Un líder social...

Avui hem sortit amb l'Albert, el nostre líder, per anar a veure la Cursa Social de Bescanó i animar en Jordi Clermont i en Dani Castellano. Ahir, mentre quedàvem, ens esperàvem una fred de mil dimonis però al final no ha estat per tant. Puntuals com el campanar d'Amer, sortíem a les 9.30h cap a les Serres per veure'ls passar. Semblava que el temps se'ns tirava al damunt perquè la sortida era a les 10h i no era pla de que ens atrapessin pujant.

Hem pujat a un bon ritme que m'ha fet patir en algun moment. Sempre se m'entravessen Les Serres i ho he de capgirar perquè d'aquí a uns mesos viuré on quasi comença. No he dit res perquè sé que és momentani i després vaig a més, i la companyia no ho mereixia. Durant la pujada hem parlat d'on posar-nos, tot buscant algun racó de Sol per no refredar-nos gaire. Estàvem entre una recta o la corba tancada, on finalment hem parat. Ha passat una llarga estona abans no han passat els dos ciclistes escapats i uns segons després el pilot, amb en Jordi saludant-nos i amb molt bona cara.

Baixant de Les Serres he passat molta fred, sobretot a les mans. Per fer temps, hem fet la volta per Anglès per pujar Mas Llunès i anar fins a Estanyol a veure l'arribada. Jo pensava que l'arribada era a Bescanó i anava errat. Era just a dalt del repetjó que hem pujat i on hem trobat en Carruana i en Ramonet, enmig d'una  cinquantena de persones. Teníem una rampa dura a davant i després de la corba, l'arribada a uns 100 metres. En Jordi ha arribat al grup capdavanter i en Dani amb el grup de la seva categoria.

Enlloc de tornar a casa, ens hem arribat fins a Bescanó per pujar el repetjó per l'altre costat i ni mai que ho haguéssim fet. Si un és dur, l'altre encara ho és més. He patit moltíssim i pensava que no arribaria mai. Crec que el Castell o l'Ermita de Sant Julià són més durs però en fred, després d'estar una estona parats, m'ha trinxat les cames. Em feien mal les pestanyes i tot. Ja camí cap a casa, hem acabat de rodar sense pressa per acabar amb 68 quilòmetres en una bona sortida de diumenge.

"Socialajant" el camí...

La duresa del Castell...

Em sembla que quan descanso havent tingut bones sensacions en la darrera sortida descanso més i millor. Animat pel temps de dilluns pujant a Sant Martí i pels afalacs dels amics, em van passar els dos dies volant. Dijous no em feia mandra posar-m'hi i no estava cansat abans de sortir. Les dinàmiques positives s'han d'aprofitar i allargar tant com es pugui...

Doncs això, vaig sortir de casa just després de dinar. Volia aprofitar un xic la tarda i voltar les 3 hores pedalant. Camí de Mas Llunès ja notava el vent de cara i pensava que tornaria a tenir un dijous com l'anterior, però de cop ja no feia vent. Vaig pujar des de Trullàs a batzegades i muntant el plat. No és gaire comú en mi però l'enveja sana dels companys i les rutes fetes, m'havia escalfat. De fet, tampoc va ser res de l'altre món. A estones feia més fred del que em pensava, tot i anar abrigat.

Ja feia estona que pensava en quina ruta seguir un cop arribés a Estanyol. Dubtava en fer la volta a Sant Gregori o, com vaig acabar fent, baixar fins Aiguaviva per girar cap a l'aeroport. El ritme no era tan bo com altres vegades, tot i sentir-me millor. No m'hi vaig capficar gaire, la veritat. Aquesta vegada, un cop era a la rotonda de la N-II, vaig anar pel vial cap a Vilobí per enllaçar amb la volta a Brunyola. En cap moment anava a més del que pogués anar i m'ho estava passant bé. Hauria preferit tenir companyia perquè el temps passa més ràpid, i sobretot perquè em calmessin on jo no puc.

La carretera s'enfila cap a Brunyola i surto disparat, massa disparat, i ho acabo pagant al cap de 2 minuts. Com esbufegava i que bé em van anar una parella que s'havia perdut i em van demanar que parés. Per recuperar temps, castigar-me i gràcies a que havia recuperat l'alè, la bogeria de muntar el plat va tornar, per fer-me patir de valent als darrers metres. Fins a Amer, com sempre; patint a Sant Martí Sapresa i aprofitant els tobogans per agafar velocitat.

Un cop a Amer, em vaig fixar que anava massa bé de temps. Em va passar pel cap pujar a Sant Martí però se'm faria fosc baixant. I si pujo al Castell? Quina mala pensada però ja hi era pel tros. La Pujada del Rei, d'un desnivell impronunciable (algú el sap?), la vaig fer bé. Fins al descans de després de La Masia va picant i falta el pitjor. L'última recta fins al Castell és terrible. Allà sí que vaig patir de valent. Per error vaig mirar amunt i vaig veure una paret al davant. Una pedalada rere l'altre eren l'únic que em separava de no caure de costat perquè tenia la sensació de no avançar. Sembla que la darrera rampa, la pitjor de totes, faci una mica de panxa i no et deixa veure el final, que per sort arriba on no arribés a veure. A dalt, només pots fer mitja volta i baixar per allà on has vingut.

Encara em quedava quelcom per fer i camí de casa vaig anar fins al Mirador de Sant Martí, a un ritme baix i sense fer cap canvi de ritme, per tornar a quedar amb bon regust d'una sortida esplèndida, de 72 quilòmetres en un xic menys de 3 hores.

"Castellejant" el camí...

Descobrint un perquè a Santa Pau...

*Nota: La crònica està escrita en dos dies; diumenge i avui, dimecres. Això de deixar-ho per després...

No és que ahir tingués una revelació per la terra dels fesols, com podeu pensar pel títol. Aquest és la suma del dijous, d'ahir i del profit que en trec. No tenia bones sensacions durant els dies de descans. Dilluns anava mig adormit durant tot el dia. Feia mala cara i jo només em preocupava per si l'anèmia tornava... Esperem que no. Durant dimarts i dimecres esperava tenir millors sensacions a les cames ja que encara les notava fatigades. No recuperava i em veia un final de setmana sense gaire esma de res. Val a dir que el cap havia anat a més amb els dies i això m'empenyia a sortir dijous.

Amb més ganes que forces sortia ben dinat per estirar tan com pogués. Em vaig creuar en Manel a la variant de la Cellera i hauré de trobar un moment per una classe particular de càstig de les seves. Mirant pel Google Maps per descobrir carreteres que desconec vaig dirigir-me cap a Fornells de la Selva, passant per Mas Llunès, Aiguaviva i el repetjó del 13% de Can Garmin a Vilablareix. Llevat d'un parell de dubtes puntuals a Fornells sobre el camí a prendre, vaig seguir una carretera de poc trànsit que porta de Fornells a una rotonda entre Campllong i Riudellots, i des d'allà cap a Sant Andreu Salou. En aquesta,encara menys trànsit però sí més ondulada i amb algun repetjó que em feia patir de valent. Pensava que arribaria directament a Caldes però no. La carretera mor on es troba la carretera de Cassà a Caldes, on em trobo el primer dels repetjons que em quedarien a casa.

Només em faltava que el vent no amainés. Vent de cara al Pasteral, Anglès, Aiguaviva, Riudellots... No podia ser i en començava a estar fart. El vaig tenir a favor al vial i me'n vaig adonar quan, fent-lo en sentit contrari cap a Vilobí, renegava de mala manera. El "rostit" se'm va fer més suau aquesta vegada, suposo que perquè el vent m'havia vençut i em conformava en arribar a casa. Tot i això, és la vegada que l'he pujat més ràpid. Com pot ser? Per què?

Pujant Mas Llunès, em vaig trobar en Jordi Auguet i en Txema que sortien més tard. Quina llàstima no compartir algun quilòmetre amb ells aquesta setmana. A Trullàs, tenia fred i gana... Un ocellot o "pàjara"! Entre voler descobrir, el vent i que no hi vaig pensar, no havia posat combustible al motor. Em vaig parar i fer un petit mos. No m'entrava gaire res però havia d'arribar a casa i, fer-ho ja seria una victòria.

Dissabte havia planificat la ruta amb l'Albert. A ell tot li anava bé perquè un esforç meu és una estirada de cames seva. Ni Àngels ni Santa Pellaia. A l'Snack em trobo en Josep Mª Crosas, amb la seva finura, mentre arriba l'Albert i en Jordi Brugué, que tirant de galons i ens portava a fer una volta a Santa Pau. A mi, tot el que sigui conèixer noves rutes em va bé.

Sortim més ràpid del que voldria i pujant a Les Serres ho noto, sobretot al principi on em costa posar les cames a to. Em despenjo una mica però acabem coronant els quatre junts. Mica en mica vaig millor però l'Albert ens treu de punt amb el seu ritme. Hi ha moments que no puc parar de riure amb els crits que es foten l'Albert i en Jordi. Surt la meva fama infundada de "Gat Negre" i em defenso com puc perquè ningú pateixi per cap ensurt. Cada vegada que la carretera s'enfila ho passo malament. Vull reservar una mica per no defallir.

Arribem al "territori Auguet"; la variant de Banyoles. No pots perdre ni mig metre o et quedaràs despenjat, m'havien avisat. L'Albert sol ens va portar volant i ja tenia feines a seguir. Quan vam fer una parada tècnica a l'inici de Rocacorba, en Jordi ens explicava el que havia patit per seguir en Txema, en Jordi A. i l'Albert un dia que s'anaven rellevant. No m'ho vull imaginar, la veritat. Espero que em respectin si mai hi anem.

Començava el tram divertit del dia. Banyoles - Olot, passant per Mieres i Santa Pau. L'Albert m'explicava que era molt ondulat, pujant repetjons i baixant-ne d'altres. Als primers, anava amb una marxa menys perquè no sabia ni la duresa ni la llargada de cada un. N'hi ha 4 d'importants, tot i que em va semblar que n'hi havia algun més*. Sortint de Banyoles/Porqueres ens creuem uns quants ciclistes que vigilaven la cursa social de l'endemà. Jo vaig amb una marxa menys perquè no me'n refio de no conèixer el que m'espera i no vull petar a mig camí. L'Albert ens va obrint camí amb en Jordi al darrera i en Josep Mª i a uns metres. Com em van explicant, hi ha descansos que et permeten recuperar.

A mesura que anem pujant em vaig trobant cada vegada millor, però segueixo sense refiar-me'n. El líder segueix explicant-me com són els repetjons i el de Mieres, o Collet de Colitzà, és dels que hi va. A més, un cop coronat hi ha un petit descens i enllaces amb el coll de la Casella, que passa per Santa Pau.

Al descens he agafat uns metres d'avantatge que de seguida desapareixen. Ens passa un ciclista molt ràpid i li faig la broma a l'Albert d'anar a per ell (dilluns vaig saber que va guanyar la social de Banyoles en sub23...), però em diu que s'ha de regular fins a Santa Pau perquè després ve el més dur. M'avisen que s'acosten un grup de ciclistes i els tenim a roda en un tres i no res. M'estic escalfant Albert...,li dic. Anem marcant el ritme i cada vegada tinc la sensació d'anar més ràpid. Aquell no és el meu ritme però aguantaré allà fins que no pugui més! Hahaha! Pobre de mi. Em foten mal les cames i no veig el moment d'apartar-me. Allà marrà, a més de 20, fins que li dic a l'Albert que vaig a darrera.

Em despenjo i segueixen a un ritme que ara no segueixo. Fins a Santa Pau vaig perdent metres i metres però necessito un descans. L'Albert ha seguit a davant i després m'explica que els ha anat despenjat a tots menys a un parell. Em diu que per culpa meva ha cremat un cartutx allà... L'he motivat i estic content per haver-los madurat de mica en mica. Em faig unes pel·lícules... Sortint de Santa Pau veig en Jordi i en Josep Mª que s'han despenjat i els vaig atrapant mica en mica. Com més ràpid vaig, millor em sento i les cames no em fan mal. És evident que hi ha un punt que no puc anar més ràpid però tinc forces. Passo els companys i li dic a en Jordi que vaig com un tiro. I fins a dalt, on l'Albert ja havia girat per venir-nos a trobar. Parem a Can Xel a emplenar els bidons a la font i la fem petar amb els ciclistes que ha anat destrossant l'Albert. Ells presumeixen però jo més!

Fins a Amer ens trobem amb vent en contra, sobretot a la recta de Les Preses on ho passo malament. L'Albert ens porta i provo de donar-li un relleu... Només ho provo perquè, com em diu, el vent no perdona. Dec haver baixat el ritme de tots en pocs metres perquè ja em passa altre cop. Li anem donant relleus de tant en tant entre tots per fer quelcom, tot i que amb l'estat de forma que té, no li cal.

A casa, veig que hem fet 117 quilòmetres i que tornen una mica les bones sensacions. Per aprofitar-les i com que som dimecres, us puc explicar que dilluns vaig fer una pujada fins a Sant Martí. No em volia escalfar però se me'n va de les mans. Estava cansat al principi perquè en prou feines havia escalfat. Més endavant i gràcies a la pintada que em va fer en Txema, acabo donant tot el que tinc i em surt un temps fantàstic, que em costarà molt rebaixar. No me'n vaig poder estar d'explicar-ho als companys... A veure què faig demà, dijous!

Un excés que no rutlla...

Des de diumenge buscant un moment per escriure...i fins ara. No és que no el tingués. De fet, hauria de precisar dient que buscava un moment en què no em sentís tan cansat per escriure perquè el cap de setmana va haver-hi una carrega de quilòmetres força important. Els companys em diuen que tota la feina d'ara acabarà donant els seus fruits, que la base que estic establint és correcte... i jo els faig cas, perquè si entro a pensar gaire, el més probable és que els pensaments siguin no del tot positius.

Fa 8 dies, dilluns, vaig sortir sol. Posar-m'hi em fa pal però després em vaig animant. No volia fer gaire res de l'altre món i per variar la sortida, aquesta va ser cap a terres garrotxines. Alguna vegada he sentit dir que la volta a les Serres és més suau en aquest sentit i ja m'anava bé. Tot molt rodat i una bona pedalada. No feia molt fred, excepte per les zones més ombrívoles de la Vall del Llémena. A Bonmatí em vaig decidir anar fins a Mas Llunès per sumar i acabar de fer els 54 quilòmetres amb unes 2 horetes. Les sensacions eren bones i el temps em va respectar.

Com cada setmana, dimarts i dimecres van ser de descans per ser les tardes de reunions a l'institut. El que no contava és que dijous també descansaria pel vent que feia. Sí, diuen que quan fa vent es pot pujar a Sant Martí...però no. Ja sortiria l'endemà que feia festa.

Començava el triplet del cap de setmana. Divendres estirar les cames fent una volta a Brunyola per preparar la sortida amb el grup. Quan voldrien sortir? L'Albert em va dir que els "servidors del ciutadà" volien sortir diumenge però que ell li anava bé tots dos dies. No li podia dir que no. Una classe particular del nostre líder. Sabia d'un divendres que vam acabar rodant junts que em portaria amb safata i que no m'hauria de preocupar de res. Em preguntava què volia fer però encara no conec prou rutes. Juntament amb en Josep Mª Crosas fins a Aiguaviva, ens vam dirigir a Quart per pujar fins a Sant Mateu del Montnegre.

Com ja m'havien dit és un port molt semblant als Àngels i ho anàvem comentant amb l'Albert. Sempre al ritme que jo podia i sense cremar-me. Em vaig quedar amb les ganes de saber on portava aquella carretera. Investigant he vist que arriba fins a l'inici de Santa Pellaia des de Sant Sadurní de l'Heura però...no està asfaltada des de Montnegre, uns 3 quilòmetres i mig més enllà d'on vam girar cua. Fins a Amer vam fer la volta per Cassà, Riudellots i Vilobí, sempre amb vent de cares i jo amagat darrera. Durant la tarda vaig veure que les cames estaven cansades i que la sortida de l'endemà perillava per mi. Però em poden les ganes...

Sortíem massa aviat al matí. Feia fred i una mica de vent però es notava que el dia s'aixecaria i la roba ens sobraria. No havíem fet ni tres quilòmetres amb en Txema, en Jordi i l'Albert, que en Joan s'afegia vinguent des de Santa Coloma. A La Cellera es va afegir en Carlos Llopis i a Mas Llunès, en Salva. Un equip massa fort i es notava per la velocitat que portàvem. Ni un moment de descans. Quan no tirava un, l'altre feia un relleu i jo amagat a darrera. Si anava bé però el pas dels quilòmetres em passava factura. On vaig fallar més va ser amb el cap. No tenia el dia i no ho vaig dir a ningú. Pensava en girar contínuament, en parar-me i deixar-los fer, en no molestar. Em sentia així però intentava fer bona cara. No tenia la xispa necessària, com després em va dir l'Albert.

Em vaig quedar al coll de Terra Negra, pujant al Mirador de Tossa i camí de Sant Grau. En Jordi es va quedar amb mi i no em va desamparar ni un moment. Em feia companyia i, tot i estar-li agrait, em sabia greu que no pogués anar amb el grup. Abans de coronar Sant Grau, en Txema i l'Albert ens van baixar a buscar per fer els darrers metres. I faltava tornar.

No n'havien tingut prou pel ritme que vam agafar. Tots donant-se relleus a un ritme bestial i jo intentant no perdre ni un pam amb la roda d'en Jordi per no despenjar-me. Va ser un bon entrenament en el pla físic però dolent en el pla mental. Ho sé perquè encara hi dono voltes, tot i no treure'n profit. Hi ha quelcom que no rutlla... En total, 270 quilòmetres en tres dies. Avui ja fa dos dies que descanso i demà miraré com estic per decidir si dijous surto una estoneta o no.

Cal que us digui que d'aquí a menys d'un mes hi ha la Marxa Terra de Volcans a Amer i esperem que hi hagi una sorpresa "professional" entre el corredors!

"Excéssajant" el camí...

Mirinda de Sant Martí...

Realment el necessitava. El descans vull dir. Tant dimarts com dimecres vaig tenir una sensació de fatiga constant a les cames i que només quan em movia una estona, anava minvant. Tenia ganes de sortir, això sí, però el descans és part de l'assimilació del treball fet.

Dijous vaig sortir sol ja que els companys havien sortit al matí per fer una bestiesa de quilometrada o no podien. En principi volia anar tranquil i fer quilòmetres, i en final em vaig emocionar una mica. Al fer aquell dia tan estiuenc, vaig entrar en calor ràpidament. Em sentia bé i em fixava amb les diferències de les primeres sortides en solitari amb la que portava a terme. Velocitats més altes i amb més eficiència. Just a l'inici de Mas Llunès em vaig creuar un "ciclista" al que sempre saludo i mai m'ha contestat. Em va tocar tant el voraviu que vaig pujar estès i vaig fer el meu rècord. Aquella espremuda la vaig arrossegar fins a Estanyol, on em vaig parar per treure'm roba del damunt. Vaig anar cap a Aiguaviva per anar fins a l'aeroport, en una zona de repetjons. Ja l'havia fet al revés i em va semblar molt pitjor que el que estava fent.

La curiositat em picava i volia descobrir alguna ruta. De sobte era camí de Sils, on treballo. Vaig dubtar entre passar per Vallcanera per tornar a Vilobí o, com vaig fer, tornar per la carretera per la qual em desplaço de dilluns a divendres. Fins a Santa Coloma és molt planer. Allà comences a anar amunt i avall fins a Anglès. Estava animat i anava força ràpid per mantenir una mitja de 30 km/h. A moments vaig haver de pedalar de valent per recuperar el temps que perdia pujant. A Amer havia clavat el meu propòsit! Per uns moments vaig provar de pujar cap al mirador a Sant Martí, però a la Boada ja havia girat cua... Quedava pendent!

El cap de setmana es preveia ventós. Dissabte m'esperava una ruta de les que ens prepara el líder Albert. Aquesta vegada ens trobàvem a les 9 amb el lider, en Luigi, en Jordi Bruguè i en Joan Marcó, que ja venia des de Santa Coloma. Havia plogut la nit abans i l'Albert va cedir les regnes de la sortida al mestre Jordi. No va ser fins Mas Llunès que ens va proposar fer la Volta a Sant Gregori i acabar a dalt de Sant Martí per fer una "mirinda". Vaig guardar forces, anant a roda molta estona. Només em vaig posar a davant per guanyar els punts de Mas Llunès i per estirar-los al repetjó d'abans de Llorà. En Joan anava de davant a darrera com si res. En Jordi li fotia crits a l'Albert perquè no callava. I en Lluís em cedia la roda per no quedar-me.

Recordo la persecució que vam fer d'un ciclista que anava vestit com un profesional. Deixeu-lo tranquil, ens deia en Jordi, però en Joan i l'Albert ens marcaven un ritme bastant viu fins al Pla de Sant Joan. Ens vam relaxar una mica fins a començar les Encies. Hi havia molt de respecte en la pujada; tots junts. En Jordi li deia a l'Albert que es devia avorrir i em va motivar per no fer-li tan feixuga la pujada. Tots animats de cop. Tant que en Joan va muntar el plat i ens va passar com un avió. Allà vaig veure que ja havia aportat el meu gra de sorra i em vaig despenjar per acabar coronant amb en Jordi.

Ens quedava Sant Martí. M'ho vaig prendre amb molta calma al començament. Només l'havia pujat una vegada i no em volia cremar. No portàvem ni 200 metres i ja em despenjava per fer la meva guerra. Anava veient l'Albert i en Joan a davant amb en Jordi i en Lluís uns metres per darrera seu i per davant meu. A moments m'hi acostava però no acabava de lligar amb el meu ritme. L'Albert em va cridar per dir-me que mirés a terra i jo pensava que feines tenia a aixecar el cap. Cap al mirador en Lluís semblava que passava un mal moment. Anàvem de costat però es quedava de mica en mica.

No sé ben bé on era el punt però vaig entendre els crits de l'Albert. Ànims Quimi Miau! Una pintada per mi? Només podia ser en Txema perquè ja n'havia vist d'en Christian Meier. Quina il·lusió em va fer i em fa! Li vaig dir amb en Lluís que baixava un pinyó i anava endavant. Mica en mica augmentava el ritme i a la Font de la Teula vaig veure en Jordi aprop. Pensava en atrapar-lo per coronar amb ell ja que a Mas Llunès m'havia dit que m'acompanyaria amb en Manel a la QH. Em va costar una mica però al final el vaig atrapar. Jo ben content i em diu no em facis apretar que fins ara he pujat molt bé. Vaig entendre que devia pujar reservant una mica i li vaig dir que seguiria al ritme que anava. I així junts fins a dalt. L'Albert havia baixat a trobar en Lluís, que ens va confirmar que havia agafat una mica de "pàjara".

Mentre ens preníem la mirinda, vam riure força de totes les patinades del dia i em van felicitar pels meus progressos. Que m'ho diguin ells, val molt per mi! Abans de passar fred a la baixada, vam solucionar una punxada amb unes manxes que més que inflar, feien l'efecte contrari.

"Mirindant" el camí...