dilluns, 31 de desembre del 2012

Un pas més, una cursa més, un any més...

Heus aquí em trobava fa un any. Com ha passat el temps i quins alts i baixos he viscut. Em quedo amb tot, lo bo i lo dolent, perquè tot forma i formarà part de mi. Com canvia la situació però. Fa 366 hi havia un objectiu clar; ara, tot i voltar-me el cap, no.

Acabo l'any content, més del que em pensava. L'endemà de Sant Esteve a Riudellots vaig sortir a estirar cames amb en Sergi. Feia temps que tenia ganes de córrer amb ell. És diferent la sensació que tinc. Vam fer quasi 8 quilòmetres amb poc més de 40 minuts. Vam xerrar i xerrar i xerrar. Les cames estaven molt pesades però suposo que era normal. Després de molt temps i per recordar vells i bells temps vaig tornar a sortir i arribar del pont del Solivent. Aix...aquelles ganes de tornar a ser al pont i pujar la pujada caminant! Quins records de joventut...

Divendres vaig fer bondat per sortir dissabte amb el team amb bici. Una visita que es va allargar em va deixar a casa. El repòs em deu venir bé, em va dir. Diumenge estava decidit a fer quelcom...i tampoc. Saber que avui sortiria amb bici al matí i a la tarda aniria a córrer a Girona ja pagava el descans.

Avui, 5 minuts més tard del que tocava, hem sortit amb en Txema, en Jordi, l'Albert, en Luigi i en Lluís a fer les darreres pedalades de l'any. Una volta a Brunyola era la previsió. Hem sortit normal, com sempre. Però a l'arribar a Trullàs, en Jordi ha obert la caixa dels trons i m'han fet pujar a tall de boig durant tot Mas Llunès. Al final, m'han deixat de roda i ja em veia a venir un mal dia. Em reincorporo al grup i l'Albert diu que s'ha d'acabar la sèrie a dalt. Au vinga! A pedalar fort altre cop i a quedar-me, com no. Enlloc d'anar d'Estanyol a Sant Dalmai, hem passat per Salitja i Vilobí. Allà, ja amb en Salva, m'he posat a davant amb en Jordi per fer una sèrie fins a Salitja. Vinga a gastar forces, com si em sobressin. A Vilobí agafem un camí que porta a la carretera de Brunyola i allà m'he escalfat, altre cop, a darrera l'Albert. Ell pujava rient mentre em mirava i jo al màxim...i per sort ens ha sortit un cotxe que ens ha tallat el ritme! Amb els pulmons a lloc, he patit de valent pujant a Sant Martí Sapresa i just després en Jordi i l'Albert em preparaven un esprint que no ha estat. En Lluís ha arrencat amb tanta potència que quasi em fa caure. Ja he volgut atrapar-lo però no. És d'un altre planeta. Ens quedava arribar i guanyar algun punt. M'han deixat esprintar sol al cementiri d'Amer per deixar-me acabar l'any amb bon regust. Ells han pujat a Sant Martí, on els he fet un avituallament.


A baix a l'estació i parats pels problemes mecànics d'en Jordi, els he pogut fer una foto amb en Christian Meier de l'Orica GreenEdge.

A la tarda, m'he trobat a Girona amb en Lluís, el meu germà, en Jordi, em Mia i en Gerard Sau. Tots a fer la Sant Silvestre. Aquest any l'he trobat una mica descafeïnada. No per la prova, que he trobat més ben organitzada que l'any passat, sinó pel caliu. No hi havia aquella xispa. Potser sóc jo que m'ho miro amb altres ulls. Escalfem una mica, no massa com diu en Paco. Avui també tinc pensat córrer per sensacions. A veure com va.

1r quilòmetre, 4'15" - Sortim bé. En Lluís es perd pel mig de la gentada i sé que baixarà de 20' com volia intentar. Em giro i veig el meu germà enganxat a mi. El veig més fort a ell que a mi. Anem fent, sense presses i a un ritme constant fins a veure que potser hem anat massa ràpids.

2n quilòmetre, 4'26" - Ens relaxem per no defallir al final. Puc guanyar uns segons ara que al final me'n faran perdre molts més. Trobo el ritme més adient i vaig molt còmode. El meu germà està pletòric i es va envalentonant. Li dic que segueixi un home que ens passa i ell al darrera. No ha dubtat ni un segon. A veure com li va.

3r quilòmetre, 4'20" - No m'agraden gens les llambordes i busco les voreres per estar més còmode. En Jordi ha anat tirant i li deu anar bé. Segueixo a un bon ritme i em vaig animant. Noto les cames una mica pesades del matí però cap mena de dolor.

4t quilòmetre, 4'15" - Torno a veure el meu germà i ha afluixat el ritme. Li dic que respiri bé i que em segueixi, que anem bé. Ell em diu que tiri i ho faig amb molts ànims. Em sento bé i estic content. Em recordo del patiment de l'any passat.

5è quilòmetre, 4'20" - Tot el que queda és amb lleugera pujada. Vaig amb un bon ritme i sobretot, molt constant. Qualsevol petita cosa m'ajuda a seguir endavant. És una victòria més. De fet, cada pas ho és. Em quedo amb això, amb els passos que em queden i amb l'arc d'arribada que tinc a tocar.

Els 5 quilòmetres han sortit en 21'36", molt millor del que m'esperava. Això em diu que a Riudellots vaig reservar massa. Em quedo amb les bones sensacions altre cop. En Jordi ha fet uns fantàstics 22'22" per ser la primera cursa i en Lluís uns espectaculars 19'20". Felicitats nois!

Em queda desitjar-vos lo bo i millor a tots vosaltres i als del vostre voltant. Que l'any vinent ens sigui millor que el que acabem i que podem fer un pas més, una cursa més, us escrit/lectura més i un any més!

dimecres, 26 de desembre del 2012

Sant "Estevestre" de Riudellots...

Dia de Sant Esteve a fer la Sant Silvestre de Riudellots de la Selva. Primera cursa que repeteixo en la vida. Amer, Carrer Nou de Girona, Sant Silvestres de Riudellots i Girona, Mitja Marató de Granollers i Marató de Barcelona. Queda lluny el 25 de març i, entre ets, anèmia i uts, encara no havia tornat a competir. En tenia ganes però alhora em feia certa por. Quines sensacions tindria? Sabia des de feia temps que no em podia comparar amb abans. Corrent ho notes que no vas com abans. Entre la llarga recuperació, el desànim que no acaba de marxar i el pes que he guanyat, no calia fer sang d'un mateix.

Minuts abans de les 10 del matí ens hem trobat amb en Paco i en Txema. Mentre fèiem camí els escoltava parlar del que havien fet els últims dies i el que farien els posteriors. Bici, btt, muntanya... I jo ni pic. Bé, de fet diumenge vaig anar a córrer una estona però m'afogava perquè volia anar massa ràpid. Volia tornar a ser el d'abans de la nit al dia i no. Els hi he preguntat com veien la cursa d'avui. En Paco deia que tenia les cames cansades dels dies anteriors i en Txema deia que no se sentia bé i que no tenia ganes d'anar a patir durant 7 quilòmetres. Jo els hi he dit que si arribava amb menys de 35 minuts i respirant bé, estaria més que content. Me n'adono que m'he deixat el xip a casa...

Arribem i anem a recollir el dorsal i l'obsequi, una armilla. Tornem al cotxe per canviar-nos i quedar per després. Escalfem, més que l'any passat, i cap a la sortida. Tenia il·lusió i nervis. Ens col·loquem força endavant i li canvio el rellotge amb en Txema. Li anirà bé per controlar el ritme dels quilòmetres ja que vol sortir ràpid fins on arribi. A mi només em cal el temps final. Correré per sensacions. Sortim.

1r quilòmetre, 4'50" - Surto amb molta calma i em passa un munt de gent. Tinc un bon lloc i no em molesta gaire ningú. És un quilòmetre ondulat, tot i que hi ha més pujada. M'enganxo amb uns que van al mateix ritme i els segueixo l'estela.

2n quilòmetre, 4'50" - Baixem mica en mica però no m'escalfo. L'any passat ho vaig pagar i no hi cauré altre cop. Segueixo xupant roda fins que hi ha una pujadeta de 20 metres que em separa d'ells. Hi ha molta gent i penso en anar més ràpid.

3r quilòmetre, 4'50" - Forço una mica i vaig més bé. Avanço força gent que em frenaven una mica. Les sensacions segueixen essent bones. Respiro bé i les cames no em fan mal. Noto que un cordó em pica a la cama i em maleeixo els ossos. M'he de parar a cordar-me i perdré temps. Em passen els que havia avançat i, fins i tot, els que m'han portat una estona darrera.

4t quilòmetre, 4'50" - Avanço un nen que va mig afogat i li dic que respiri bé i que no pari. M'estic esperant dolors, bufets i una davallada però no arriba. Sóc negatiu fins i tot quan em sento bé. Passem per davant l'esglèsia i recordo en Lluís allà esperant-me. Va, un esforç.

5è quilòmetre, 4'50" - Vaig com un rellotge, clavant tots els quilòmetres. Bona senyal i a seguir igual. Em començo a sentir bé per dins. Quina sensació més bona! Anem endavant! Aquí noto diferència amb l'any passat. Hi ha més gent i el camí és estret. Per avançar em poso a l'herba i canvio una mica el ritme.

6è quilòmetre, 4'50" - Començo a pensar que dec haver reservat massa. Augmento un xic el ritme però passant per un pont m'he de frenar i perdo temps. Recordo com vaig apretar l'any passat i com patia per la cama. Vaig amb un grup molt maco i acompanyem un nano que deu tenir uns 12 anys. L'animem entre tots i li diem que ja ho té a tocar. L'ambient és fantàstic!

7è quilòmetre, 4'15" - M'avança un home i em dic que el puc seguir. M'escalfo i el deixo enrere. Més, més, més, em vaig dient. Avanço molta gent, sobretot a la pujada abans de la recta d'arribada. A dalt, lluny de no poder, em sobren forces i tiro endavant. Que bé em sento quan passo per sota l'arc!

Al final m'han sortit 7 quilòmetres en 33 minuts i 15 segons a 4'45"/km. He tardat 3'40" més que l'any passat però estic molt més content. Suposo que un dia d'aquests em feia falta. Queda molt per treballar però. En Txema ha clavat el temps de l'any passat, 26'50", i en Paco gairebé també, 28'46", si no arriba a ser pel pas subterrani que l'han fet passar. Felicitats mestres! De gran vull córrer tant com vosaltres...hahaha!

"Santestevestrejant" el camí...

diumenge, 16 de desembre del 2012

Primera sortida amb el "team"...

