Era el dijous passat de bon matí, a un forn de pa del poble. Com gairebé cada dia m'anava a comprar un entrepà, que em menjaria tot arribant a l'institut i esperant l'hora de rigor després del suc de taronja i el ferro. Caram! Quanta gent avui. Toca esperar, sort que vaig amb temps. Aquella espera em porta a escriure avui.
Quantes coses han passat durant aquest temps. Les tinc a la memòria perquè molts cops pensava en buidar-ho aquí. Però no. Una d'aquelles persones que admires des de que ets petit i jugues a futbol al poble, espera que l'acabin de servir i em pregunta pel meu germà i si està curat perquè ho ha llegit al bloc. Li comento que el bloc és meu i que l'anèmia va millor. Parlem uns minuts i, un cop l'han servit, ens desitgem bon dia.
No puc córrer amb tranquil·litat. Hi he anat un cop per setmana durant una mitja hora més o menys. Les pulsacions volten les 170 per minut quan porto uns 20 minuts. Aquí afluixo una mica i acabo d'arribar a casa sense forçar i amb molta calma perquè un ja té una edat. Aquests són els símptomes que em diuen que encara no he vençut però, ja sé que és cosa de temps. Tot i això, aquell mateix vespre i empès per la conversa del matí surto a córrer per la muntanya pel camí que passa per davant de casa. Pica una mica amunt i per sort, té descansos que fan que el pols baixi. Uns dos quilòmetres amunt, dos més avall i l'últim planer. Arribo eufòric i satisfet.
Al llarg del dia, el bloc em volta pel cap. L'enyoro. Ens hem de retrobar. Però no. Va noi, que tens molt a explicar; el que has viscut, après, patit i gaudit. I avui, per prescripció mèdica, torno.
No tinguis por. No dubtis. Sigues valent. Torna. Escriu.
"Entrepant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada