...en el que només calia estirar les cames després de la visita de divendres a la Jordina. El pla em marcava 30 minuts de carrera suau que he seguit rigorosament, per fer un xic més de 6 quilòmetres. Tenia ganes de córrer i de voltar una mica, com tota la gent que m'he anat creuant i que, com jo, aprofitava aquest matí. Les sensacions continuen essent bones i els posteriors estiraments, obligatoris. L'entrenament en sí no ha estat res de l'altre món; una volta per la vora del riu que ja havia fet en d'altres ocasions i que he anat modificant segons la marxa. No hi ha res més a explicar, tot i que de la mateixa manera que tenia ganes de córrer, ara tinc ganes d'escriure. No us espanteu, seré breu.
Avui, mentre posava les notes de la 2a avaluació dels meus alumnes, he pensat que la meva també s'acosta. A l'iSils valorem el procés dels alumnes i pensava en com havia estat el meu. Podria dir que satisfactori tant per la part física com per la part personal. En aquesta darrera part és on els missatges que m'arriben directament o indirectament, em fan pensar i evolucionar. Pensar en moltes coses, que moltes vegades es queden sense comprendre. En veritat però, avui he entès quelcom, que em servirà pel que vingui i que, per ara, em guardaré.
Assolellant el camí...
Potser el teu autèntic repte no sigui la marató. O dit d'una altra manera, potser la marató és el símbol d'alguna cosa q intueixes o q acabaràs descobrint. Ànims i sort. Qan creuis la meta d'arribada veuràs q és la meta de sortida d'un nou repte.
ResponElimina