallacabells...

Ahir vaig visitar la Jordina, la fisio. Com sempre que hi he anat, surto d'allà amb un dolor que l'endemà ha marxat i estic com nou. Em va trobar que el punt que em feia tan mal al genoll és un encreuament de tendons dels isquios i del peroneal, i que al tenir-los tots dos carregats fan que s'inflamin i em provoquin dolor quan estiro la cama.

Val a dir que avui no tenia gaire clar l'entrenament. Al matí encara em notava una mica de rosec i no he agafat els estris per córrer per Sils. A més, havia d'enllestir unes feines i m'he desdit. Durant el dia he anat pensant que arribaria quasi fosc a casa i que no valia la pena anar a córrer. Em feia mandra, sí. Però un cop a casa, he recordat la xerrada d'en Manel a l'institut. "A tothom li fa mandra anar a córrer. El que has de fer és canviar-te i sortir de casa. Si 10 minuts després encara tens mandra, torna a casa. Però no en tindràs ja!". Tindria raó? Clar!

Tan bon punt poso un peu a casa, deixo la carn que havia anat a comprar a la nevera i em canvio. M'abrigo massa pel fred que feia a fora (sembla que ja no en fa tant) i amb el frontal al cap, surto trotant cap al cementiri. Faig la baixada, les cames em responen i augmento una mica el ritme. De bon matí, m'he anat a tallar els cabells amb en Manel i hem parlat d'entrenaments i que el cos agafa la monotonia de córrer a ritmes baixos. M'ha aconsellat fer 2 quilòmetre més ràpid perquè el cos no s'oblidi d'anar a ritmes més vius. Tornant a l'entrenament i al veure que m'animava, m'he decidit a pujar més el ritme per fer el que m'havien aconsellat. Un parell de quilòmetres anant bastant ràpid (el meu ràpid és força lent encara!) i recuperació fins a casa, acabant la primera volta d'uns 4'5 quilòmetres. Al recuperar ràpid, tiro pel dret a fer la segona volta amb les mateixes intencions; una primera part d'escalfament/recuperació i una nova apretada d'uns 8 minuts.

Al final he fet uns 50 minuts dels que estic bastant satisfet. Primer per deixar algunes de les molèsties enrere i segon, i últim, per les bones sensacions amb el ritme més alegre. Una bona sortida!

"Tallacabellajant" el camí...

Córrer amb companyia...

Ja es van engrescant! A tothom li pica el cuc, encara que els hi costi reconèixer a alguns més que d'altres. Com més ho fas, més et demana el cos...tot i que en dies com avui, i vist el mal que em fa la cama ara, hauria d'haver descansat. Sort que demà vaig a veure la Jordina i m'arreglarà una mica.

Des de la setmana passada, en Sergi m'havia dit que dilluns aniríem a córrer una hora, que deia que mai l'havia arribat a fer. Ahir, en Mia també es va apuntar ja que com que no pot jugar a tennis, es dedica a córrer. A la nit ja comentaven la ruta a fer i quan ens hem trobat cap a les 5 de la tarda, hem decidit de fer la Volta a Can Ter. Quasi 11 quilòmetres que ens anirien bé per arribar a l'hora, l'objectiu d'avui.

Com que altres dies li he dit que sortim massa ràpid, avui els primers quilòmetres eren de l'escalfament que a mi m'agrada. Les cames es posaven a to, els pulmons s'obrien i no notava cap molèstia important. Deixant la carretera entre la Colònia i Can Ter, en Mia ens comentava que no havia passat mai per allà i en Sergi li deia que segur que li agradaria perquè hi havia unes roques, que eren les de travessar el riu. Un cop passat, ens diu que ja està, que lo bonic s'ha acabat... i per mi, començava un dels llocs més bonics per córrer, tot i que el terreny estava massa irregular i has de vigilar on poses el peu. Aquí ja em començava a molestar la cama i tocava aguantar i avançar. Encara que poc, era entrenament mental. Arribem a les pujades per tornar a Sant Climent i la primera ja ens deixa tocats, tot i agafar-la amb calma. Amunt i avall, i recuperant al pla. Tornant cap al poble, els hi he ensenyat el camí que passa pel mig dels caps i que va a petar al riu, que hem resseguit i creuat a les passeres de prop el Solivent.

