Ho desconeixia, m'ho van explicar i ho vaig entendre. Avui he comprovat i tastat que quan el cap no tira, les cames tampoc. Si hi sumes uns quants excessos, acabes fet pols en tots els sentits i arribes a casa amb una destrossa física terrible i una desfeta mental encara pitjor. És un dia i no s'ha de dramatitzar. Això sí, durant aquelles hores el món se n'anava en orris...
Mentre el campanar repicava vuit vegades, he arribat on ja hi havia la majoria de companys. Avui érem una bona colla; Manel Arnau, Txema Arnau, Joan Marcó, Jordi Carruana, Dani Castellano, Jordi Brugué, Lluís Baixés Sr., Edu Carmona, David Madeo, Pere Nonell, Carlos Llopis i un servidor. Ni 5 quilòmetres i el malentès de la jornada forçava a en Manel i en Txema a fer un esforç terrible per enllaçar. La caixa dels trons s'ha obert passat Sant Feliu. He fet un relleu al principi amb el tro major, en Manel, i a la que he anat cap a la cua el grup s'ha trencat. Quan me n'he adonat era tard i he pensat de tirar del grup i enllaçar per anar tots junts. El sobreesforç per provar d'enllaçar m'ha matat i l'he pagat durant tota la sortida. Les cames han deixat de ser les mateixes i el cap ha començat a mirar avall quan, tot i donar-ho tot, m'he quedat a 5 metres del grup i quan les forces ja no hi eren, donar-me per vençut. M'ha fet mal... He acabat arribat al túnel amb en Jordi B. i en Lluís Sr., i més endavant ens hem anat trobant tots menys en Manel i en Dani que fins a Castellfollit no hem enganxat. Fins a trobar-los hem baixat el ritme de bojos que portàvem per rodar més en grup. A La Canya ens hem separat amb dos grups i els 5 primers que us he citat a dalt amb un servidor hem anat cap a Oix i Beget.
Ahir no em vaig mirar la ruta i no era conscient del que m'esperava. Normalment repasso per on passarem, els ports i les possibles escapatòries. Ben refiat em pensava que pujaríem un coll i baixaríem fins a la carretera. de Camprodon. Que equivocat estava! Ni un, ni dos...tres colls! El Coll de Camporiol no és gaire dur i la carretera és bona. M'he quedat al 2n quilòmetre i se m'ha fet etern fins a dalt. Les cames no tiraven i el cap no les empenyia. Ans al contrari, anar sol em tocava la baixa moral fins a deixar-la tocant fons. Al descens i arribant a Oix els he atrapat. Un vist i no vist perquè venia el Coll de Pera i aquest té 4 quilòmetres al 10%! A les primeres rampes ja m'ho he pres amb calma perquè sabia que se'm faria llarg. A més, no hi ha ni un descans ni una rampa menys dura. Diria que són els 4 quilòmetres més durs que he fet mai per constància i duresa. Un cop coronat m'he refiat altre cop i en Txema i en Manel ja m'han dit que baixaríem fins quasi Beget i tornaríem a pujar. No m'ho podia creure...
El paisatge era fantàstic i una visita a Beget m'ha quedat pendent. Allà però comença el Coll de Rocabruna, o Boixeda, que era el més llarg. Ni a les rampes més suaus els he pogut aguantar. El meu cap no era amb la bici i estava molt desconnectat. Els pensaments eren negatius i no m'ajudaven. Semblava una ànima en pena i com he pogut he arribat a dalt. Ja m'havien esperat unes quantes vegades i n'estava fart. Tot m'anava malament i encara m'hi capficava més. Amb un lleuger avituallament hem acabat de coronar per separat.
Fins a Amer només hem rodat, exceptuant la pujada fins al túnel de St. Esteve. A la zona de Camprodon i fins a Sant Pau de Segúries ens feia molt vent en contra i les passava "canutes" per seguir el ritme. Altres dies hauria donat un relleu o hauria comentat la jugada; avui, ni parlava ni pedalava. Em veia valent fins a encarar la Vall de Bianya. En Carru ens ha posat a tots en fila i en una rotonda he perdut la roda d'en Dani. Mig metre, un metre, dos, tres, cinc, deu i fins a més de 100 metres. Quanta raó tenia en Manel el dia de la Volcans! Allà m'he donat per vençut i he arribat al fons del pou. No tenia cap ocell que em voltés el cap però aquest no hi era i no apareixeria fins a força estona després d'haver arribat a casa.
He pensat en no anar a la Remences, en aparcar la Quebrantahuesos, en no fer anar malament a ningú, en calmar-me i ser més realista... Però demà serà un altre dia.
"Sensecapejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada