dilluns, 27 de maig del 2013

Un dimoni de trofeu...

Quin llarg descans m'he agafat des de baixar de la bici a Balaguer. Han estat 7 dies en els que només vaig tocar la bici per netejar-la, ja que els companys m'havien dit que no podia ser l'estat en que la tenia. La veritat és que el temps plujós de finals de la setmana passada em va anar molt bé per l'apatia que tenia instal·lada dins, tot i rebre l'alta definitiva de l'anèmia del juny passat. Tot passava pel cap de setmana. No volia que es convertís en una rutina el fet d'anar de cap de setmana en cap de setmana. Entre la jornada de portes obertes de l'institut i la bondat que vaig fer el diumenge, ho he deixat per avui.

Reconec que m'ha costat. Passaven els minuts i no feia res. Una altra tarda sense fer ni pic? M'he decidit de fer un primer pas; estrenar un maillot. Era l'acció que faltava per la reacció en cadena i acabar equipat i sortint per la porta per anar a pujar Sant Martí. Feia vent i un dia em van aconsellar que quan feia vent es podia sortir a patir o pujar a Sant Martí. Per escalfar me n'he anat fins més enllà de la benzinera amb vent a favor i tornat amb un vent en contra que no feia res més que confirmar-me la bona elecció. O no?

He sortit a reventar el rècord. No l'absolut, sinó el personal. Havia de sortir ràpid i mirar d'aguantar, tot i sabent que el primer quilòmetre és el més dur i que ho acabaria pagant als dos últims. He pujat bé fins a Les Famades, on m'he vist esbufegant de manera exhagerada. M'estava passant i m'he vist obligat a no fer tan ràpid com volia fins al Mirador. Per allà he passat amb la sensació de patir molt i no haver guanyat temps, tot i que a casa he vist que anava un minut per sota el millor temps. M'he calmat per acabar pujant més tranquil però a la recuperava els pulmons, tornava a prèmer la palanca per baixar un pinyó. Ni la pintada d'ànims m'ha salvat de la davallada física. Al pas per la Font de la Teula estava "grogui" (portava 1'20" menys) i no he posat el peu a terra de miracle. No podia ser bo anar recargolat d'aquella manera després de tant de descans. Ja ho diu en Jordi Auguet que el primer dia no tens mai bones sensacions. Se m'ha fet etern fins a dalt i només m'he revifat als darrers 500 metres, al tenir-ho a tocar. He baixat temps, sí. Però el temps de marge de la Teula ha anat baixant al mateix ritme que jo m'enfonsava físicament.

Quan baixava, ja pensant en la dutxa i deixant de banda qualsevol repetició, m'he trobat el dimoni Tito Roca a gairebé 3 quilòmetres i mig de dalt. He fet mitja volta per fer uns metres amb ell i, tot fent-la petar, m'he vist coronant altre cop. Ell m'ha proposat anar a fer unes Serres i Encíes i jo he contraofertat amb un Castell. Ni mai que li hagués dit! La pujada del Rei ja té lo seu però els últims metres són una paret...i en Tito ho feia com si res! Quin pedalar més fàcil que té!!! Per estirar les cames, l'he acompanyat fins als Peluts i me n'he tornat cap a casa, lluitant altre vegada contra el vent i posant-m'hi de valent per acabar amb bon regust.

Avui ens han donat una bona notícia. L'organització de la Montsec-Montsec ens ha dit que nosaltres érem l'equip més llunyà amb més de 5 participants. Ens enviaran una copa i tot! No sabeu pas la il·lusió que m'arriba a fer...

"Dimoniejant" el camí...

diumenge, 19 de maig del 2013

El Salvador del Montsec...


Em deixo engatussar amb facilitat. Ja feia un parell de setmanes em van proposar d'anar a la 5a Marxa Cicloturista Montsec-Montsec a Balaguer, una cicloturista de 192 km i 3300 metres de desnivell positiu. Vam reservar l'hotel però no em vaig apuntar fins dimarts passat, que era el darrer dia d'inscripció. Ho vaig deixar pel darrer moment perquè tenia dubtes, però després de demanar consell i de mirar-me molt la ruta, em vaig decidir. No hi havia cap port tant dur com Bracons i hi havia dos possibles escapatòries per si la volta llarga se'm feia això, llarga.
Divendres tarda vam sortir amb la furgoneta d'en Txema amb en Salva i en Jordi Auguet i en un altre cotxe l'Albert amb la família; la seva dona, la Raquel, i el seu fill, en Gerard. Havíem de passar per Manlleu per trobar-nos en Juli i en Toni, amb les seves respectives, la Laura i la Nuri. El viatge se'm va fer més llarg del que em pensava i només arribar a Balaguer ja ens vam trobar el pavelló per recollir els dorsals i la bossa d'obsequis. Em vaig fixar amb l'organització ja que havia llegit que era de les millors i la veritat és que amb tota la raó. Tenies molta informació sobre els punts que podrien ser conflictius, molts voluntaris tant al pavelló per recollir el dorsal i a l'arribada com al llarg del recorregut per indicar-te perills, direccions i d'altres, uns avituallaments molt complets i ben situats, llevat del darrer ja que està a falta d'un quilòmetre de coronar l'últim port. Podria posar-hi una pega, que l'amanida de pasta tingués tonyina però diria que més que un problema seu, és un problema meu per ser tan llepafils. Així que només queda felicitar-los i empènyer perquè la facin més i més gran. Per la meva part, em vaig quedar amb idees per mirar de portar-les cap a la Terra de Volcans.


A l'Hotel Santuari hi vam arribar abans de les 9 i vam quedar sorpresos per la qualitat de les habitacions, tot i només tenir dues estrelles. Ens van guardar les bicis durant la nit, el sopar i l'esmorzar estaven bé, l'atenció era molt correcta i vam poder-nos anar a dutxar després de la cursa, sense cap cost extra. Ens vam llevar a les 6.30h amb en Jordi i després d'una dutxa ràpida, vam anar a esmorzar amb en Txema i en Salva. Tots teníem dubtes de com equipar-nos ja que el temps es preveia fred i amb pluja en algun moment. La resta estava a un altre hotel perquè havien reservat amb més antelació. Durant el sopar de la nit anterior vam veure que el convidat estrella de la marxa, en Melcior Mauri, guanyador de la Vuelta a España de l'any 1991, i vam dir que l'endemà li demanaríem una fotografia, que vam aconseguir abans de marxar cap a la sortida.

Balaguer - Port d'Àger: A les 8 en punt del matí es va fer la sortida neutralitzada per dins Balaguer, que de neutralitzada no en va tenir gaire ja que vam sortir molt ràpid. Volia seguir en Jordi però em vaig tallar i en Juli se'm va posar al darrera. Sabia que l'Albert i en Txema eren per davant i en Salva per darrera, com també em pensava que estava en Toni, tot i que després vaig veure que no. Després de la neutralització venia l'Alt de Vilanova de la Sal i es va fer la primera selecció per anar formant grupets. El ritme d'en Juli no era el meu i vaig mirar de trobar en Salva. Al veure'l que venia pel darrera vaig afluixar una mica per anar amb ell fins on el cos em digués prou. La seva roda era la bona. Un cop coronat i després d'un lleuger descens i una mica de planer, venia el port d'Àger amb una llarga recta de 700 metres a una pendent constant del 7-8% que es va fer eterna. Notava que les cames no estaven ni la meitat de fresques que la setmana anterior. Abans de coronar ja vam parlar de no parar-nos a l'avituallament.

Port d'Àger - Coll de Comiols: Ni temps per posar-nos el paravents i ja baixàvem. Vaig intentar seguir en Salva per no quedar tallat i per enllaçar el grup que hi havia més endavant i amb els que també van arribar pel darrera, devíem ser uns 25 ó 30. Aquesta part del recorregut ens va descol·locar una mica ja que ens pensàvem que pujaríem de nou però vam fer uns 20 quilòmetres de "planer" amb algun puja-i-baixa. Aquí vaig reconèixer un bon home amb en que vaig coincidir a Bracons la setmana anterior i la vam fer petar una mica. En Salva em donava seguretat i tranquil·litat. Només m'havia de fixar en ell i provar de seguir-lo. Sabia que ell devia anar un punt per sota i jo havia de donar el millor. No vaig dubtar ni un moment en agafar l'escapatòria de la volta curta ja que la il·lusió seguia intacta. Ens venia el port més llarg del dia, uns 20 km, que tot i no ser dur tenia un quilòmetre a més del 7% que et feia serrar les dents. Per mala sort, va ser on vam atrapar en Toni i no es va poder enganxar al nostre grup per fer camí junts. El grup era força nombrós i van proposar de parar tots junts i seguir igual. Al coronar, vam decidir fer un petit mos però vist el cel i la fred que agafàvem, vam decidir començar a baixar.


Coll de Comiols - Collada de l'Hostal Roig: A l'estela del meu líder vam començar un llarg descens i que convidava a pedalar. Vam fer relleus amb un altre ciclista que vam trobar fins a atrapar-ne dos més i fer un grup de 5 que no col·laborava per igual. En Salva es desgastava i jo provava de donar-li descans tot el que podia, i per moments em sentia important i útil, i em renovava les forces. De cop vam trobar l'última escapatòria, cap al quilòmetre 110 i era massa aviat per rendir-me. Serà el que Déu vulgui! Abans del tercer port, hi havia un coll d'uns 5 quilòmetres al 4.8% que no estava marcat com a port. Aquí hi vaig veure les rampes més dures del dia i amb paciència i seguint l'estela de dos ciclistes de la zona que vaig atrapar es va fer sense cremar-me. En Salva se m'havia distanciat uns metres perquè vaig entretenir-me prenent un gel però em va esperar per fer el planer fins a Vilanova de Meià, on començava el port. La carretera es va tornar irregular així com el paisatge de pedres tallades pel vent. Era força constant i em conformava amb el ritme del grup fins que vaig veure que s'havia trencat i el meu comandant estava a uns metres. Vaig decidir posar el ritme jo i com més metres passaven, més metres em portava en Salva i més sol em quedava. Intentava de pujar amb cadència com em va dir en Manel la setmana abans i repassava tots els seus consells. No el tenia al davant però com si hi sigués. Vaig portar a un home fins al grup següent i al veure que portaven un ritme més baix, vaig tornar a saltar. Diria que  el gel em feia efecte perquè em sentia pujant com un tiro. Més i més ritme fins a coronar. M'espantava aquells balins que anava cremant perquè després els necessitaria. Carreguem bidons i mengem una mica i aprofitem que un grupet comença a baixar per anar amb ells.

Collada de l'Hostal Roig - Alt de Fontllonga: Em sorprenia a mi mateix baixant a aquell ritme i avançant gent. Hi havia algun punt conflictiu que estava molt ben senyalitzat  i amb voluntaris fent-nos indicacions. Les corbes eren tancades i anaves a parar a l'embassament de Terradets que resseguíem i creuàvem per un pont, per desfer el camí fins a l'encreuament amb la volta curta. Tornàvem a estar en un grup nombrós i anava ben amagat per estalviar forces. La carretera anava paral·lela a la Noguera Pallaresa fins a l'embassament de Camarasa, que faríem de punta a punta. Primer un seguit de repetjons que van anar trencant el grup deixant-lo menys nombrós del que m'esperava. La carretera era molt ampla i començava el darrer alt. De seguida es va fer una selecció i en Salva marxava amb els del davant fins que els va arribar a despenjar tots i enllaçar amb el grup de més endavant durant el descens. Aquí li vaig perdre la pista i, tot i veure'l i comptar que em portava més o menys 1 minut, no vam compartir més quilòmetres. Gràcies a ell havia arribat fins allà i tinc la sort de tenir "gregaris" tan bons. No podia defallir i a la meva manera de pujar, amb un ritme molt constant, em vaig tornar a quedar sol fins a coronar.

Alt de Fontllonga - Balaguer: No anava enlloc ja que quedaven forces quilòmetres i em vaig deixar atrapar pel grup que ja havia compartit abans. Sabia que venien repetjons que si no anaves bé et podien tallar i deixar-te sol. Anava prou bé de cames i el cap estava pletòric. Em veia molt animat i em feia pel·lícules d'arribar a l'esprint... Sóc un flipat, sí! Em deixava portar pel ritme del grup, que la parella de ciclistes que vaig trobar després de la segona escapatòria, s'encarregava de trencar. Més i més ritme i jo tornava a anar calent d'orelles. Un home em va explicar que quedaven dos repetjons, amb el segon més dur que el primer. Al ser-hi, el grup es va frenar una mica i no m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig posar a davant i em seguien tots. Més ritme doncs i fins a dalt, on em vaig tornar a girar i anava sol amb uns 50 metres d'avantatge. Hòstia, una persecució fins a meta... Tenia les de perdre però no vaig deixar de pedalar amb tot el que tenia. Cada cert temps feia un cop d'ull i els veia més aprop. Les cames em coïen i començava a anar al límit. Sabia que m'atraparien però els hi volia posar difícil i resar perquè no em despengés. No va ser fins als últims 150 metres on em va enllaçar un noi. Em vaig posar a roda i em vaig obrir per agafar la corba abans de meta el més ràpid possible. Vaig veure tots els amics animant-me a l'arribada i em va sortir l'esprint del cementiri perquè estiguessin orgullosos de mi.

Ras i curt, 192 km amb 7 hores, 7 minuts i 33 segons a una velocitat mitja de 26.80 quilòmetres per hora. En Jordi, en Txema i l'Albert van fer tota la marxa junts amb 6h28', en Juli amb 6h40' que confirmen la seva gran millora, en Toni va agafar la segona escapatòria per fer una mica més de 5h i el meu Salvador va fer 7h3'. La meva satisfacció és tan gran com les mostres d'afecte que em van demostrar només arribar.

"Salvadorejant" el camí...

dilluns, 13 de maig del 2013

Remences orgullosos...

Ahir vaig participar a la Terra de Remences, una marxa amb 3000 ciclistes oficials (i uns quants més no-oficials) recorrent 175 quilòmetres amb uns 2600 metres de desnivell positiu. Sempre n'havia sentit a parlar i aquest any que és ciclista, no hi podia faltar. Els dies previs els vaig passar amb nervis, tot i que els companys m'havien explicat tot el que calia saber. Com a la Volcans, vaig sortir a rodar la meva volta típica de Caldes i Fornells i abans de poder-la acabar em vaig trobar en Jordi Auguet que em va acabar d'alliçonar.

Dissabte vam anar a recollir els dorsals i em vaig retrobar amb amics com en Jordi Arbós, que va fer la curta i ha rebaixat el temps de l'any anterior! Un cop a casa vaig entrar dins una voràgine preparatòria de tot el que em passava pel cap que podria necessitar. Semblava un nen petit que marxa de colònies... Durant la nit no vaig dormir gaire, semblant a la nit abans de la marató; un son de 3 horetes i després cops de cap. Tot i això, no em va costar llevar-me i anar a buscar el meu gregari, en Manel! Sona malament que jo li digui gregari però, quan em va dir que els nostres calendaris eren un, ja sabia on es posava...o no?

Abans de la sortida ja estava impressionat amb tants ciclistes. I el que ens espera per la Quebrantahuesos... Mentre rebia els darrers consells es va donar la sortida i vam tardar més d'un minut a passat per sota l'arc. Em passo al present perquè encara em sembla que hi sigui i així m'és més fàcil escriure...

Sant Esteve d'en Bas - Coll de Capsacosta: La primera imatge m'ha va impactat. Tota la carretera plena i jo darrera en Manel. Anava ben concentrat i amb les mans als frens per si de cas. El ritme era alt però me l'esperava encara més. Com m'havien dit, els grups feien l'acordió i s'estiraven i es trencaven amb facilitat. Fins a sortir d'Olot no anava gaire segur i els nervis se'm posaven a les cervicals. Fins a Ca l'Enric hem anat molt bé i em notava bones sensacions. Només canviar la pendent però, les cames ja no anaven igual. En Manel m'ha dit que l'avisés en cas de quedar-me, mentre sentia parlar a altres ciclistes sobre el maillot de la Luchon - Baiona que portava l'amic. M'omplia d'orgull i m'ha costat no presumir que la seva roda era la que seguia jo. Diria que hem pujat bé, llevat d'un petit tram que se m'ha entravessat una mica.

Coll de Capsacosta - Coll de Canes: Quan corones i trobes el primer avituallament, hi ha uns quilòmetres plans i després amb baixada fins a Sant Pau de Segúries. El ritme augmentava molt ràpid i jo després de despenjar-me una mica mentre m'abrigava i menjava una mica, he tornat al meu lloc. Era important anar en un grup i deixar que em portessin. A les llargues rectes es veien un seguit de grups i en Manel ha portat el nostre grup fins al que teníem just davant. M'ha fet una senyal de que m'amagués dins el grup però no l'he entès i anava segon. Aquesta aproximació m'ha tocat una mica però entesa la instrucció, me n'he anat a la sala de recuperació. Ja fins Ripoll no hem anat junts, i abans d'arribar-hi he notat un canvi de ritme de tot el grup, que ens ha fet posar en fila. Com no, l'amic Manel s'havia posat al davant i ens estirava a tots. I de quina manera... Dins Ripoll i a les primeres rampes, s'ha obert i m'ha buscat amb la vista. Allà ens ha passat molta gent perquè m'ha costat agafar el ritme. Com sempre, ell al davant i sempre atent. Anava amb precaució perquè quedava molt i Canes ja se m'havia entravessat el dia del Velorally. Mentre en Manel la feia petar amb uns, jo em distreia amb un home que em preguntava pel recorregut. De primeres li he dit que era el meu bateig a la Remences i després li he explicat tot el que els companys m'havien dit a mi. Suposo que la distracció m'ha anat bé perquè he anat a més i hem coronat amb millors sensacions de les que esperava.

Coll de Canes - Coll de Bracons: El descens es preveia molt ràpid i ja m'havien avisat que una part dels corredors baixen com si els anés la vida. Ha estat el tram de cursa on m'ha passat més gent i amb diferència. Per la meva banda, jo uns metres darrera en Manel i amb les mans als frens tota l'estona. A unes corbes molt tancades, m'he endut un ensurt al veure que un que ens havia passat tocava amb el pedal a terra i que per sort no ha caigut. Primer m'he espantat però m'ha passat un altre ciclista rient i he pensat en agafar-m'ho millor fins a baix. Per sort, teníem un grup davant i ens ha estat fàcil anar amb ells. Pel barri del Pla de Dalt he vist la Pili "Cocu" que anava a esperar en Pere i la Xènia, que feien la Remences en mode pare-filla. El grup s'ha anat desfent per moments i només hem quedat una desena que fèiem via per la Parcel·lària. Pel darrera ens han atrapat un grupet que portava un ritme més alt i que s'ha posat a tirar. Jo anava ben amagat i preparava el gel per on en Manel m'ha dit que l'havia de prendre; la separació de les voltes curta i llarga. Amb el gel a dins, començava el port principal del dia; el Coll de Bracons. Li tenia respecte però ja anava ben avisat i mentalitzat de no cremar-me. Ens hem separat amb en Manel, quedant que m'esperaria dalt del port. Els primers quilòmetres els he fet bé, amb tot muntat i sense pensar. He fet un petit avituallament d'aigua a baix, sense saber que dalt en trobaria un altre, i he perdut un xic més d'un minut. Em passaven uns quants ciclistes que em tornava a trobar uns metres més enllà i avançava sense gaire esforç. Aquí he dubtat perquè anava avançant gent i he pensat que el gel em feia efecte i anava més del que tocava. Però em sentia bé, pujava còmode i no anava afogat. A més, encara quedava el pitjor al darrer quilòmetre i mig. Una doble corba molt tancada i d'una bellesa espatarrant. Buscava en Juli i l'Albert que m'havien dit que serien allà per acabar d'animar-me. De sobte m'he trobat una paret al davant que m'ha costat de pujar, tot i que a dalt hi havia el Coach Adrià amb la seva germana, la Laia. La il·lusió que m'ha fet veure'l m'ha fet encarar la darrera part sense patir pel vent en contra que es girava, mentre al final he vist en Manel que s'esperava amb l'Albert i en Juli. No m'he parat perquè sinó no hauria pogut tornar a arrencar. Ja era dalt i agraïa a tots el que m'havien dit com pujar per arribar tan sencer a dalt.

Coll de Bracons - Coll de Bac: He menjat avellanes, un quart de taronja i una mica de barreta a l'avituallament que no sabia, mentre parlava amb els companys. En Manel deia que s'havia fet ràbia a si mateix de lo ràpid que ha pujat. Em felicitaven i em deien que em veien molt bé. Injecció de moral per mi... Ens hem abrigat i els he donat les gràcies per ser allà, i hem començat a baixar fins Sant Andreu La Vola. Deixem la carretera ampla i de forta pendent per entrar a uns quilòmetres de carretera estreta amb algun repetjó fins a Sant Pere de Torelló, on en Manel, cansat de que la gent se'ns posés a roda, m'ha avisat que tibaria fort i els ingenus que l'han volgut seguir han quedat clavats a mitja pujada. Quan ens hem reagrupat, hem saltat darrera d'un ciclista amb molta planta que ens ha dut fins a Manlleu mentre atrapàvem un grup nombrós que teníem pel davant. En aquest tram ho he passat malament perquè m'he tallat per un bon noi que anava endavant i endarrere sense vigilar, fins que m'he dit que l'havia de deixar enrere sigués com sigués fins a la roda bona altre cop. Hem passat pel control de pas i s'acostava el Coll de Bac, o Alt de Cantonigrós. Allà sabria si havia regulat bé i la fruita madura que m'havien dit que hi hauria no era la meva. Ni 100 metres i ja anàvem davant amb un bon grup a roda. En Manel deu haver fet més quilòmetres que ningú tirant d'un grup. Al principi pensava que pujàvem un xic ràpid però m'he dit que m'agrada pujar fins a Cantonigrós i quan l'amic m'ha dit que ara s'havia de gaudir patint, m'ha convençut. He volgut donar-ho tot per acabar el més satisfet possible. Pujàvem més ràpid que qualsevol altre vegada que havia pujat per allà i, tot i notar que les cames em començaven a fer mal, l'orgull se m'inflava pels missatges que rebia. En Manel m'ha fet adonar que a part de la gent que estàvem avançant, havíem despenjat a tots els que ens seguien i que això volia dir que podíem estar més endavant. Ho deia com si fós cosa meva, quan era ell el que marcava el ritme i encara hagués pogut anar a més. Fins a Cantonigrós no sé la quantitat de gent que hem passat però si sé que només ens han avançat 3 ciclistes, que han estat fets a la recta de la benzinera.

Coll de Bac - Sant Esteve d'en Bas: Ja començava a flipar-me i venia la part que se m'havia entravessat sempre. Després de coronar, hi ha un descens fins al trencant de Rupit. Allà he fet el primer relleu i en Manel m'ha fotut crits perquè era una zona de vent en contra. Encara amb més motiu! Els pocs metres que pogués fer em farien sentir com mai. De cop, ens ha avançat un grup d'uns 15 corredors que baixaven molt ràpid i que no hem seguit. M'he refiat pensant que els atraparíem pujant a Condreu però no. La llarga última recta fins al trencant a Falgars ha estat una lluita contra mi mateix. Arribava al límit però no defallia i buscava atrapar aquell grup quan ja no era possible. Fins i tot, arribats a la Devesa en Manel m'ha dit que no enllaçaríem però he volgut fer un altre relleu fins que les cames m'han demanat un descans. Quan coronàvem m'he fixat amb el temps i veia possible baixar de les 6 hores, un temps impensable per mi. Com a Canes, també ens ha avançat força gent, tot i que no tanta. Als metres finals de descens teníem a dos ciclistes que ens havien passat i es rellevaven. Tenia l'orgull ferit encara i anava calent d'orelles i quan he vist que en Manel tirava a per ells, li he donat un relleu amb tanta força que diu que l'he despenjat, i un cop junts els hem pogut enllaçar. Dins el meu cap m'he fet la pel·lícula de que no ens volien allà i, amb la feina estava feta només volia que en Manel els rematés a tots a l'esprint, però m'ha dit que era feina meva i que havia de sortir un cop hagués passat el pont. No m'he pogut estar quiet i sortint de la corba he sortit com un coet fins a l'arribada. Sembla ser que els rivals a l'esprint han dit que què estava fent i en Manel m'ha defensat dient que era la primera cursa que feia i s'ho han pres bé. Jo només estava content per haver acabat la Terra de Remences llarga!!!

A la tarda van sortir els resultats oficials i em van sortir 5 hores, 56 minuts i 11 segons! Sembla ser que és molt bon temps pel que em diuen els companys, que saben com ningú tot l'esforç i patiment de cada cap de setmana darrera seu. El millor és que en Manel em digués que estava orgullós de mi i les felicitacions de qui més proper tinc. Moltíssimes gràcies a tots i a tu!



"Remencejant" el camí...

diumenge, 5 de maig del 2013

Enllaçar l'orgull...

Divendres migdia. Arribo a casa, menjo un plàtan i surto amb bici. Fer quelcom que havia pensat i mai havia fet era una manera de capgirar les sensacions i pensaments. Tenia ben pensat fer la Volta a Sant Gregori tan ràpid com pogués i, un cop arribat, fer-ne una valoració. Només sortir les cames encara em recordaven el cansament acumulat i no les tenia totes amb mi. Feia vent al Pasteral i costava avançar, però jo estava entossudit a tirar més i més. Mas Llunès el vaig pujar amb millors sensacions i fins a Girona vaig tirar de plat gran tot el que vaig poder. La primera hora i quasi 30 km/h de mitja! Això em va motivar a provar d'arribar a Amer amb aquesta mitja i em comportava anar molt ràpid al planer per recuperar el temps que perdria pujant als repetjons de Llorà i el Pla de Sant Joan i a Les Encíes. Em sorprenia gratament a mi mateix de la positivitat i de que, tot i que les cames em fessin mal, volia anar més ràpid.

Baixant de Les Planes tenia a tocar la mitja però el vent de cares i les poques forces van fer que per segons no hi arribés. Llavors em vaig dir que el temps no era important, sinó que tot el que havia fet era el que s'havia de quedar dins. Em van sortir 70 quilòmetres en dos hores i vint minuts.

Avui matí tenia sortida amb alguns companys del team; en Manel, en Txema, en Jordi Auguet i en Lluís Baixés Sr. En principi, havíem de separar-nos perquè les hores d'arribada no eren les mateixes per tothom i  en Manel em volia portar al Montseny.

Amer - Pla de les Arenes: Hem sortit bé, sense anar molt ràpid i ho he agraït. En Manel posava el ritme i jo l'acompanyava amb la resta a roda fins que he vist que al darrera estaria millor. Per la Fira del Senglar ens han reconduït per dins el poble i ens ha trencat una mica el ritme, que després m'ha costat trobar. Les cames tenen memòria i passaven factura les espremudes de divendres. M'he despenjat uns metre i en Jordi s'ha quedat amb mi. Més endavant s'ha quedat en Lluís Sr. i a l'atrapar-lo m'he dit que enllaçaria amb en Txema i en Manel. M'ha costat i he hagut de baixar pinyons i patir una mica. A la Font Picant de Sant Hilari, en Lluís ha punxat i, amb sort, s'ha pogut solventar i seguir la marxa. Abans d'arribar a Sant Hilari he cremat un balí per enllaçar amb dos ciclistes que havien apretat perquè no els hi agaféssim la roda. Els hauria d'haver esprintat...hahaha! Fins al Pla de les Arenes m'he vist amb bones cames i he pogut aguantar amb en Txema i en Manel, tot i que no pujaven al seu màxim.

Pla de les Arenes - Collsesplanes: Hem baixat cap al Coll de Revell, per anar direcció Viladrau. Abans però, i pujant el Coll de Gomara, en Lluís ha tornat a punxar i aquesta vegada no s'ha pogut reparar perquè la vàlvula estava malament. Dubtes i propostes de què fer. Ens ha atrapat "el pare d'en Martí" (ja entendreu qui és...) i ens ha comentat si necessitàvem res. Ell ens ha ofert una coberta però havia d'anar fins a casa seva, Folgueroles, i tornar amb cotxe. Hem quedat a la rotonda després del Coll de la Fullaca si és que en Lluís hi podia arribar. Aquí hem acabat de decidir amb en Manel que aniríem amb ells però que a les pujades havia d'aguantar i patir. Hem perdut molt temps, fins a una hora, i les trucades per avisar que arribaríem tard es feien. Al final, i després d'uns quilòmetres amb en Lluís corrent descalç perquè la coberta se l'hi havia esparracat, hem esperat el seu àngel de la guarda. No ens ha dit ni el nom, ni ens ha deixat cap contacte però sabem que el seu fill de pocs anys que l'acompanyava dins el cotxe, es deia Martí. Des d'aquí i encara que potser no ho llegiràs mai, no m'estaré de dir-te Moltes Gràcies!

Hem enfilat cap a Sant Sadurní d'Osormort i cap a Collsesplanes, on em tocava patir. He aguantat més del que m'esperava i pujant molt més ràpid del que havia fet l'altre vegada que havia pujat per allà. Als revolts on la carretera picava més amunt, em despenjava i després em reenganxava. Al final he dit prou i ja no he trobat la seva roda. Sort que en Jordi s'ha quedat amb mi i m'ha anat animant i aconsellant. Sense ell, m'hauria deixat anar i no hauria acabat tan satisfet de la pujada que he fet.

Collsesplanes - Amer: Fins al Pla de les Arenes altre cop, ho he passat malament. El curt descens que hi ha i la pujada continuada, tot i que només és dura a la part final, m'ha tocat una mica. Les meves cames fredes no podien seguir el ritme frenètic que marcaven i m'he despenjat per fer el meu ritme. Una parada a la font de dins Sant Hilari ens ha fet trobar els germans d'en Juli i l'Albert, que avui descansaven després de l'excursió fins a Puigcerdà que s'havien marcat el dia abans. El descens cap a Osor i Anglès ha estat més tranquil per la quantitat de cotxes que esperàvem de la fira. Amb en Manel ens hem despenjat mentre parlàvem una estona i un cop reagrupats hem anat amb el ganivet entre les dents fins a Amer. En Txema ens ha fet volar fins a Anglès, en Jordi fins al Pasteral i en Manel fins a Amer. He aguantat la roda com he pogut per poder fer el meu esprint del dia.

En fred, estic content d'haver recuperat una mica d'orgull. En Jordi i en Manel m'han dit que si he aguantat el tren fins a Amer, vol dir que el meu problema és més de cap que de qualsevol altre cosa. Com si no ho sabés prou bé...hehehe! A més, ja fa dies que penso amb la Terra de Remences de diumenge vinent i em fa molt de respecte, sobretot el Coll de Bracons, i per la meva inexperiència en gran grup.

"Enllaçant" el camí... (proposat per en Jordi per les enllaçades amb el grup pujant a Sant Hilari)

dimecres, 1 de maig del 2013

Sense el cap...

Ho desconeixia, m'ho van explicar i ho vaig entendre. Avui he comprovat i tastat que quan el cap no tira, les cames tampoc. Si hi sumes uns quants excessos, acabes fet pols en tots els sentits i arribes a casa amb una destrossa física terrible i una desfeta mental encara pitjor. És un dia i no s'ha de dramatitzar. Això sí, durant aquelles hores el món se n'anava en orris...

Mentre el campanar repicava vuit vegades, he arribat on ja hi havia la majoria de companys. Avui érem una bona colla; Manel Arnau, Txema Arnau, Joan Marcó, Jordi Carruana, Dani Castellano, Jordi Brugué, Lluís Baixés Sr., Edu Carmona, David Madeo, Pere Nonell, Carlos Llopis i un servidor. Ni 5 quilòmetres i el malentès de la jornada forçava a en Manel i en Txema a fer un esforç terrible per enllaçar. La caixa dels trons s'ha obert passat Sant Feliu. He fet un relleu al principi amb el tro major, en Manel, i a la que he anat cap a la cua el grup s'ha trencat. Quan me n'he adonat era tard i he pensat de tirar del grup i enllaçar per anar tots junts. El sobreesforç per provar d'enllaçar m'ha matat i l'he pagat durant tota la sortida. Les cames han deixat de ser les mateixes i el cap ha començat a mirar avall quan, tot i donar-ho tot, m'he quedat a 5 metres del grup i quan les forces ja no hi eren, donar-me per vençut. M'ha fet mal... He acabat arribat al túnel amb en Jordi B. i en Lluís Sr., i més endavant ens hem anat trobant tots menys en Manel i en Dani que fins a Castellfollit no hem enganxat. Fins a trobar-los hem baixat el ritme de bojos que portàvem per rodar més en grup. A La Canya ens hem separat amb dos grups i els 5 primers que us he citat a dalt amb un servidor hem anat cap a Oix i Beget.


Ahir no em vaig mirar la ruta i no era conscient del que m'esperava. Normalment repasso per on passarem, els ports i les possibles escapatòries. Ben refiat em pensava que pujaríem un coll i baixaríem fins a la carretera. de Camprodon. Que equivocat estava! Ni un, ni dos...tres colls! El Coll de Camporiol no és gaire dur i la carretera és bona. M'he quedat al 2n quilòmetre i se m'ha fet etern fins a dalt. Les cames no tiraven i el cap no les empenyia. Ans al contrari, anar sol em tocava la baixa moral fins a deixar-la tocant fons. Al descens i arribant a Oix els he atrapat. Un vist i no vist perquè venia el Coll de Pera i aquest té 4 quilòmetres al 10%! A les primeres rampes ja m'ho he pres amb calma perquè sabia que se'm faria llarg. A més, no hi ha ni un descans ni una rampa menys dura. Diria que són els 4 quilòmetres més durs que he fet mai per constància i duresa. Un cop coronat m'he refiat altre cop i en Txema i en Manel ja m'han dit que baixaríem fins quasi Beget i tornaríem a pujar. No m'ho podia creure...

El paisatge era fantàstic i una visita a Beget m'ha quedat pendent. Allà però comença el Coll de Rocabruna, o Boixeda, que era el més llarg. Ni a les rampes més suaus els he pogut aguantar. El meu cap no era amb la bici i estava molt desconnectat. Els pensaments eren negatius i no m'ajudaven. Semblava una ànima en pena i com he pogut he arribat a dalt. Ja m'havien esperat unes quantes vegades i n'estava fart. Tot m'anava malament i encara m'hi capficava més. Amb un lleuger avituallament hem acabat de coronar per separat. 

Fins a Amer només hem rodat, exceptuant la pujada fins al túnel de St. Esteve. A la zona de Camprodon i fins a Sant Pau de Segúries ens feia molt vent en contra i les passava "canutes" per seguir el ritme. Altres dies hauria donat un relleu o hauria comentat la jugada; avui, ni parlava ni pedalava. Em veia valent fins a encarar la Vall de Bianya. En Carru ens ha posat a tots en fila i en una rotonda he perdut la roda d'en Dani. Mig metre, un metre, dos, tres, cinc, deu i fins a més de 100 metres. Quanta raó tenia en Manel el dia de la Volcans! Allà m'he donat per vençut i he arribat al fons del pou. No tenia cap ocell que em voltés el cap però aquest no hi era i no apareixeria fins a força estona després d'haver arribat a casa.

He pensat en no anar a la Remences, en aparcar la Quebrantahuesos, en no fer anar malament a ningú, en calmar-me i ser més realista... Però demà serà un altre dia.

"Sensecapejant" el camí...