Ἐμπόριον, Emporiae

La voràgine de Barcelona em va dur a apuntar-me a la Mitja Marató d'Empúries. Quatre entrenaments, viuràs una mica de les rendes i sortirà tot bé. Però la voràgine també portava cansament i fatiga, ganes de desconnexió i molt males sensacions. No hi havia dia que sortís, ja sigués corrent o en bici, que acabés dient que no anava enlloc. Lent, pesat i amb les pulsacions als núvols. Ni rendes, ni els quatre entrenaments. I passaven els dies i ho veia lluny, fins que comença la setmana. Hi vaig, no hi vaig. Com si d'una margarida n'anés arrencant els pètals, m'he passat els dies canviant de parer. Quedar amb en Mia i que el Coach Checa em digués que les cames tindrien memòria, em deia que ho havia de provar. I sí, al final hi he anat.

L'anada ha estat tranquil·la, tot fent la petar amb en Mia. Ja teníem el dorsal recollit i ens havíem de trobar en Gerard Sau. Ells dos feien els 10 km. Abans de sortir ens trobem en Jordi Boada (mitja) i en Manel (marató). Molt vius, ens hem estalviat la passejada inicial per dins les ruïnes i hem anat a la sortida.

0 a 5 km, 22'52" - Sortim pel passeig d'Empúries, un xic estret per tants corredors i amb ritmes tan diferents. M'ha avançat molta gent, tot i sentir que anava més ràpid del que em pertocava. La idea inicial era veure-les venir a 4'45"-4'50"/km però m'he deixat portar. La zona era molt monòtona i bastant planera. La Núria Simonich m'ha tirat unes fotos quan l'humor era bo però les sensacions no seguin el mateix camí. No em notava pesat ni lent, però no em veia capaç d'aguantar el ritme ni d'acabar la mitja.

5 a 10 km, 23'26" - Ens demanen que ens posem cap a l'esquerra ja que per la dreta vindran els primers classificats. Bé, veuré en Jordi i en Manel. En Jordi compto que va 7è de la mitja i en Manel el veig més enrere, també veient-les venir. A ell li dic que no vaig gaire bé perquè així ho sento. Però m'agrada la idea d'anar-los trobant. I pensant-hi, busco l'Albert Pons, el meu escalenc preferit! Va xerrant, rient, com si res. Crec que ni s'hi fa. Ens plou una mica i es gira una mica de vent. Em continua passant gent però m'enganxo com puc a un grup de 3, ara 4, i em porten força estona. La veritat és que tornem a anar ràpid i veig que el cos es va posant a lloc i les pulsacions es mantenen molt constants. Bona senyal.

10 a 15 km, 23'06 - Em prenc un gel just quan ens endissem a Empúries per agafar el passeig. Vaig fent la goma amb el grupet. El recorregut comença a ser una mica trencacames. Els ànims al pas per l'arribada fan que segueixi. De fet, ni recordo el voler plegar. La pluja torna a aparèixer i amb més ganes. El camí cap a l'Escala comença amb una pujada, que coneixia de les colònies amb els Fitzroy i companyia, però que se'm fa força llarga. A les baixades perdo tot el que guanyo pujant perquè la gent em passa flotant. Ens tornem a creuar i busco en Manel, sense gaire èxit.

15 a 20 km, 22'42" - La mitja fa mitja volta, valgui la redundància, i la marató segueix més enllà. Per tant, em començaran a passar fletxes pel costat. Però he entrat en mode "creure en mi". Valent, amb força i orgull. Començo a marcar bons parcials i veig que els puc mantenir, tot i que els carrerons i les pujadetes. Només el carrer d'en Pons em deixa gairebé trinxat i el cor a 180 ppm. Per sort em recupero baixant i continuo amb valentia. Comencem a repetir els primers quilòmetres fins a tornar-nos a endinsar a Empúries. Vaig avançant gent, poca no us penseu pas, que m'empeny a seguir endavant.

20 a 21,097 km, 5'21" - Els darrers que atrapo se'm posen a roda (deix ciclista!) i penso que cauran com fruita madura. Però es piquen entre ells i qui rep, sóc jo. Ja anava massa just com per seguir-los. I mira que ho he intentat. Empenyo amb tot el que queda fins al final i arribo a meta!

Una hora, trenta set minuts i trenta set segons. Un temps que no hauria ni imaginat i que, un cop comprovat després, veig que és la meva millor marca a una mitja marató. Quina sorpresa i quant d'agraïment sento en veure-ho. I el millor, les sensacions físiques i mentals.

En Manel ha fet 2h56' a la marató, en Jordi 1h20' a la mitja i en Mia i en Gerard 47'54" als 10km. I tots xops com ànecs cap a casa.

Empuriant el camí...

MMParató de Barcelona

3 hores, 28 minuts i 50 segons. Qui m'hauria dit al mes de juny, quan vaig veure que feia 10 mesos que no corria, que arribaria a aconseguir això. I no, no és el temps. És creure en un mateix. I he de donar les gràcies a molts que m'heu ajudat, i com que ja sabeu qui sou, doncs això, gràcies. Però bé, el meu germà i el meu entrenador m'han demanat una crònica. Serà llarga. Som-hi.

Km. 0 - M'he llevat tan aviat que l'espera se m'ha fet llarga. He dormit poc i despertant-me molt. I encara m'he deixat el pulsòmetre i, al recollir-lo, els gels. Quin dia tenim. A més, entrem al calaix tard perquè ens hem encantat xerrant amb en Manel. Bé, ell es pensava que sortíem a les 8:45h...

Km. 1 a 5, 25'07" - Sortida ràpida segons em marcava el rellotge. La intenció era seguir les banderoles de 3h 30' i, en principi, anaven molt a ritme i sabien què fer. M'ha creat algun moment de dubte. Anava seguint la línia blava perquè em saltaven els quilòmetres que donava gust. Buscava alguna parella de ball per distreure'm des del primer moment. Les banderes s'allunyaven i he hagut de pujar el ritme per moments. No tindré el dia, potser, però el cos responia i res feia mal, ni notava fatiga, ni afogament. Estava al punt de maduració correcte.

Km. 6 a 10, 25'10" - Ara m'hi acosto massa, ara se me'n van. Semblava que feia la goma darrera les llebres. El rellotge seguia marcant el que volia i he començat a fer servir el cap. 5 minuts el quilòmetre, multiplica i mira quant temps portes guanyat... No! Perdut!!! Va, seny i calma. Tot anirà bé. El peu dret em comença a molestar, com si portés el mitjó mal posat. I ara un punt del quadríceps em fa mal. Sac de gemecs tira endavant que el que ve és favorable. La veritat és que anar darrera les banderes també és estressant perquè tothom hi vol anar i, per moments, he pensat que no passàvem tots per allà mateix. Ho veia estret, em deixava caure i tornava a recuperar. Així he anat fent seguint una parella.

Km. 11 a 15, 24'26" - Amb l'amplitud de Gran Via m'he atansat molt a les llebres fins a fer un marcatge ferri. La intenció de saltar del grup, si les sensacions eren bones, s'esvaïa. Ja havia caigut un gel i seguia molt bé de cintura per amunt i normal de cintura per avall. Veig en Sergi i la Cristina! Quina il·lusió, la Verge Maria dels Set Dolors! Els calfreds m'han recorregut el cos com si rampes m'envaïssin, però era emoció. En aquest tram he vist que el rellotge no anava a l'hora de distància però sí de temps. Ens han dut a recuperar temps però com us deia, no em veia gaire per més. Els avituallaments semblaven guerres i la gent es creuava, s'enfadava, cridava... I tothom a córrer per agafar lloc a primera fila.

Km. 16 a 20, 24'17" - Sempre havia recordat el pas per la Sagrada Família com un dels millors de la marató del 2012, i avui m'he reafirmat en la idea. Quina gentada, quins ànims, quines sensacions. Se't posava la pell de gallina, que aviat marxava quan sabies que havies de pujar la Meridiana. He intentat buscar en Dani Serrat però quasi em foto de lloros per no mirar endavant. Ens devem haver creuat però impossible veure'ns amb tanta gent. Hem regulat bastant a la pujada però ha sortit el millor parcial. M'he afegit al grup tancat per evitar el vent. Seguien les molèsties i anava controlant el pas per no carregar de més. 

Km. 20 a 25, 24'37" - Baixem la Meridiana i passem la mitja marató amb uns 20 segons de marge. He pensat que potser anàvem massa justos per poder baixar però en Manel sempre m'ha dit que dobla les mitges i li surt bé. Constància. Per mi, aquest és el pitjor tros de la marató perquè és on vaig començar a flaquejar a l'anterior. Aquesta vegada m'he enganxat molt al grup de les banderes i he parlat amb una d'elles per saber què podia esperar. M'ha fet un resum ràpid, que em servia per distreure'm. 

Km. 26 a 30, 24'47" - I si deixava enrere on vaig flaquejar, venia on vaig explotar. La temuda Diagonal s'ha fet més que llarga. Les males sensacions anaven apareixent. Un ui aquí, un ai allà. Va, tornaràs a veure en Sergi i la Cristina i aquest cop no aniràs tan mort com fa 6 anys. Sempre l'he vist abans a ella que ell, però ho compensava amb els crits d'ànim! Aquesta vegada ha estat al revés; anava pitjor a l'anada que a la tornada. Però aquesta bona sensació ha estat efímera.

Km. 31 a 35, 24'57" - Les llebres se me'n van  i el cap em roda una mica. Vatua l'olla que em fotré una castanya al mur. Quin mal moment. Suposo que l'entrenament fet fins aquell moment m'ha empès a seguir, fins a fer la zona de la costa i veure que el cap ja no rodava. La panxa no tolerava gaire bé l'aigua ja. Per mi que l'estòmac devia estar una mica fart de sals i gels. Aquí, a diferència d'altres llocs he vist més gent que d'altres anys i, vulguis que no, ajuda a no rendir-te i continuar. I això que la pujada per Marina i un entrebanc m'han fet veure els isquiotibials per darrera el clatell. Però em feia tan mal tot, que ja era igual.

Km. 36 a 40, 24'50" - L'entrada a l'Arc de Triomf ha estat descafeïnada. Per mi, va ser el millor moment del 2012. Però la sortida ha valgut la pena. Les llebres han baixat un punt i m'he dit de seguir endavant al meu ritme. I he vist la mare, però no a l'Emma que era amb ella. He començat a avançar gent de manera dificultosa per la diferència de ritme i perquè amb l'èmfasi del públic, el carrer s'estrenyia. Que valent em veia arribant a Plaça Catalunya i arribant a Laietana. Vas bé, regula i ja ho tens. I sento les llebres just al darrera i, com si res, m'avancen just al final. Però si haurien de ser a 300 metres com a mínim, que he gastat molt i ara em costarà seguir-les. Segon punt crític. He recordat les paraules de l'entrenador; "ho hauràs de lluitar!". Cap a la guerra, doncs. El cos ha anat responent, tot i estar molt al límit. I veig en Manel, que m'esperava. Em sembla que no li he dit res fins passat Colom. Signes i poca cosa més.

Km. 40 a 42,195, 10'42" - Anava bé de temps i tenia la marca que volia a tocar. De sentir-les, sabia que les llebres farien el Paral·lel més lent. Però el cos m'ha demanat seguir al mateix ritme i m'he anat emocionant. M'ha entrat una set terrible però en Manel m'ha procurat una aigua al darrer avituallament. El cos seguia responent i li he fet donar el màxim que li quedés, fins a creuar l'arribada.

Plorar, creure. I la Júlia ja té la seva medalla.

MMParatonejant el camí...

Flor groga...

Quilòmetre 7. Paro. Què faig? Tinc un dia molt espès pel que fa a sensacions, ritme, ganes, tot. Hi ha dies i certs dies hi ha. Avui m'han vingut masses interrogants de cop. Us he de confessar que durant molt temps he estat pensant que la Marató de Barcelona era el 18 de març i no, és l'11! Em va entrar un calfred, que s'ha anat passant amb els dies. Sí, queda un mes exacte i aquesta era la primera de 3 setmanes dures que el coach m'ha planificat i, sobretot, avisat. I sí, ha estat dura.

Dilluns em tocava deixar anar les cames amb bici de la sortida de 25 km del diumenge. I entre la pluja i la fred i el cafè amb llet amb en Manel i en Jordi Auguet, em va quedar per fer 20 minuts de rodillo just abans de dinar. Encara estava content del dia anterior, sobretot per anar de menys a més i per arribar al quart de centúria. I com em diuen, arribant a casa cansat que no mort. Però la maduresa de les cames encara es feia palesa el dilluns. Però no dimarts, que després de dinar em tocava un fartleck de 30 minuts per arribar als 15 quilòmetres. Les cames responien. Dimecres una visita al "tiet" Pere Cocu a Olot. Volia encomanar-me a Sant Abdó, Sant Senén i Sant Julià del Mont en la seva visita setmanal i em va delitar amb una sortida fantàstica plena de corriols i vistes espectaculars, tot i que se'm va fer més dura i llarga del que em convenia. I devia agafar fred en algun moment que va desembocar en un refredat. Això o que els refredats que corrien a casa m'han acabat atrapant. No m'havia posat malalt des de feia temps. I dijous amb la fred i la neu (a tot arreu menys a casa) no vaig fer les sèries que tocaven. Divendres amb l'ajuda del Sol i del migdia, sí. I ja vaig començar a notar que les cames no responien com volia, sobretot a un ritme que m'hauria de ser còmode. Les sèries van sortir però hi vaig deixar hams i ploms. Quasi 15 quilòmetres més, un xafament que no me l'acabava i el nas continuava rajant. Però ahir em vaig despertar bé i no em vaig resistir a uns corriols fins a Can Jans.

Avui he seguit la rutina d'altres dies, però ja notava que tot no anava bé. Els primers 5 km eren d'escalfament i em notava lent, pesat i sense esma. Pensava que quan vinguessin els 20 km a ritme de marató ja aniria millor. No. Les cames no anaven i el meu cap se n'anava amb elles. Torno on he començat el post. El poc temps parat ha estat un món per mi. He pensat en plegar, en deixar-ho, en girar cua, en rendir-me, en massa. I a cada pensament un interrogant. El cap m'ha donat voltes imaginant situacions, converses, sensacions. He pensat i m'he preguntat, i he continuat. Perquè no sabia com donar resposta, la veritat.

Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment

quan s'obre com una flor rara el penediment

M'he fotut una mica de canya per rebentar o que el cos es posés a lloc. Ni una ni l'altre, tot i que el ritme ha estat més com jo em pensava. I l'he mantingut amb molt d'esforç. Amb dubtes també, perquè no dir-ho. La buidor inicial de cames ha anat passant al cap, tot i que corrent no n'he estat conscient. He arribat a casa "bé" físicament; cansat i amb dolors per tot arreu. El cap però estava a l'infern. Ja sabeu que m'agrada exagerar una mica. No hi havia orgull avui en el que havia fet, no hi havia satisfacció. Hi havia un patiment i aquell moment no l'he sabut gestionar. I la música que escoltava m'ha fet caure 4 llagrimots.

i entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur,

que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,

que jo creia en tu.

Flor groga, de Manel. Sempre m'ha encantat aquesta cançó. Un dia vaig buscar el significat. I la interpretació (una de les que hi ha) que en feien va fer que encara m'agradés més. D'aquí les estrofes que he deixat a dalt. N'hi ha una però, que encara m'agrada més. Ah, el significat és que la fugida és una solució fàcil als problemes que molt cops porta el penediment ja que posa en risc tot allò que hem construït abans.

Florgroguejant el camí...

La muntanya russa de les sensacions

Veus com s'ha de tenir paciència.... Això m'acaba de dir l'entrenador, en Jordi Checa. M'ha felicitat per l'entrenament d'avui i li he dit que he passat de la més absoluta misèria a acabar-ne molt content. Potser (no, segur) he exagerat una mica. Males sensacions, massa rodaments de cap i seguir endavant.

Vint-i-dos quilòmetres en un dia preciós. Fresc al matí, però fantàstic fora l'ombra. M'he llevat aviat perquè sé que hi ha unes rutines que he de respectar quan vull fer les coses bé. Menjar amb temps perquè l'aparell disgestiu faci les seves funcions, no pensar gaire en què toca fer, gandulejar una mica i canviar-me i sortir amb 5 minuts. Bé, han estat més perquè tenia deures i havia de portar aigua per cada 15-25' i dos gels. Eren 100 minuts corrent de manera progressiva. I per què córrer tant? Perquè un dia li vaig ensenyar el bloc a un alumne de la meva tutoria ja que s'havia deixat el llibre per l'Atrapallibres i la seva cara a l'acabar de llegir la crònica de la Marató de Barcelona del 2012 em va fer sentir altre cop orgullós del que havia fet. I arribo a casa i l'Emma duia la medalla al coll, i, és clar, al venir la Júlia, n'havia d'anar a buscar una altra. O provar-ho, si més no. I no corria des de l'agost passat i algú m'havia d'ajudar.

El cap de setmana passat vaig estar parat per una sobrecàrrega que em limitava el moviment del genoll. Descans i les mans de l'Ester, la meva fisio des de la lesió a l'espatlla i dits, ho van recuperar bé. Dilluns i dimarts suaus per veure com responia i tot semblava a lloc. El dimecres no vaig complir amb la bici per falta de temps i el dijous vaig fer sèries tot voltant i revoltant Bonmatí. Va ser un xic més dur del que m'esperava i els bessons van acabar bastant castigats. Descans divendres i dissabte una btt que em va deixar molt cansat. I avui, dient no a una truita d'alls tendres a Llagostera (dissabte us va bé?), a seguir endavant.

Els primers quilòmetres havien de ser a 5'10"/km i no he sabut córrer a aquest ritme. Escoltava el cos i anava fent a uns 4'55"/km. Alguna molèstia a les cames però que anirien marxant amb el pas dels quilòmetres. M'he creuat una cara coneguda quan entrava a la carretera dels ànecs; el pare (sense la filla avui) que vaig conèixer a la Mitja de Figueres. M'ha reconegut i ens hem emplaçat per la tornada, que devem haver fet per llocs diferents. El puja i baixa continu m'ha castigat menys del què pensava però la pujada del semàfor m'ha fet quasi caminar. Sort que he recuperat tot baixant i encarant un camí que coneixia d'una vegada amb bici. Tranquil, planer, ample, assolellat... tot bé menys les meves sensacions. Duia uns 10 quilòmetres, faltava molt i les cames estaven pesades i adolorides. Com ho farem per arribar a casa? I així l'espiral de mals pensaments. Però seguia corrent i no veia cap més remei que seguir-ho fent.

M'he distret pensant en la tècnica de carrera i als 12.5 quilòmetres m'he pres el primer gel, tal i com estava escrit. Per no tornar per allà mateix, he anat a fer la volta per Bescanó i tornar pel carrilet fins als àrids i fins a casa. I crec que tot picava lleugerament amunt. He provat el cos a veure com responia i he fet un 4'41". Bé, cansat però les cames responen. Del pit i la respiració encara millor. No m'estava tocant allò que no sona com em diuen sempre. Tenia tots els sentits en córrer. I com que el cap és un "percentatge molt alt que ara no recordo" m'he vist valent. Tot ha anat sortint. Vorejava el 4'30" amb esforç però amb la sensació de poder-lo mantenir. Que en feia de temps. Semblava que l'efecte del gel marxava i que el divuitè quilòmetre vindria volant amb els ocells que veuria. Ho semblava perquè he enllaçat tres quilòmetres per sota el que m'havien marcat. Per poc, per segons, però per sota. I m'he flipat i m'he dit que arribaria a 22 quilòmetres perquè amb una mica més de 21 no en feia prou. Content, molt, i aprenent.

Arribo a casa i l'Emma m'esperava per anar a passeig. A collibè (sí, s'escriu junt!). D'això en dic deixar anar les cames.

"Russejant" el camí... 

Mitja marató de Figueres

Vent nou. Encertat començar a escriure de nou amb aquesta paraula. I en molts sentits. Però és clar, no puc explicar-ho tot de cop. Bàsicament perquè no sé si hi haurà continuïtat en això d’escriure, i no val la pena omplir-vos el text amb detalls i detallets. Faré com si ho hagués explicat tot, malgrat no s’entengui res i com si seguís allà on ho vaig deixar.

M’he llevat aviat. A casa dormien refredades a més no poder. He dormit més i millor del que em pensava i les sensacions eren bones. La molèstia d’aquesta setmana ja no la notava, per ara. Ho tenia tot a punt des d’ahir a la nit. M’han vingut records de la Mitja de Granollers del 2012 i ho encarava molt diferent. L’edat deu ser. Perquè suposo que la precaució es va convertint en ambició. Tenia ganes de fer-ho bé i el no saber com sortiria no em feia por.

A Figueres puc saludar en Manel i la Núria. Estic content que siguin allà, encara que sigui pels 10 quilòmetres. Em dóna seguretat i fa que no pateixi per res més que córrer. Veig cares conegudes; l’Isaac Osuna de la UdG, en Jordi Pagès i en Carles Muñoz de Sils, tot i que m'hi falta l'Albert Pons, i ja quasi a la sortida, el meu cosí Tomàs (avui Javier). Sabia que l’havia de veure per preguntar-li per l’Ivan, el seu germà, i sabent que estava bé ja només em faltava desitjar-li sort a en Manel i anar a fer 21097 metres.

0 a 5 quilòmetres, 21’52” – Sortida amb baixada molt ràpida però controlant. Intentar agafar un ritme còmode i que permeti avançar i reservar. No trobo cap grup per anar constant, tot i que sé que per darrera porto la bandera de 1h35’. Ja sé que el Coach Checa em va canviar la tàctica per anar progressiu però tenia sensacions de força i comoditat a la vegada. Han començat petites molèsties als bessons que ja he arrossegat fins al final. Em passa en Carles, com si anés a comprar el pa.

5 a 10 quilòmetres, 22’47” – Deixem el polígon i com m’havia dit en Carles, carretera oberta i comença el vent entre lateral i frontal que molesta bastant. Em passa la banderola de 1h35’ però va massa ràpid per mi. Algun pont per creuar carreteres trenquen una mica la comoditat, que ara ja comença a ser relativa. També em passa un pare empenyent la seva filla en cadira de rodes i els reconec perquè són de Sant Gregori i els he vist alguna vegada. M’apareix el dolor sota el peu dret que, mira per on, també vaig tenir a Granollers però més tard.

10 a 15 quilòmetres, 24’20” – Ens creuem amb els que ja han fet la volta a Peralada i just a l’entrada veig que hi ha una baixada, per tant, m’espera pujada. Em poso al costat d’un home que em resulta familiar, i que llavors reconec quan em diu que és d’Anglès. L’he vist pel carrilet vàries vegades. Em distreu de la pujada i comencem a baixar. Ens creuem amb els que encaren la volta i girem a la dreta. Vent de cara, no ens encaparrem. 250000 centímetres de vent (ara ja enteneu la primera frase) en contra. Ho he de fer a aquesta escala per fer evident el que costava avançar. Quin vendaval. El ritme ha decaigut, passos més curts, encongit, resistir com es pogués. I girem i vent a favor. I les cames no es movien com li tocaven.

15 a 20 quilòmetres, 23’23” –  Buscava recursos tècnics en la memòria que em va dir el coach però la sinapsis amb les cames no era bona. Mal aquí, mal allà. I amb una sensació de que tens més motor. Et passa un, no el puc seguir. Una altra, tampoc. I així fins en Paco de La Jonquera. I el seu ritme em va bé i les cames flueixen. Però tot s’acaba. Les cames avisen i pateixo per algun bloqueig. Tinc el peu dret destrossat però el genoll esquerra em fa més por. I ve pujada. Però ja ho tenim.

20 a 21,097 quilòmetres, 6’08” – O no. Llambordes. Maleeixo els picapedrers fins que veig la vorera més llisa. Sort que no hi ha vianants i puc gastar les ja minses forces que em queden. Quines sensacions tan diferents en tinc d’un darrer quilòmetre de mitja marató. El rellotge m’avisa que ja he fet la mitja i encara no estic. Baixada, ziga-zaga i cap a l’arribada.

