dimarts, 27 de març del 2012

Instants prèvis...

El canvi d'horari m'inquietava per no adormir-me. Esperava que el mòbil actualitzés l'hora sol però el dubte em perseguia. Dormia de hora en hora, fruit de la intranquil·litat, els nervis i l'emoció. Era el dia del repte; el dia de la Marató.

5.50 hores del matí. Em desvetllo sentint uns petits sorolls al pis. Ja deuen haver arribat i estic content de tenir-los allà. Tinc ganes de parlar amb ells per saber què em diuen. Sé que seran missatges positius però alhora vull saber com els ha anat la nit. Em llevo i obro la porta i ningú enlloc. Somiava? Ja eren dins el llit i no se sentia ni piu. Ei! Ja sou aquí?, els hi dic. En Sergi em diu que no eren les 6.15 però els dic que els he sentit i els volia veure. Conversem de fets que no sortiran a la llum (...) i rebo les darreres indicacions. Veure en Manel ja guarnit per acompanyar-me era impagable... Quedem per després.

6.00 hores del matí. Retiro totes les eines de l'habitació perquè en Manel pugui dormir allà i no compartir un llit petit amb en Lluís, així ja els deixo dormir amb tranquil·litat. Saber que són allà em reconforta molt. Sé que no estic sol perquè noto el suport de molts, però en aquell moment, em calia aquell caliu d'equip. He treballat molt la solitud entrenant i corrent hi estic acostumat. El que em demostren fa que només pugui donar el millor de mi i que quan no pugui, només m'ho sembli i segueix endavant.

Esmorzo per fases. Un entrepà petit abans de la dutxa, que en altres ocasions m'acabaria de despertar. Diumenge no. Estava despert i amb els sentits a ple rendiment. Intento no fer soroll mentre em dutxo i quan m'asseco. M'unto de vaselina les zones on el fregament pot ser més gran per evitar que s'encetin. Em poso unes tires d'esparadrap als mugrons per evitar que la samarreta els faci sagnar però no m'hi sento còmode. La segona fase de l'esmorzar consistia en un plàtan i unes nous, acompanyats d'un suc de taronja. M'acabo de vestir però no em poso els mitjons llargs per no notar-me les cames tibades i penso en fer-ho un cop sigui a la sortida.

6.30 hores del matí. Segueixen dormint, però un d'ells sembla posseït! La Mare de Déu dels Dolors (s'acosta la Setmana Santa, els manaies i les processons), quin terrabastall! La meva preocupació ve ara pel meu germà i la mare que venen des d'Amer. Començo a hidratar-me amb aigua i isostar altre cop. És important i no val a badar ara. Li pregunto al meu germà on són. El tren surt a les 6.32, o hauria d'haver sortit a aquella hora. Vatua l'olla! Començo a mirar els horaris i la web no està optimitzada per mòbil!!! Per sort, obren l'estació i poden preguntar i saber que el tren surt més tard per ser diumenge i que arribaran a les 8.39. Ja no els veuré abans de la sortida. Canvi de plans urgent i començo a equipar-me amb lo just i necessari. Res que em sobri. Els mitjons els llançaré per allà, els gels al seu lloc, les ampolles que m'estic bevent a qualsevol paperera, .... Llamps i trons! M'he deixat una peça de roba vella que m'abrigui. Només tinc una dessuadora que em va regalar el tió, amb previsió d'aquest dia tan important. Mmmmm.... com ho faré? Va, la deixaré al guarda-roba i cap problema.

7.15 hores del matí. Quedo amb el meu germà que deixaré una motxilla amb estris que els hi faran servei i que en Lluís ja l'hi portarà. La meva venjança per despertar-me ahir la nit serà despertar-los ara. Entro a l'habitació d'en Manel i agafo una samarreta interior per evitar el fregament i córrer més còmode. No es desperta i no ho faig jo al veure'l dormir equipat de dalt a baix. A en Lluís sí que el desperto per dir-li lo de la bossa pel meu germà. Quin greu em sap al veure-li la cara. Acabo per en Sergi, per donar-li altre cop les gràcies i abans no acabi s'aixeca i diu que venen tots, que això havien decidit abans de dormir. Com? Desperta en Manel i en Lluís i els hi diu que és hora. Es van dient que si són valents per sortir a la nit, ara també ho han de ser.  La seva voluntat és d'admirar! Poso seny a la situació i els hi dic que a dormir tots que porten una horeta i poc dormint i els vull en plena forma. Dubten, però m'imposo. Bona nit i fins al 30è quilòmetre!

7.30 hores del matí. Surto del pis i començo a córrer una mica. Tot suau i amb menys fred de la que pensava pel canvi d'hora. Vaig sol fins que m'adono que sóc un més d'una gentada impressionant. Quina festa i quins nervis es noten. Segueixo confiat. Em paro a les escales de la Plaça d'Espanya per canviar-me els mitjons. Queda mitja horeta i vull escalfar una mica més. Vaig cap al calaix de sortida (3.30 a 4h) mentre observo els professionals com es posen apunt. Volen, però com ells, jo també passaré per la sortida i per l'arribada. Vàries visites al WC em confirmen la bona hidratació. Penso que no he anat a deixar la dessuadora i la plego per poder-me-la lligar a la cintura. Si veig al meu germà li llançaré. Tot apunt. Cap moment de dubte. Reso un parenostre pels que ja no hi són i els demano que estiguin amb mi, com a tots els moments importants. Desitjo sort als que tinc al costat, mentre ballo i canto la música que sona pels altaveus.

8.30 hores del matí. Surten els professionals i els corredors que s'han inscrit fins a 3 hores i 30 minuts. Esperem un parell de minuts i anem avançant lleugerament fins a quasi sota l'arc. Estic a les primeres files i no em convé. Prefereixo buidar per última vegada la bufeta abans que conservar la situació. Vull prendre-m'ho amb calma. El xip marcarà quan començo, calma. Rellotge en ordre. Gels i complements ben posats. Quimi apunt.

8 hores, 36 minuts i 28 segons. Som-hi 12420!

"Prèviajant" el camí...

 

dilluns, 26 de març del 2012

The day before...

El camí a Barcelona començava. El meu germà em va portar a Sils per agafar el tren i dirigir-me a la capital. Anava just de temps perquè m'havia deixat el mòbil i vam haver de recular a l'alçada de la Cellera. Va ser arribar a Sils i moldre. Això sí, em vaig prendre el meu temps per fer-me una fotografia de record amb la samarreta d'un dels patrocinadors. Era un dia de valors, i els que representa aquesta samarreta ho diuen tot.

No m'ha agradat mai anar amb tren, però reconec que els de mitja distància estan molt i molt bé i, entre contestar piulades i comunicar-me per whatsapp ja havíem fet mig recorregut. Em vaig posar un episodi de Fringe al telèfon fins a arribar a destí. Ho tenia tot previst però no com sortir de l'Estació de Sants. Per moments m'imaginava un laberint del que no sortia... Penós, sí! Sort que les indicacions de l'Adrià per arribar al seu pis eren perfectes. Línia blava, dos parades i fer una L per arribar al pis.

M'urgia molt arribar-hi degut a que durant tot els dies anteriors, i més dissabte, bevia aigua i isostar a totes hores. Ja era al centre d'operacions i amb les feines fetes, vaig desfer una maleta immensa amb tot el que podia necessitar. Sopar i esmorzar. Roba de tot tipus per córrer. Dos parells de bambes. Utensilis de neteja personal. Roba per la tornada. Gels, barretes, magnesi i potingues vàries. Carregadors i rellotge. I un llarg etcètera del que no acabaria mai. Continuava emocionat, com si estigués a punt de fer-me gran. Els nervis hi devien ser però només gaudia del moment.

Torno cap al metro i cap a la Plaça d'Espanya. Quasi ploro al veure les torres venecianes de l'Avinguda Maria Cristina. Em quedo encantat mirant-les i imaginant el demà. No hi ha escenari millor, em dic. No fallaré! La caminada fins al pavelló de l'ExpoSports va ser reflexiva. No sé si la confiança que tinc amb mi mateix és excessiva o em surt degut a l'entrenament. Com ha canviat el meu cap i manera de pensar. El que abans hauria estat un "i si" pessimista era ara un "som-hi" optimista. Alhora em fixava amb les bosses que portava la gent i no veia ningú amb una de la Marató. Vaig tard? No podia pas ser.

I no era. M'esperava una cua quilomètrica per recollir el dorsal d'en Manel (6490) i el meu (12420) i tenia via lliure. Meus! Ja ho tinc tot. No!!! M'he deixat el xip per controlar el temps de pas!!!! Quin salt em va fer el cor... Sort que les noves tecnologies ho van solucionar tot i en un moment sabia que el tindria a la nit. Del dorsal a buscar els obsequis. Em va encantar la samarreta commemorativa! La portaré dia sí i dia també!! Un cop dins la fira, veig que hi ha una gentada. Semblava un nen petit passejant per allà. Els ulls m'anaven amunt i avall, mirant totes les parades. M'agradava molt i vaig passejar una bona estona. Em vaig comprar uns mitjons dels bons perquè encara dubtava dels que em posaria l'endemà d'entre tot el que havia agafat. Començava a notar-me les cames cansades i penso en tornar cap al pis.


Em vaig assentar a les escales de Montjuïc com un turista més. Tirava alguna foto i xafardejava la resta d'obsequis que ens havien donat. Hi havia un mapa que els hi aniria de perles a la mare i al meu germà. Quin fart de voltar es farien! Al veure l'hora, vaig veure que encara era aviat. Vaig recordar que començaria una xerrada i com que no sabia què fer, vaig tornar a la fira. Em vaig posar a primera fila i ho vaig piular. Just abans de començar, vaig parlar amb en Xavi Arenes i em va dir que estava a l'estand de Mizuno amb en Jordi Cebrià. Ja sabia qui eren i els hi vaig comentar que el dia que vaig fer una tirada llarga (Amer-Bescanó-Constantins-Bonmatí) me'ls vaig creuar als dos; en Xavi a la Cellera i en Jordi a Bescanó. I ara els tenia allà davant. Em marejava una mica amb els temps que volien fer. Els dos volien baixar de les 3 hores i jo els hi dic que de les 4. En Xavi fa un càlcul del meu temps de la mitja de Granollers i em diu que voltaré les 4 hores i 15 minuts. Tindrà raó? M'he excedit amb la previsió? De fet, només volia acabar. Al separar-nos, ens tirem una foto per celebrar la meva primera marató.

Ara sí, tornava al pis. M'equivoco agafant el metro i de cop em vaig veure al Poble Sec. Visca la Salseta! Era d'esperar, havia de passar. Seguia emocionat i amb ganes de cursa. Tot en ordre, a falta del xip. Em moria de gana quan vaig arribar i vaig devorar els meus últims hidrats de carboni, àlies macarrons, abans de la cursa. Eren les 9 (les 10) i m'entrava son.

Recordo amb molta emoció les trucades dels companys. En Txema a mitja tarda em deia que tot aniria bé. En Jordi m'aconsellava com sempre i em va dir que amb en Lluís C. mirarien de venir-me a veure a l'arribada per acabar-me d'empènyer. En Lluís C. em va repetir la frase clau; els d'Amer, no anem enrere ni per agafar arrencada! A més, les mostres de suport arribaven de tot arreu. Companys de feina, amics i coneguts i per twitter, facebook o whatsapp. Volava enmig de tant suport!

Truco en Manel i en Sergi per saber quan arribarien. Els havia d'anar a obrir la porta des del 6è pis. Em van dir que fes un clucaulls mentre acabaven de sopar i venien. Al veure que no arribaven els vaig tornar a trucar. Els quedava força i aquesta vegada ja em vaig posar el pijama i directe al llit. No m'acabava d'adormir del tot pendent de si arribaven i dels nervis. Quan ja estava mig endormiscat, van arribar. Al obrir la porta vaig veure que també havia vingut en Lluís. Quina il·lusió i quina alegria... però de sobte ho vaig entendre. Sortiu? La resposta d'en Manel va ser clara. Per alguna cosa he agafat la camisa! La mare que els va parir! Au doncs, bona nit! M'aixeco a les 6.15. Haureu arribat?

"Beforejant" el camí...

diumenge, 25 de març del 2012

Crónica en fascicles...

Ho he vist lluny. Molt. No sóc conscient del que he fet. Bé, de fet, sé que l'he fet grossa però encara no me'n sé a venir. Em toca ordenar tot el què us vull dir, que és molt. Em passaria la tarda, vespre, nit i matinada escrivint/explicant vivències i emocions, però seria injust amb vosaltres i amb mi mateix si no ho redacto de manera adient. El bloc i vosaltres m'heu ajudat molt i ara, us hauré de fer esperar.


