diumenge, 11 de març del 2018

MMParató de Barcelona

3 hores, 28 minuts i 50 segons. Qui m'hauria dit al mes de juny, quan vaig veure que feia 10 mesos que no corria, que arribaria a aconseguir això. I no, no és el temps. És creure en un mateix. I he de donar les gràcies a molts que m'heu ajudat, i com que ja sabeu qui sou, doncs això, gràcies. Però bé, el meu germà i el meu entrenador m'han demanat una crònica. Serà llarga. Som-hi.

Km. 0 - M'he llevat tan aviat que l'espera se m'ha fet llarga. He dormit poc i despertant-me molt. I encara m'he deixat el pulsòmetre i, al recollir-lo, els gels. Quin dia tenim. A més, entrem al calaix tard perquè ens hem encantat xerrant amb en Manel. Bé, ell es pensava que sortíem a les 8:45h...

Km. 1 a 5, 25'07" - Sortida ràpida segons em marcava el rellotge. La intenció era seguir les banderoles de 3h 30' i, en principi, anaven molt a ritme i sabien què fer. M'ha creat algun moment de dubte. Anava seguint la línia blava perquè em saltaven els quilòmetres que donava gust. Buscava alguna parella de ball per distreure'm des del primer moment. Les banderes s'allunyaven i he hagut de pujar el ritme per moments. No tindré el dia, potser, però el cos responia i res feia mal, ni notava fatiga, ni afogament. Estava al punt de maduració correcte.

Km. 6 a 10, 25'10" - Ara m'hi acosto massa, ara se me'n van. Semblava que feia la goma darrera les llebres. El rellotge seguia marcant el que volia i he començat a fer servir el cap. 5 minuts el quilòmetre, multiplica i mira quant temps portes guanyat... No! Perdut!!! Va, seny i calma. Tot anirà bé. El peu dret em comença a molestar, com si portés el mitjó mal posat. I ara un punt del quadríceps em fa mal. Sac de gemecs tira endavant que el que ve és favorable. La veritat és que anar darrera les banderes també és estressant perquè tothom hi vol anar i, per moments, he pensat que no passàvem tots per allà mateix. Ho veia estret, em deixava caure i tornava a recuperar. Així he anat fent seguint una parella.

Km. 11 a 15, 24'26" - Amb l'amplitud de Gran Via m'he atansat molt a les llebres fins a fer un marcatge ferri. La intenció de saltar del grup, si les sensacions eren bones, s'esvaïa. Ja havia caigut un gel i seguia molt bé de cintura per amunt i normal de cintura per avall. Veig en Sergi i la Cristina! Quina il·lusió, la Verge Maria dels Set Dolors! Els calfreds m'han recorregut el cos com si rampes m'envaïssin, però era emoció. En aquest tram he vist que el rellotge no anava a l'hora de distància però sí de temps. Ens han dut a recuperar temps però com us deia, no em veia gaire per més. Els avituallaments semblaven guerres i la gent es creuava, s'enfadava, cridava... I tothom a córrer per agafar lloc a primera fila.

Km. 16 a 20, 24'17" - Sempre havia recordat el pas per la Sagrada Família com un dels millors de la marató del 2012, i avui m'he reafirmat en la idea. Quina gentada, quins ànims, quines sensacions. Se't posava la pell de gallina, que aviat marxava quan sabies que havies de pujar la Meridiana. He intentat buscar en Dani Serrat però quasi em foto de lloros per no mirar endavant. Ens devem haver creuat però impossible veure'ns amb tanta gent. Hem regulat bastant a la pujada però ha sortit el millor parcial. M'he afegit al grup tancat per evitar el vent. Seguien les molèsties i anava controlant el pas per no carregar de més. 

Km. 20 a 25, 24'37" - Baixem la Meridiana i passem la mitja marató amb uns 20 segons de marge. He pensat que potser anàvem massa justos per poder baixar però en Manel sempre m'ha dit que dobla les mitges i li surt bé. Constància. Per mi, aquest és el pitjor tros de la marató perquè és on vaig començar a flaquejar a l'anterior. Aquesta vegada m'he enganxat molt al grup de les banderes i he parlat amb una d'elles per saber què podia esperar. M'ha fet un resum ràpid, que em servia per distreure'm. 

Km. 26 a 30, 24'47" - I si deixava enrere on vaig flaquejar, venia on vaig explotar. La temuda Diagonal s'ha fet més que llarga. Les males sensacions anaven apareixent. Un ui aquí, un ai allà. Va, tornaràs a veure en Sergi i la Cristina i aquest cop no aniràs tan mort com fa 6 anys. Sempre l'he vist abans a ella que ell, però ho compensava amb els crits d'ànim! Aquesta vegada ha estat al revés; anava pitjor a l'anada que a la tornada. Però aquesta bona sensació ha estat efímera.

Km. 31 a 35, 24'57" - Les llebres se me'n van  i el cap em roda una mica. Vatua l'olla que em fotré una castanya al mur. Quin mal moment. Suposo que l'entrenament fet fins aquell moment m'ha empès a seguir, fins a fer la zona de la costa i veure que el cap ja no rodava. La panxa no tolerava gaire bé l'aigua ja. Per mi que l'estòmac devia estar una mica fart de sals i gels. Aquí, a diferència d'altres llocs he vist més gent que d'altres anys i, vulguis que no, ajuda a no rendir-te i continuar. I això que la pujada per Marina i un entrebanc m'han fet veure els isquiotibials per darrera el clatell. Però em feia tan mal tot, que ja era igual.

Km. 36 a 40, 24'50" - L'entrada a l'Arc de Triomf ha estat descafeïnada. Per mi, va ser el millor moment del 2012. Però la sortida ha valgut la pena. Les llebres han baixat un punt i m'he dit de seguir endavant al meu ritme. I he vist la mare, però no a l'Emma que era amb ella. He començat a avançar gent de manera dificultosa per la diferència de ritme i perquè amb l'èmfasi del públic, el carrer s'estrenyia. Que valent em veia arribant a Plaça Catalunya i arribant a Laietana. Vas bé, regula i ja ho tens. I sento les llebres just al darrera i, com si res, m'avancen just al final. Però si haurien de ser a 300 metres com a mínim, que he gastat molt i ara em costarà seguir-les. Segon punt crític. He recordat les paraules de l'entrenador; "ho hauràs de lluitar!". Cap a la guerra, doncs. El cos ha anat responent, tot i estar molt al límit. I veig en Manel, que m'esperava. Em sembla que no li he dit res fins passat Colom. Signes i poca cosa més.

Km. 40 a 42,195, 10'42" - Anava bé de temps i tenia la marca que volia a tocar. De sentir-les, sabia que les llebres farien el Paral·lel més lent. Però el cos m'ha demanat seguir al mateix ritme i m'he anat emocionant. M'ha entrat una set terrible però en Manel m'ha procurat una aigua al darrer avituallament. El cos seguia responent i li he fet donar el màxim que li quedés, fins a creuar l'arribada.

Plorar, creure. I la Júlia ja té la seva medalla.

MMParatonejant el camí...

3 comentaris:

  1. Enhorabona amic! Ets molt gran!

    Sergi

    ResponElimina
  2. Mil enhorabones!!! Ets una màquina!����
    Quina marató i quin escrit..m'ha fet posar la pell de gallina!

    Cristina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Cristina. Sense vosaltres no sé com hauria anat. Em vau donar un extra per realitzar el que volia! Mai us ho podré agrair com us mereixeu!!

      Elimina