Com molts matins he carregat la bici al cotxe. Normalment quan ho faig s'hi està varis dies i fins i tot, alguna setmana. La maleta amb tot el necessari ja feia dies que estava a punt. No recordava ni què hi duia però hi era tot, i més del que podia necessitar. He esmorzat bé i ben acompanyat, com cada divendres, i que em serveix per tancar la setmana laboral. Em tocava pagar a mi avui i veure en Miquel Auguet m'ha fet pensar en el seu fill, en Jordi, i tenir un perquè.
M'he canviat en el vestidor que em munto entre les portes del cotxe. Feia tanta calor com mandra tenia jo. Les primeres pedalades han estat les pitjors. Tinc fatiga de cames?, m'he preguntat. No podia ser ja que el descans era llarg, massa, i la sensació ja la coneixia. Pujant Mas Llunès em notava millor de cames però no de cap. No m'agrada gens començar per allà i sempre ho faig, però començar per Les Serres encara m'agrada menys. A Estanyol ja començava a pensar cap on anar i m'he decidit de triar el camí que no em vingués de gust. Cap a Santa Coloma, doncs cap a Aiguaviva. Cap a Girona, doncs cap a l'aeroport. I així fins a passar per Brunyola amb el cor a la boca perquè m'escalfo massa. Potser els somnis no haurien de ser viscuts tan intensament...
L'alegria de la sortida me l'he endut pujant cap a Sant Martí Sapresa perquè el vent em venia de cul i per primera vegada se m'ha fet curt. Per tancar la volta, he jugat amb el plat mentre els cotxes esperaven per passar-me entre les obres que fan a la recta d'Anglès. Sempre penso que els porto amb el ganxo i que no em poden seguir... Hauran estat 45 quilòmetres per agafar gana. Demà? Veurem.
"Perquèejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada