Quin llarg descans m'he agafat des de baixar de la bici a Balaguer. Han estat 7 dies en els que només vaig tocar la bici per netejar-la, ja que els companys m'havien dit que no podia ser l'estat en que la tenia. La veritat és que el temps plujós de finals de la setmana passada em va anar molt bé per l'apatia que tenia instal·lada dins, tot i rebre l'alta definitiva de l'anèmia del juny passat. Tot passava pel cap de setmana. No volia que es convertís en una rutina el fet d'anar de cap de setmana en cap de setmana. Entre la jornada de portes obertes de l'institut i la bondat que vaig fer el diumenge, ho he deixat per avui.
Reconec que m'ha costat. Passaven els minuts i no feia res. Una altra tarda sense fer ni pic? M'he decidit de fer un primer pas; estrenar un maillot. Era l'acció que faltava per la reacció en cadena i acabar equipat i sortint per la porta per anar a pujar Sant Martí. Feia vent i un dia em van aconsellar que quan feia vent es podia sortir a patir o pujar a Sant Martí. Per escalfar me n'he anat fins més enllà de la benzinera amb vent a favor i tornat amb un vent en contra que no feia res més que confirmar-me la bona elecció. O no?
He sortit a reventar el rècord. No l'absolut, sinó el personal. Havia de sortir ràpid i mirar d'aguantar, tot i sabent que el primer quilòmetre és el més dur i que ho acabaria pagant als dos últims. He pujat bé fins a Les Famades, on m'he vist esbufegant de manera exhagerada. M'estava passant i m'he vist obligat a no fer tan ràpid com volia fins al Mirador. Per allà he passat amb la sensació de patir molt i no haver guanyat temps, tot i que a casa he vist que anava un minut per sota el millor temps. M'he calmat per acabar pujant més tranquil però a la recuperava els pulmons, tornava a prèmer la palanca per baixar un pinyó. Ni la pintada d'ànims m'ha salvat de la davallada física. Al pas per la Font de la Teula estava "grogui" (portava 1'20" menys) i no he posat el peu a terra de miracle. No podia ser bo anar recargolat d'aquella manera després de tant de descans. Ja ho diu en Jordi Auguet que el primer dia no tens mai bones sensacions. Se m'ha fet etern fins a dalt i només m'he revifat als darrers 500 metres, al tenir-ho a tocar. He baixat temps, sí. Però el temps de marge de la Teula ha anat baixant al mateix ritme que jo m'enfonsava físicament.
Quan baixava, ja pensant en la dutxa i deixant de banda qualsevol repetició, m'he trobat el dimoni Tito Roca a gairebé 3 quilòmetres i mig de dalt. He fet mitja volta per fer uns metres amb ell i, tot fent-la petar, m'he vist coronant altre cop. Ell m'ha proposat anar a fer unes Serres i Encíes i jo he contraofertat amb un Castell. Ni mai que li hagués dit! La pujada del Rei ja té lo seu però els últims metres són una paret...i en Tito ho feia com si res! Quin pedalar més fàcil que té!!! Per estirar les cames, l'he acompanyat fins als Peluts i me n'he tornat cap a casa, lluitant altre vegada contra el vent i posant-m'hi de valent per acabar amb bon regust.
Avui ens han donat una bona notícia. L'organització de la Montsec-Montsec ens ha dit que nosaltres érem l'equip més llunyà amb més de 5 participants. Ens enviaran una copa i tot! No sabeu pas la il·lusió que m'arriba a fer...
"Dimoniejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada