dissabte, 31 de desembre del 2011

El patiment de Sant Silvestre...

"Acabar l'any corrent la #santsilvestregirona amb @lluisbaixes @professorquimi @Txemaarnau i el retorn del 'capi', no té preu" (@neLarnau)

Partint de la piulada, avui el nostre Sant Silvestre recorria 5 quilòmetres pel centre de Girona. El nucli inicial dels Bicicarril.com-Simonich ens reuníem per primer cop i les sensacions eren diverses. En Manel, el líder, anava a buscar temps (18'30"). En Lluís i en Txema volien estirar les cames després dels 10 quilòmetres del matí a Les Planes. En Jordi a tornar a córrer després de molt temps i deixar enrere el dolor al genoll. I jo...a fer un pas més i a buscar els sub21!

En veritat us dic que avui em feia molta il·lusió la cursa per compartir-la amb uns grans amics, que m'han inflat l'orgull al dir-me que volaria. Un neguit durant tot el dia que ni us explico. A cap hora ja estava apunt per anar al lloc de trobada. Puntuals tots i cap a Girona fent una rua de cotxes. Aparquem i anem a buscar els dorsals. Vinga a imprimir els comprovants i no ens calien... El 1271! Escalfem i se'ns uneix en Grebi. Anem cap a la sortida i ja veus i notes l'ambientàs que hi ha. Més que una cursa, és una festa!

1r quilòmetre, 3'47" - Amb la gentada que hi havia, hem sortit uns 25 segons més tard i ens hem trobat amb un tap espectacular. Avançar era quasi impossible per la gentada que tenies al voltant. Fins la rotonda de Fontajau no he pogut allargar el pas i començar a tirar endavant. Ja notava que anava massa ràpid, però jo a darrera en Txema.
2n quilòmetre, 4'05" - Cullons que ràpid anem i que bonica la cursa. El pas pel Carrer nou i el Pont de Pedra són genials. La gentada et porta endavant però el dolor de cames apareix al mateix punt de la cama i a la mateixa alçada de la cursa. Tot i patir, em fa il·lusió fer dos quilòmetres amb menys de 8 minuts.
3r quilòmetre, 4'07" - En Jordi i en Grebi ens atrapen. Veig en Lluís i no recordo quan ha arribat a passar-me. Estic capficat i em sap greu per ells. El dolor creix però queda menys. No m'agrada el tram per Ciutadans i Ballesteries i no recordo el pas per davant de Sant Fèlix...si que anava malament!
4t quilòmetre, 4'20" - Foto un pet com una glà! Només vull acabar. En Jordi no s'aparta del meu costat i em diu que el patiment d'ara és un pas més que agrairé el dia assenyalat. Els pulmons em funcionen, no vaig afogat. A la rotonda de la Copa es posen tots al meu voltant i ningú vol tirar més. La pujada cap al bingo em mata!
5è quilòmetre, 4'35" - Només sento que queda poc. Penso que trauré forces d'on no en queden però avui no en queden. L'avinguda de Fontajau és eterna. En Txema i en Lluís em marquen el ritme i en Jordi m'estira el cap. "No puc més" els hi deixo anar i era veritat. Em diuen que no puc parar allà, que ja ho tenim fet, tot i que fins la rotonda i l'entrada al pàrking no penso que sí, que ja ho tenim. En Jordi em diu que s'ha de córrer fins sota l'arc i fins allà arribo.

Quin patiment durant 20 minuts i 55 segons! He de trobar una explicació al dolor i no patir tant! No sé si he assolit el meu sostre de ritme. Ara toquen les tirades llargues perquè d'aquí a dos mesos i 25 dies ja hi serem pel troç. Ah! En Manel ha clavat la seva predicció 18'31"! Ets el rei!

Però avui he rebut una lliçó de companyerisme, d'unió i d'equip que tant aprofitaré en terreny esportiu com personal. Avui, amics meus, heu fet vostre el meu patiment.

I no m'allargo més que he d'anar a menjar els raïms! Gràcies família, amics, companys de feina, coneguts, desconeguts i gràcies a tu. L'any 2012 és l'any del repte i no veig millor manera d'entrar-hi que no sigui aquí escrivint per tenir-vos aprop a tots vosaltres!

"SantSilvestrejant" el camí...

dilluns, 26 de desembre del 2011

Un Sant Esteve a Riudellots...

Avui tocava cursa! Des del Carrer Nou i la "ferro-pàjara" posterior que no competia i, de fet, és la tercera cursa que faig...Quin gran historial el meu! Tot i que si em miro els temps, es veu clarament la meva evolució...

Ja feia dies que m'havia inscrit a la Sant Silvestre Riudellotenca i em feia molta il·lusió veure com anava. Ahir vaig anar a estirar les cames per comprovar com anava de les molèsties físiques que arrossegava i vaig pensar que avui no tiraria gaires coets.

De bon matí, ens hem trobat els 5 magnífics a l'Snack per anar cap a Riudellots: Txema, Paco, Manel, Lluís i jo. Arribem a Riudellots i els nervis anaven creixent a mesura que parlàvem de les prediccions de temps; en Manel i en Txema a fer menys de 28 minuts, en Lluís a córrer sense dolor ja que reapareixia d'una lesió, en Paquillu a pels 31' i jo amb fer entre 30' i 32' estava prou content, tot i no tenir-les totes amb mi.  Recollim dorsals i la samarreta tècnica d'obsequi (m'ha agradat molt!) i anem al cotxe a deixar tots els estris i preparar-nos per la cursa. Allà hem acollonat una mica a l'islamista radical d'en Manel per anar amb malles llargues. El gran mestre ens deia que ens abrigàvem massa per portar una tèrmica a sota de la samarreta del club, el C.A. Bicicarril.com-Simonich. Escalfem una mica i anem a la sortida.

1r quilòmetre, 3'51" - Sortim tots junts menys en Paco, que l'hem perdut entre tanta gent. En Txema i en Manel marxen com unes guilles i esquiven la gent com en Neo esquivava les bales a Matrix. En Lluís em passa i em diu que el segueixi però fot unes gambades espectaculars (de veritat estava fotut?). El quilòmetre és com m'ha dit en Txema, amb una lleugera pujada que al final he notat. Quan veig el temps sé que fotré un pet com una gla en algun moment, però de moment anirem fent.
2n quilòmetre, 4'07" - Una mica de baixada que faig massa ràpid i que no em serveix per recuperar. Començo a notar que els músculs de davant la tíbia i el peroné una mica carregats i encara queda molt. Intento no capficar-me.
3r quilòmetre, 4'11" - El ritme es va afluixant sol. En Paco em passa i diu que el segueixi però, 300 metres més endavant veig que no faré 31' i que la seva no era la meva guerra. La gent m'avança i m'avança (i serà així fins al final de la cursa), confirmant-me que he començat massa ràpid.
4t quilòmetre, 4'13" - Penso que em queda una travessia per el desert i que serà massa dur pel dolor que noto. Necessito distreure'm i no capficar-me però, m'és impossible. Per sort, passant per davant l'església, veig el que serà el meu àngel de la guarda. En Lluís ha afluixat molt fins que l'he atrapat per portar-me.
5è quilòmetre, 4'26" - Els ànims d'en Lluís fan que no pari de córrer, tinc forces però el dolor va creixent. El recorregut se'm fa etern, que monòton el pas pel bicicarril. Mira que entreno per allà, però en ple esforç em tocava la moral. Només tenia la referència de les cames de la llebre.
6è quilòmetre, 4'33" - Porto tot el que tinc posat i li dic a en Lluís. Em sap greu no poder anar a més per ell, tot i que em diu que no passa res i que aguantem així que anem bé de temps, tot i que no m'ho sembla. Deixem el tram de terra i ens posem dins el poble altre cop.
7è quilòmetre, 4'12" - M'animo al saber que ens queda un últim esforç. Apreto una mica i li demano a en Lluís que es posi al meu costat per tenir la sensació d'anar bé. Em segueix animant i em diu que si aguantem baixarem de 30'. Miro el rellotge i veig que és possible! Fot-li estella que els Bicicarril.com-Simonich's som d'una pasta especial i ens creixem quan cal... Una pujadeta de 30 metres em destrossa completament i veig que els sub30' se m'escapen, però la bestiola em diu que aixequi la vista i miri al final, que hi ha l'arc d'arribada. Com he patit aquells últims metres...i que bé quan hem fet l'últim pas!

Al final, 29 minuts i 36 segons en 7 quilòmetres, un ritme de 4'14" per quilòmetre. M'he quedat molt sorprès, no m'ho esperava i menys després de les males sensacions d'ahir. Em queda el regust de què hauria passat si no hagués corregut amb dolor. Les felicitacions dels meus companys i la gran companyia i feina que ha fet en Lluís amb mi, el millor del dia! Moltes gràcies nois i, sobretot, a tu bestiola!

En Manel ha acabat en 26'29" (primer corredor de malles llargues!), en Txema 10 segons més i en Paco en 28'. Quin gran èxit en el dia del nostre debut! Tothom ha fet menys del que volia. Ara a per la Sant Silvestre de Girona, on tornarà en Jordi després de molt temps! A veure si engresquem en Sergi també...

"SantEstevejant" el camí...

dilluns, 19 de desembre del 2011

Amic, anem a córrer?

I ja feia dies que ho havíem dit, però per una cosa o altre no quedava amb en Sergi per anar a córrer. La veritat és que em feia molta il·lusió, sortia amb un amic i aniríem parlant sense preocupar-me de ritmes, temps, quilòmetres, cames...

En una tarda on em pensava que faria més fred, la nova promesa del C.A. Bicicarril.com-Simonich (ja tenim les samarretes oficials, però us l'ensenyaré quan li pagui amb en Manel) i un servidor sortíem a les 4 tocades per anar a fer la volta que em va ensenyar en Paco i, que vaig repetir amb en Txema. Sortint amb calma cap a la Colònia i fent-la petar sobre el cap de setmana, hem entrat en calor. Mentre li explicava la ruta, he vist que no faríem tanta volta i que retallaríem per algun caminet que trobéssim. Un dia que quedo amb ell i no el puc matar d'entrada, ha d'agafar el cuc de córrer i entre tots l'animarem a fer el seu camí fins el 25 de març.

Deixant la carretera, a l'alçada de Can Ter, hem gaudit de la natura i de les seves "olors" que t'obren els pulmons. Travessar el riu ens ha portat problemes, l'aigua passava per damunt les pedres i el perill de la relliscada era evident, però recular no era una opció... o sigui que la resta de la sortida hem anat amb els peus ben molls. Ràpidament ens ha marxat la sensació quan ens hem trobat una pujada que ens hem pres encara amb més calma, i que conduïa a una trifurcació que només tenia un camí sense sortida. Sí, és evident que m'he equivocat...mitja volta i cap a l'esquerra, per vorejar el riu i descobrir camins i caminets que ens han portat a la carretera de Sant Climent.

En Sergi, allà, ha decidit apretar per mi i ha cremat les que em pensava que eren les seves últimes forces. Un error confiar-me. Als últimes metres ha fotut una arrencada que no li he vist mai jugant a futbol... La propera vegada estaré apunt! Total, 46 minuts i picu per fer més de 8 quilòmetres i mig. Que bé es córrer quan no penses. Això és gràcies a tu, Sergi!

La setmana vinent debutarem amb els companys de club, que presentaré en una propera entrada, a la Sant Silvestre Riudetollenca per Sant Esteve i acabarem l'any fent la Sant Silvestre de Girona! Quins nervis... Nois, espereu-me a l'arribada! I no s'hi val lo de "marica l'últim"...

"Amicquejant" el camí...

dilluns, 12 de desembre del 2011

Seguint consells...

Davant una setmana d'avaluacions que em trauran el temps per fer alguna sortida vespertina, no tenia altre opció que sortir avui tarda. Mentre acabava de definir la mini-ruta, he tornat a quedar amb Txema...a condició de que només faria una estona amb ell i que el ritme seria baix, tot i que sempre m'acabo escalfant! Ai sinyó... Tenia pensat fer entre 20 i 25 minuts de carrera contínua per deixar anar les cames després dels 90 minuts d'ahir (sí, sí...90!!!), fent una volta fins la Font Picant i tornar a casona.

Puntual com sempre, el "mestre" ja m'esperava a l'Estació. Després de comentar les aplicacions gps que fèiem servir cadascú, li ha semblat bé la ruta i hem planejat la que faria ell després. Així doncs, direcció la Font Picant pel bicicarril però arribant al quilòmetre 28 i girant cua fins al trencant del Colomer. Allà ja em noto una mica cansat i carregat de cames. El ritme és més alt del que em pensava però em noto bé, i més quan a la baixada em deixo anar i recupero unes forces que em vindran bé.

Comentem que la tardor està en ple apogeu; un mantell de fulles i una humitat que fan neguitejar per no enganxar la pedra que et torci el turmell (em pensava que s'escrivia amb "o"...Vatua l'olla! Què en diran de mi els tri-filòlegs!?). El puja i baixa fins arribar a les Serres m'ha motivat una mica, tot i que avui no era el dia. Enfilem, pel mig de camps, fins al camp de futbol i fins a la nostre separació després de un 5 quilòmetres i mig a menys de 5' (ja ho sabia que m'escalfaria!).

Fins a casa, m'he arrossegat com un CUC! I sí, amb majúscules i fent el crit al vent, perquè em sento orgullós de lo grandiós i meravellós que és! Com sempre, tot i que no hi hagi fet cap comentari al respecte, el meu "cocu" anava pensant mentre m'arrossegava. Conclusions? Seguia consells...

  1. Consell "coach" Adrià: avui he fet recuperació activa! I ara em sento genial! Per cert, torna aviat que hem de parlar del meu entrenament...jajaja!
  2. Consell "mestre" Paco: sortir a córrer quan estàs cansat! Acostumar al cos a tirar endavant tot i no tenir totes les forces.
Uns bons estiraments per acabar la sessió d'avui. Feia temps que no estirava amb tanta consciència. Ara em sento cansat, però sense dolor muscular...i que així segueixi! A veure quan puc tornar a escriure, no sé si dimecres podré escapolir-me per Sils abans de dinar.

"Consellejant" el camí...

PD: En Txema ha acabat fent 14'2 quilòmetres en 1h06'...quin "fenòmenu"! M'ha dit que li ha anat bé començar suau.... Serà suau per ell!!!! Em queda el consol de fer de antillebre...

dijous, 8 de desembre del 2011

Caminata en dia d'aniversari...

Dilluns, mentre corria amb en Txema, li vaig comentar que volia anar a fer la Ruta de les Ermites caminant/corrent per variar una mica la rutina de córrer pel bicicarril i canviar el paisatge. Avui, la intenció era aquesta però, la pel·lícula de després del dinar d'aniversari de la meva mare (Per molts anys!) m'ha entretingut i entre fet i fotut, he sortit a les 4.

Ja veia que el Sol marxaria aviat i que no la podria fer tota perquè a quarts de 6 ja comença a fosquejar i pel mig del bosc encara més. Així doncs, la sortida direcció Santa Brígida era clara però la continuació no tant.

Enfilant el camí cap a l'ermita que presideix, des de la seva cinglera, la vila d'Amer veia que guanyava terreny al Sol i que fins a dalt m'acompanyaria. Entre la seva escalfor i la dura pujada, caminant, ja he fet la primera gran suada. La veritat és que conèixer el camí i saber la seva duresa fa que em vagi dosificant i que no m'escalfi per córrer fins a dalt. Un cop fet el cim he fet una ullada a aquesta vila tan bonica en la que visc i segueixo cap a la pedrera per llançar-me amb el ganivet entre les dents fins a la font de Can Catau.

Un bon glop d'aigua, una fotografia de record i seguim la ruta, sense Sol i ja amb una mica de rasca que marxa de seguida quan puges cap als prats de Can Sensaire. Allà he vist que anava tard per arribar a Santa Lena i, més endavant, a Sant Roc, tot i que em sentia molt bé de forces. I per no fer el beneit decideixo tornar cap a casa, baixant per la carretera que porta fins a Sant Climent i agafant un corriol abans d'arribar al Llapart.

Aquests corriols que hi ha per allà al mig sempre em confonen. A vegades he volgut arribar als Tres Rocs i no hi ha maneres. És trist reconèixer-ho però, em caldrà un guia. Seguint el camí que ja he fet altres cops, tornes a enllaçar amb la Ruta de les Ermites i les seves senyals blanques per no perdre el camí, i que et porten fins al Solivent, travessant camins empedrats, corriols enfullats i carreteres de muntanya.

Bona manera de passar una tarda de festiu! Una horeta i 20 minuts de treball aeròbic que va bé per desconnectar. La ruta sencera em quedarà pendent per una altra ocasió! I com veieu a l'imatge, l'endomondo (aplicació gps) ha funcionat de meravella.

"Aniversariajant" el camí...

dilluns, 5 de desembre del 2011

Ai els bessons...

Que de bon matí ja ens estiguem enviant missatges amb els companys per quedar per anar a córrer no sé si és preocupant. Tenia pensat sortir sol, a cremar mals pensaments i frustració per no haver jugat ahir ni un minut però, per sort meva, al final he pogut coincidir amb en Txema i la companyia ja no em feia patir per l'aspecte psicològic

A les 4 en punt a l'antiga Estació d'Amer, amb un vent emprenyador que ens acompanyaria tota la tarda. Pensàvem de fer la volta per Amer, que ja havia fet amb ell un altre dia, però no sabíem l'estat de les passeres per travessar el riu. Només ens quedava el bicicarril i hem enfilat cap a la Cellera amb la intenció d'anar al meu ritme.... I una merda! En Txema xiulava i jo apretava per anar amb ell, però ja m'anava bé un bon "tute".

Passant pel pont del Pasteral, ens trobem un gos que ens ha acompanyat durant un bon tros i ens marcava el ritme. M'anava de perles que es posés per davant d'en Txema perquè no li quedava més remei que esquivar-lo i afluixar a moments. La llarga recta fins la Cellera, a 4'20", m'ha carregat els bessons a rebentar. Suposo que dec arrossegar alguna petita contractura, que no penso desfer al fisioterapeuta perquè el dolor és insuportable, i les molèsties m'han fet parar a estirar a un parc mentre el meu mestre arribava fins la Presó.

De tornada, un ritme més calmat que he agraït perquè és el moment que em veig millorant, i la moral em puja. Quan corro sense patir, sense pensar ni preocupar-me, arribant a gaudir per moments és quan veig que seguiré endavant. Les pujades de l'infern i un últim quilòmetre a 4'30" eren els últims passos d'una bona tarda amb bona companyia i bons consells per sumar una hora més a les cames i uns 11-12 quilòmetres més. Llàstima de no poder apretar més en "Jozelito"!

I ja posats, des d'aquí agraeixo a tots el que m'animeu i esteu orgullosos de mi i del meu esforç i que em feu avançar per molt que, a moments, em costi. A més, avui he llegit una paraula del professional Manel que m'ha encantat i que és el que vull sentir. Quanta raó tens amic.... GAUDEIX!

"Bessonejant" el camí....

dijous, 1 de desembre del 2011

Entrenament fluix...

La setmana quasi s'acaba i poc hauré avançat. Encara segueixo amb el futbol i els seus entrenaments no-compatibles amb la marató, o sigui que entrenar poc i malament. La veritat és que noto molt el sortir l'endemà d'un entrenament. Les cames estan bastant més pesades pel tipus d'esforç de resistència que vull preparar.

Així doncs, el bagatge setmanal es resumeix en només ahir amb 35 minuts i un parell de voltes nocturnes per Amer. Quin avorriment de ruta! Però clar, on vols anar si no? A veure si per la setmana vinent vaig a córrer de bon matí i em distrec una mica. L'altre seria sortir el cap de setmana, però ja tornem a xocar amb el futbol.... Ja m'ho diuen els companys que faci un pensament!

El que veig aquests dies és que els pulmons s'estan acostumant a treballar durant un període llarg de temps sense afogar-me. Les sensacions de diumenge van ser molt bones i, tot i que les cames no em tiraven, ahir els pulmons van tornar a estar perfectes. Tot va sumant com diu aquell, i espero que tot surti el dia assenyalat. I queda molt. Tant que a moments em desanimo perquè se'm fa una muntanya el temps que queda i no em veig capaç de superar-la. Sort que a Amer hi ha els Esquelles i el seu gran lema, AMUNT I ENDAVANT!

A veure si els ànims tornen a pujar i amb ells les forces.

Fluixejant el camí...

Afegitó de l'autor: M'estic capficant amb què hauré de fer dos entrenaments... Si el físic serà dur, el mental serà ..... No el sabria definir, la veritat! Sense paraules (i no és la primera vegada que em passa aquests dies...)!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Un diumenge assolellat i pensatiu...

Tenia marcat el diumenge per anar a fer la tirada més llarga que he fet fins ara. Però un cop arriba el moment, dubto. Sempre em sorgeixen preguntes fins que arriba un moment que sí o no... i avui tocava afirmació! M'he explicat bé, no?

He sortit de casa amb la intenció de fer la volta a Sant Julià, sempre hi quan m'anés notant bé. Una mica de música, ben abrigat, una barreta per si de cas, les bambes noves (regal del meu germà i la seva xicota pel meu aniversari) i les claus de casa, no com l'últim dia que les vaig deixar posades al pany... Només començar ja em trobo amb un parell d'entrebancs amb la música i l'aplicació Endomondo, que he parat perquè no funcionava bé. Sort que després he fet de bon samarità i, a partir de llavors, tot ha anat rodat.

Sortint d'Amer, direcció Sant Climent, anava amb calma i precaució de no tirar massa i, per això, m'he proposat no mirar el rellotge mentres m'anés sentit bé. Els puja i baixa que porten a Sant Julià els he superat amb comoditat; els pulmons perfectes i les cames seguien bé. La veritat és que pensava que anava un xic lent però quedava molt camí i com que el cap estava ocupat pensant en "imperis" i "floretes", la lentitud del meu pas no em preocupava.

Just abans d'arribar a Sant Julià, enfiles la carretera fins a Anglès. Allà he mirat el rellotge per primera vegada i ja portava 40 minuts i em trobava bé! Agafo la barreta i quasi m'hi quedo. En quin percal m'he fotut al voler córrer i menjar alhora....i tot davant de la gent que anava esquivant direcció la Cellera. Segur que les iaies feien apostes dels metres que em quedaven per caure a terra! Sortint del poble dels "indis" i ja sense el "gentío", he mirat quan temps tardava a fer un quilòmetre per saber més o menys el ritme, que ha sortit a 4'50" fins a mitja recta del Pasteral, on he fet un xarrup d'aigua abans d'arribar a l'infern.

Per un moment he pensat d'arribar fins a Amer per la carretera, però he vist massa trànsit. Les dos pujades fins damunt la Colònia són, com ja he repetit en altres entrades, bestials... sobretot, la primera rampa i l'última, que sembla que no s'acabi mai. A dalt, ja no anava tan bé ni corria tan bé. Sempre que acabo una pujada, semblo un ànec i no sé fer dos passos seguits sense autoavergonyir-me. Sort que dura poc i la baixada t'ajuda a seguir avançant, quan ja només queden uns 2 quilòmetres per arribar. i com que em conec el camí i sé el que falta, augmento una mica el ritme, tot i que no us penseu que sigui per tirar coets, fins a arribar a casa. Abans d'entrar, una mica de volta a un ritme molt suau i una caminada final. Només em faltaven els estiraments i la dutxa tan desitjada.

Tot això porta a 16 quilòmetres en 1 hora i 20 minuts, una tarda assolellada (tot i que a l'ombra hi fotia rasca!), una pensada profitosa i una molt bona sensació a dins, com els havia comentat als companys de feina la nit anterior. Val la pena...

"Diumenjant" el camí...

dimecres, 16 de novembre del 2011

El millor dia per retrobar el camí...

Després que la natura ens regali aquestes pluges tan generoses i abundants els darrers dies, no em podia auto-convèncer altre cop que a casa si estava millor. La balança del sofà i les bambes posades s'ha desnivellat quan en Txema m'ha dit "Quimi! Com vas?".

Un cop calçat i equipat, he pogut comprovar que la pluja pixanera o xim-xim continuava present però, després de l'entrenament de futbol (inhumà) d'ahir enmig del diluvi, semblava un dia assolellat. Quina angoixa m'ha vingut només començar. Cada pas era una pregunta que em venia al cap; quant temps podré fer, em faran mal les cames, els pulmons em respondran, patinaré i em fotré de lloros, pararà de ploure, per què Amer té zones fosques.... i així anar fent fins que me n'adono que estic corrent a un bon ritme, uns 5 minuts el quilòmetre, i que les cames em pesen d'ahir. Però, com diu en Manel, "No hi pensis!".

Al final, poc menys de 7 quilòmetres i 33 minuts i 48 segons en dues voltes per l'Amer nocturn amb parcials de 17'16'' i 16'32''.

La veritat és que avui el temps m'és igual. Com deia la Salseta, "Estic content, això va bé, això rutlla...". Avui sí, content per haver pogut córrer sense veure que no estava recuperat. Només em queda pensar en el següent dia i en tirar endavant... El que vingui, com la pluja avui, benvingut serà!

"Xim-ximejant" el camí...

diumenge, 6 de novembre del 2011

Una pedra/anèmia pel camí...

Quants dies sense posar-m'hi... Escriure les meves sortides era un fet habitual en mi durant un parell de setmanes. Em sentia bé, anava millorant. Recordo que fa tres setmanes estava exultant pel gran resultat de la cursa del Carrer Nou... i mira per on, l'última entrada que he fet en aquests 21 dies. El causant del meu sotrac anímic i físic? Anèmia ferropènica!

Segons l'enciclopèdia, l'anèmia ferropènica és "l'anèmia caracteritzada per la disminució o absència dels dipòsits de ferro a l’organisme, baixa concentració sanguínia de ferro, baixa saturació de transferrina i baixa concentració de l’hemoglobina o de l’hematòcrit".

Dos dies després dels meus 43'46", vaig suportar unes nou hores de proves (que no explicaré.... tot i que alguns ja les coneixeu) per acabar sabent que hi havia una pedra al camí, amb dues vessants. La física, amb un cansament general i uns bufets pitjors que al final de la cursa, que es va superant amb l'ajuda del ferro. I la psíquica; mals pensaments, males sensacions, passos enrere quan haurien de ser endavant, una baixada d'autoestima...que costa més de superar. Això de voler i no poder és molt dur per algú a qui la part mental n'és el seu punt dèbil.

Fa dies que estic millor, més animat. Tornar a la feina, a la rutina, fa que la tornada a córrer sigui més propera. Ara farà uns deu dies vaig intentar anar a fer un petit test del meu estat i el patiment sobrehumà durant els 10 minuts de ritme lentíssim em va posar a lloc. Un lloc que, val a dir, era molt pitjor del que em pensava. Amb els dies i els entrenaments de futbol veig que estic per esforços curts. La carrera contínua se'm fa excessivament dura, sobretot per les cames.

El "cocu" va a dies; sento enveja dels meus companys que poden sortir a entrenar i competir, sento ràbia per haver de tornar a començar, sento que el temps se'm tira al damunt i que estic parat... i, alhora, sento que haig de ser, com diu la cançó, de titani. Clar, no puc pas dir que seré de ferro ja que me'n falta i perquè el veritable home de ferro o IronMan és el meu amic Manel (faràs sub "elquevulguis").



M'aixecaré? Oi tant! Costarà? Ja hi podeu pujar de peus! Podré? Si més no, ho intentaré! Assoliré el repte? Aquesta pedra/anèmia serà un gra de sorra el dia 25 de març després dels 42195 metres! M'acompanyeu?

"Anèmiajant" el camí...

PD: Felicitar en Paco, en Txema i, sobretot, en Lluís Baixés (quina bestiola!) per la TramunTrail!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Cursa del Carrer Nou

Gràcies Manel! No puc començar a escriure sense fer-ho. M'has portat on vas dir, a sota els 45 minuts, estirant-me quan estava tocat i animant-me quan ho necessitava. Una llebre i un amic com tu és impagable!

Un diumenge al matí amb el despertador posat a les 8 no és del tot habitual. Avui em tocava, com ja us vaig dir en un altre entrada, la cursa del Carrer Nou i la seva 33a edició. Els seus 10 quilòmetres eren una prova per mi. M'agraden els nervis pre-cursa, les primeres sensacions al primer quilòmetre, el patir i pensar només en el següent pas... però la sensació de veure l'arribada i autofelicitar-te és sensacional!

Així doncs, a les 9 havia quedat amb en Manel a l'Snack i ha arribat com un professional. Café per ell, aigua per mi i cap a Anglès a recollir la Gemma i en David, la germana i el cunyat d'en Manel, direcció a Girona. Només aparcar i canviar-nos per anar cap a la sortida, ja veies un munt de gent que seguia el mateix camí. Em sembla que era el més "paletrecu" de tots, però amb en Manel de llebre em veia capaç de fer més del que puc realment. Just a la sortida, deixem el material al guarda-roba i uns minuts d'escalfament. La veritat és que he quedat parat de la gentada que hi havia, tot i que els que em feien més gràcia eren els que creia que eren uns cracks i, segons en Manel, uns "flipats".

Comencem la cursa. Objectiu 45 minuts, és a dir, 4'30" per quilòmetre. Una mica massa? La defensa dels colors del Club Atlètic Simonich-Bicicarril s'ho val!

1r quilòmetre, 4'28" - Sortim uns segons més tard que els primers, i jo darrera la llebre. Al principi he pensat que anàvem a apagar foc, que allò era insostenible per les meves cames. En Manel em deia que em posés al seu costat i ja tenia feines.
2n quilòmetre, 3'50" - M'anava trobant bé i en Manel anava avançant entre la gent, esquivant els obstacles, i jo enganxat. Després m'ha dit que era per córrer amb més tranquil·litat i sense ningú que ens molestés. Quan he vist el temps, m'han vingut dos sensacions al cap; el pet que fotria i l'emoció d'anar ràpid i sentir-me bé.
3r quilòmetre, 4'16" - Hem afluixat una mica perquè anàvem bé de temps i per no cremar-me. Les cames, i sobretot els bessons, em molestaven una mica, tot i que en Manel em deia que només m'ho semblava, però que en veritat no em feien mal. Si ell ho diu...avui va a missa!
4t quilòmetre, 4'04" - Tornem a passar per Jaume I i el públic et dóna ales. Potser m'he trobat millor a la segona passada que a la sortida. Passem per plaça independència i em començo a quedar una mica, i en Manel amb mi. M'estira i m'anima dient que ja quasi en tenim la meitat. Va doncs!
5è i 6è quilometres, 9'05" - Ens trobem en Xevi Masachs (41' al final), que ens passa com un avió. L'he vist molt fi quan jo passava, el que em pensava que seria el pitjor moment. Al pont de pedra, avituallament i quan vaig a agafar aigua, en Manel em diu que tiri que ja té la meva ell. Uns glopets d'aigua i em demana l'ampolla perquè diu que me la guardarà. Potser són els quilòmetres més bonics, tot pel centre de Girona. Suposo que per això no he vist el punt quilomètric...quin encantat!
7è quilòmetre, 5'21" - La pujada del rei Martí, la que porta a la Catedral, et posa a lloc. En Manel afluixa i jo amb ell. Tranquils fins a dalt i reservant. Alguns corredors em passen esprintant...on collons van així? La pujada segueix voltant les escales de la Catedral fins a les Àligues, on després d'un petit descans, puges fins la Facultat de Lletres. Allà, m'he dit que tenia dos opcions...quedar-m'hi o pensar que ja ho tenia. Dubto un moment fins que en Manel em passa l'aigua i continuem.
8è quilòmetre, 3'59" - Toca baixada i m'haig de deixar anar. No puc, he perdut la forma de córrer i semblo un ànec. Allà, el cap em fa figa al veure que en Manel em deixa molt enrere baixant. Em crida i m'espera. Aquí és quan haig de córrer tot el que pugui per la companyia que m'està fent. Poso tot el que tinc i em diu que regulem fins al final...tot i que no em queda gaire res ja.
9è quilòmetre, 4'23" - Carrer de la rutlla i Emili Grahit. Faig una mica la goma, ara sí, ara no... El dolor de les cames ha marxat però ara s'estan adormint. És igual, ja arribem. Som-hi!
10è quilòmetre, 4'17" - Ja ho tenim fet. Apreto les dents i trec forces d'on no en queden i intento apretar en Manel perquè vegi el meu esforç. Diu que anem bé de temps i això em fa tirar una mica més. Passem per la plaça Catalunya i em noto la cara de mig-mort... I al pont de pedra, abans d'enfilar el Carrer Nou, ens trobem amb un munt de gent i foto un canvi de ritme, quan en Manel em va a buscar una mica d'aigua. I com que l'he perdut de vista, miro el crono oficial i veig els 43 minuts i no sé quants segons. Un últim esforç però no arribo a sota els 44'...
Després em miro el crono per saber el parcial i veig que de temps real han sortit 43'46". Vaquiiii! Quina alegria! El meu cap matemàtic comença a comptar el ritme i veig que surten 4'23" per quilòmetre! Que bé, quina gran cursa!

La Gemma ha fet 25' a la cursa de 5 quilòmetres i en David ha fet 45', tot i sortir al ritme de la Gemma. En Manel? Hauria fet 40' o per sota, encara que es vulgui enganyar...

La sensació d'haver-ho donat tot, els ànims i les felicitacions del amics i companys i, per damunt de tot, la gran companyia d'un amic, el millor de la jornada.

"Simoniquejant" el camí...

dimecres, 12 d’octubre del 2011

A veure què passa...

Avui he sortit amb el títol. Feia dies que no em disposava a anar a fer una volta per estirar les cames i seguir acumulant quilòmetres a les cames. Suposo que això de que cap i cos van lligats deu tenir part de raó. Així que com ahir em vaig quedar apalancat al sofà sense fer ni pic, avui m'he dit que aniríem a córrer amb el "a veure què passa"...

Diumenge vinent suposo que aniré a la cursa del Carrer Nou. En Manel ja hi està apuntat i jo ho faré demà, quan el meu company Jordi Danés em digui que s'ha apuntat. També hi ha la cursa de Sant Lluc a Olot. Totes dos són de 10 quilòmetres, però el Carrer Nou té més desnivell...o això diuen.
Així doncs, sortint de casa he pensat de fer un mini-test de cares a diumenge, de simular el que em podria trobar. He fet 8 quilòmetres de bicicarril direcció la Cellera, del quilòmetre 25 al 21 i tornar, per trobar-te, a mig camí, amb les pujades de la colònia que et fan patir de valent. I m'he emocionat/flipat una mica al veure els parcials que feia (no els posaré perquè pensaríeu que són ridículs...) i he fet una mitjana de 4'25" els 8 quilòmetres, per un total de 35'20". Prou bé no? He quedat força cansat i una mica carregat de cames. Ja firmaria poder anar a aquesta mitjana el diumenge, però ni en pintura. Si acabo amb 50' estaré content, i molt. Però això ja és una altra història...

A veure què hi passa al camí...

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Voltant per Sils...

Aprofitant el canvi d'horari a l'institut i disposant de dos hores lliures, aprofito per sortir a voltar per Sils, com ja vaig dir dilluns (m'autofelicito per complir-ho!).
La setmana passada em vaig quedar amb les ganes de seguir un recorregut marcat de 10 quilòmetres ja que desconeixia quin camí prendre quan arribes a l'alçada de la N-II. Buscant aquests dies he trobat la ruta i resulta ser la de la Cursa de Sils.
Surts de davant el pavelló per anar a voltar per el veïnat de la Barceloneta i retornar al punt d'inici. Només començar ja et trobés una baixada que saps que tornant, la trobaràs a poc menys de 500 metres per arribar i amb el "tute" que portes fa que les cames cremin un xic. La resta del recorregut transcórrer pel mig d'uns camps, amb poc desnivell i només amb una pujada que et toca totes les fibres. En veritat us escric que una mica més d'ombra l'hauria agraït perquè això de sortir a quarts d'una del migdia i amb aquesta tardor tan estiuenca que vivim m'ha fet desitjar un glop d'aigua durant molta estona...
Fent honor al vocabulari de l'últim dia, avui he anat per sensacions fins que cap al vuitè quilòmetre he vist que podia baixar de 50 minuts i, al final m'han sortit 48'58''. Prou bé no? Digueu que sí eh! Ara bé, estic força cuit de cames... O sigui que a estirar molt, descansar una mica i a recuperar forces! No sé si demà em veure amb cor de fer la recuperació activa que em va ensenyar el meu "coach" Adrià Casals, de qui espero que la seva aventura per Lyon sigui profitosa.

"Deuquilometrejant" el camí...

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El vocabulari augmenta...sensacions!

Doncs sí, cada dia s'aprèn una cosa diferent...i més quan surts a córrer amb un dels mestres.

En Txema "Jozelito Garrincha" Arnau (podeu veure el seu gran blog), amb 3h23' a la Marató de BCN 2010, m'ha deixat acompanyar-lo a fer una volta de 55 minuts i un xic més de 11 quilòmetres segons m'ha dit. I m'ha fet patir de valent, notant sobretot a les cames el cansament d'ahir a futbol. Peró, tot i anar amb el ganivet al coll, m'ha animat i empès una mica a fer un dels millors entrenaments que he fet fins ara.
Volta a Amer

Veure'l córrer, com em va passar amb en Paco, és acollonant. Sembla que floti, que no toqui a terra, sense gastar ni un joule d'energia (es nota la meva vessant científica?) en res que no sigui avançar, en fer el següent pas...brutal! Darrera seu no et queda més que intentar modificar el teu pas "trepitja-raïms", encara que només me'n surti uns metres, per millorar la tècnica de carrera.
I mira, ahir en parlava amb en Manel "Simonich" Arnau (gran amic de tota la vida que algun dia li dedicaré més temps perquè el que ha fet s'ho mereix) sobre la tècnica de carrera i que la meva era molt agressiva per les articulacions, massa impacte crec degut a l'hàbit del futbol i dels canvis de ritme. No sé, hauré d'investigar i continuar preguntant...

Però retornem al títol, SENSACIONS... Avui he après aquesta paraula. No cal que volis a cada quilòmetre, no haig de buscar temps, he de córrer per sensacions. Que em sento bé, endavant i a sumar quilòmetres. Que em sento fluix, a sumar igualment però amb la sensació de tirar sense patir. Ras i curt (el futbol em fot mal...), acabar la sortida del dia amb la sensació de haver fet un bon entrenament i un pas més en el camí... I no sempre era així per mi. Intentaré seguir els teus consells i millorar de cares a la pròxima sortida amb tu "Oh mestre Txema"!

Abans d'acabar l'entrada d'avui, felicitar la tercera pota de la meva motivació, el futur agent de la llei Jordi Auguet. No podrem entrenar junts, a no ser que vingui a Mollet (cosa que no descarto...) però, em vau dir amb en Txema que m'acompanyaríeu (s'ha de reconèixer que entre alguna que altra birra durant la Festa Major...) en aquest llarg camí.

Ara sí, a descansar demà i a tornar-hi dimecres al migdia per Sils i els seus camins sense ombra...

"Trepitjant-raïms" pel camí...

dijous, 29 de setembre del 2011

I si ens hi tornem a posar...

Ja no hi pensava que hauria de ser més constant en la preparació. Ja sé que és període de càrrega, de sumar quilòmetres com dic jo, i que haig d'acostumar al cos a sortir a córrer fins i tot quan no en tinc ganes.

Ahir una volta per Sils, aprofitant una hora lliure a l'institut. En total, 8 quilòmetres i uns 40 minuts al migdia amb un sol que petava per allà al mig d'aquells camps...fins que m'he trobat la N-II al davant i he girat cua. I sort que la tornada feia baixada perquè el cansament de l'entrenament de futbol del dia anterior, o sigui dimarts, començava a passar factura.

Recapitulant, tornem a agafar la rutina per intentar sortir un parell de cops per setmana.

Vivint el camí...

PD: Els meus companys són avions al costat meu! Me n'hauré de buscar de nous... Per mi estan volant i tot just comencen! Si faig el que fan ells ara al final de la preparació ja podré estar content!

divendres, 16 de setembre del 2011

Primera tiralla llarga!

Sí senyor! Quina bona sortida ahir fent un Amer - Pavelló d'Anglès - Amer. La veritat és que estic molt content de com em vaig trobar, no m'esperava fer tant! 14km a 5'11" és un gran èxit per mi!

Sortint a un ritme suau (5'15" el primer km) per intentar fer quilòmetres em va anar bé. Durant tot el recorregut em vaig trobar molt bé de pulmons, sense notar-me ofegat ni a la pujada. Ara bé, les cames és una altra cosa...al principi un xic pesades, després bé i tornant a passar pel Pasteral van començar a saludar-me les cuixes i em faltaven les dos pujades! I quines pujades....espero que no n'hi hagi cap com aquestes! El que més em va motivar va ser veure que mantenia un ritme bastant constant ja que normalment vaig o massa ràpid o massa lent. Ahir els dos últims quilòmetres a 5'11" tots dos! També agrair els ànims dels meus companys al grup... Sou el mirall del que s'ha de fer per tenir èxit i superar el repte!

Ara ja puc dir que aguantaria 1/3 de la marató... Fer tres cops el que vaig fer ahir és el gran repte! Som-hi doncs!!! El camí és llarg...

dimarts, 13 de setembre del 2011

Un mite, un xip i una mitja!

Trobar-te un mite com en Toni Herna i que t'acompanyi, mentre t'alliçona, no té preu. Avui 8km de bicicarril (divertit perquè sí...) a uns 5 minuts de mitjana. Com sempre, no sé controlar el ritme i he sortit amb foc al cul però, m'he trobat bé. Tot i això, he decidit afluixar i fer quilòmetres amb un xic de cansament. En resum, i com m'ha dit el gran Toni, a sumar quilòmetres!


Ja tinc el xip groc per anar a les curses, gràcies a en Xevi R. que me'l va comprar a BCN. El necessitava per inscriure'm per primer cop a una mitja...el 5 de febrer a Granollers! I és la més important de tot Catalunya i l'estat veí! Però no crec que sigui la primera que corri... ja us aniré informant!

Segueix el camí...

dijous, 8 de setembre del 2011

Camí al 25 de març...

Benvolguts amics, familiars, companys, coneguts o a qui passi per aquí,
assolir un repte deu ser molt gratificant per un mateix.

I de quin repte estem parlant? A la capçalera hi podeu veure el seu recorregut; el de la Marató de Barcelona. Acabar-la és el repte, acabar una marató! El camí? El que us aniré explicant aquí; les sortides, els quilòmetres, els patiments, les pujades i les baixades, els ànims i els desànims...i sobretot, els amics que m'acompanyaran ja que sense ells ni vosaltres, no crec que sigui possible.

El camí va començar dilluns, 5/9/2011, 50 minuts a uns 5min/km. Massa ràpid al principi, afogat al mig i aguantant bé la segona meitat. I ahir, la segona etapa acompanyant el gran mestre (i mai més ben dit) Paco Samblàs que em va portar amb el ganivet al coll durant 12 km i una mica més d'una hora. El millor van ser la gran ruta, que no coneixia, i els consells donats!

42195 metres va córrer Filípides, abans de morir, per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Marató. 42195 metres espero córrer abans de poder-vos explicar què se sent quan assoleixes un repte!

El camí al 25 de març, el camí a un repte...