Sé com acaba i sé com comença. M'hi poso? Som-hi!

"Fasciclejant" el camí...

dissabte, 24 de març del 2012

Il·lusions seguides...

Amb la maleta feta i plena d'il·lusions, em queda escriure-us quatre línies per fer una mica de promoció de com seguir-me amb aquest últim tram "abans de".

Via twitter/facebook - Al bloc hi he posat un enllaç per seguir-me. A més, van sortint les darreres piulades que aniré fent i que surten també al facebook. Recordeu els hashtags #12420 i #quimimarato!

A més, espero que em podeu seguir "durant" a la pàgina web de la Marató de Barcelona, ja que l'any passat actualitzaven el temps de pas de cada 5 quilòmetres. Dorsal 12420 o Joaquim Serrano Triadó.

 Seguint el camí...
 

divendres, 23 de març del 2012

Pluja poètica...

Ahir vaig fer els últims 20 minuts. Tot molt suau i per dins la vila d'Amer. Tot pensat per gaudir dels últims moments d'entrenament abans de fer els primers metres dels 42195 que faré diumenge. O sigui que tot el peix està venut, com diu la tieta!

Ara m'ha picat la curiositat de llegir la primera entrada del bloc i m'he remuntat al 8 de setembre. El camí blocaire començava allà, però el mental... Com va començar tot? La idea sempre havia estat en el meu cap, tot i que a mitja festa major sentint parlar en Txema i en Jordi A., em vaig decidir i amb un brindis vam passar de la idea al repte. Ja hi era, no em podia fer enrere. M'havia de demostrar quelcom. I fins aquí.

Un gran aplaudiment dels que heu patit dia rere dia la meva tortura monotemàtica, m'ha encoratjat encara més. Els vostres ànims, sumats als dels meus estimats alumnes, només fan que deixar, encara més, palesa la vostra immensitat.

A casa ja, m'he trobat un disc compacte amb un paperet que em deia que el mires quan tingués una estona. La lletra inconfusible era la del meu germà. La mare que l'ha parit! No n'ha fet prou i encara tenia alguna cosa guardada. Però veia una segona mà per allà al mig posada... Sergi! Et regalo una tendinitis i m'ho pagues així? De sobte han sortit uns núvols de pluja a casa i es preveia un aiguat dels bons. Buff! Quin drama... Amics i companys, pares i germans, tots allà per animar-me en el darrer pas. Heu fet que les meves cames siguin les vostres i que junts arribarem sota l'arc! Un rere l'altre m'heu sorprès per la fe cega que teniu amb mi. No serà fàcil, no. Ningú ho ha dit que ho sigui, però tu, Manel, sí que m'has dit que no ho seria.

Em queda preparar-ho tot per no deixar res a l'atzar. I gaudir. Per mi i per vosaltres.

"I el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten."

Miquel Martí i Pol (gràcies Anna!)

"Poèticant" el camí...

dimecres, 21 de març del 2012

Asfalt deskarat...

La primera vegada que el meu pare va anar a dinar a casa els meus avis, quan festejava a la meva mare, l'avi Quim li va dir que anirien a la Junquera a veure als meus besavis. El meu pare acollonit, li va comentar a la mare que quedava molt lluny d'Amer. Just després, tota la família reia i el meu pare es preguntava el perquè. La Junquera és una casa de pagès als afores d'Amer, quasi al final del terme municipal, i on va néixer l'avi. Ahir la volta em va portar fins davant la Junquera.

Per sort, aquesta setmana d'avaluacions coincideix amb la de baixada. Em va genial per no pensar i seguir gaudint d'aquesta emoció, que en algun moment o altre, es convertirà en nervis. Alhora penso que amb un volum d'entrenaments més alt, hauria de córrer nocturnament pel poc temps lliure que em queda i que dedico a descansar. Ahir, com demà, tocava entrenar.

El pla eren 9 quilòmetres; 2 d'escalfament, 5 a ritme marató i 2 de refredament. La distància la vaig respectar però els ritmes no. Sortint de casa cap al cementiri tot xino-xano, vaig pensar cap on anava. Recordo l'ensurt i el consell d'en Txema de córrer per asfalt i em pica travessar tot el poble pel voral. Del cementiri fins a la Junquera. Més de tres quilòmetres quasi rectes, o sigui, el que em trobaré pels llargs carrers barcelonins. La baixada del cementiri em va accelerar fins als 5 minuts per quilòmetre i, al sentir-me còmode, vaig anar fent fins al final. Una altra bona sensació; mantenir un ritme constant! També, però, vaig notar les cames una mica cansades de dilluns. Res que no es pugui recuperar.

De la part personal, que us vaig colant fa dies, em quedo amb els missatges d'ànim d'en Dani Serrat, amb qui compartia tots els entrenaments fins abans de aparcar el futbol. Em va comentar que l'any vinent, si la salut li permet, vindrà a fer-la. Clar que sí!

Motivacionalment, avui m'he flipat una mica amb una estrofa de Deskarats de la cançó All in (perdona'm Padrino!). Un cop modificada, diria així: All in, avui vaig a per totes. All in, em dic a mi mateix. All in, no hi ha ningú que em pari. All in, no hi tenen res a fer!

"Deskarajant" el camí...

dilluns, 19 de març del 2012

30 minuts d'aigua...

No pensava pas que em trobaria amb la sensació de que 30 minuts se'm fessin curts. Normalment he de passar aquesta barrera per sentir-me bé, amb els pulmons oberts i les cames a ple rendiment. Tot i així, l'entrenament d'avui se m'ha fet curt. Estic canviant o ja ho he fet?

He anat a fer una volta que ja havia fet un altre dia; anant a la Font Picant pel bicicarril i tornant per la carretera per acabar d'allargar per dins el poble. El ritme era més alt que el d'ahir, tal i com marcava el pla. M'he agafat la sortida d'avui per parts; dos quilòmetres d'escalfament a 4'45", dos més a 4'15" i la resta rebaixant el ritme mica en mica fins a fer la mitja horeta. M'he sentit bé en general. Potser una mica cansat i dubtós quan anava ràpid (per mi!), pensant altre cop massa. No śe, no m'hi capfico ja que només busco sensacions positives. L'únic ensurt que m'he endut ha estat una regirada de turmell, que per sort només es queda en això, ensurt.

Ara m'he de fixar en altres aspectes a part de l'entrenament. La hidratació ja fa una setmana que l'estic augmentant i vaig tot el dia amb una ampolla d'aigua amunt i avall. Quin fart de beure!! És un esforç més per la meva "addicció" als refrescos ensucrats (prohibits!). L'alimentació és diferent. Dies com avui són complicats, per la gana que tinc tot el dia. M'he de controlar tot el que puc (ha caigut algun caprici, ho reconec!) per no guanyar gaire pes, tot i saber que n'acabaré guanyant aquesta setmana al disminuir el ritme i la durada dels entrenaments. De descans, tot el possible. Intento dormir molt i molt bé ja que no sé si a finals de setmana podrà ser així. I quan puc, cames enlaire! Tot per no llençar per terra el que s'ha fet fins ara.

Personalment, avui m'ha agradat un missatge que m'ha escrit en Sergi. Diu que està encantat de veure'm amb ganes i sense por. Uns mesos enrere, i segur que coincidirà amb mi, no hagués estat així. El creixement personal ha anat lligat al físic? Podria ser... Fa temps, l'amic, em va passar un vídeo que et posa la motivació pels núvols!


Laboralment (perquè us parlaré de la feina), si teniu temps, m'agradaria que llegíssiu el comentari que em va fer en Josep Mª (Felicitats!) en l'entrada d'ahir. Estic aplicant la versió mística de la teoria de sistemes per acabar a la consciència de la unitat! A més, enmig d'avaluacions en Miquel m'ha preguntat com m'ha anat l'entrenament d'avui. Caram, sé que llegeix el bloc però que sàpiga que he anat a córrer sense haver dit res a ningú, m'ha inflat! Quins cracks sou! Esteu per tot!!!

"Aiguajant" el camí...

diumenge, 18 de març del 2012

Un diumenge assolellat...

...en el que només calia estirar les cames després de la visita de divendres a la Jordina. El pla em marcava 30 minuts de carrera suau que he seguit rigorosament, per fer un xic més de 6 quilòmetres. Tenia ganes de córrer i de voltar una mica, com tota la gent que m'he anat creuant i que, com jo, aprofitava aquest matí. Les sensacions continuen essent bones i els posteriors estiraments, obligatoris. L'entrenament en sí no ha estat res de l'altre món; una volta per la vora del riu que ja havia fet en d'altres ocasions i que he anat modificant segons la marxa. No hi ha res més a explicar, tot i que de la mateixa manera que tenia ganes de córrer, ara tinc ganes d'escriure. No us espanteu, seré breu.

Avui, mentre posava les notes de la 2a avaluació dels meus alumnes, he pensat que la meva també s'acosta. A l'iSils valorem el procés dels alumnes i pensava en com havia estat el meu. Podria dir que satisfactori tant per la part física com per la part personal. En aquesta darrera part és on els missatges que m'arriben directament o indirectament, em fan pensar i evolucionar. Pensar en moltes coses, que moltes vegades es queden sense comprendre. En veritat però, avui he entès quelcom, que em servirà pel que vingui i que, per ara, em guardaré.

Assolellant el camí...

divendres, 16 de març del 2012

Acaba l'afinament...

M'esperava el dia d'avui amb molta il·lusió i el tenia més que pensat. Tot organitzat per acabar amb bones sensacions La Volta a Sant Julià era el que s'ajustava més als quilòmetres que tenia pensat fer i, a més, em venia molt de gust fer-la com a test després de tantes vegades que l'he fet. A més, estrenava rellotge/gps... Garmin Forerunner 110 HRM, regal del meu germà!

Avui se m'ha posat molt bé un comentari que m'ha fet la Cristina, una companya de feina. L'alegria amb la que m'ha parlat de la marató i de que ja és aquí, m'ha donat ales per córrer. Aquests comentaris que no m'espero valen tot el patiment i les baixades. Ara no tinc nervis, tinc emoció! I m'agrada, o millor dit, m'encanta!

Com un nen amb sabates noves (de fet són quasi...) surto de casa a ple Sol, fet que em carrega les bateries. No parava de mirar el rellotge i d'intentar conèixer com anava, i patam...4'52"! Ai ai que m'estic flipant! Segueixo tirant cap a Sant Climent i després he posat el pulsòmetre per saber què feia el cor. Mira que miraràs el rellotge i sense pensar en res més. Sort que m'ha trucat el meu germà i m'ha fet distreure de l'obsessió del rellotge. Li he proposat que em vingués a acompanyar però anava tard i volia dinar. Segueixo i els ritmes van molt bé, per sota els 5' i penso en fer un entreno dels que en diria qualitat. Menys quilòmetres però més intensos, i faig un quilòmetre a 4'34" ajudat per les baixades del camí.

Fins a Sant Julià tot ha anat rodat i em sentia bé per anar fent. Començava a tenir una mica de set per la polseguera que m'ha aixecat un cotxe i veia la font del pavelló d'Anglès com a salvació, i quan la tinc quasi a tocar, estic uns 40 segons per travessar la carretera. Els han deixat anar a tots i jo allà saltant per no deixar de moure'm. Per fi puc passar i quan apreto el polsador de la font... Segueixo corrent cap a casa i em vaig accelerant de mica en mica per arribar abans al Pasteral, resant perquè la seva font sí ragi. Al principi de la recta però, m'aparto al sentir una bicicleta que venia apagant foc i de cop es frena al meu costat. El meu germà!!!! Quina mala cara que fotia i com l'he fet patir per atrapar-me. No sé si m'ha maleït una mica, tot i que l'emoció amb la que m'he begut l'aigua que m'ha donat li ha tret tot els mals. Puff, no hi ha millor companyia! Les hores que li he fet perdre per anar al ralentí amb la bici...i la companyia que m'ha fet.

Arribo a l'infern i avui tinc ganes de fer-lo. M'ha fet patir molt i avui no seria diferent, però me l'agafava d'una altra manera. He baixat el ritme tant com pujaven les pulsacions i amb el cap jup i repetint "un altre pas, un altre pas" he coronat! Ara a recuperar els moviments naturals de les cames, que sempre em costa i últim esforç cap a casa. Poso un xic més perquè vull baixar de 5' i cap a casa amb el 4'47" al sarró.

Al final, 15.58 quilòmetres en 1 hora, 18 minuts i 2 segons, 5 minuts per quilòmetre de mitjana, cremant 935 calories i 161 pulsacions de mitjana. Heu vist que complet? Doncs encara és millor el Garmin Connect. M'hi perdré amb tanta informació, és genial! Bon regal!

La visita amb la Jordina un èxit. M'ha dit que em veu molt bé de to muscular i, sobretot, comparat amb el principi. Em deia que el meu canvi muscular ha estat molt bo. He allargat musculatura i perdut ventre muscular. Tinc les cames igual de fortes però amb menys greix i amb uns tendons menys tibats que m'ajuden a no patir tant. Bona notícia i molt ben rebuda!!!

Toca baixada. Ara és moment de descansar, no massa, i assimilar tot el que s'ha fet. No tinc la sensació de poder fer més i millor, com deia l'altre dia. Estic satisfet i content.

Us deixo un vídeo que m'ha encantat. Alguns ja l'haureu vist, però m'inspira...


"Afinamentajant" el camí...

dimecres, 14 de març del 2012

Dotze mil quatre-cents vint...

Dur entrenament em tocava avui. Degut a la petita defallida del cap de setmana, era hora de posar-se les piles i acabar de picar una mica de pedra pel gran dia. Tenia dubtes, ho reconec...però alhora sabia on resoldre'ls.

En Manel, que avui ha fet 50 minuts per passar per sota l'arc amb mi (no t'ho podré agrair mai prou...), és el meu far quan el mar de dubtes em fa tremolar les cames. La seva serenitat i les crítiques constructives em fan avançar per no encallar-me. Per a tal fi, dilluns em va aconsellar que avui tocaven 20 quilòmetres i que s'havien de fer a un ritme un pèl per sobre del que per mi era còmode, tot i que sap que això de ritmes i un servidor no anem de la mà. Entès el que havia de fer, em calia trobar un moment. Recordo que ahir a la feina els hi deia que córrer de bon matí fa que la resta del dia et passi millor perquè tens el cos activat pel que sigui, o si més no, a mi em passa això. Ja tenia la resposta.

6.40 del matí, 5 minuts abans de que sonés el despertador i ja em llevava. Ho tenia tot apunt des d'ahir la nit. Un plàtan mentre em feia un mini de pernil dolç i un suc de taronja, i a descansar/pair una horeta. Ha estat quan m'he adonat que un correu electrònic em deia el dorsal que portaré. #dorsal12420#quimimarato! He creat un parell de hashtags al Twitter per recollir tots els comentaris que m'hi podeu fer, i que molt i molt benvinguts seran.


Guarnit i amb tot apunt. Som-hi! Surto cap a la Cellera als ritmes de sempre per escalfar. Feia menys fred de la que em pensava i amb el Sol que ja feia, sabia que m'hauria d'anar desabrigant de mica en mica. Al Pasteral he vist que per fi (!!!) torna a sortir aigua per la font que hi ha al costat de l'Escola d'Art i que tornant podria beure un xic, i avall que feia baixada. Ritmes per sota els 5' amb facilitat i sense notar que patís. Em notava lleuger i ràpid avui. Enlloc de seguir el bicicarril fins a la Cellera, he anat a l'esquerra al l'encreuament d'abans del petit túnel, per anar a buscar el camí que més endavant et fa creuar la carretera. Allà m'he n'he anat a l'aventura i m'he trobat dins la Cellera, enmig de les esses de la carretera vella. Segueixo fins a agafar un carrer que acaba anant al final del polígon i, un cop travessat, tornada.

Al mateix punt on he anat a l'esquerra, ara anava en sentit contrari fins a trobar la variant que porta fins al Pasteral. Aquí m'he tornat a notar una punxada a l'encreuament dels tendons dels isquios i bessons. Vatua l'olla! Sort que tinc la font a davant i el traguinyol fa que me n'oblidi per moments. Segueixo la carretera per anar a Can Ter i fer la volta de baix que vaig descobrir amb en Sergi. La pujada que hi ha m'ha tocat una mica, tot i que he recuperat bé.

Vorejant el riu se m'ha començat a complicar la sortida i el ritme ho ha notat. Que si el terreny irregular, que si trànsit per creuar la carretera (20 segons parat!!!), que si el dolor tornava. Aquí m'he sorprès... M'he dit que el dia D no hi hauria excuses i que ara tampoc. Sí, fa mal. Sí, puc continuar endavant. Miro el gps del mòbil i veig 16 quilòmetres. Em pensava que portava més... Cap a la Font Picant doncs, passant per les fonts dels Capellans (traguinyol!) i d'en Fàbregues. Per arribar al bicicarril però, m'he n'he vist un bull. L'ànim de saber que quedaven dos quilòmetres m'ha fet baixar els ritmes altre cop i baixar de 5' (com estic...jajajja!). Ja a casa, he allargat fins a fer els 20 que em demanava en Manel.

Jornada feta i grans sensacions, tan per l'hora i la vitalitat de bon matí, com pels ritmes i l'energia amb la que m'he sentit. A més, les felicitacions dels companys per la feina ben feta. Divendres una mica més i cap a descarregar les cames. Aquesta vegada sí, la Jordina em fa por. Després ja vindrà la baixada i descans per posar a punt les cames.

"Dotzemilquatre-centsvintejant" el camí...

dilluns, 12 de març del 2012

Nervis de pujada...

Just després d'escriure la darrera entrada i presumint de calçat, va començar el meu viacrucis particular. El cansament i el malestar a la panxa em van acompanyar durant el cap de setmana i, a més, una mica de febre es va afegir ahir a la tarda. Res de córrer i no podia ser. A què era degut tot el que em passava? Al principi ho vaig relacionar amb la passa de la panxa que hi ha a l'institut i que per ara, i toco ferro, no he enganxat, però els símptomes no es reproduïen i estava tot el dia amb la mateixa sensació. He de dir que aquest cap de setmana he dormit el que no està escrit, fent cas al que em demanava el cos. I mig dormint ha estat quan diria que vaig veure el perquè del que em passava. No sé quants somnis vaig tenir la nit de dissabte a diumenge, però el que sí sé és que tots i cada un d'ells anaven sobre el mateix. Pot ser que el meu cos estigués nerviós, sense ser-ne conscient jo? Quina pregunta més complicada... 

Deixant enrere les males vibracions/sensacions, avui sí, tocava estrenar les AN13. Són molt còmodes i sembla que flotis, rebaixant l'impacte a terra. No sé si s'adaptaran al peu amb el temps que em queda però m'anirien molt bé de cara al dia assenyalat. La ruta d'avui era una combinació dels finals de ruta de Can Ter, sense passar per Can Ter. Uns 45 minuts de bona cursa regeneradora de moviments i, sobretot, de bona companyia. Em calia netejar una mica el cap i en Sergi sempre és allà quan cal, tot i la seva tendinitis. És el més positiu del dia, juntament amb uns missatges intercanviats amb en Manel. L'amistat que demostreu no té preu! Suposo que encara no sóc conscient de tot el que m'arriba a envoltar, i ho parlava amb la Natàlia l'altre dia. Tot arriba...

Avui he lligat un altre punt que tenia pendent. El meu "personal coach" Adrià m'allotjarà a casa seva la nit abans del repte. Un luxe poder dormir a 10 minuts de la sortida i al llit d'un gran amic. No sé pas com t'ho podré tornar...

Sort que no vaig escriure ahir ja que enmig de l'espiral negativa en la que estava, encara m'hi hagués embolicat més. Recordo que em vaig dir, i li vaig comentar a en Sergi, que em venia gros tot. La resposta no podia ser més encertada; "Tu faràs tot el que podràs i, de fet, ja ho estàs fent. Això ja ho compensa tot". Sempre queda el dubte de si es pot fer més i millor, però el que faig és el que em valdrà per lluitar fins al final.

Començo a baix i acabo a dalt. Presagi del dia de la cursa? Vaquiii!

"Pujadant" el camí...

dissabte, 10 de març del 2012

Test de 10...

"Has de sortir a fondu" era consigna del professor Manel, en un recomanat test de 10 quilòmetres per saber l'estat de forma, el ritme i les sensacions. En principi la idea era participar en una cursa de la mateixa distància per evitar fer-lo sol, degut als meus alts-i-baixos mentals que no em fessin desdir a mig test. Però, tot i les bones intencions, no hi havia cap cursa i al final vaig fer el test amb mi mateix. Mentre tornava de la feina planejava si dinar o anar a córrer primer, però sabia que volia fer el test. Em picava la curiositat i alhora sabia que tot i els entrenaments, ara el meu ritme és més lent que fa mesos enrere.

Per fer-ho bé, 5 quilòmetres de bicicarril direcció La Garrotxa i mitja volta, per compensar la pujada i la baixada que afectaria al ritme. Uns lleuger escalfament (hauria d'haver estat més llarg i intens) i em disposava a sortir de la pilona del costat de casa. Ja sabia que no em conec els ritmes quan corro i que segur que sortiria amb foc al cul i ho acabaria pagant, i tal dit, tal fet. Als dos primers quilòmetres em van sortir uns parcials de 4'17 i 4'25", que estan molt bé per mi i que no m'esperava. Com sempre que surto massa ràpid, i més sense quasi escalfar, arriba el moment pim-pam-pum! Mig quilòmetre més endavant em veia obligat (o no!) a afluixar per seguir amb el test però amb un altre tarannà. Calma "xixa" fins al 5è quilòmetre amb parcials que voltaven els 5' i que m'asseguraven un sub50' en el test.

Girar cua i girar la mentalitat. No podia ser aquella punxada i la falta de valentia, que es convertiria en una bogeria passatgera i amb el ganivet entre les dents, em deia "o rebento o el que surti"! Només allargant el pas més del compte em planto a 4'33" en el primer quilòmetre de tornada. Vas bé, vas bé... i avall que fa baixada. Tres quilòmetres a 4'22" i l'últim a 4'09", cremant tot el que quedava, per acabar el test en 45'23".

Bones sensacions i reafirmacions en el que ja sabia. La descoberta física encara no és completa i no em conec del tot bé, fet que hauria d'estar assolit per ser més constant d'aquí a 15 dies. Sí, només 15! Em foto dels nervis quan hi penso però tinc moltíssimes ganes de ser-hi. Sort en tinc de la descoberta personal...

Si us hi heu fixat, han canviat el recorregut de la marató i han girat el sentit dels primers 12 quilòmetres degut a que ja hi ha inscrits 19000 participants i volen que a la sortida hi hagi l'amplada més gran possible. I jo allà al mig... Serà fàcil veurem perquè avui (per fi!) he anat a buscar unes noves bambes; les Asics Nimbus 13. Encara no sé si me les podré fer "meves" en els dies que em queden per entrenar. Aquestes porten més amortiment a la zona de davant el peu i així hauria d'evitar els dolors de la planta quan porto molts quilòmetres. Demà les rodarem una mica.


"Testejant" el camí...

dimecres, 7 de març del 2012

Desordenació...

Desordenant el camí...

Començo com acabo normalment, ja que el més positiu avui eren els estiraments finals de cada entrenament i em vull quedar amb les coses bones de cada dia per sumar, com us deia, sensacions positives i que em pugin l'ànim. Avui he estirat bé, no com ahir que amb les presses vaig tirar pel dret. Em conec el cos, cada vegada millor, i sé que els estiraments són cabdals en la meva preparació. No fer-los com cal, ocasiona males sensacions en properes sortides. I avui ha estat així.

Una ruta per Sils quasi obligada per seguir entrenant i sumant, tot i que a moments he pensat que hi ha dies, com el d'avui, en què resto. Surto del pavelló per un carreró diferent al dels altres dies i passo per davant les escoles per enganxar amb la ruta de sempre. Per variar, no segueixo el recorregut dels 10 quilòmetres de Sils, que a més em servirà per no pensar en temps ni quilòmetres. No estic gaire fi però correrem sense pensar. Aniré lent? Doncs aniré lent. Segueixo un camí asfaltat que porta a la carretera que porta de Mallorquines a la N-II i la segueixo per tornar cap a Sils, veient que és una mala idea pel voral tan minso que hi havia. Quan s'acostava un camió m'acollonia una mica, la veritat.

Per sort, he vist un caminet de sorra que no sabia on portava, però era millor que la carretera. He resseguit un rieral paral·lel a l'A-7 fins que m'he trobat a un camí que portava a l'institut. Allà, al veure que portava poc temps, m'he decidit a voltar per dins del poble fins a fer 40 minuts i gràcies.

Ja de bon matí he vist que no anava fi. Em venien coses a fer al cap i no em decidia. L'opció de córrer de bon matí com ahir, l'he descartada per anar a mercat i arribar aviat a l'institut per fer feina. Córrer a la tarda m'anava bé però havia de preveure una possible anada a Girona. Em quedava el migdia i com ja us he explicat, de manera desordenada, no em quedava més remei.

Acabo com començo cada dia, fent-me preguntes. Deixo aquí les que em venen al cap i que espero poder-me contestar. Ja noto la pròpia pressió? Pot ser que ja tingui nervis? Voler-ho controlar tot fa que em descontroli? Tinc por de no acabar?

dimarts, 6 de març del 2012

Fa un any...

Avui fa un any, em vaig passar mig matí actualitzant la pàgina web de la Marató de Barcelona, controlant el pas cada 5 quilòmetres d'en Jordi, en Manel i en Txema (d'esquerra a dreta). Tot anava perfecte i anaven sobrats de temps per fer sub3h30'. Recordo que al pas del 40 estava molt content i emocionat. Quina enveja em feien (i em fan!) per acabar una marató, un dels meus somnis. A veure quin temps fan? No arriben? No pot ser que hagin abandonat! Vaaaaa hòstia!!!! Quins nervis vaig passar... Fins llavors l'actualització del temps anava molt bé i del 40 a l'arribada van tardar més de mitja hora! Un any després encara cal que us digui... Felicitats herois, "mestres", amics!

Seguint els seus consells, com ja us vaig comentar, aquesta és la darrera setmana de càrrega. Ahir però, necessitava un descans actiu i només vaig fer uns 40 minuts de bicicleta estàtica per escalfar les cames i poder tornar a estirar. Em sentia millor del que em pensava i m'anava bé per les bones sensacions que vull anar acumulant durant aquests últims dies. Ara més que mai he de ser valent de "cocu"...

En busca d'aquestes pujades d'ànim, avui al matí m'he girat i regirat dins el llit per la mandra, la fred i el cansament. M'he llevat més tard del que hauria d'haver fet per anar a córrer amb tranquil·litat, tot i que tocaven sèries i no gaire llargues. Un cop llevat i ja quasi desdit de l'entrenament matinal, m'he dedicat a plegar la roba estesa de les mil-i-una rentadores que he de posar. Aquí m'ha girat tot de cop; només plegava roba de córrer! No sé si la mandra de plegar-ne més o per veure que he anat molts dies a córrer i que ara la mandra no m'ha de poder, m'he equipat mentre menjava un plàtan i he sortit per la porta amb unes ganes que m'hauria agradat tenir cada dimarts al matí.

La sortida consistia en unes 4 sèries de 800 metres en 3'55", enmig d'un escalfament de 15 minuts i un refredament de 10 minuts. Com altres vegades, he readaptat les sèries a les distàncies que disposo (suposo que estan preparades per a pistes d'atletisme) i he fet 4x1000 metres a 5', 2x4'30' i 4'45". Això dels ritmes no va per mi... Arribant a casa, uns bons estiraments, una dutxa necessària i un generós i millor esmorzar!

19 dies i ja hi som...

"Anyejant" el camí...

diumenge, 4 de març del 2012

Cremant turrons...

Sempre s'aprèn quan escoltes o llegeixes algú que et comunica un missatge clar i entenedor. Ja fa dies que semblo una esponja aprofitant qualsevol conversa, fet, imatge o situació per aplicar-me-la en el camí. He de reconèixer però, que a vegades (moltes!) intento que hi hagi una relació encara que no sigui l'objectiu inicial.Una piulada al twitter d'en @jmcarbo53 en què deia "Dubta fins que ja no sigui possible. I un cop allà dubta que hagis dubtat" m'anava com anell al dit. Jo i els meus maldecaps, que en dic, aniran lligats fins a la línia de sortida però allà, marxaran per deixar pas a la confiança. Serà així? Maleïts dubtes...

Fa unes setmanes en Jordi Auguet em va dir que si podia fer una tirada de 32 quilòmetres, millor que fer-ne una de 30 o una de 27, com vaig acabar fent. Tenia entre cella i cella arribar-hi, sentir la sensació que em deia en Jordi de pensar que 10 quilòmetres més no els faria ni boig, però entre males sensacions, acomodament i monotonia no acabava de decidir-me. La clau ha estat trobar una ruta i una bona companyia per fer front a la tirada més llarga que faré.

Amb el meu GERMÀ com a ombra inseparable durant tot el matí, fent l'esforç d'estar per mi i les meves necessitats cada cert temps, sortia de casa amb una mica de fred al cos i d'aquí el parell de quilòmetres a 5'04". Animal, on vas! Sort que després ja m'he calmat i he començat a agafar el meu ritme creuer de sempre de 5'10"-5'15" rodant pel puja-i-baixa fins a Sant Julià de Llor. De sobte, el meu germà que m'anava cantant els temps cada quilòmetre, em diu 4'48"!!! Renoi, sí que vaig bé per no sentir-me gaire a lloc encara. M'ha costat molt escalfar les cames, però no el cos ja que m'he desprès de la samarreta que em van regalar a Riudellots per només guarnir la de la Mitja de Granollers. Sí, anava una mica embotifarrat amb el meu "tipillu"... Arribant a Anglès em noto cansat però no hi penso (és així Manel?), tot i que el ritme sí que ho ha notat, tornant al creuer. De La Cellera al Pasteral semblava un mercat entre bicis, caminants i atletes.

Per simular una mica les condicions de cursa, m'he empassat com he pogut el primer gel al 12è quilòmetre i aquesta vegada no he notat el "xupinassu" que vaig notar a Granollers. Suposo que la "competició" també ajuda en les sensacions. Fins aquí, recorregut normal d'una Volta a Sant Julià. Tocava prendre la ruta que tenia pensada...cap a Susqueda!

La primera pujada m'ha deixat força tocat i afogat. Déu ni dó com s'enfila i com m'ha inflat el genoll. Ja feia estona que el notava però quan he tornat a anar planer em feia un xup-xup dels que sabia que me'n recordaria. He recuperat bé i m'he menjat un quilòmetre per sota 5', tot i tornar a la normalitat de seguida. Les vistes eren precioses i la tranquil·litat era adient per anar fent via. Aquí els metres i els quilòmetres m'han començat a pesar i a allargar-se. Anava fent càlculs d'on hauria de girar per fer una bona tirada amb sentit, però no acabava girant. Cada 5 quilòmetres avituallament d'aigua ben fresca de la Font Alta. El motxiller, una delícia! Immillorable. Se'm comença a fer pesat i li dic que al quilòmetre 20 girarem cua perquè començo a pensar que arribar al pont que et porta al Pantà de Susqueda és massa enllà. A veure si arribo a la Codina amb els 20km...i sí! Però veig l'objectiu inicial al final de la recta. Va doncs, fins a tocar la senyal!

Mitja volta i a desfer els 8 quilòmetres aproximadament fins al Pasteral. Aquí he fet una mica de pet, en sentit metafòric. No anava gaire bé de cames i mira que ara venia una lleugera baixada. Em prenc el segon gel al 22è quilòmetre com tenia previst. L'estratègia pel dia de la cursa seria prendre'n un cada 12/10/8/6 però encara no ho he consultat amb els gurús. Com sempre, dolentíssims! I quan no tires gaire bé, doncs tires com pots i segueixes avançant. Keep going! Sumant un, un altre, al proper ja podré veure aigua tirava de "cocu". Els mitjons Compressport evitaven que els bessons se'm pugessin i ho notava, com m'havia dit en Lluís "Duatlon-Man". Els isquios però, m'anaven avisant i em feien petites punxades i "amagus" d'enrampada. Ja no corria tan bé, tot i que el meu germà em deia que sí. El ritme era el de menys però clavava els 5'40" quilòmetre a quilòmetre i ens fotíem a riure.

Quan arribem al Pasteral altre cop, em prenc la baixada amb calma per no destrossar-me més les cuixes. Començo a estar una mica fart de córrer (mur?) però la millor vila del món, Amer, està a 15 minuts. Enfilant el voral de la carretera ja només penso en arribar. Encara tinc humor però per demanar on collons (perdó!) és el 30 i on s'amaga en Jordi! Ara ja m'arrossego una mica però m'empenyen a arribar fins a casa. "Es córrer fins a sota l'arc", encara recordo de Girona. 1000 metres, 500 metres i abans d'arribar veig a la MARE que m'espera, i que m'acompanya caminant uns minuts mentre recupero. El resultat? Mireu la fotografia...



Us haig de dir que del que estic més content avui no és el que he fet. Avui estic content perquè en Mia ha acabat la seva primera mitja marató a Banyoles. Felicitats amic! Ets un exemple de dedicació, esforç i sacrifici. Aconsegueixes el que vols quan t'ho proposes. I no tothom pot presumir d'un amic així.

A més, vull demanar disculpes a la tendinitis ocasionada a en Sergi (ànims!), per acompanyar-me en varis entrenaments. Culpa meva...però i lo bé que ens ho vam passar què? Avui només et puc dir que he cremat uns quants torrons d'aquells tan bons que vens. I si no els coneixeu, no sabeu el que us perdeu... Visca els Torrons Cisquet d'Amer!

Queden 3 setmanes i toca fer l'últim esforç. Els meus companys/entrenadors/psicòlegs (tantes gràcies com passos em feu fer!) m'animen a fer aquesta última setmana per acumular quilòmetres i després 15 dies de baixada per arribar en condicions òptimes allà on ja no dubtaré, on creuré!

"Turronejant" el camí...

divendres, 2 de març del 2012

Més fora que dins...

Em calia una llarga conversa de consells d'en Manel, el meu gurú. Amb la seva experiència, tot i que ell dirà que és poca, em fa crítiques constructives. Sobretot, en el terreny mental. El meu punt feble em fa dubtar de tot el que estic fent, tot i pensar que ho dono tot i que vosaltres em dieu que ho estic fent bé, i així ho ratifica en Manel. M'he de centrar més, planificar aquestes setmanes a consciència per no deixar res a l'atzar i arribar al dia assenyalat en les millors condicions. Com us dic, el cap em pensa massa abans de sortir a córrer i aquí comença el meu error. He arribat a pensar que estic "més fora que dins", tan en el repte com en d'altres aspectes. Els dies que millor he corregut i que més he gaudit són aquells en els que surto sense res al cap, en els "a veure què passa" que en deia jo. Aquí és quan surt tot.

Que surti tot doncs. Avui a córrer per noves rutes i improvisant segons avançava. Surto de casa cap al cementiri d'Amer, seguint el bicicarril fins a la Cellera. Com ja sabeu, els primers quilòmetres me'ls prenc d'escalfament. L'aplicació gps no acabava de funcionar gaire bé al principi ja que no coincidia amb els punts quilomètrics d'altres dies i això ja em destirotava una mica. Ja al Pasteral he accelerat el ritme sense adonar-me'n. Tenia un pas lleuger i em sentia còmode, ajudat per la lleugera baixada que fa fins a la Cellera. Han estat els quilòmetres més ràpids i per sota de 5 minuts el quilòmetre.

Per no tornar per allà mateix, segueixo fins a la rotonda de la Cellera, per creuar la carretera i anar al polígon industrial. Em pensava que era més petit i la seva llarga recta se m'ha fet això, molt llarga. Allà ja venien els dubtes pel desconeixement dels camins a agafar per anar a passar pel pont que passa per damunt la carretera. De sobte, em trobo una pujada dura i curta que em deixa altre cop al bicicarril. Hauré de tornar per allà mateix? Mentre em feia la pregunta veig un caminet que puja i que em porta fins al pont que volia. Un cop creuat, em noto bastant cansat de cop. Suposo que els dubtes i la desconeixença del camí em fan parar i arrencar massa i perdo un ritme, que després d'anar paral·lel a la carretera, recupero. Per moments he anat una mica afogat, tot i poder-me recuperar quan em concentro amb la respiració.

Arribo al Pasteral i em decideixo a arribar fins a Amer per la carretera. Previsor com sóc, porto el frontal que amb la funció intermitent em farà visible pels cotxes, camions i busos que m'han avançat fins a la vila. Cada vegada em trobava millor i no recordava haver tingut cap molèstia. El ritme era bó, ara ja per sobre els 5', fins al darrer que ha tornat a estar per sota.

M'he trobat bé però se m'ha fet llarg. Em pensava que hauria fet més temps i quilòmetres però ens hem quedat amb 65 minuts i 12 quilòmetres i 740 metres en una mitjana de 5'05". Bé no? He acabat content, sí. Una alegria en una dia rar.

"Fora-dinsant" el camí...