Ja es van engrescant! A tothom li pica el cuc, encara que els hi costi reconèixer a alguns més que d'altres. Com més ho fas, més et demana el cos...tot i que en dies com avui, i vist el mal que em fa la cama ara, hauria d'haver descansat. Sort que demà vaig a veure la Jordina i m'arreglarà una mica.
Des de la setmana passada, en Sergi m'havia dit que dilluns aniríem a córrer una hora, que deia que mai l'havia arribat a fer. Ahir, en Mia també es va apuntar ja que com que no pot jugar a tennis, es dedica a córrer. A la nit ja comentaven la ruta a fer i quan ens hem trobat cap a les 5 de la tarda, hem decidit de fer la Volta a Can Ter. Quasi 11 quilòmetres que ens anirien bé per arribar a l'hora, l'objectiu d'avui.
Com que altres dies li he dit que sortim massa ràpid, avui els primers quilòmetres eren de l'escalfament que a mi m'agrada. Les cames es posaven a to, els pulmons s'obrien i no notava cap molèstia important. Deixant la carretera entre la Colònia i Can Ter, en Mia ens comentava que no havia passat mai per allà i en Sergi li deia que segur que li agradaria perquè hi havia unes roques, que eren les de travessar el riu. Un cop passat, ens diu que ja està, que lo bonic s'ha acabat... i per mi, començava un dels llocs més bonics per córrer, tot i que el terreny estava massa irregular i has de vigilar on poses el peu. Aquí ja em començava a molestar la cama i tocava aguantar i avançar. Encara que poc, era entrenament mental. Arribem a les pujades per tornar a Sant Climent i la primera ja ens deixa tocats, tot i agafar-la amb calma. Amunt i avall, i recuperant al pla. Tornant cap al poble, els hi he ensenyat el camí que passa pel mig dels caps i que va a petar al riu, que hem resseguit i creuat a les passeres de prop el Solivent.
Ja dins el poble, ens dirigim al camp de futbol, ja amb un ritme més tranquil, i travessem la carretera per fer la volta a les serres i arribar a casa altre cop. Puntual a la seva cita, en Sergi ens ha accelerat amb una potència exagerada pel que encara ens quedava. No era pla de morir i, sense anar lents amb en Mia, l'hem anat atrapant fins a arribar els tres amb l'objectiu assolit. Una hora i 59 segons! Segur que ja hi volen tornar a anar...jajajaja!
En Mia ja està amb un peu a la Mitja Marató de Banyoles, i ja li he comentat que és força dura, tal i com em van dir en Manel i en Luigi "Swalt". Això sí, s'ha de canviar les bambes... Estira't una mica! En Sergi com si res, ja s'hi està acostumant...
"Companyiajant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada