Remences orgullosos...

Ahir vaig participar a la Terra de Remences, una marxa amb 3000 ciclistes oficials (i uns quants més no-oficials) recorrent 175 quilòmetres amb uns 2600 metres de desnivell positiu. Sempre n'havia sentit a parlar i aquest any que és ciclista, no hi podia faltar. Els dies previs els vaig passar amb nervis, tot i que els companys m'havien explicat tot el que calia saber. Com a la Volcans, vaig sortir a rodar la meva volta típica de Caldes i Fornells i abans de poder-la acabar em vaig trobar en Jordi Auguet que em va acabar d'alliçonar.

Dissabte vam anar a recollir els dorsals i em vaig retrobar amb amics com en Jordi Arbós, que va fer la curta i ha rebaixat el temps de l'any anterior! Un cop a casa vaig entrar dins una voràgine preparatòria de tot el que em passava pel cap que podria necessitar. Semblava un nen petit que marxa de colònies... Durant la nit no vaig dormir gaire, semblant a la nit abans de la marató; un son de 3 horetes i després cops de cap. Tot i això, no em va costar llevar-me i anar a buscar el meu gregari, en Manel! Sona malament que jo li digui gregari però, quan em va dir que els nostres calendaris eren un, ja sabia on es posava...o no?

Abans de la sortida ja estava impressionat amb tants ciclistes. I el que ens espera per la Quebrantahuesos... Mentre rebia els darrers consells es va donar la sortida i vam tardar més d'un minut a passat per sota l'arc. Em passo al present perquè encara em sembla que hi sigui i així m'és més fàcil escriure...

Sant Esteve d'en Bas - Coll de Capsacosta: La primera imatge m'ha va impactat. Tota la carretera plena i jo darrera en Manel. Anava ben concentrat i amb les mans als frens per si de cas. El ritme era alt però me l'esperava encara més. Com m'havien dit, els grups feien l'acordió i s'estiraven i es trencaven amb facilitat. Fins a sortir d'Olot no anava gaire segur i els nervis se'm posaven a les cervicals. Fins a Ca l'Enric hem anat molt bé i em notava bones sensacions. Només canviar la pendent però, les cames ja no anaven igual. En Manel m'ha dit que l'avisés en cas de quedar-me, mentre sentia parlar a altres ciclistes sobre el maillot de la Luchon - Baiona que portava l'amic. M'omplia d'orgull i m'ha costat no presumir que la seva roda era la que seguia jo. Diria que hem pujat bé, llevat d'un petit tram que se m'ha entravessat una mica.

Coll de Capsacosta - Coll de Canes: Quan corones i trobes el primer avituallament, hi ha uns quilòmetres plans i després amb baixada fins a Sant Pau de Segúries. El ritme augmentava molt ràpid i jo després de despenjar-me una mica mentre m'abrigava i menjava una mica, he tornat al meu lloc. Era important anar en un grup i deixar que em portessin. A les llargues rectes es veien un seguit de grups i en Manel ha portat el nostre grup fins al que teníem just davant. M'ha fet una senyal de que m'amagués dins el grup però no l'he entès i anava segon. Aquesta aproximació m'ha tocat una mica però entesa la instrucció, me n'he anat a la sala de recuperació. Ja fins Ripoll no hem anat junts, i abans d'arribar-hi he notat un canvi de ritme de tot el grup, que ens ha fet posar en fila. Com no, l'amic Manel s'havia posat al davant i ens estirava a tots. I de quina manera... Dins Ripoll i a les primeres rampes, s'ha obert i m'ha buscat amb la vista. Allà ens ha passat molta gent perquè m'ha costat agafar el ritme. Com sempre, ell al davant i sempre atent. Anava amb precaució perquè quedava molt i Canes ja se m'havia entravessat el dia del Velorally. Mentre en Manel la feia petar amb uns, jo em distreia amb un home que em preguntava pel recorregut. De primeres li he dit que era el meu bateig a la Remences i després li he explicat tot el que els companys m'havien dit a mi. Suposo que la distracció m'ha anat bé perquè he anat a més i hem coronat amb millors sensacions de les que esperava.

Coll de Canes - Coll de Bracons: El descens es preveia molt ràpid i ja m'havien avisat que una part dels corredors baixen com si els anés la vida. Ha estat el tram de cursa on m'ha passat més gent i amb diferència. Per la meva banda, jo uns metres darrera en Manel i amb les mans als frens tota l'estona. A unes corbes molt tancades, m'he endut un ensurt al veure que un que ens havia passat tocava amb el pedal a terra i que per sort no ha caigut. Primer m'he espantat però m'ha passat un altre ciclista rient i he pensat en agafar-m'ho millor fins a baix. Per sort, teníem un grup davant i ens ha estat fàcil anar amb ells. Pel barri del Pla de Dalt he vist la Pili "Cocu" que anava a esperar en Pere i la Xènia, que feien la Remences en mode pare-filla. El grup s'ha anat desfent per moments i només hem quedat una desena que fèiem via per la Parcel·lària. Pel darrera ens han atrapat un grupet que portava un ritme més alt i que s'ha posat a tirar. Jo anava ben amagat i preparava el gel per on en Manel m'ha dit que l'havia de prendre; la separació de les voltes curta i llarga. Amb el gel a dins, començava el port principal del dia; el Coll de Bracons. Li tenia respecte però ja anava ben avisat i mentalitzat de no cremar-me. Ens hem separat amb en Manel, quedant que m'esperaria dalt del port. Els primers quilòmetres els he fet bé, amb tot muntat i sense pensar. He fet un petit avituallament d'aigua a baix, sense saber que dalt en trobaria un altre, i he perdut un xic més d'un minut. Em passaven uns quants ciclistes que em tornava a trobar uns metres més enllà i avançava sense gaire esforç. Aquí he dubtat perquè anava avançant gent i he pensat que el gel em feia efecte i anava més del que tocava. Però em sentia bé, pujava còmode i no anava afogat. A més, encara quedava el pitjor al darrer quilòmetre i mig. Una doble corba molt tancada i d'una bellesa espatarrant. Buscava en Juli i l'Albert que m'havien dit que serien allà per acabar d'animar-me. De sobte m'he trobat una paret al davant que m'ha costat de pujar, tot i que a dalt hi havia el Coach Adrià amb la seva germana, la Laia. La il·lusió que m'ha fet veure'l m'ha fet encarar la darrera part sense patir pel vent en contra que es girava, mentre al final he vist en Manel que s'esperava amb l'Albert i en Juli. No m'he parat perquè sinó no hauria pogut tornar a arrencar. Ja era dalt i agraïa a tots el que m'havien dit com pujar per arribar tan sencer a dalt.

Coll de Bracons - Coll de Bac: He menjat avellanes, un quart de taronja i una mica de barreta a l'avituallament que no sabia, mentre parlava amb els companys. En Manel deia que s'havia fet ràbia a si mateix de lo ràpid que ha pujat. Em felicitaven i em deien que em veien molt bé. Injecció de moral per mi... Ens hem abrigat i els he donat les gràcies per ser allà, i hem començat a baixar fins Sant Andreu La Vola. Deixem la carretera ampla i de forta pendent per entrar a uns quilòmetres de carretera estreta amb algun repetjó fins a Sant Pere de Torelló, on en Manel, cansat de que la gent se'ns posés a roda, m'ha avisat que tibaria fort i els ingenus que l'han volgut seguir han quedat clavats a mitja pujada. Quan ens hem reagrupat, hem saltat darrera d'un ciclista amb molta planta que ens ha dut fins a Manlleu mentre atrapàvem un grup nombrós que teníem pel davant. En aquest tram ho he passat malament perquè m'he tallat per un bon noi que anava endavant i endarrere sense vigilar, fins que m'he dit que l'havia de deixar enrere sigués com sigués fins a la roda bona altre cop. Hem passat pel control de pas i s'acostava el Coll de Bac, o Alt de Cantonigrós. Allà sabria si havia regulat bé i la fruita madura que m'havien dit que hi hauria no era la meva. Ni 100 metres i ja anàvem davant amb un bon grup a roda. En Manel deu haver fet més quilòmetres que ningú tirant d'un grup. Al principi pensava que pujàvem un xic ràpid però m'he dit que m'agrada pujar fins a Cantonigrós i quan l'amic m'ha dit que ara s'havia de gaudir patint, m'ha convençut. He volgut donar-ho tot per acabar el més satisfet possible. Pujàvem més ràpid que qualsevol altre vegada que havia pujat per allà i, tot i notar que les cames em començaven a fer mal, l'orgull se m'inflava pels missatges que rebia. En Manel m'ha fet adonar que a part de la gent que estàvem avançant, havíem despenjat a tots els que ens seguien i que això volia dir que podíem estar més endavant. Ho deia com si fós cosa meva, quan era ell el que marcava el ritme i encara hagués pogut anar a més. Fins a Cantonigrós no sé la quantitat de gent que hem passat però si sé que només ens han avançat 3 ciclistes, que han estat fets a la recta de la benzinera.

Coll de Bac - Sant Esteve d'en Bas: Ja començava a flipar-me i venia la part que se m'havia entravessat sempre. Després de coronar, hi ha un descens fins al trencant de Rupit. Allà he fet el primer relleu i en Manel m'ha fotut crits perquè era una zona de vent en contra. Encara amb més motiu! Els pocs metres que pogués fer em farien sentir com mai. De cop, ens ha avançat un grup d'uns 15 corredors que baixaven molt ràpid i que no hem seguit. M'he refiat pensant que els atraparíem pujant a Condreu però no. La llarga última recta fins al trencant a Falgars ha estat una lluita contra mi mateix. Arribava al límit però no defallia i buscava atrapar aquell grup quan ja no era possible. Fins i tot, arribats a la Devesa en Manel m'ha dit que no enllaçaríem però he volgut fer un altre relleu fins que les cames m'han demanat un descans. Quan coronàvem m'he fixat amb el temps i veia possible baixar de les 6 hores, un temps impensable per mi. Com a Canes, també ens ha avançat força gent, tot i que no tanta. Als metres finals de descens teníem a dos ciclistes que ens havien passat i es rellevaven. Tenia l'orgull ferit encara i anava calent d'orelles i quan he vist que en Manel tirava a per ells, li he donat un relleu amb tanta força que diu que l'he despenjat, i un cop junts els hem pogut enllaçar. Dins el meu cap m'he fet la pel·lícula de que no ens volien allà i, amb la feina estava feta només volia que en Manel els rematés a tots a l'esprint, però m'ha dit que era feina meva i que havia de sortir un cop hagués passat el pont. No m'he pogut estar quiet i sortint de la corba he sortit com un coet fins a l'arribada. Sembla ser que els rivals a l'esprint han dit que què estava fent i en Manel m'ha defensat dient que era la primera cursa que feia i s'ho han pres bé. Jo només estava content per haver acabat la Terra de Remences llarga!!!

A la tarda van sortir els resultats oficials i em van sortir 5 hores, 56 minuts i 11 segons! Sembla ser que és molt bon temps pel que em diuen els companys, que saben com ningú tot l'esforç i patiment de cada cap de setmana darrera seu. El millor és que en Manel em digués que estava orgullós de mi i les felicitacions de qui més proper tinc. Moltíssimes gràcies a tots i a tu!

"Remencejant" el camí...