Una setmana de refredat amb tots els passos inclosos; mal de coll, tos i mucositat. Ja m'ho semblava a mi dilluns que acabaria rebent i que em tocaria fer bondat. Però ja mig recuperat tenia ganes de fer quelcom interessant. Em vaig apuntar a una ruta amb bici que feien els companys del "Team Bicicarril.com-Simonich". En un principi, dubtava pels quilòmetres (135 km) i per no fer anar malament els companys. La il·lusió però, ho pot tot.

7:15h del matí. Em llevo i pregunto com està el dia. Fa fred? Cal anar abrigat? Què m'aconselleu? De fet, tampoc és que tingui molta roba per triar. Una base tèrmica i l'equipació pel damunt. Preparo l'aigua i l'isostar, barretes, gel, sals minerals, diners, mòbil i en dansa.

8:05h del matí. Arribo a l'Snack i ja m'esperen en Jordi i l'Albert. L'Albert va amb culot curt com jo per sort! No semblaré un beneit i, per si de cas, no seré l'únic que passi fred. Arriba en Luigi i ens posem en marxa. La ruta és anar fins a Tossa de Mar i tornar per Sant Grau.


Els primers quilòmetres són d'escalfament. Plat petit i anar agafant cadència. No fa vent i això ens farà la jornada més tranquil·la. Vaig a davant amb en Jordi mentre la fem petar i em dóna ànims. Em reafirma que anem a rodar, res d'anar a matar-nos els uns als altres. Arribem a la Cellera i s'afegeix en Juli. Tots tenen el seu motiu ciclista i el d'en Juli és "Antón", i tornant entenc el perquè. Em poso al mig del grup i anem cap a Mas Llunès. Pugem tranquils segons l'Albert i en Jordi, tot i no estar-hi del tot conforme. En Lluís i en Juli van xerrant darrera meu i els deixo passar per seguir la seva estela. Ja som quasi a dalt quan veig els punts de la muntanya i arrenco per coronar primer. Hahaha! Ja ho acabaré pagant ja...

Riem una mica de la meva explosivitat i baixem cap a Estanyol on ens trobem en Joan "Contador", tot i que m'agrada més "Rasmussen" com va ben dir en Luigi. Baixem pel "RostenChicken" per passar per Salitja fins a Vilobí. A roda vaig bé, còmode per la velocitat a la que anem. A Vilobí ens trobem en Carruana mentre el pedal em juga una mala passada i quasi vaig per terra. Esperem uns minuts a que arribi en Ramonet, el que va fer primer a la 2a crono a St. Martí. Ai mare, el que m'espera.

Com que sé que algun moment o altre acabaré afluixant, em poso a davant amb l'Albert mentre recordem vells temps a futbol i em va parlant dels passos que ell ha fet amb bici. Aquest any ha fet més de 13.000 quilòmetres i jo li dic que uns 1500. Agafem el vial que ens portarà quasi fins a Caldes i segueixo a davant, ara tot sol. Sento l'Albert i en Ramonet que diuen si estic emprenyat i en Jordi que diu que els porto amb el ganxo, que afluixi una mica. Definitivament, ho acabaré pagant. Estava emocionat i anava tirant amb el plat. Jo els hi faria l'aproximació a port i ja ens trobaríem a dalt.

Abans d'arribar a Caldes s'afegeix en Dani i seguim amb un ritme força alt fins a Llagostera. Evidentment, ja sóc a la cua, tot i que m'escalfo en algun repetjó. Sortint de Llagostera, en Jordi em diu que pujarem durant uns 2 km i després farem una baixada molt xula fins a Tossa. Ui, ja sé on em començaré a quedar... Es comença a enfilar i en Joan, en Ramonet i en Carruana es posen a tirar. D'acord nois, això no va amb mi. Sembla que em quedaré sol però en Jordi em fa costat fins a dalt on els companys m'esperen per enllaçar amb els 3 de davant. Queda un repetjó que aguanto bé i baixada. Sort que la carretera és bona i puc mig seguir-los.

Comencen a donar-se relleus i a anar força ràpid. M'escalfo quan veig que en Luigi s'acopla al manillar de triatleta i em poso a roda seva. Anem avançant a mesura que van caient relleus i penso que encara arribaré a davant. Estic hipermotivat i em flipo una mica. L'Albert, en Carruana, en Luigi i jo. Darrera no sé qui ve perquè només vull anar a davant i fer un relleu. Llàstima que ja arribem a Tossa i em quedo amb les ganes de portar-los. Li dic a en Luigi si hi ha esprint intermedi i em diu que els hi foti. No em calen ni dos segons que ja estic pedalant com un boig i passant a l'Albert mentre vaig cridant "espriiiiint"! Em diuen que els hi estic fotent tots els punts i l'Albert diu que semblava una moto. Hahaha!

Parem a esmorzar a Tossa; gràcies Jordi! Mini de truita i coca-cola! He d'emplenar el dipòsit. Ja he anat menjant barreta durant tot el camí per no defallir de cop. Prenc unes sals per evitar rampes i refer una mica les cames. Mentre fem el mos, tothom treu anècdotes i comentaris. El descans m'ha anat bé però tinc fred al posar-me a pedalar de nou. Enfilem cap al mirador de Tossa amb molta calma tots junts. Mica en mica, els tres escaladors comencen a marxar. Els 5 d'inici més en Dani anem junts. L'Albert em va explicant com és Sant Grau, el port del dia. Em diu que és molt maco i que vas veient el mar a quasi tot el camí. M'ho prenc en calma i ja abans d'arribar al trencant m'he separat d'ells.

Com deia l'Albert, l'asfalt és rugós i s'enganxa a les rodes. Vaig pujant bé i els vaig veient més lluny a cada corba. Em comencen a coure les cames i pujo un pinyó per anar fent. Ja hi arribaré a dalt. De tant en tant faig una ullada al mar i em distrec. Arriba un descans que se'm fa molt curt ja que una paella cap a la dreta em deixa mig clavat. M'he relaxat i ara em costa tornar a pedalar. Sento un crit i els veig molt lluny. M'hauran d'esperar molt a dalt i m'animo a tirar endavant. Em sento més bé però ja m'han avisat de l'últim quilòmetre. Arribo a Sant Grau i sé que no sóc a dalt perquè en Joan m'ho ha comentat només veure'ns. M'espero la rampa del 14% i no arriba. On és?
Veig una paret davant i una corba al final. Deuen ser 250 metres que es van fer eterns. Ho porto tot i m'aixeco damunt la bici. Vaig pel centre de la carretera mirant la línia discontínua per no mirar el que em queda. Penso si ja hauran arribat i de cop veig en Ramonet i en Carruana que em venen a buscar. Em diuen que ja queda poc, que he passat el pitjor. Vaig tocat, ara sí. Em deixen de roda altre cop però ja veig on m'esperen tots. No sé quan deuen portar allà dalt. Faig broma mentre els sento parlar. Em deixen un parell de minuts i avall.

Sóc dolent pujant, però pitjor baixant. No em duren ni dues corbes i ja no els veig. Que pesat se'm fa el descens. M'avancen 5 cotxes i un de mala manera. Al final de tot hi ha una rampa que em deixa del tot clavat. Arribo a la rotonda d'abans de Llagostera i em trobo en Jordi i en Dani que m'esperen. A la resta, no els atrapo fins a dins Llagostera. Quina pèrdua de temps per ells i quin greu em va saber a mi.

Anem cap a Caldes i els de davant s'escalfen. Després en Joan m'explica que els volia frenar i li han dit que feien una sèrie. Jo aguanto amb el segon grup comandat per en Jordi i en Juli. Qui els va parir com anaven. A Caldes ens reagrupem en un semàfor i fins la N-II, una altra sèrie. Aquí em quedo sol. Que llarg... Al vial, en Dani s'acomiada i jo em poso a davant dels d'Amer per enllaçar amb els del davant. En Juli i en Jordi em diuen que em reservi però m'he encès. Hahaha! Tot el vial a davant fins que em passa l'Albert per donar-me descans.


A Vilobí, en Ramonet se'n va i nosaltres ens acostem al "RostenChicken". Em veig al davant amb en Jordi altre cop. Marco el ritme i en Jordi em felicita per l'esforç. Sempre té aquelles paraules oportunes. Arribem a on acabaré les forces. L'Albert em diu que m'agafi a la seva roda o se'm farà molt llarg si em despenjo sol. No puc ni aguantar-li durant 5 segons. Per sort, i ara entenc el motiu d'en Juli, em trobo un ritme constant que puc aguantar. Ni més ni menys. Com un rellotge. Li dono les gràcies quan arribem a dalt mentre esbufego. I encara queda Mas Llunès.


Com ja havia dit altres cops, cada vegada que hi passo se'm fa més curt. Ahir no tant, per la fatiga que portava. Ens toca el vent de costat i ja veig que lleparem vent en contra fins a arribar a Amer. La recta d'Anglès ens porta en fila. Jo al final i amb feines per seguir-los mentre fan relleus un rere l'altre. Ja només vull arribar a casa. En Juli es queda a la Cellera i li dono les gràcies altre cop. Algun dia espero poder-li tornar... Fins a casa, l'Albert va repetint que els hi he d'esprintar al cementiri per demostrar la meva potència. Ja no tinc ni forces però què collons. Em preparen i em deixen forat per sortir i pedalo com si m'hi anés la vida. Segur que es devien pixar de riure... Ja som a casa. En Jordi i l'Albert em conviden a pujar a Sant Martí però per moltes ganes que en tinc, avui no.

"Teamajant" el camí...

dilluns, 10 de desembre del 2012

Sensacions ondulades...

Ja feia dies que tenia una mala sensació. Falta de ganes, de motivació, de forces, de tot. El cos m'avisava però no l'escoltava. D'això en fa dies. Un dijous sense fer res, un divendres buscant excuses per no córrer... La mala consciència va fer que anés a córrer fa dos dissabtes al matí durant uns 25 minuts per estirar les cames, compartint una estona amb l'Ivan Ribas per veure que és d'un altre planeta. L'endemà hi havia la marxa a l'Estanyol que s'havia suspès. Hem vaig trobar bé, però amb el pas de les hores no veia gens clar lo d'aixecar-me aviat per anar a passar fred. I la veritat és que no n'hagués passat perquè els meus companys s'ho van passar d'allò més bé i van gaudir d'un gran recorregut! Però jo estava bé sense fer res.

Seguint amb la mala consciència, dilluns em vaig repetir que aniria a córrer durant tot el matí. A casa ja vaig començar a dubtar. Si dinava, voldria pair i ja es faria fosc, faria fred, em faria mandra... Ja sóc conscient de que no és el que vull però ja m'anava bé aquella apatia. En Manel em va escriure si volia anar amb bici i em va convèncer. La il·lusió d'una volta amb bici amb ell, que tant m'ha aconsellat/ajudat, era el millor remei. Estrenaria la jaqueta que em va costar un ull de la cara i tornaria a la bici. Vam anar fins a Estanyol a pujar el seu repetjó i tornar fins a casa. Tan l'anada com la tornada vam passar per Mas Llunès i tot i que en Manel em deia que anàvem bé de ritme, notava que el cor bategava amb molta força. Com pot ser que estigui tan malament?

Ni dimarts, ni dimecres, ni dijous. Cap intenció de fer esport. Si per un moment em passava pel cap, la feia fora a l'instant. Res. Ni pic. Mals dies i males sensacions. Què passa? Feia molt temps que no em sentia tan buit. Res de córrer. Per moments pensava amb la bici i que era el que em venia de gust. I divendres vaig tornar a rodar, aquesta vegada amb en Jordi Auguet i l'Albert Masó.

Camí de Mas Llunès ens bufava vent a favor i volàvem. Que fàcil no? Pujant, tot va canviar. Bufets i poques paraules. L'Albert marcava un ritme viu, com el d'en Manel, però constant, i ens portava a en Jordi i a mi. Un cotxe ens va fer posar en fila i en Jordi va donar un relleu. I quin relleu! Em va fer anar amb el ganxo fins a dalt i, un cop coronem, no vaig poder bufar ni un moment fins a arribar a Estanyol. Ai, que ho passaré malament... Passant per Salitja em vaig posar al costat de l'Albert fins als repetjons que hi ha des de l'aeroport fins a Aiguaviva. Estan a un altre nivell. Tornant em vaig sentir bé, tot i que anaven al meu ritme. Al "Cauberg" de Bonmatí els hi vaig fer una sèrie, com em van dir després ells. Un parell d'horetes per sentir-me una mica més bé.

Ahir volia passar una prova. Com respondria el meu cos/cor a sortir a córrer? A l'última anèmia em vaig fixar que quan anava a córrer tenia les pulsacions molt altes sense gaire sentit. Estaria de visita altre cop? Vaig rodar 32 minuts i la mitjana de pulsacions va ser correcte. Avui hi he tornat, 50 minuts i el cor perfecte. Ara bé, unes males sensacions per culpa del refredat i del dolor de cames que no m'ha deixat en tota la sortida. Suposo que també hi ha ajudat el fet de córrer per terreny irregular i ondulat. Ara només espero no posar-me malalt...

"Ondulejant" el camí...

dimecres, 28 de novembre del 2012

Pendent de tot...

Dilluns pensava que les cames no em tiraven. Avui no sé què hauria de pensar. Ahir vaig descansar (gràcies pluja!) i avui volia fer un pas més. Arribar fins a Anglès i tornar em semblava una bona ruta. Al matí m'he emportat el dinar a la feina, així a l'arribar a casa podia anar a córrer. Mentre tornava veia que s'havia girat vent a la zona del Pasteral. M'ha entrat una mandra...

Surto de casa ben abrigat ja que sempre passo fred a l'inici. Els primers quilòmetres me'ls prenc amb molta calma. M'obligava a pensar en positiu. Va, aniràs a millor un cop calent. Els bessons no em feien mal, bona senyal, però les cames no hi eren. No sé si era el fred que feia, el vent que venia a ratxes o jo que no tenia el dia. El cap pensava massa i em venien tots els mals. Per moments, la panxa em molestava molt. Com pot ser? Tot va lligat, suposo.

Abans de passar per sota la variant de la Cellera, he seguit un camí que porta a la carretera i més endavant al Pasteral. Allà sí que he notat el vent, i amb la suor, em començava a refredar. Aquesta sensació m'ha tret del cap el malestar a la panxa. Ja veia que no era el meu dia. Massa pendent de tot. Portava més de mitja hora i en tenia un feix. Per canviar el bicicarril, m'he posat dins el poble per anar estirant la sortida fins a fer l'hora. El ritme molt baix durant tota la sortida, uns 5'20" cada quilòmetre.

Com sempre, hi ha una lectura positiva. El meu cor ha anat a pulsacions baixes durant gairebé tota la sortida. Senyal de que tot va a més? A veure com van els propers dies...

"Pendentant" el camí...

dilluns, 26 de novembre del 2012

Quan no, deixa't anar...

Dissabte vaig sortir a córrer de bon matí per estirar les cames. Res de l'altre món. Van ser 33 minuts voltant pel bicicarril, vorejant i travessant el Brugent, algun carrer de la vila i altre cop el bicicarril, fins a arribar a casa. Abans d'acabar però, em va venir bé fer dos progressius de 100 metres. No sé el sentit que tenen però en els plans que he vist n'hi ha. Les cames estaven molt pesades. No em notava bé i per sort, només sortia a rodar. Les sensacions eren dolentes, de dia que no vas. Es nota quan al final només tens ganes de plegar. Cobrir expedient i cap a una altra cosa. L'entrenament en si, tenia un sentit dins el meu cap. L'endemà volia fer la volta a Sant Julià. I tampoc la vaig fer. Res de res. Un diumenge al sofà.

Quan no hi ha motivació, malament. Recordo que en Manel em va dir "et canvies i surts, i si al cap de 10 minuts encara et fa mandra, torna a casa". Però ni això. Lluny de començar-hi a donar voltes, vaig començar a escriure informació pel meu entrenador; què vaig córrer, quan i amb quant temps, què vull córrer, quan puc entrenar i quan no, etc. Em feia molta il·lusió. Tot per ser el conillet d'índies.

Avui, mantenint un bri d'aquella il·lusió, he sortit de casa per fer una hora. He començat lent i durant 4 quilòmetres pujant cap a Les Planes, he patit per anar a 5'20". Les cames em feien mal, sobretot els bessons, i jo no tirava. L'anada s'ha fet llarga i dura. No veia el moment de girar, però pensant sempre amb la següent pilona, intentava distreure'm al veure'm una respiració tan ràpida i forçada. I que dur serà avui, em deia mentre girava.


Canvi de xip. No vas bé, deixa't anar i amaga el rellotge. Córrer per córrer. Tranquil i sense parar. Així he desfet el camí fins a casa. M'he sentit bé, sobretot, respirant. Per uns moments em recordava a quan no hi pensava en tota una sortida. Passant per davant de casa m'he decidit a allargar la sortida. Portava uns 8 quilòmetres i suposava que una mica més de 42'. Comença a ser fosc i em decideixo a anar fins el cementiri i més endavant, fins al Solivent. En aquest punt, he tornat a mirar el rellotge i portava més de 10 quilòmetres i més de 50 minuts.

Carrers amunt i avall fins a fer els 12 quilòmetres en 1 hora, 1 minut i 42 segons. Les dades no em serveixen de res. Quan més i millor he corregut ha estat quan no mirava el rellotge. En dies "comme ci, comme ça" el millor és no estar pendent de res i deixar-te anar.

"Quan-noejant" el camí...

dijous, 22 de novembre del 2012

Soli del Solivent...

Passa un dia i sumes un any a la teva edat. De regal, visita a la digestòloga per saber com va el meu ferro. Com et trobes?, em diu. Li contesto ràpidament, Bé!. Repassem l'analítica i em diu que l'anèmia està superada però que la reserva de ferro no està prou plena. Un mes més de ferro, què hi farem. Llavors, convençut que ja estava tot, em diu que tinc Helicobacter Pylori i que hi ha uns estudis que diuen que són responsables d'anèmies i de crear petites úlceres. M'han pujat per corbata quan m'ha dit que hauríem de fer tractament i una prova....glups! Per sort només serà una setmana d'antibiòtic i una prova d'alè. Ah! I una analítica d'aquí a 6 mesos...i això sí que m'emprenya molt! Tot sigui per trobar-me com avui corrents.

He sortit de casa amb la intenció de fer uns 20 minuts i anar al Solivent per trobar-me en Sergi i córrer/compartir una estona. Faig dos passos i veig en Marc que està corrent. Pels bufets que fot m'oloro que haurà anat molt ràpid i per refredar-se ell i escalfar jo, hem anat junts uns minuts. M'ha fet bufar i ell xerrant tan tranquil...una altra lliga!

Començo a anar al Solivent i veig que les cames van lleugeres. Anem bé. Provo d'anar més ràpid i també responen. No m'afogo i puc mantenir el ritme. Faig voltes a la recta del Solivent mentre espero l'amic i em menjo 2 quilòmetres a 4'30", tenint la sensació de poder fer més quan veig que en Sergi ja ve. Em relaxo fins que m'atrapa i anem a córrer pel poble. Em proposa de fer un escalfament i unes progressions i em sembla bé.

Al relaxar-me sembla que les cames pateixen una mica però és qüestió d'agafar el to altre cop. Anem per sobre els 5 minuts per quilòmetre mentre anem parlant. Fem un recorregut planer i per moments ens accelerem, tot i intentar anar a un ritme constant. Arribem al final del Pedreguet i travessem la carretera per fer les progressions per les cases noves (no sé com es diu el carrer!). Bé, de fet per mi són augments de ritme ja que fa molt que no faig un canvi de ritme i no sé com respondrien les cames. A més, no és el que em convé ara. Per uns moments em sento l'entrenador marcant-li que ha de fer i m'ha fet molta il·lusió. Després d'uns minuts, tornem cap al Solivent per fer les faroles de la recta; 2 faroles a ritme i girar per recuperar una farola.

Anàvem bé, massa. Em sentia molt bé i estava content. Al final però en Sergi s'ha ressentit d'un petit dolor al  múscul soli. Vatua l'olla! Quin mal regust m'ha deixat...i que mal entrenador que sóc! Hahaha! Tot pensant en què esperava que no sigues res, ens separem i he tornat cap a casa, tot sumant una hora més o menys i més de 11 quilòmetres.

"SoliSoliventejant" el camí...

dimarts, 20 de novembre del 2012

L'entrenador diu progressiu...

Sèries, sèries i només sèries... És el que em voltava pel cap des de que en Paco ens va comentar que en feia un cop per setmana mentre tornàvem de Estanyol. Ahir vaig pensar en sortir a rodar una mitja hora per estirar les cames ja que me les notava carregades de córrer per muntanya. Sí, només es va quedar en pensar. Estava molt decidit i pensat però un daltabaix em va posar en mode "nombarrufa" i res, que no hi havia qui em mogués. Ben pensat, córrer era el que necessitava. Canviar d'activitat per no estancar-me durant tota la tarda. Buidar el cap i després pensar-hi d'una altra manera. A veure si ho aprenc...

Tornant a les sèries, no sabia quines fer. En Paco ens va explicar que ell a vegades feia 2 minuts al 80% i 1 minut de repòs. També vaig pensar en fer 1 quilòmetre a ritme i descansar 2 ó 3 minuts. Una altra podia ser unes sèries de 400 metres amb 1 minut de recuperació...i me'n queden moltes que vaig buscar i pensar. Com que crec que és un entrenament una mica més específic (ara vindran els entesos i diran que no...) he pensat en preguntar-ho a això, un entès; el meu entrenador Adrià. No sé si el recordeu, vaig parlar d'ell fa temps.

Li passo un missatge demanant-li consell sobre quantes repeticions havia de fer de 2' (1' descans). L'he posat en situació de que eren les primeres sèries i que estava fatal. Res, m'ha tret del meu error i recomanat un entrenament progressiu perquè, paraules seves, el cos s'adapti a intensitats més altes. M'ha posat 20' a 5'30", 20' a 5' i 20' a 4'40"... Després hem parlat de que em faci un pla i li he comentat les curses que vull fer. Potser són masses i potser no arribo a temps. Però ell, que em coneix bé, m'hi farà arribar! Quina pressió li estic fotent...

Surto de casa i penso en anar lent ja que darrerament surto massa ràpid. Controlant el temps i pensant amb les paraules d'en Manel d'anar al ritme que toca per no pagar-ho després, veig que m'he accelerat i el segon quilòmetre em surt massa ràpid. Calma durant el 3r i canvi de ritme per passar a 5 minuts per quilòmetre. Al principi penso que aquest serà el meu ritme màxim ja que em costa acostumar-m'hi però amb el pas dels metres m'hi he sentit bé. Llàstima que un gos m'ha fet parar perquè volia jugar amb mi i no m'ha sortit el temps de 2n quilòmetre. Tocava l'últim canvi i he posat el que tenia, a veure com anava. El primer quilòmetre l'he passat bé, tot i veure que no allargaria gaire més. Canviant de pensament i marcant-me fites petites com "fins a l'Snack", "fins al pont del Solivent", "fins a casa l'Ivan" i fins a fer el 2n quilòmetre i dir prou.

Baixo molt el ritme per recuperar-me i mentre pujo cap a casa em trobo la Carla, l'Adriana i la Pris que corrien. Sabia que anaven a córrer pel poble i m'he enganxat a elles per acabar de fer la suada i per apretar-les durant mig quilòmetre. Amb això he recuperat pulsacions i he sumat minuts, encara que molt lents. Però com deia en Lluís, tot suma.

"Entrenadorant" el camí...

diumenge, 18 de novembre del 2012

Ajornant la marxa...

Mentre fèiem camí cap a Estanyol per participar a la marxa amb en Txema i en Paco, comentàvem que s'acabaria suspenent. La pluja era intensa i encara feia que el cel semblés més fosc per l'hora que era. Només arribar a la plaça d'Estanyol, al veure que no hi havia gaire gent i creuar-nos cotxes que marxaven, hem vist que les prediccions eren les certes. Jo em maleïa ja que divendres vaig descansar per sortir ahir, però entre la mandra per haver dormit poc i que en Txema em va avisar que hi havia aquesta marxa, em vaig quedar a casa. Sí, dos dies de descans que no són convenients. Hauria d'haver sortit a estirar les cames una mitja horeta a un ritme suau. I ara aquest temps...

L'organització ens deia que s'ajornava fins el 2 de desembre. Jo ja em veia tornant cap a casa cap cot i corrent per Amer, i em no em feia peça. Tornaria a jaure... Per sort en Paco ens ha dit que podíem anar a córrer per allà aprofitant que hi havia en Gerard "Holland" que venia des de Girona. Amb en Txema repassaven la ruta de l'any anterior i deien que faríem una horeta. Va doncs! Ens canviem i sortim sense pluja, i així tot el camí. El cel ens ha aguantat però les marques segur que estaven esborrades.

Primer caminet que agafem i ja girem cua perquè estava molt enfangat i seguim una pista forestal. Anem lents, per escalfar, i el terreny en baixada ajuda. Aviat però veig que el que m'havien comentat de que era trencacames era del tot cert. Pujada per aquí, baixada per allà...i les cames es ressentien. Anava còmode fins que ha aparegut algun repetjó que no anava amb mi. Ells m'havien d'anar esperant a les baixades i segur que els feia anar lents. Ja m'han dit que era un entreno i que aniríem fent. Entre en Paco i en Txema es picaven i fotien sèries de pujada com si res, i en Gerard al darrera sense separar-se'n! Va home va...

Al final, hem arribat a Aiguaviva i ja no hem deixat l'asfalt fins a Estanyol. Allà m'he anat quedant enrere perquè les cames no em donaven per més, tot i que el pit semblava que seguia. He arribat un parell de minuts més tard que ells i no els trobava. Al final, després de preguntar, he vist una taca groga al mig d'una muntanya i ja s'estaven enfilant per on començarà la marxa d'aquí a 15 dies. Ja tornareu, he pensat.

Al final, 1 hora i més de 10 quilòmetres que per alguna cosa serviran... Si més no, a la tornada he sentit que en Paco va a fer fartlek (canvis de ritme) un cop per setmana, quan no té gaire temps, i que aquí es guanya molt. D'acord doncs, aquesta setmana un dia de fartlek adaptat a les meves cames...buff!

"Marxant" el camí...

dijous, 15 de novembre del 2012

Menys de 3 hores...

Fa un parell d'entrades deia que quan compartia, entenia. No sé què ho fa però en dies com aquell o avui, ja sigui poc o molt, acabes entenent quelcom més que en algun moment o altre serà de profit. Era mig matí quan en Manel em deia que aniria a fer 6 quilòmetres a 4'45" per quilòmetre. D'inici, m'ha estranyat que tingués tan clar la distància i el ritme, però he recordat que ja hauria començat el pla per anar a baixar de les 3 hores. Sé que fa dies que corre per muntanya per agafar força i/o potència (ho hauré d'aclarir!) i que l'objectiu és clar.

Tot i que m'ho he estat rumiant una bona estona, al final la bona estona que passaria em pagava el mal de cames que tenia o el patiment per moments que tindria. Sabia que no aguantaria els 6 quilòmetres a aquell ritme perquè no estic per poder-ho fer ara mateix i mentre tornava en cotxe ja dissenyava què li diria i com ho faria per no fer-lo anar malament. Per mi, més que un entrenament, era compartir.

Tot just portàvem uns metres i m'ha recordat a la Cursa del Carrer Nou de l'any passat. Me'l mirava de dalt a baix i el veia més fi que de costum, i per un moment li he envejat les cames que té, fetes per córrer. Amb els meus troncs no vaig enlloc! Hahaha! Doncs bé, hem passat pel rec fins a les Serres, la font del Capellans i la font d'en Fàbregues. El terreny era irregular i el ritme viu, per mi. Tot sumat? Uns bufets i unes pulsacions  pels núvols. Avui al matí m'he fet analítica i estic impacient per saber com estic!

Abans d'enfilar la pujada cap al bicicarril, li he comentat que tirés i que ja ens trobaríem perquè m'ho havia de prendre amb calma o ja no el seguiria. Volia compartir sense fer-lo anar malament. He aprofitat per fer el bufet i per anar veient que em costa molt d'escalfar i que avui seria una dia per fer sèries de 2 quilòmetres, tot i que el descans era més del que tocaria. Un cop ha girat i ja m'he enganxat, anava més còmode que a l'anada i així li ho he fet saber quan m'ho ha preguntat. M'he vist valent i les cames se me n'anaven soles. En Manel m'ha frenat; "s'ha d'anar al ritme que toca, si no s'acaba pagant". I fins a casa. Ens hem separat a l'alçada de la pista de bàsquet vella i he tingut la sensació que aquells quilòmetres no serien els únics que compartiríem.

Quan he arribat a casa i mentre trotava lentament se m'ha il·luminat el cap per fer pujades al caminet que surt de darrera casa. Res de l'altre món; 5 repeticions de 50 metres. I amb un somriure cap a estirar, que ahir no ho vaig fer i ho he notat.

"Menysde3horejant" el camí...

dimecres, 14 de novembre del 2012

Una hora de foscor...

Dilluns estava tan decidit a anar a fer la volta a Sant Julià que em vaig passar la tarda corregint exàmens i preparant feina. Ahir estava tan decidit a córrer per Amer que vaig perdre'm pel núvol, navegant sense sentit. Avui m'he llevat amb la sensació d'haver gandulejat. Amb en Txema havíem parlat d'anar a la Mitja de Mataró pels regals que hi solen donar, però el 2 de desembre se'ns tirava molt al cim. Mentre pensava com m'ho faria per entrenar, va sortir que el 16 del mateix mes hi ha la Mitja de Vic. Doncs fins a final d'any ja tinc el pla fet; Mitja de Vic el 16 de desembre, St. Silvestre de Riudellots el 26 i St. Silvestre de Girona el 31. No sé si hi ha incompatibilitat en haver-hi tanta diferència de quilòmetres, però el coach m'enlluernarà per saber el camí a seguir, com ho ha fet avui el frontal.

Sí, avui he sortit. A mig matí ja em volien engrescar per anar a fer la volta a St. Julià i me n'he lliurat perquè els horaris no ens lligaven. El cuc però, ja era viu. Aquell rau-rau que m'anava voltant i que em deia que avui sí que aniria a córrer. He arribat tard a casa i dinava quan el campanar tocava les 4 en punt. Ja veia que aniria just de temps i la intenció era sortir pel voltants de les 5. Sabia que tindria problemes amb la panxa perquè no hauria fet gaire digestió però cap a córrer, un xic més tard del previst. La ruta era clara; Amer - Anglès - Amer.

Ben equipat amb la samarreta del club i un frontal al cap, surto pel bicicarril amb lleugeresa. Caram! Em sorprenia anar tan fi de bon principi i ja m'he dit que avui era fer quilòmetres i minuts. Cap pressa i sense patir en cap moment. Passant per darrera la colònia ja he encès el frontal perquè fosquejava més del que em pensava, i sabia que la tornada seria de fosc. Aquelles ganes que tenies i aquell pas més que anaves fent et distreien fins que ja no donaves la volta. En lloc de passar pel pont del bicicarril al Pasteral, he passat pel pont de la carretera per fer-ho més planer. Em volia reservar una mica per forçar tornant. De fet, quan dic això és perquè la tornada és en lleugera pujada i em van dir que si podia mantenir el ritme tornant seria un bon entrenament. A més, et quedes amb la sensació d'anar millor com més minuts passen.

Continuava amb la sensació d'anar bé però els temps eren més alts del que em pensava. Sort que era força fosc i m'havia de preocupar més de no regirar-me el turmell, després de dos avisos ja, i de fer via fins a La Cellera on he girat.

Ja era fosc, negre nit, i encara m'he creuat gent. La veritat és que em feia pel·lícules de pensar ves a saber qui eren. Fins al Pasteral s'ha fet llarg, suposo que per no veure el que et falta. En canvi, l'infern se m'ha fet menys dur al no veure la pujada sinó que només els dos metres que tenia davant dels nassos. Ara bé, aquest quilòmetre m'ha destrossat la mitjana del ritme... Cagum l'os pedrer! Què collons m'he dit, ara ve lo bo. Fins a casa quedaven uns 2 quilòmetres i havia de baixar de 5 minuts cada quilòmetre. Amb les pulsacions més altes de tota la sortida s'ha aconseguit aquesta petita fita que et serveix per millorar, encara que sigui una mica. Bona manera d'acabar amb un bon regust!

Al final han sortit 12 quilòmetres en 1h03'01", a 5'14" per quilòmetre i 162 pulsacions per minut de mitjana. Com sempre hi ha la segona lectura; bones sensacions físiques i mentals. En vull més! Som-hi!

"Foscorejant" el camí...

dissabte, 10 de novembre del 2012

Compartir per entendre...

Mandra, molta mandra. M'he llevat ben d'hora per ser un dissabte amb intenció d'anar amb bici però al veure els carrers molls, m'he estarrossat al sofà mentre la Mei dormia al damunt meu. Tenia una bona excusa per no moure'm i despertar-la... Quan al final m'he decidit a aixecar el cul per dutxar-me, he vist un missatge d'en Txema per anar a córrer. Durant uns segons he pensat que m'havia lliurat d'una de bona...però al veure que em contestava, la il·lusió m'ha vençut. Cap a córrer doncs!

Ens hem trobat davant de casa seva i ja m'ha dit que aniríem al meu ritme. No sé perquè em deixo enganyar. Bé, de fet seria millor dir que perquè m'escalfo quan corro amb ell. Suposo que deuen ser les ganes de millorar, de semblar que estic aprop quan són anys llum, de sentir-me tan ben acompanyat o de no ser un fre...o de ves a saber. Jo amb les meves cames pesades i xerrant mentre anàvem per sota 5 minuts el quilòmetre. Que si 4'48" només de sortir, 4'55" passant per la "palanca", 4'45" i 4'52" voltant els camps que hi ha pujant cap a Sant Climent, fins que hem tornat a travessar el riu.

Ja feia estona que el pulsòmetre marcava 170 pulsacions. Anava alt i notava que era molt. Al passar el riu i fer els escalons per tornar a l'asfalt, les cames m'han dit prou. El canvi de nivell m'ha fos. Ja no em veia bé per seguir igual. El cap fuig de seguir endavant, el patiment encara li va gros. Però aquests quatre quilòmetres han estat una bona prova de toc.

Hem pujat cap al bicicarril des del final del Pedreguet i quan arribem a dalt en Txema em diu que he anat massa ràpid, que l'he fet pujar amb el ganivet al coll. Quan els meus pulmons m'han permès articular una paraula, li he dit que el notava enganxat a darrera i que havíem de patir. Ara bé, 183 pulsacions!!!! Llavors sí que ens ho hem pres amb calma durant uns deu minuts pel bicicarril.

En Txema però, me'n tenia una de preparada. Volia pujar pels camps de la Boada fins al Bassà! Va home va! Per sort, ens hem separat per trobar-nos al trencant del Bassà. Per tornar-li, quan l'he vist m'ha sortit un canvi de ritme cap als Bombers per acabar-lo de fer patir i no m'ha atrapat! Hhahaha! Al final ens han sortit menys de 7 quilòmetres en uns 35 minuts.

Amb el cor bategant més lentament, el cap ha tornat a barrinar. Podria ser que em costi molt escalfar per començar a rodar amb més facilitat a ritmes més alts? Hauré de provar diferents maneres de córrer... un motiu més per posar-me les piles! Ah! I ganes de compartir quilòmetres amb amics! 

Manel, ahir va ser que no però quan vulguis rodar molt (MOOOOLT!) suau, compta amb mi.
Lluís, que hagis tornat em fot por! Ets una bèstia! 50' per escalfar no?  En farem calers de tu!
Sergi, per quan un Amer - Anglès - Amer? Amb calma eh!
Jordi Auguet, deixa't estar de genolls i t'espero a les Sansis i et diré "No puc més!" Hahahha!
Txema, un dia d'aquests et penso fundir! Treuràs la llengua perquè no t'avorreixis! Hahaha!
Jordi Serrano, amb tu la farem llarga i per muntanya! Xerrar i caminar més que córrer!
Algú més vol venir? El camí és llarg i tots hi preneu part...

És quan us tinc al costat, és quan em feu patir, és quan em sento viu!

"Compartint" el camí...

dijous, 8 de novembre del 2012

Esport i diversió...

Dilluns vaig anar a córrer seguint els meus intents setmanals de recuperar sensacions i de tornar a gaudir. La intenció inicial era anar a fer la Volta a Can Ter, però com sempre passa, vaig canviar els plans just al 1r quilòmetre. Vaig sortir de casa dient-me que aniria suau i amb la sensació de no afogar-me. Anava bé però no volia fer les pujades que hi ha direcció la Colònia. Per tant, cementiri avall fins al trencant de Sant Climent. Vaig baixar de 5 minuts el 2n quilòmetre, ajudat per la baixada. Aquesta vegada no em vaig emocionar...

Passant pel passallís, camí de Sant Climent, vaig pensar en mesurar quan feien les voltes que hi ha pels camps del voltant. No sabria explicar el recorregut perquè no tinc punts de referència. A mesura que anava fent pensava que seria un bon lloc per fer sèries i tests. Vaig trobar una volta de 1,8-1,9 quilòmetres i una altra de 1'5-1'6. Les dues juntes sortien a 3'5 gairebé. Tenia la il·lusió de dir als companys que teníem una volta de quilòmetres exactes per poder entrenar... Seguiré buscant!

Ja quan tornava a casa, em vaig proposar allargar una mica la sortida. Corria pel costat de la carretera per trencar cap al Solivent. Les cames estaven bé i la meva moral també. Les sensacions eren molt bones! Voltava els 5' per quilòmetre i, tot i no ser molt, era un gran èxit per mi i no el podia deixar passar. Qui sap si era d'aquells dies que tot et va bé i ves a saber si es tornaria a repetir. Del 6è quilòmetre al 9è van ser 15'11"!!! Quasi baixo dels 15 minuts... Llavors em vaig dedicar a afluixar i estirar les cames per no acabar cuit i no tenir conseqüències l'endemà.

Era flor d'un dia? Dimarts i dimecres m'he estat preguntant això. Volia tornar a córrer per saber com respondria el meu cos. I avui em feia mandra, molta. Calia un moment d'inspiració i m'he recordat del pare de l'Eira (benvinguda!). En Txema ahir va fer la Volta a Can Ter (la part final diferent) a 4'20" el quilòmetre! Va home va! Només faltava això! Sense entrenar i està millor que mai! Quina classe i quina enveja!

Volta a Can Ter amb dubtes... He sortit massa ràpid, portat per les bones sensacions del dilluns! Per sort, o no, venien les pujades cap a la Colònia i m'he calmat. La baixada m'ha servit per baixar les pulsacions i per trobar-me una mica. Llàstima que un cop travessat el riu, el camí ha deixat de ser bo. M'ha costat molt córrer amb tanta fulla i tanta irregularitat i aquí sí que les pulsacions s'han enfilat de valent. Anava més lent però més afogat... Pensava en recuperar un cop a la carretera que porta cap a Sant Climent però el puja i baixa m'ha mort. Quin patiment i quina falta d'entrenament. Pas a pas. Ara veig que el ritme tampoc era tan dolent però el que compte són les sensacions i avui no eren bones. Els pulmons no tiraven del tot però el cap era el que estava pitjor.

De cop ja era a Amer i em quedava poc. M'he trobat bé per moments però la guerra s'orientava ara amb el temps, per acabar prop de l'hora. He anat fins les Serres i, pel bicicarril, cap a casa. Al fer l'11è quilòmetre he baixat molt el ritme per trotar lentament fins a casa.

No he valorat com ha anat. Una visita del meu germà i una escalfada que m'ha dit en Txema per whatsapp m'han distret. Sóc a temps de arribar amb mínimes condicions a la Mitja Marató de Mataró? El 2 de desembre és molt aprop...i jo lluny? Continuaré corrent com diu aquell volador...corrent per "Esport i Diversió"!

"Esportdiversionant" el camí...

diumenge, 21 d’octubre del 2012

La meteorologia de fer un pas més...

Començava bé la setmana amb una ruta de bici. Els 1000 quilòmetres eren (i són) aprop però el temps m'ha xafat la guitarra. Bé, de fet no. M'ha ajudat a retrobar-me una mica més, a notar una sensació més, a fer un pas més. Sempre em repetia que cada pas més és un pas més lluny del que mai he fet, mentre entrenava. Era una bona manera de sumar, de ser positiu, de voler més.

Quedem amb en Carles per anar a fer ruta. Notava les cames una mica pesades, suposo de la ruta de dissabte. Pensava agafar-m'ho amb calma però m'estiraven. Per variar una mica, vam fer la volta a Brunyola al revés i ja pensava amb les llargues pujades un cop passat Anglès. A ritme, com sempre m'han dit/aconsellat. La pujada a Brunyola se'm va fer més curta que l'últim cop que la vaig fer, a l'igual que la pujada a Mas Llunès. El ritme era còmode per sort meva i ens va sortir una mitjana de 25 quilòmetres per hora. Al final uns 50 quilòmetres en unes 2 hores.

L'endemà, amb el propòsit, de recuperar el dia de córrer de la setmana anterior vaig anar a voltar. Només sortir de casa em vaig trobar en Marc i el dimoni Aniol, que ja deu ser a Torí, al parc de bombers. Em veien motivat però ja els vaig dir que ni les cames tiren, ni el cap funciona, ni el cor va lent. Sortia de casa bé i quan m'hi tornava a posar després de la conversa estava enfonsat. Només pendent del pulsòmetre per no passar de 150 pulsacions i el ritme anava voltant els 5'15". No és molt, però m'indicava que estava millor que altres dies. Arribant a la Font Picant, giro cua i aprofita que la pendent m'ajuda per anar un xic més ràpid. Bé! Quan passo per davant de casa, em dic que he de fer un pas més enllà...i continuo fins al cementiri, on començo a notar la davallada. Sort que ja estic de tornada i m'ocupo el cap pensant amb les sensacions positives.

Després de descansar dimecres, dijous enmig d'un temps amenaçador canvio d'estil de bici. Torno a agafar el ferro que tinc per BTT. Volia anar a Santa Brígida a recollir nummulits pels meus alumnes i dubtava entre fer cursa de muntanya o matar el cuc de pedalar. Mirant el cel en tot moment, vaig fins a Can Ter i la granja travessant el Brugent. M'enfilo per un camí que porta al costat del Brancell i més amunt fins a la carretera de Sant Climent a Santa Brígida. Com canvia l'estil i amb quina calma m'ho agafo. No vull patir en cap moment i el plat petit és converteix en perpetu. Com amb la bici, arribar a Santa Brígida se m'ha fet curt, comparat amb altres vegades que hi havia pujat. A dalt, recullo els fòssils de protozou marí. Amb les butxaques plenes, comença el descens fins al Solivent. Em poso el repte de pujar fins al Castell amb la bici de carretera, tot i que dubto que arribi a dalt sense posar el peu a terra. Passant pel costat de l'Anglada, agafo un corriol que temps enrere era una delícia. Ara però, està molt brut i casi impracticable per la quantitat de bardissa que hi ha. Quina llàstima!

Ni divendres ni dissabte. El temps insegur i les apocalíptiques prediccions em frenen les ganes de qualsevol sortida i dono la setmana per finalitzada. Per sort avui he anat a veure la Copa Gironina de BTT que feien a Amer. El recorregut era més que dur i per això ja no he tingut cap intent de fer-la. L'any vinent? Les curses de promoció han estat genials i l'arribada de les voltes curta i llarga també. No sé què ho fa però veig esport i...i...i ja m'hi fotria per allà el mig. Em foto nerviós! Hahaha! Per tant, i deixem tornar al raonament inicial, he decidit allargar la setmana.

6 quilòmetes i 300 metres, 31 minuts i 54 segons, 5 minuts i 4 segons per quilòmetre, 160 pulsacions i la sensació de fer un pas més altre cop. He sortit de casa esperitat, aprofitant el neguit del matí, i foto un 4'54" de primer quilòmetre. Vaig massa ràpid, sí. Però segueixo i m'escalfo. Planto dos 4'30" mentre enfilo el cor fins a les 170 pulsacions. M'he sentit molt bé, com si volés. Les cames anaven soles i jo em deixava portar. Corria per sensacions i, com us he dit, eren boníssimes. Cap fred però. El cor va massa ràpid i afluixo a 5'10", tot i tenir la sensació d'anar més lent. Les pulsacions van baixant molt lentament fins que la fatiga m'ha saludat. Jugant amb ella un quilòmetre més a 5'20" i fins a casa a un trot lentíssim, que m'ha recuperat les cames i les sensacions. Però la decisió estava presa; cap a casa. Uns bons estiraments i exercicis complementaris i cap a la dutxa amb un somriure d'orella a orella.

"Pasmésant" el camí...

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Setmana de dues rodes...

Ahir vaig sobrepassar els 100 quilòmetres per segona vegada. No tenia res planificat, sabia que volia sortir i que hi volia estar una estoneta llarga. El divendres vaig dir-li al gran Pere Cocu, cosí de la meva mare, que m'avisés un dia que fessin una sortida. Em va dir que l'endemà potser anirien fins Els Àngels passant per Amer i que m'avisaria. Al moment vaig dubtar ja que sé que hi van molt fort i jo encara no estic per tant. Però la il·lusió sempre compensa.

La setmana havia estat divertida. Dilluns vaig fer una volta a Les Serres on em vaig sentir molt bé. Vaig sortir una mica escalfat de casa, com si tingués pressa. A moments em calmava perquè intuïa que se'm podria fer llarg. Vaig pujar bé a les Serres i rodar millor per la Vall del Llémena. Em sentia bé i tirava fins on podia. Així com les Serres sempre se'm fa llarg, les Encies em surt millor, o això em sembla. Vaig fer rècord de temps als dos, rebaixant uns 5 segons a cada pujada. Al veure que anava bé de temps, la tornada fins a Amer va ser com una crono, salvant molt les distàncies eh!

Dijous vaig fer la segona de la setmana, tot i que el temps havia refrescat molt. Aquesta vegada una volta a Brunyola més llarga. La pujada a Mas Llunès és molt ràpida, o això em sembla. Un cop a Estanyol, vaig agafar direcció Salitja i Vilobí per després tornar a Sant Dalmai i fer l'Alt de Brunyola. Recordo que abans de començar les primeres rampes anava massa ràpid. Cap a dalt amb tot el que tenia i pufff...pinyons amunt! Vaig quedar mig clavat i va ser qüestió de resistir fins a coronar, sense pensar en temps ni res. I aquí va ser on em vaig trobar molt millor i vaig fer via. El pitjor estava per arribar. La pujada fins a Sant Martí Sapresa no està feta per mi. Llarga i pesada, com la variant de la Cellera que aquesta vegada em vaig estalviar per fer una visita al poble dels indius.

Així doncs, el grup d'en Pere em recollia a Amer. Mentre em presentava i ens posàvem una mica al dia, vam arribar a Trullàs on vam fer una parada miccionadora. Em feia gràcia que amb en Pere li diguessin "tiet", quan jo li dic al seu pare. La pujada a Mas Llunès va ser tranquil·la i l'única que vaig aguantar a roda. El ritme era viu, tot i que ells devien anar rodant amb tranquil·litat. Anem fins a Girona per Aiguaviva i travessem la ciutat fins a enfilar Els Àngels. Em vaig destacar una mica als primers metres però de seguida ens vam reagrupar. Des de llavors, ja només els veia en algun revolt i vaig fer la meva guerra. Hi va haver dos segons en què vaig pensar que els tenia però al aixecar la vista i veure la rampa que tenia a davant vaig dir que millor no, que ho deixaria per un altre dia. A dalt m'esperaven i, tot i pensar que baixaríem per allà mateixa, vam tirar per Madremanya i Celrà. La pitjor baixada que he fet mai. Mira que baixo malament però amb aquells bots encara anava pitjor. A més, vaig agafar fred, com confirma el meu mal de coll d'avui. Fins a Celrà vam estirar cames, però després en Pere i en Carles van engegar la moto i s'anaven fent relleus a 37km/h.  Jo només esperava que aquella tortura acabés però suposo que aquests moments són els que et fan millorar.
Em preguntaven si anava bé i els hi deia que sí però que a qualsevol moment ja diria que no. En un repetjó que va de Llorà al Pla de Sant Joan les cames ja no tiraven igual i el seu ritme em va matar. En Jordi deia que el "tiet" quan veu un repetjó fot el plat i adéu. Sí sí...però ell a darrera i el que es quedava era jo! Hahaha! Encara quedaven les Encies....va home va! Em van portar a roda i acompanyar fins la meitat. Allà vaig sentir dos clics de baixar pinyons i guerra. En Jordi em va marcar roda fins a dalt mentre els altres dos desapareixen en un tres i no res. I portaven 35 quilòmetres més... Tornant a casa ja m'ho vaig prendre millor ja que feia baixada!

Cada dia vaig aprenent coses sobre això d'anar amb bici i algun dia us les explicaré! Aquesta setmana no he sortit a córrer. Hauré de recuperar-ho la setmana vinent! A més, ja comença a fer fred i amb el córrer no es nota tant...

"Duesrodant" el camí...

dimarts, 9 d’octubre del 2012

I va arribar la Canyon...

El que m'ocupa més hores d'esport ara és el ciclisme. Fa temps, després de la marató, vaig comentar que volia provar això de les dues rodes. Més endavant us vaig confirmar que em comprava una bici, la meva Canyon, que després de molta espera va arribar a principis de setembre. Em van faltar cames per anar-la a provar.

La primera sortida va ser la típica. Amer - Susqueda - Amer. Com no, passo de la il·lusió de l'estrena a la flipamenta d'aquell que es pensa qui sap què. Equipat i amb el plat posat des de sortir de casa ja que això del plat petit deu ser per les pujades i prou no? Anava entre 26 i 28 quilòmetres per hora i em semblava una bestiesa. Quan vaig arribar al pont vaig anar per l'esquerra. Sabia que era un quilòmetre i escaig (són 1'8 km al 6'7% de desnivell). L'inici va anar bé però els pinyons pujaven ràpid perquè s'enfilava de valent. M'havia refiat massa i estava afogat. Que llarg se m'estava fent. Mica en mica va suavitzant fins a arribar. La meva primera idea era pujar pels dos costats però me'n vaig desdir de cop. Baixant anava ben acollonit. Quina roda més prima veia! Ai ai ai...frenava i frenava!

Un cop al pont altre cop, no vaig ni dubtar...Cap a casa! Ja tornava a sentir-me un "bicivolador". Plat i avall com si estigués escapat i em perseguissin. Sort que fa baixada perquè si no, hagués fotut un pet com una gla. En total van ser 26.7km amb poc més d'una hora.

L'endemà ja la tornava a agafar per anar a fer la majestuosa Volta a les Serres. Torno a sortir amb tot el que tinc, com si tingués pressa. Suposo que el gen competitiu està efervescent i em dóna per creure'm professional. A la variant de la Cellera vaig notar el vent en contra i tenia la sensació de no avançar. Fins a Bonmatí tot bé però la pujada a Can Casademont se'm va entravessar. Una mica de baixada i planer per recuperar i preparat per enfilar el primer port; Les Serres amb 3 km al 4.6%. Recordo pujar-lo i patir mentre se'm feia etern. Devia pagar la meva inexperiència i l'alt(?) ritme. A dalt planeja una mica i a la baixada em vaig tornar a frenar bastant. No les tenia totes amb mi.

Camí de Les Encies, passes per la vall del Llémena. Algun puja i baixa però sense temps per descansar. El segon alt del dia eren 3.6 km al 4.3%. Aquest el vaig fer millor i no el vaig trobar tan dur com les Serres. El camí de retorn cap a casa va ser amb més calma ja que se m'enrampava una cama. Sort que unes sals minerals que vaig pendre m'ho van calmar i vaig poder pedalar amb ganes i força.

Ja veieu; dos sortides plenes d'inexperiència i carregades d'il·lusió. Quedava molt per aprendre i tenia mestres que me n'ensenyarien. Per algun lloc es comença!

"Canyonejant" el camí...

dilluns, 8 d’octubre del 2012

L'espera de l'entrepà...

Era el dijous passat de bon matí, a un forn de pa del poble. Com gairebé cada dia m'anava a comprar un entrepà, que em menjaria tot arribant a l'institut i esperant l'hora de rigor després del suc de taronja i el ferro. Caram! Quanta gent avui. Toca esperar, sort que vaig amb temps. Aquella espera em porta a escriure avui.

Quantes coses han passat durant aquest temps. Les tinc a la memòria perquè molts cops pensava en buidar-ho aquí. Però no. Una d'aquelles persones que admires des de que ets petit i jugues a futbol al poble, espera que l'acabin de servir i em pregunta pel meu germà i si està curat perquè ho ha llegit al bloc. Li comento que el bloc és meu i que l'anèmia va millor. Parlem uns minuts i, un cop l'han servit, ens desitgem bon dia.

No puc córrer amb tranquil·litat. Hi he anat un cop per setmana durant una mitja hora més o menys. Les pulsacions volten les 170 per minut quan porto uns 20 minuts. Aquí afluixo una mica i acabo d'arribar a casa sense forçar i amb molta calma perquè un ja té una edat. Aquests són els símptomes que em diuen que encara no he vençut però, ja sé que és cosa de temps. Tot i això, aquell mateix vespre i empès per la conversa del matí surto a córrer per la muntanya pel camí que passa per davant de casa. Pica una mica amunt i per sort, té descansos que fan que el pols baixi. Uns dos quilòmetres amunt, dos més avall i l'últim planer. Arribo eufòric i satisfet.

Al llarg del dia, el bloc em volta pel cap. L'enyoro. Ens hem de retrobar. Però no. Va noi, que tens molt a explicar; el que has viscut, après, patit i gaudit. I avui, per prescripció mèdica, torno.

No tinguis por. No dubtis. Sigues valent. Torna. Escriu.

"Entrepant" el camí...

dimarts, 28 d’agost del 2012

Torna l'anèmia, tornar a vèncer-la...

Quan temps ha passat. He pensat moltes vegades en el blog, en fer una entrada per no sé, per fer-la. Però l'apatia era molt gran. No fer res un dia rere l'altre. Cap intenció de cap classe. Moltes preguntes al cap i molta mandra respondre-les.

Des de l'última entrada, la Tramunrun, vaig córrer un parell de cops fins que, de nou, una anèmia em deixava pel terra. Aquest cop van caldre dos bosses de sang per refer-me una mica i ja em van dir que la recuperació seria lenta. La manca de forces alimentava una apatia que ja havia vençut però que aquest cop em guanyava. Eren moltes les ocasions en què em deia que no podia ser, que havia d'aixecar cap, que havia de fer passos endavant però, us confessaré que estar-me quiet no em molestava. No feia res i passaven dies i setmanes i ara veig que mesos.

Recordo que no vaig fer esport durant més de 15 dies fins que la digestòloga em va donar el vist i plau, tot i que ja em va avisar de que no podria. Sabia que tenia raó però jo m'enganyava pensant que aniria a més. Uns minuts a cada partit del torneig de futbol 7 que fem a Amer i esbufegava. Dia a dia m'anava sentint millor i el meu ànim em portava a fer més. El ferro feia efecte! Llàstima que el vaig haver de deixar durant 7 dies per les proves que m'havien de fer i que han sortit correctes. Em va costar tornar a començar.

Cap a finals de juliol, vaig anar a córrer i no em vaig sentir bé. Les sensacions no eren les d'abans i les pulsacions eren molt altes. Ho vaig combinar amb la bici de muntanya perquè no les pulsacions no pujaven tant i era una manera diferent de fer exercici. Aquests dies em pujaven l'ànim i em distreien de la monotonia a la que estava instal·lat. Va durar poc però.

El 10 d'agost en Manel em va deixar la bici de carretera perquè la provés. Ja feia temps que tenia pensat comprar-me una. De fet, l'any passat vaig estar marejant la perdiu amb la bici però el futbol encara hi era. En Sergi em va acompanyar en el debut i vam coincidir amb en Txema, en Jordi A., en Dani i en Salva. Amer-St. Hilari-Amer. Uns 60 quilòmetres si no vaig equivocat. Allà vaig dir que sí, que em comprava una bici.

I fins ahir. Tres setmanes sense exercici físic, ni cap intenció de fer-lo. Amb la festa major pel mig i la mandra de córrer tot esperant la bici, he agafat uns 5-6 kg. Com deia, ahir em va agafar un rampell. Era quasi de nit ja i em vaig trobar que m'estava canviant per anar a córrer. La bici no arriba i em toca esperar. Vaig dubtar uns segons i em vaig dir "Per què no? Som-hi". Em va anar bé la foscor per no trobar ningú i anar tranquil. Vaig fer 5 quilòmetres amb més de 26 minuts. Vaig arribar cansat però bé. Sé que no puc esperar gaire cosa. No sóc un atleta i no puc pretendre fer uns bons temps de sortida.

Avui al matí començaven a aparèixer les agulletes. Bentornades! M'ha fet il·lusió i tot. Al veure que no anaven a més, m'he animat i decidit a sortir a estirar les cames. Avui han estat 7 quilòmetres en poc més de 36 minuts. Les sensacions són les que han de ser. Noto la fatiga al 25-30 minuts i allà començo a perdre ritme i forces. Tot anirà arribant. Mica en mica.

Com ho trobava a faltar. Escriure m'ha tret un pes. No us sabria explicar gaire bé el què. Però estic content. No recuperat del tot, però content.

"Torna-tornant" al camí...

dimarts, 5 de juny del 2012

Segon repte en la primera Tramunrun...

Vaig dormir bé. Els nervis no es van notar. Suposo que el poc temps entre que em vaig decidir a fer-la i ara em va a favor. Una excursió i ja es veurà, em continuava dient diumenge al matí. El meu germà passava per casa tan puntual que jo no estava llest. El veia amb il·lusió i me'n feia tenir més a mi.


Arribem a l'Hostal del Fang un quart d'hora abans de la sortida i vaig a recollir el dorsal. Em criden pel nom i em sorprenc. Que sóc l'últim? Em reconeixen per la samarreta del Bicicarril.com-Simonich. Dorsal 1054. Parlo amb la Lídia, en Marc Portillo i en Pablo (el de la Mitja de Granollers). Li pregunto per les maratons de Barcelona (va plegar al quilòmetre 30...tenia la passa del ventre!) i la d'Empúries (Em tiro un parell de fotografies mentre els mosquits se'm menjaven. Ens comenten que sortirem ben puntuals i ... Som-hi!

Em poso a darrera del tot per la sortida. No és la meva guerra. Surto corrents però a la que enfilem la primera pujada em poso a caminar perquè els bessons ja em saluden. Ja? No hi penso i camino mentre em passa l'únic home que tenia a darrera. Últim. Arriba una zona plana i em poso a córrer fins a la següent pujada, mentre avanço una parella que caminava i que em torna a avançar a la pujada. Els he saludat les dos primeres vegades però ja veig que me'n cansaré de fer-ho si els he de tornar a trobar. Per sort, els deixo enrere en la primera baixada llarga per un corriol que després té uns petits repetjons que aguanto bé. Les cames em fan mal en pujada però es relaxen amb baixada.

Atrapo un home en una pujada i a una dona a la posterior baixada. Crec que baixo prou ràpid i em vaig animant. Em pregunto per on dec estar passant però en aquells corriols tan estrets és impossible situar-me. Em vaig animant a fer més pujades corrents i noto que els peus s'adormen. Vaig pensar que devia ser de les mitges compressores mal posades i que me les trauria al primer avituallament. Em creuo tres caminants amerencs i m'animen a córrer ja que tinc l'avituallament a pocs metres. Quan hi arribo veig la Lídia que ja marxa. Taronja, plàtan i beguda isotònica. Em descalço i les cames ja milloren.

Tiro avall i ja penso en passar per Santa Brígida, tot i que el camí ja veig que no ens hi porta. Ara barregem les pistes forestals amb els corriols i m'ho passo genial. Salto per aquí, corro per allà... Crido per divertir-me i el camí passa més ràpid. Quan me n'adono, penso que m'he equivocat de camí perquè el corriol no té cap marca de pas. Ai ai... Trobo l'11è quilòmetre i m'animo més. Atrapo la Lídia i veig que Santa Lena ja queda enrere. Mentre corro amb ella, truco al meu germà per dir-li que ens veurem a les Serres, que vaig cap a Sant Roc.

La Lídia es posa a caminar i jo segueixo el meu camí. Em noto molt bé però no em vull refiar. Em prenc un gel en vàries dosis i continuo a la meva. Quan està molt empedrat afluixo i si no, endavant. Abans d'enfilar la baixada, veig que ens desvien per fer-nos passar per l'ermita. Sento que tinc gent a davant i m'afanyo a atrapar-los. Els segueixo fins a dalt de Sant Roc, ells corrent i jo caminant però al mateix ritme. Em fa il·lusió passar pel costat de l'Ermita i penso que la setmana anterior volia fer les tres ermites i no vaig passar per aquesta i sí per les dues que no he vist avui. Veus, tot quadra! A la forta baixada, deixo els 3 companys lluny ja que baixo esperitat. Cap al final, relaxa una mica i té algun tobogan fins a arribar a les Serres, després de seguir una pista forestal.

Al segon avituallament em reben entre aplaudiments familiars. Xerro amb ells mentre menjo síndria, taronja i bec (gran error!) una mica de Coca-Cola. Em veig valent i els quilòmetres em surten ràpids. Caram la panxa! Veig que m'he equivocat amb el gas i ara ho noto. Afluixo i amb els minuts tot es posa en ordre i torno a anar millor. Estic fent els últims puja-i-baixa per baixar i anar per planer. Abans però, una baixada tècnica que em posa alerta. Uns ciclistes de l'organització m'acompanyen uns metres i em diuen que em veuen bé i que segur que vaig a més. Avanço un parell d'homes més en uns corriols verges on m'és molt difícil anar ràpid pels canvis de direcció i obstacles que vaig trobant. Trobo un noi que no va bé i li dono aigua ja que diu que ho ha tret tot i que abandonarà al següent avituallament. Es fa llarg fins que no hi arribo.

Aigua, síndria i plàtan. El meu germà ha vingut fins aquí a esperar-me i m'acompanya fins on hi ha la mare. Quedem a l'arribada. El meu altre objectiu ara és que no m'avanci ningú i, si puc, arribar abans de la primera bici. He anat de ser últim al primer quilòmetre a avançar més d'una desena de persones. Últim esforç. Passo per una passera que han construït els organitzadors per l'ocasió i és genial! Quina passada!

Els darrers quilòmetres se'm fan molt llargs. Començo a tenir molta calor i a anar cada vegada més i més lent. Em passa pel cap caminar, que el que val és arribar. Qüestió de cap... i avanço, avanço! Ep, noto punxades a l'engonal i van a més a cada pas. Afluixo més però no camino. Jo sóc dins Salt i em queden metres per arribar. Recordo els que ja no hi són i enfilo l'arribada on la família espera. 3 hores, 38 minuts i 18 segons per tenir un nou repte a la butxaca.

Recupero mica en mica mentre me n'adono que ja penso...què serà el següent? No ho sé però... Som-hi!

"Tramunrunejant" el camí...

dissabte, 2 de juny del 2012

La il·lusió de l'inesperat...

I no estàs nerviós?, em va preguntar la Lídia. Jo li vaig respondre que no perquè la veritat no sé què m'espera demà. Sabia que serà dur, però tampoc hi perdia temps pensant-hi. Des de la pregunta, les sensacions han canviat. Els nervis per l'inesperat em fan la guitza tota la tarda. Em pregunto si he estat una mica inconscient i si m'he confiat massa. Tothom amb qui parlo em diu que és una cosa seriosa. Sí, són 31 quilòmetres amb 1120 metres de desnivell positiu.

Una de les coses que he anat aprenent és que quan un manté la il·lusió per un objectiu, ha de lluitar perquè pot arribar a fer coses sorprenents. Això de córrer/caminar pels voltants d'Amer fa que, ara, estigui ple d'il·lusió.

I com diu aquella cançó: ...i avança, avança! No tinguis por!

"Inesperant" el camí...

dijous, 31 de maig del 2012

Sensacions al nou repte...

Al final va anar bé. Dissabte vaig fer una sortida d'aquelles que fan afició, tot seguint una mica el recorregut que faré diumenge. Perquè sí, m'he inscrit a la Tramunrun i per mi, és el nou repte. Em venen interrogants al cap del tipus de preparació que requereix, de què fer en carrera i de si me'n sortiré. Ja és tard per plantejar-m'ho. Aniré d'excursió i les sensacions diran com la faré. Si em trobo bé, endavant. Si em trobo fluix, caminaré. Tot el que calgui per acabar-la.

Així doncs, dissabte va ser un entrenament. Uns 14 km amb unes 640 metres de desnivell per anar de casa fins a Constantins. L'ascens a Santa Brígida és molt dur. No em crec encara que hi hagi gent que puja corrents. Jo sempre xino-xano i enfilant la drecera que en menys de dos quilòmetres et duu fins a l'ermita. Una breu parada per veure el paisatge i a fer un descens per un gran corriol fins a la Font de Can Catau, on vaig fer un bon glop d'aigua fresca. Poc metres més enllà m'enfilava cap als Fusos per un altre corriol i, després, per pista forestal fins als prats de Can Sensaire i uns quasi dos quilòmetres més enllà, Santa Lena.

Ja portava una horeta de camí i les sensacions eren molt bones. La forta baixada em feia frenar més que no pas córrer. Ja al pla començava el camí cap a Sant Roc, trifini de La Selva, el Gironès i la Garrotxa. Mentre m'enfilava progressivament cap a l'ermita, anava rumiant què podria fer per variar, fins que vaig veure un camí que suposava que baixaria a les Serres. Buff! Aquesta baixada encara era més dura. No sé si les bicis la podran baixar... Encreuaments varis i jo sempre guiant-me pel meu instint nul d'orientació. Avall i ja ho trobarem. El camí era molt pedregós a trams i vaig veure el gran encert amb les bambes de muntanya que vaig comprar. 

Un cop a les Serres vaig consultar el mòbil per saber quin camí prendre. Vaig decidir enganxar la carretera uns quilòmetres i després agafar una pista forestal fins a destí. Tot en ordre i una molt bona sortida d'unes dos hores i escaig. Cap a la Tramunrun doncs!

Avui, després de dos dies de colònies amb els alumnes a Cantonigrós, he sortit a córrer per un camí que hi ha al costat de casa i s'enfila fins a trobar les senyals grogues de la Volta al Mont. Volia provar-me i saber si podria anar corrent, encara que de manera molt lenta, tota l'estona. He recordat un de les primeres entrades que vaig fer, quan en Paco em va fer acompanyar-lo fins al Branzell. Llavors em va dir que fes passos molt petits i jo ho seguia al peu de la lletra. He anat fent de la millor manera fins a trobar la Ruta 21 de BTT, on he decidit baixar i anar cap a pujar el Branzell. La baixada se m'ha fet llarga, molt.



La pujada fins al Branzell, després d'uns quilòmetres de planer, ha estat molt diferent que aquell dia. Sense parar ni un moment i només anant de pas en pas. Passada la casa, he seguit amunt fins a la carretera que va de Sant Climent a Santa Brígida i en ella fins a trobar la ruta de les Ermites, que em duria fins al Solivent després d'un puja-i-baixa i un llarg i bonic corriol. En total, 12'6 quilòmetres i 435 metres de desnivell. Estic content perquè he tornat a trobar les bones sensacions de pulmons, quan ja portava uns quants minuts.

"Nou-reptejant" el camí...

dissabte, 26 de maig del 2012

Setmana a falta d'una setmana...

M'estic despenjant massa del bloc i no pot ser. Continuo entrenant però no ho escric per mandra o per deixar-ho sempre per més tard. Per sort, sempre queden bons motius i bones sensacions per reenganxar-me.

Després de no poder fer la Marxa de les Ermites el diumenge per culpa de la pluja, dilluns tenia decidit fer-la si el temps acompanyava. Arribo a casa després de treballar i penso en sortir sense dinar al veure que no plovia. Em canvio i es posa a ploure. Canvi de plans; dinar, pair i sortir. Els xàfecs intermitents em frenaven, fins que vaig desistir altre cop. Portava hores preparat per córrer i no em podia quedar a casa. Tot i xim-ximejar, em vaig enlluernar en fer sèries al bicicarril, just damunt de casa per si es tornava a posar a ploure de valent.

Escalfo uns deu minuts i preparo el rellotge perquè m'avisi cada 400 metres. El temps que miraré de fer el dirà la primera sèrie. Som-hi i 1'32"! Començo a calcular i diria que és temps de 3'45" per quilòmetre. Prou bé! A veure com em surten les següents...1'30", 1'29", 1'31", 1'33" i 1'26"! Fantàstic! Ritme constant i amb la sensació de poder-ne fer alguna més. Mentre feia uns minuts més per refredar-me, passo per davant del col·legi i em vaig preguntar quan tardaria a fer una volta, com quan érem petits. Començant des de l'STOP que hi ha al final de la pujada per fer la recta de davant el parc de bombers i acabant allà mateix després de la pujada del costat del pavelló... Surten 470-480 metres i ho vaig fer amb 1'36". Potser és una bajanada, però són d'aquelles petites coses que et venen de gust i et fan sentir bé.

L'endemà, per dimarts, no tenia ganes de córrer i em vaig dedicar a fer una mica de manteniment a casa. Amb 15 minuts en vaig tenir prou per veure que no tenia prou espai i ja em vaig calçar les bambes i a fer mitja hora per relaxar de les sèries, que us he parlat. Em vaig gratar la panxa al primer quilòmetre per anar augmentant el ritme, fins a escalfar-me baixant. Res de relax! Quan passo pel col·legi vaig en busca del rècord... Surto més ràpid i ho pago al final, però tot i així 1'31"!



Dimecres, amb el temps que acompanyava, tocava fer les Ermites. I per tercer cop, no. En Sergi volia anar a córrer i preferia la seva companyia, la veritat. Quina ruta faríem aquesta vegada? Al meu cap només em venia la idea de portar-lo més enllà. Ell volia anar a fer la mítica Volta a Can Ter i jo li deia que el planer aniria millor. Fins a la Cellera i tornar, li comentava. Em va sorprendre quan va comentar que volia tocar el pavelló d'Anglès...quina bèstia! Amb un ritme constant fins a l'objectiu i sense pensar amb la tornada, que seria més dura. Tot bé fins a l'infern. Ja portàvem més d'una hora i la pujada es va fer eterna i dura. Un cop coronat, costa molt tornar a agafar el ritme, tot i que ja no ens preocupava. Arribem amb menys de 1 hora i 20 minuts, després de llargues converses i records del repte que m'il·luminen la cara.

Durant la setmana he vist que el diumenge de la setmana vinent es fa la primera Tramunrun, paral·lela a la coneguda Tramunbike. Són 31 km de muntanya que van des de l'Hostal del Fang fins a Salt, passant per les Ermites. No puc pas dir que no...o si? Tot dependrà d'avui i de la volta que faci a la tarda i de les sensacions que tingui. Serà el nou repte?

"Setmanejant" el camí...

diumenge, 6 de maig del 2012

Acabo començant...

Avui fa 42 dies del repte. La veritat és que no sé si m'ha costat més assolir-lo o el després. Tinc i he tingut certa recança a l'hora escriure. Ho estic posposant des de fa dies. Toca fer una valoració i reconec que no he estat valent. Com passar pàgina? Com tancar el camí? Com afrontar el demà? Continuo amb la sensació de que vaig fer quelcom gran, molt gran per mi. Suposo que em costa passar pàgina, com si fer la valoració del que m'ha aportat, del que he canviat i del que he après sigués dir adéu a uns moments que sempre duré amb mi.

Sempre us he parlat del que em deien els amics, dels seus consells i crítiques constructives. Fa dies que només em ve al cap que "ningú ha dit que seria fàcil" i no només en el terreny esportiu. Com molts, allò que més valorem és allò que més ens costa deixar marxar, encara que sabem que sempre ho portarem dins. M'ha costat d'entendre, i per moments penso que no ho tinc assumit. Cal tirar endavant per poder aplicar el que he après. Només cal continuar amb la il·lusió del primer dia i així com abans em deien que visualitzés l'arribada quan tenia un mal moment, ara visualitzaré tot el viscut per saber que em queda molt per viure.

Hi ha dies que m'he sentit orfe de no tenir un repte. Només acabar els amics eterns em va preguntar quan i què seria el proper. Al moment, em vaig sentir ofegat. Més? Llavors ho veia massa, ara ho veig necessari. Em fan peça moltes coses, algunes d'elles fora de l'abast ara per ara, però no descartables de cara al futur. A curt termini, veig dos rodes davant meu (m'esteu portant per mal camí!). A llarg termini? M'ho guardo...tot arriba!

Fora de l'esport, voldria dur a terme una suggerència rebuda de molt bon grat. Com amb la marató, també és un somni de petit, que veig lluny i que no sé si seré capaç. Constància, il·lusió, assessorament, confiança, planificació i esforç? Em serveixen.

Acabo de fer un parèntesi, per reviure/rellegir entrades que m'han marcat; dies, entrenaments, sensacions...que m'han fet créixer. Res més lluny voldria que semblar presumptuós però, el meu canvi personal ha estat gran. No crec que sigui millor, però si crec que m'entenc millor. Suposo que s'ha notat l'evolució amb els escrits. Saber la resposta al "per què?" que em feia dia rere dia ha suposat un gran canvi per mi. Molts cops em sorprenia pensant quelcom positiu, pensant que el següent pas no era un pas més de patiment, desconeixença o dolor. Ans al contrari, cada pas era un pas menys a l'objectiu.

Fa uns dies algú em va dir que era d'admirar que continués corrent després de la marató. Em va preguntar què hi trobava i no el vaig saber contestar. Ara, tampoc sabria què dir-li. Sé que em deixo quelcom i em sap greu. Ara no tinc el cap a lloc quan em poso a escriure, i ho necessito. M'he de posar en forma...

Agraït és com estava, estic i estaré. Moltes gràcies per acompanyar-me corrent i llegint, per aconsellar-me i animar-me, per no deixar-me defallir i empènyer-me endavant, i sobretot, per deixar que les meves cames siguessin les vostres.

Algú em va dir que el darrer pas d'un repte és el primer pas del següent... Així doncs, família, amics, companys, coneguts, desconeguts i tu... Seguim? Som-hi!

"Ei tu! Què penses fer? No et quedis palplantat!
Sé que encara hi som a temps, no perdis l'oportunitat!"