La Núria i en Manel m’esperen i jo no puc quasi ni caminar, ni estirar, ni moure’m. En Manel quasi baixa de 36’ als 10k. Li vaig pronosticar que correria una hora més i se m’ha escapat per bastant. Sense el vent, ho destrossa tot. Bé, vent per ell, brisa per mi. Estic molt satisfet del temps, tot i que crec que podia donar per menys. Una hora, 38 minuts i 31 segons del cronometratge oficial. 5 minuts menys exactes que a Granollers. Per tant, millor marca personal. Hahaha!

Ventnouejant el camí...

Sabates noves i homenatge

Vaig fer tard a les inscripcions per mandra, per saber que no em tocava, per no anar fer malament a ningú...o ves a saber. Però per desgràcia d'en David i meva, ell no estava recuperat d'unes molèsties al genoll que li impedeixen pedalar. Em va cedir el dorsal, tot i que des de la web ja adverteixen que és personal i intransferible, i dient això m'arrisco a que em desqualifiquin. Però no competeixo, comparteixo un homenatge! I aquest és el motiu pel qual avui era puntual a l'Snack per anar cap a Sant Joan les Fonts. Havíem de passar a recollir en Tito per territori nyerro i anar fins la sortida.

Recordo la cara d'en Tito quan ha obert la porta del meu cotxe. Això groc ho tenia la teva bici? El silenci com a resposta amb una mitja rialla li han fet veure que anava amb montura nova. Sí, m'he comprat una bici i a vegades penso que m'he tornat boig. Però dies com avui em fan sentir tan bé. Bé, repeteixo marca però pujo nivell; una Canyon Ultimate CF SL 9.0 LTD, edició limitada del 125è aniversari de Mavic (una marca de rodes i altres components). És més maca en directe...hahaha!

Arribem i en Jordi també ha fet la mateixa cara. En Txema em parlava d'aixecar rajols. Ai la jovenalla! En Manel l'ha agafat i si ha fet una petita volta. Semblava un nen amb sabates noves, tot i que el divendres ja l'havia estrenat voltant per Mas Llunès, Brunyola i Osor. Què dir-vos? Que va ser una sortida de les que fan afició. Males i bones sensacions i dos hores ben aprofitades per trencar el ritme frenètic del meu cervell. El vaig treure de punt...

A la sortida i quan veig en Jordi Arbós amb l'Òscar D'Aniello, amb qui l'any passat ens vam fer una foto al damunt d'on acabaríem avui. Faig una falca! Ja fa temps que tinc pendent veure el documental Ciao Pirla! que va fer l'artista que us deia, en homenatge al seu pare. Us deixo el tràiler aquí i d'aquesta setmana no passa! Veureu, a més, que parla d'en Xavi Tondo, el que avui homenatjàvem! Torno... I veig que m'he deixat el dorsal! Sort que en Manel m'ha dit que m'espavilés per anar-lo a buscar. Una sèrie i un balí gastat. Ens hem avançat una mica per sortir millor. Els clacs de les cales ens avisaven de la sortida ja que no hem sentit o no han tirat el petard.

Als primers metres en Tito em deia que seguíssim en Jordi Clermont, amerenc i guanyador de l'anterior edició, però no era el que em convenia. Volaven enmig de la serp que dibuixàvem els ciclistes. En Txema m'ha atrapat i l'he seguit durant uns quants quilòmetres fins que m'he menjat una rotonda i l'he fet per on no tocava, perdent la seva roda i la possibilitat de tornar-m'hi a enganxar. En Jordi m'ha atrapat de seguida i l'he seguit fins que m'ha tret de punt. He anat seguint grups i saltant cap a d'altres que portaven millor ritme però al final tots petàvem allà mateix. En Manel, la meva darrera esperança de tenir companyia, m'ha estirat i esperat a Fares però a Serinyà m'ha estat impossible. Ara sí, buscar-se la vida fins que m'esperessin de nou. M'ho estava passant bé i tenia sensacions contradictòries segons el moment que passava. M'he defensat prou bé fins a Banyoles, arribant amb una mitja de 40 quilòmetres per hora!

Començaven els repetjons fins a Santa Pau. A Sant Miquel m'he trobat bé, les cames estaven a lloc. A més, en Manel s'ha parat a fer un riu per esperar-me i m'ha dit que anés endavant que ja m'atraparia. Ja ho sabia prou bé. El següent, el més suau, l'he fet amb un grupet molt bo i just coronant ens hem posat a tirar. Quan em tocava a mi ha passat un tàndem amb un grup al darrera i m'hi he enganxat. Com rodaven! Crec que al repetjó sortint de Mieres he pagat l'esforç. Se m'ha fet llarg i he acabat sense grup ni roda a seguir. A la baixada n'he vist un i m'hi he llençat. He serrat les dents de valent per atrapar-los. Venia l'aproximació a Santa Pau i el posterior coll fins als volcans Croscat i Santa Margarida. En Manel ha arribat amb un company que l'ha dut en volandes. I uns metres més endavant ja veia tres ciclistes més del club. Només podia ser que el Tiet anés amb l'equipació del club i compartís carretera amb en Jordi i en Txema. Quina il·lusió tu! Em sentia el més afortunat del món per tenir-los allà, i m'esperaven a mi. Fins i tot algun galifardeu ha preguntat qui era el líder i, disculpa'm Albert, he dit que era jo sense ni dubtar-ho. De fet sóc el líder més fluix de la història però ho compenso com puc. En Jordi s'ha acostat i ja no m'ha deixat fins que m'he despenjat passat Santa Pau. Crec que hem fet molta enveja a molta, molta gent.

Baixant de Santa Pau m'he fet el valent i he tirat del grup. Em sentia bé i hem agafat velocitat ràpidament. Sabia que em passarien en qualsevol moment però allò de les sabates noves que us deia. En Jordi m'ha picat la cresta i amb raó. Vinga a fotre perdigonades que després necessitaria. Ja només he fet un relleu més a la llarga recta de Bianya. La metxa estava encesa. S'acostava Capsacosta i les sensacions ja eren de fatiga. Les primeres rampes m'han tocat però he aguantat com podia. Pujava amb cadència, com em va dir en Manel a la Remences de l'any passat, i li ho he recordat. No els he pogut seguir gaire més. Estava cansat i em quedava bastant. Ja és la segona vegada que Capsacosta em toca la moral. Em passaven corredors com si res però no m'he capficat. Era qüestió de seny. Al coronar m'esperaven a l'avituallament, que ha quedat sense napolitanes de xocolata per la golafreria d'alguns. Seguia encantat amb veure com m'estiraven i es preocupaven per mi.

A Sant Pau de Segúries ha començat el compte enrere. Perseguint i agafant un grup en el que un corredor sol ens ha dut volant fins a Llanars a mi i a Setcases a ells. Em costava seguir-los la roda i he fet la goma un parell de cops fins que a Llanars, enmig del poble, la corda s'ha trencat en el repetjó que hi ha. Els he dut uns 500 metres a tocar però no podia amb la meva ànima i sabia que aquell no era el meu lloc. Discretament i sense dir res, els he deixat gaudir. Em notava vent de cares però havia d'anar fent. He dut una rèmora enganxada al cul durant tres o quatre quilòmetres i quan m'ha passat no m'he ni ensenyat la roda perquè ha canviat el ritme. M'has guanyat noi, però la meva companyia val més. La propera vegada no t'avisaré quan em moqui... Sort que d'aquests n'hi ha pocs i els que venien pel darrera s'han ofert a portar-me fins Setcases. M'han animat i tot! Compartir, collons! He avituallat amb consciència del que em venia per davant. Ja feia estona que una lleugera pluja ens beneïa.

Al pont de Setcases he començat a sentir el tic-tac abans de l'explosió. El primer quilòmetre l'he fet molt bé, millor del que em pensava. Llavors, les 36 dents del plat petit se m'han entravessat una rera l'altra. I pum! He quedat més fregit que si m'hagués tocat un llamp. El meu pedalar era pitjor que el drama de quan es mor la mare d'en Bambi o quan l'ET torna al seu planeta o quan el fill descobreix que les històries del pare eren veritat a Big Fish (aquí ploro sempre! Sanglotant i tot!). No sé què pensava per seguir endavant. Ni a la barrera m'he revifat com altres vegades. Comptava pedalades assentat i després m'aixecava. Veia el de davant que feia esses i jo pels meus cognoms que no ho faria. El drama ja passava a ser comèdia perquè feia riure (mireu la foto!). Veia en Juli davant meu i pensava que els àngels em venien a buscar. No sé si he gastat alguna vida de les 7 que té el gat negre. Al descans, ni el nom que té. Sort que m'agrada Vallter i tornar a veure els amics a dalt ho valia tot. M'he trobat en Christian Meier baixant i m'ha fet ràbia no poder-li haver fer millor paper. A hores d'ara deu patir per mi... A les esses m'ha faltat fer-me la clenxa al costat, com em feia la mare quan era petit, per sortir decentment a les fotos. Ja seria hora de tenir-ne una per emmarcar. Si no hauré de trucar en Jordi Carruana que hi té traça amb això de pedalar i fer fotos. Una essa, una altra essa, fins que m'he menjat la serp. Els pàrquings són un desert immens per mi però un crit d'ànim conegut m'ha fet arribar.

He tret les cales i m'he parat a respirar. Estava bé però necessitava un moment de pausa per canviar el xip. En Jordi i en Txema s'han acostat però els hi he fet que tot estava en ordre, d'aquella manera. La Pepi i la Maria patien per mi. Els pares d'en Jordi i en Manel havien pujat allà. En Miquel m'ha aguantat la bici mentre anava a buscar una botifarra que he engolit. He vist la Xènia, quan en Manel Senior m'ha dit si volia baixar amb ells i no he ni dubtat. Prou de bici per avui eh maco!, em deien les cames. Una mica de fruita i un parell de recuperadors de civada en honor al nostre líder. Tothom tenia fred i jo encara no havia pogut ni sentir-la. La baixada ens ha destapat la caixa dels draps bruts d'en Luigi i en Jordi. Déu n'hi do nois! Jo ensenyant fotos de quan érem petits i la Pepi donant pèls i senyals. En Tito i en Jordi han baixat rere la locomotora Txema, o Jose. Per la 5a edició, m'apuntaré abans (si m'hi volen!), ens emportarem les famílies i dinarem baixant!

Quin plaer. Quina delícia. Quina il·lusió. Quin honor. Quin ves a saber què... Puc dir que he compartit una altra marxa amb vosaltres. El meu gran repte és fer-na una tots! Mentre, quin dia veniu a dinar a casa? Si no, en Tito ens plegarà!

"Sabatesnoveshomenatjant" el camí...

Rocacoll i terra...

Uns dies abans ja sabia que acabaria sortint el dissabte amb l'Albert. Feia temps que no fèiem un mano-mano i com que el dijous no el vaig voler seguir, el dissabte no podia fallar. Després de posar-li la mel als llavis amb rutes inimaginables pel meu estat de forma actual, ens vam decidir pel meu bateig i la seva estrena anual a Rocacorba.

Mentre les campanes marcaven les 8 del matí, el líder arribava on havíem quedat. Puntualitat suïssa, que en diuen. Ell ja venia calent i suant, tot i que l'aire era fresc. A mig Mas Llunès ja vaig veure que quelcom no rutllava. Notava com si no arribés prou aire als pulmons. L'anèmia em va passar pel cap però també podia ser el ritme setmanal i laboral seguit. Callat i pensant que remuntaria ens vam plantar a Banyoles amb una mitjana de 31 quilòmetres per hora. Que havíem anat massa ràpid, m'ho confirmarien les cames més tard.

Després de travessar Mata i Porqueres vam enfilar el port. Una parada miccionatòria i amunt. El port no el recordava de les vegades que li havia mirat l'altimetria (Gràcies Raúl!). D'altres vegades me'ls sé de memòria amb percentatges, rampes i quilòmetres. Però tenir una enciclopèdia al costat feia que sàpigues el que venia i m'esperés el pitjor. Primera part suau, em va dir. No sé, però a mi aquells percentatges ja se m'enganxaven massa. Des de que després de la Minera, en Jordi em digués que el seu percentatge màxim és el 6%, que penso quin és el meu percentatge ideal i crec que ha de ser negatiu. Ni les enllaçades abans del descans em van distreure.

L'Albert, que m'havia esperat, em va dir que venia lo bo; 4 quilòmetres al 9% de mitjana. Les primeres rampes et deixen clavat i les que et vénen al davant, encara més. Renoi tu! Sentia l'Albert xerrar i ni contestava. Em pensava que cauria de la bici de costat de lo lent que el feia anar. Els seus ànims em feien baixar pinyons per atansar-m'hi per moments, quan la pendent ho permetia. El segon descans era més curt i, aquesta sí la recorda, la darrera part era dura altre cop. A més sabia que quan et pensessis que eres a dalt, doncs no. Aquí vaig tenir la sensació de pujar el Coll, tant per pendent, com per paisatge, com per sensacions, com per anar enrere gairebé. Hi volia tirar una foto i tot de la similitud que hi trobava. Tot i saber-ho, tot i tenir-ho present, el darrer quilòmetre se'm va fer llarg. L'Albert m'escalfava i m'hi acostava però no podia avançar més ràpid. Crec que coincideixo amb en Manel, tal i com em va dir l'Albert, que Rocacorba és més dur que Vallter.

La tornada va ser un invent dels meus. I quin invent! Primer em vaig deixar portar pels repetjonets que tant li agraden a l'Albert, encara que la fama me la emporti jo. És dur provar-ho quan no tens cames. A dins Palol de Revardit vam agafar una carreterota estreta que quasi ens duia al trencant que jo volia enganxar. Camí de Sant Martí de la Mota ens vam sorprendre pels 4 quilòmetres de pujada enganxosa i pastosa que ens vam trobar. Les sensacions eren pitjors cada vegada, tot i estar-ho donant tot a cada pedalada. Llavors on m'esperava un asfalt radiant... Sterrato! A mi em sabia greu per l'Albert però ens hi vam animar. Quasi un quilòmetre i mig deuríem fer fins a Sant Joan de Montbó! El descens d'aquest també ensenyava una pujadeta maca per fer si estàs per la zona de Canet d'Adri.

Fins a casa va ser un rosari de voler i no poder. Llorà, res. Pla de Sant Joan, pitjor. Les Serres, per plegar. Sort del tanc recuperador a Can Jans! Aquí encara els puc fer alguna sèrie de veritat...

"Rocacollterrant" el camí...