Ja dins el poble, ens dirigim al camp de futbol, ja amb un ritme més tranquil, i travessem la carretera per fer la volta a les serres i arribar a casa altre cop. Puntual a la seva cita, en Sergi ens ha accelerat amb una potència exagerada pel que encara ens quedava. No era pla de morir i, sense anar lents amb en Mia, l'hem anat atrapant fins a arribar els tres amb l'objectiu assolit. Una hora i 59 segons! Segur que ja hi volen tornar a anar...jajajaja!

En Mia ja està amb un peu a la Mitja Marató de Banyoles, i ja li he comentat que és força dura, tal i com em van dir en Manel i en Luigi "Swalt". Això sí, s'ha de canviar les bambes... Estira't una mica! En Sergi com si res, ja s'hi està acostumant...

"Companyiajant" el camí...

Dolor aturador...

Aquest dia havia d'arribar tard o d'hora. Per primera vegada he de parar de córrer vist el dolor que tenia a cada pas. Divendres, després de la sortida i un cop fred, em notava un punt molt dolorós al genoll que fins i tot em feia mal al caminar. Ahir semblava que anava millor i que el descans era necessari per afrontar la tirada llarga d'avui, sempre hi quan al llevar-me no hi hagués cap molèstia. I així ha estat...

Em disposava a aprofitar el matí per entrenar llargament. Un esmorzar lleuger i una mica de barreta energètica abans de sortir per no córrer amb l'estómac ple. Les molèsties no eren enlloc i em notava bé, amb ganes de fer minuts i quilòmetres. Ben abrigat per no passar fred, surto al voltant de les 11 del matí. El pla era fer la volta a Sant Julià i després veure com estava de forces per estirar la tirada tot el que pogués. No he posat el gps per córrer per sensacions i gaudir del bon dia que feia, tot i que a l'ombra fotia molta rasca encara.

Avui provava els nous Compressport per saber si m'anaven millor que els mitjons. Semblava que anaven bé ja que no notava cap molèstia preocupant i em notava els bessons més segurs, fins que començava el petit dolor de sempre, al que ja estic mig acostumat. He seguit pel puja i baixa cap a Sant Julià, trobant la carretera molt pedregosa i que no em deixava córrer amb confiança. Mals pensaments i moral de baixada. He de ser més dur en aquests instants i saber que són passatgers. I quan sembla que tot torna a estar en ordre i que tiro sense pensar, una gran fiblada a darrera el genoll m'ha fet baixar de cop el ritme. El mateix punt de divendres em feia mal, i molt. A cada pas amb la cama dreta, una punxada. Parava i caminava un trosset, i el dolor marxava. Feia dos passes, mal altre cop i cada vegada pitjor.

El cap s'ha disparat en un munt de pensaments. No sabia què fer i m'he bloquejat una mica, fins que he estat conscient de que no podia seguir d'aquella manera. Truco el meu germà perquè em vingui a buscar i li dic que li aniré dient on sóc per si puc avançar més. Quan he trobat un ritme suportable portava uns 40 minuts i m'he decidit a arribar, com a mínim, a l'hora. Com més corria, més calent estava i el dolor marxava per moments. Semblava que podria arribar a casa però, altre cop un punxada i ja he dit prou. als 55 minuts. No sé si hi havia perill de lesió però, avui no era un dia per jugar-me-la i sortir-hi perdent. Miraré de anar a la fisio demà i que m'arregli, com quasi sempre fa.

La setmana ha anat d'alts a baixos, tan moralment com físicament. Descansarem i demà en començarà una altra, que no sé si serà millor però segur que serà MÉS!

"Dolorejant" el camí...

Sèries allargades...

El desordre de la planificació no sé si és gaire adient, tot i que intento seguir-lo tan com puc. Avui, amb la tarda lliure per davant, he anat a fer les sèries que em tocaven dimecres. Com l'altre vegada les he hagut de modificar en la distància ja que em tocaven 800 metres a 3'55" i he fet 1000 metres en 4'30". La proporció tampoc és encertada, però corria per sensacions.

Mentre tornava cap a casa i passant pel Pasteral, ha estat quan m'he decidit a fer sèries per la seva llarga i plana recta. M'he fixat que no feia vent i que podria ser un bon lloc ja que per arribar-hi tardaria uns 15 minuts que em servirien d'escalfament. Com sempre, excepte quan en Sergi surt pitant, surto a un ritme baix d'uns 5'20"-5'25" per no esbufegar de seguida. A més, necessito que les cames entrin en calor lentament i retardar les molèsties que arrossego dia sí i dia també, fins que faci la visita a la fisio. També, fa dies que penso en comprar-me una Compex i més quan les recomanacions són tantes i tan bones.

Un cop començo a fer la primera sèrie, algú ha obert la porta i s'ha girat una ventada gèlida que m'ha destirotat.una mica. La veritat és que se m'ha fet una mica llarga i pesada. Uns dos minuts de descans després de cada 1000 metres i desfer el recorregut de la sèrie anterior, ara ja sense vent. Un altre vaig i torno i ja tenia les 4x1000x4'30" (2' recuperació) fetes. Mentre torno cap a casa penso que l'infern de pujar a la Colònia em destrossarà els bessons i com que em sento bé de pit, decideixo allargar la sortida i segueixo per la carretera fins a Can Ter i cap a travessar el riu. Allà he fet el mateix recorregut que vam fer amb en Sergi quan per primera vegada vam anar a córrer.

Amb el pas dels minuts m'anava trobant més i més bé i com que corria per sensacions, he vist que el ritme era alt (no us penseu res de l'altre món eh!). El Sol ja estava completament amagat i cada vegada feia més fred. Per sort ja enfilava cap a casa ja que portava més d'una hora i no em volia cremar per si diumenge vaig a fer una tirada llarga. Enlloc d'arribar fins al Solivent mentre vorejava el riu, he travessat el riu en una passera que no coneixia i que porta al Carrer del Pont de Fusta (no sabia ni que existís!). Al passar corrents m'he fotut un ensurt del rebot que m'ha fet la passera... Quasi peto a baix! Fins a casa, he parat a Can Guti a buscar una baguet per berenar ja que encara no havia dinat de manera decent! Al final, 75' més en un bon entrenament, crec.

Uns bons estiraments com cada dia per relaxar les cames eren el preludi de la dutxa calentona que em mereixia i que el cos em demanava.

Avui us faré menció d'en Manel i en Txema. El gran líder va venir dilluns a fer una xerrada a l'Institut de Sils (on treballo) com a inici del projecte "Cuidem el cos!" que realitzen els i les alumnes de 3r d'ESO durant el mes de febrer. Va presentar-nos el seu pla d'entrenament físic i psíquic i va parlar-nos de les motivacions i entrebancs que podem trobar quan assumim reptes personals difícils. I el "keniata" ha tingut un lleu entrebanc de salut del que desitjo que es recuperi el més aviat possible i que no li impedeixi ser a la sortida el dia assenyalat!

"Sèriejant" el camí...

Setmana de retorn...

Enmig de la ressaca migmaratoniana tocava entrenar i sumar minuts i quilòmetres cap al repte. En veritat, encara em dura aquella alegria i felicitat des de diumenge i m'ha estat més fàcil de posar-me a córrer. Saber que tot el que fas dóna els seus fruits i que quan dius "sumes" és que estàs sumant, fa que vegis una petita baixada on abans era planer. Tot i això, sempre tocant de peus a terra!

Així doncs, amb energies i il·lusions renovades, dimarts sortia abans que es fés fosc a rodar una mica. Sense patir per ritmes i per deixar anar cames començava a recórrer el bicicarril cap a La Garrotxa, amb menys fred de la que em pensava però, abrigat fins les orelles. Notava el dolor als bessons només començar, tot i que amb el pas dels minuts millorava sense desaparèixer però. Amb 20 minuts, la foscor em feia girar cua i retornava cap a la vila. Allà, per seguir fins a l'hora, anava carrers amunt i carrers avall aprofitant que no hi havia gaire ningú voltant, fins a arribar al Solivent i anar a veure els pares, després d'alguns dies de "incompareixença".

L'endemà, per ahir, mentre tornava de treballar, vaig quedar amb en Sergi per anar a fer més carrera contínua. Em tocaven sèries però, la companyia era preferible. El pla de treball tornava a arribar als 60 minuts (al final, 52') fent la volta a Can Ter. Ja mig l'havíem fet l'altre vegada que vam anar a córrer plegats, però agafant un altre caminet sense arribar fins a la carretera de Sant Julià. En Sergi va sortir ràpid, massa com li deia jo, però les pujades de la Colònia ens feien reduir el ritme per escalfar millor. Resseguint el riu fins a Sant Julià, ens preparàvem pel puja i baixa fins a Sant Climent, on pateixes de valent si no has escalfat bé. Com sempre, pujades tranquiles i baixades recuperadores. Baixant ja cap al poble, el vaig apretar una mica i em vaig veure reflectit en ell i en el que em deia. Fins a arribar a casa, feiem minuts pel mig del poble fins a la pujada en L de l'institut. Com no, l'amic va apretar com sempre fa en la pujada final. Quines ganes de patir perquè sí... Per la pròxima, més d'una hora segur!

Cal que us digui, estimats lectors, que vosaltres m'heu fet deixar enrere el sotrac de l'anèmia, tot i que encara prengui el ferro. Per fi, i era una fita que volia aconseguir, he superat el nombre de visites de l'entrada "Una pedra/anèmia en el camí..." amb l'entrada de la Mitja de Granollers. Us agraeixo les lectures, els comentaris i les felicitacions. Gràcies, moltes gràcies!

"Setmanajant" el camí...

Mitja Marató de Granollers...

Com ja us anava dient fa dies, avui em tocava la meva primera mitja marató i no sé si hi ha millor lloc que a Granollers. N'havia sentit a parlar molt i em comentaven que era la millor de Catalunya. A més, saber que corres pel mateix lloc que en Carles Castillejo (1r classificat) i, sobretot, en Patrick Makau (l'home del rècord del món de Marató) encara em feia més gràcia.

Divendres vam anar a buscar el dorsal amb en Txema i en Lluís. Ja tot es veia molt ben organitzat i feia bona pinta de cares a diumenge. Ahir, nervis tot el dia perquè el cap no deixava de donar voltes. En Manel em deia que no pensés tant i que anés a córrer i que tot sortiria bé. Cames enlaire!!! Però, a mesura que passava el dia m'ho veia més al damunt. Avui al matí ja no hi podia fer res. Entre preparar les coses, esmorzar i una bona dutxa no em deixava temps de pensar.

A dos quarts de nou (8.30) ens trobem els Bicicarril.com-Simonich. Els germans Baixés i en Txema m'esperaven a l'Snack per anar a recollir en Pablo, en David i en Codina a Anglès. Entre pitus i flautes ens hem entretingut una mica mentre en Pablo ens explicava aventures i d'altres dies amb més fred. Ja de camí, jo escoltava els dos mestres com explicaven curses, ritmes i bestieses que havien fet. A més i molt important, en Pablo explicava el recorregut, que no era tan dur com altres anys i que a partir del 16è quilòmetre, no hi havia cap més pujada i que calia arribar amb forces i tirar fort.

A Granollers feia menys fred de la que es pronosticava. Suposo que l'ambientàs que hi havia et pujava la temperatura. Anem al pavelló, ens canviem i ja directes cap a la sortida. Ja havia perdut en Txema i en Pablo perquè la bossa la guardaven per nombre de dorsal. Amb les bestioles Baixés, que sense entrenar anaven a petar el rellotge, escalfem fins als caixons de sortida i ens desitgem sort. Ells cap a davant i jo on em tocava. El fet d'anar sol ja era un repte en sí, treball mental, no obsessionar-me. Pel cap em passaven un munt de coses, recordava consells i els ànims donats. Era un moment important, de demostrar-me quelcom personalment.

A mesura que donaven la sortida dels caixons anteriors avançàvem cap a la línia de sortida. Al primer pas que hem fet, he desitjat sort als meus companys tot i que no em sentissin. Sabia que ho donarien tot i jo havia de fer el mateix. Quan m'he donat compte de que passava per sota l'arc de sortida ja no quedava res més que córrer. Endavant 2875! Endavant Joaquim!

0 a 5è quilòmetres, 24'18" - Començo suau, seguint la gentada que m'envoltava en una molt llarga recta que picava en lleugera pujada. No he vist els punts quilòmetrics fins al 3r quilòmetre i anava per sota de 5' com m'havia aconsellat en Jordi Auguet. Anem bé, no pensem en dolors i el pit es va obrint. Em costa córrer amb tanta gent i més quan veig que pateixo més per la resta que no per mi. No pot ser i busco el meu lloc. Avanço força gent fins al primer avituallament, molt ben situat i muntat com tota la resta. Al pas pel 5è veig que el temps és l'adient.

5 a 10 quilòmetres, 25'38, 49'56" - Ens posem dins el polígon i el recorregut ja no m'agrada tant. Merda per mi perquè el cap comença a funcionar i amb ell, els mals. Mal als bessons, em passa molta gent, se'm farà llarg... Perdo l'objectiu de fer la meva cursa i no obsessionar-me. Busco una roda per seguir i tothom va a batzegades, cosa que no m'interessa, fins que me n'adono que porto a davant un bon home des de fa estona. Cap al 7è quilòmetre li dic que aniré amb ell i em diu que anem a uns 5'. Sé que no vaig tan bé com al principi, però la companyia em fa tirar. Una mica de pujadeta per arribar a La Garriga i avituallar altre cop.

10 a 15 quilòmetres, 24'31", 1h14'27" - Abans de ficar-te dins del nucli urbà de La Garriga, veig per on tornaré. Em dic que una petita volta que serà una mica dura i faré la baixada que em queda a davant. Bevent aigua i saludant a la quitxalla que ens animava, un senyor em diu "Va Joaquim!"... Com? Jo? Ara ho recordo i m'emociona. Algú que no et coneix i que t'anima! El caliu és impagable. Va doncs, som-hi! Pit i cullons! Al quilòmetre 11, comença la baixada i no sé on tinc el company. Merci per la companyia i ara avall. Regulo bé i em prenc un gel (que dolent Déu meu!) com m'havien aconsellat. Pica avall i veig que vaig ràpid. Hi ha algun puja i baixa que em toca les cames. Els bessons em molesten però jo tiro. El cap millor, avanço sense pensar.

15 a 20 quilòmetres, 24'07", 1h38'34" - Començo a tornar a notar el caliu de la gent quan torno a tenir fred i em reabrigo com a l'inici. Els ànims són més i més grans quan t'acostes a Granollers. Busco com un beneit el 16è quilòmetre i encara l'estic buscant perquè veig que passo per el 17. El camí ja t'ajuda i la gent em fa volar (ja m'enteneu!). Aquí és quan sortirà tot. Penso amb en Manel i amb les seves paraules de ser valent. Ara tot depèn de mi i no penso deixar de lluitar. Els peus em fan molt de mal però jo més ràpid. Vaig molt millor del que em pensava. Tornem a enganxar una recta llarguíssima que ens portarà ja fins a l'arribada. Gent a banda i banda i ànims per tots. Sóc allà i em queda poc, últim esforç.

20 a 21,097 quilòmetres, 4'57", 1h43'31" - Segueixo una dona que va a un ritme que puc aguantar. És ràpid i em veig valent. Veig l'arc des de molt lluny, ho tinc a tocar. La deixo enrere i em diu "Apreta! Va que pots!". Va home va! Només em faltava això... Estic patint, ara sí! Però em sento tan bé... Arribo!

Només arribar, i no ho he dit a ningú, m'he posat a plorar. Els nervis, el patiment, demostrar-me que puc, sentir-me tan bé, recollir els fruits dels bons i mals dies, vèncer la por... De cop, m'he trobat rient i rient jo sol!

Vaig a recollir l'obsequi i una beguda isotònica per recuperar-me i em costa caminar. Noto més dolor ara que corrent i més quan he baixat les escales del pavelló per anar a recollir la bossa. He d'estirar abans de res. Bessons, quadríceps, isquios, abductors...i veig a la Jordina, la meva fisio. Em comenta que ha anat millor del que es pensava ja que fins fa res no podia córrer per un problema als peus. Vaig a la dutxa i estar a rebentar. Trobo un lloc i l'aigua és fresca. Dutxa ràpida i cap a fora a trobar els companys i compartir l'èxit. Ara sí que fa fred, el cel s'ha tapat i la temperatura segur que és més baixa que mentre corria. Al final, els he d'esperar jo ja que estan buscant a encara no sé qui.

Per ordre de temps, en Pablo no s'ha sentit gaire bé i ha fet 1h20' (com?). En Txema 1h25' i sense molèsties importants al bessó (As: Garrintxa vuela y no pisa el asfalto en Granollers). En Jordi Baixés/Auguet ha fet 1h28' com si res i xiulant (Marca: ¿Qué pasaría si entrenara?). En Lluís 1h29' sense entrenar (El Punt: Una bestiola corrent per Granollers).

Només queda dir que ha estat un plaer córrer una prova tan gran i tan ben organitzada. Les felicitacions de tots els companys, amics i família són una gran recompensa. De valoracions personals en podria fer moltes però, porto més temps escrivint del que he corregut al matí...sembla la Bíblia! Només us diré que en dies com avui sé que el camí que havia de prendre era aquest...

"Granollersajant" el camí...

Esperant la neu...

...i no arriba...encara!

Quan de bon matí anava cap a treballar i veient l'enfarinada que hi havia, només em venien ganes de córrer. Sí, fotia una rasca de les bones, tot i que sembla que diumenge a Granollers en farà més... No sé pas com m'abrigaré! Doncs això, que m'imaginava trotant mentre mirava el paisatge en una situació que no crec que es repeteixi en el camí que segueixo, i feia que la sortida no fos tan feixuga.

A la tarda, he esperat a veure si queia alguna volva de neu per sortir. I espera que esperaràs, he hagut de sortir abans no es fes fosc. Avui volia rodar una horeta, deixar anar les cames i veure que no tinc molèsties. Era com un test del cos per dir-li al cap que estic en condicions pel diumenge. Llàstima que uns problemes intestinals m'han fet retallar la durada fins als 35 minuts en una de les pitjors sortides que he fet. No us comento la ruta perquè la veritat és que fa pena. M'ha tocat la moral haver de plegar. No tenia gaires bones sensacions al principi, com sempre, però a mesura d'avançar sé que hi ha un punt en què milloro i segueixo endavant. Avui no, tot i que les cames les notava bé, a un ritme molt baix.

De cares a diumenge, moltes incògnites i alguna que altra por. No vull pensar en un objectiu de temps, tot i que inconscientment ho faig. Vull deixar les molèsties a casa per córrer sense patiment. M'espanto al pensar en el que em queda. I m'acolloneix saber que passaré molta fred, ja que no som gaire amics.

Demà anirem a buscar el dorsal i obsequis. A veure si estan tan bé com diuen!

"No-neuajant" el camí...