La setmana anterior, com aquesta, vorejo el desànim. Ara he recordat que no vaig fer la pertinent crònica de la gran sortida de dissabte amb l'Albert i en Juli, que em van deixar acompanyar-los en una de les seves sortides. Ja m'havia avisat l'Albert la setmana anterior de les intencions i la veritat és que hi estava molt engrescat. La seva insistència m'hi feia anar i sabia que, tot i que m'haurien d'esperar, no els hi faria res. Ans al contrari.
Em va tocar llevar-me aviat. Mentre el campanar d'Amer tocava les 7 de matí, jo arribava a casa el líder. Vam carregar les bicis a la furgo i cap a Manlleu a recollir en Juli. Va ser travessar el túnel de Bracons quan la boira de la plana de Vic ens va tapar el que havia de ser un dia molt assolellat. Ja amb en Juli, vam seguir fins al punt de sortida; Sant Quirze de Besora. Feia un xic de fred per la boira però al saber que escamparia, no em vaig abrigar gaire i durant els primers quilòmetres ho vaig notar. Aquests eren de pujada. El Collet de Sant Agustí és un clàssic de la zona, em deien. I tant clàssic com ràpid ens va fer pujar el líder. Es fa bé, no és que sigui dur.
Un cop a dalt s'enllaça amb la carretera que porta a Alpens i que ja havia fet al Velorally de l'any passat. Repetjons i repetjons que m'aclarien la memòria; aquí em vaig quedar, aquí en Txema en va atacar, aquí em van dir que havia millorat baixant,... Vam prendre la carretera cap a Borreda i Vilada enlloc de seguir per les Llosses, que ens haurien dut a Ripoll. Aquells quilòmetres eren nous i només pensar en la tornada sabia que es farien llargs. Arribats al Pantà de la Baells, vaig començar a comptar els quilòmetres fins a dalt. M'esperaven uns 19 quilòmetres de serrar les dents.
Em vaig despenjar ràpid i els anava controlant amb la vista. Sabia que havíem de passar pel costat de Berga per acabar d'encarar cap a Rasos de Peguera, un Hors Catégorie que en diuen. Allà m'esperaven per seguir el camí junts i fer que no se'm fes tan llarg. Però a la que van començar els quilòmetres exigents va ser un metre rere l'altre els que anava perdent fins que els vaig perdre de vista. La pujada em recordava molt a Vallter i m'ho vaig agafar amb molta calma. Em va agradar saber que passava prop del Pi de les tres branques, ja que fins llavors no sabia ni on era. De sobte, no sé què va ser però em va venir una pujada de moral terrible. Estava bé i em vaig deixar portar. Pinyons avall, ajudat per la disminució de la pendent, fins que els vaig veure i els vaig neutralitzar amb un quilòmetre espatarrant. Però no havíem fet el Pas de Lladres encara i allà em va marxar tota l'eufòria. El que havia recuperat amb molt esforç, ho vaig perdre en un obrir i tancar d'ulls. Sort que quedava poc i que el descans abans del refugi em va deixar bufar. Em vaig refiar ja que a falta d'un quilòmetre la cama em va avisar i vaig posar peu a terra. Ai que no arribes... De seguida em vaig prendre un magnesi per si les mosques. Veia que quedava poc i volia arribar com sigués. L'Albert va girar cua abans de coronar per acompanyar-me en uns últims metres on no el vaig poder ni seguir. Clar, ell pujava amb el plat...
A dalt ens vam tirar unes fotos i ens vam abrigar ràpid perquè l'aire era gelat. El descens que ens venia per davant em feia molta mandra però si vas parlant es fa millor. Vaig fer un intent de pujar cap al Santuari de Queralt però en Juli no tenia la panxa en ordre. Em va fer patir per un moment però va ser un miratge perquè el que va patir de valent vaig ser jo. Si la carretera s'enfilava, baixaven un punt perquè jo anava al límit. El seu estat de forma de cara als Dolomites de la setmana que ve és genial.
Fins a tornar a Sant Quirze em quedo amb una arrencada salvatge que quasi fa que m'explotin les cames, els pulmons, el cor i tot el que pugui arribar a explotar en un cos humà, mentre pujàvem els 3 quilòmetres del Collet de Comià. Vaig arribar buit i la gerra promesa ja de bon matí, se'm va posar de cine.
"Horspacientant" el camí...
