Amb les ganes de sortir amb bici quan
millor m'anés, vaig declinar una proposta d'en David Roura per
sortir amb ell i en Jordi Clermont. No era el millor pel meu estat de
forma, anar a patir durant més de dos hores amb la jovenalla. No
hauria anat un punt per sobre, sinó 3 o 4!
Així, passades les 9h del matí, vaig
tornar a encarar Mas Llunès. A dalt, em vaig creuar un ciclista que
coneixia i que no veia des de feia temps; en Josep C. El vaig
reconèixer perquè el dia abans havia vist un ciclista vestit igual
que ell amb l'equipació del BMC i amb una bici que em va provocar
una enveja terrible. No vaig trigar gaire a veure que ell no m'havia
reconegut i que valia la pena girar i anar una estona amb ell. Just
abans de començar el descens el vaig atrapar i ens vam saludar.
M'explicava que no li agradava anar sol i que normalment ho feia amb
una colla però que l'endemà anaven a la Remences, com els meus
companys Tito (5h11'), Txema (5h18'), Salva (5h35') i Toni (6h20') al
recorregut llarg i la Xènia i el “tiet” Pere, fent duet
filla-pare, i en Jordi Arbós al recorregut curt. Som-hi doncs,
t'acompanyo fins a Girona, li
vaig dir. Ens vam posar al dia de les respectives famílies i ens vam
explicar històries de bici. Ell, als seus 64 anys, em va donar una
lliçó del perquè sortir amb bici; Vaig a passar-m'ho bé!
Aquells quilòmetres amb ell em van anar bé per posar les cames a
to.
A
Girona ens vam separar, just quan veia en Tito amb la família. Ja
havia pensat anar fins a Llagostera a menjar-me una truita i passar
la imatge als companys per, si podia, fer-los dentetes. Fins a Caldes
vaig anar rodant tranquil·lament i sense escalfar-me. Els 6
quilòmetres fins a Llagostera ja van ser una altra cosa. Vent
lateral, plat muntat i agafat a la part de sota del manillar. Quina
escalfada i quin mal de cames. La recompensa ben bé que s'ho valia.
Amb la panxa plena, li vaig tornar a demanar un esforç. I el cos va
respondre bé, millor del que m'esperava. El repetjó des de Caldes
fins la N-II va ser un altre punt de lluita, tot i que el vent a
favor m'ajudava bastant. No podia anar cap a Vilobí per les obres
que fan i no em tocava més remei que arribar-me fins a Mallorquines
per passar per Santa Coloma. Em vaig creuar en Jordi Carruana(5h5')
amb un company seu, mentre devien rodar per estirar cames per, també,
l'endemà. Al final, em van sortir 101 quilòmetres d'un matí
assolellat que ja em deixa la marca, tan característica de tots els
que practiquem aquest esport.
Com els de la
Remences, jo també volia anar amb bici ahir. Pel temps vaig estar a
punt d'anar-los a veure, enlloc de sortir, però la voluntat d'en
Joan i l'Albert em va estirar. Si el dia abans tenia les cames com
fustes, ahir les tenia com fusta cremada. Quan el pendent passava a
ser positiu, una coïssor em feia veure que aquell dia no era el
millor. L'enorme paciència d'en Joan i l'Albert va fer que en cap
moment em passés pel cap que els feia anar malament. Mira que vaig
arribar a quedar-me vegades... Vam anar fins a Sarrià de Ter per
pujar cap a Sant Medir i Canet d'Adri. Se'm va fer més dur que quan
hi vaig anar amb en Txema i en Salva. Seguint cap a la vall del
Llémena, els vaig portar fins a la part més dura que he fet mai amb
bici; Ca de Mont. És un camí estret fins a la masia que hi dóna
nom, amb unes rampes que arriben al 26% i que van fer que poses el
peu a terra. Tornant l'Albert em va convèncer per passar per les
Encies i per Amer. El que vaig patir pujant ho vaig gaudir rodant
fins a la vila més bonica del món. Uns 100 quilòmetres més!
“Retrobacremant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada