La meteorologia de fer un pas més...

Començava bé la setmana amb una ruta de bici. Els 1000 quilòmetres eren (i són) aprop però el temps m'ha xafat la guitarra. Bé, de fet no. M'ha ajudat a retrobar-me una mica més, a notar una sensació més, a fer un pas més. Sempre em repetia que cada pas més és un pas més lluny del que mai he fet, mentre entrenava. Era una bona manera de sumar, de ser positiu, de voler més.

Quedem amb en Carles per anar a fer ruta. Notava les cames una mica pesades, suposo de la ruta de dissabte. Pensava agafar-m'ho amb calma però m'estiraven. Per variar una mica, vam fer la volta a Brunyola al revés i ja pensava amb les llargues pujades un cop passat Anglès. A ritme, com sempre m'han dit/aconsellat. La pujada a Brunyola se'm va fer més curta que l'últim cop que la vaig fer, a l'igual que la pujada a Mas Llunès. El ritme era còmode per sort meva i ens va sortir una mitjana de 25 quilòmetres per hora. Al final uns 50 quilòmetres en unes 2 hores.

L'endemà, amb el propòsit, de recuperar el dia de córrer de la setmana anterior vaig anar a voltar. Només sortir de casa em vaig trobar en Marc i el dimoni Aniol, que ja deu ser a Torí, al parc de bombers. Em veien motivat però ja els vaig dir que ni les cames tiren, ni el cap funciona, ni el cor va lent. Sortia de casa bé i quan m'hi tornava a posar després de la conversa estava enfonsat. Només pendent del pulsòmetre per no passar de 150 pulsacions i el ritme anava voltant els 5'15". No és molt, però m'indicava que estava millor que altres dies. Arribant a la Font Picant, giro cua i aprofita que la pendent m'ajuda per anar un xic més ràpid. Bé! Quan passo per davant de casa, em dic que he de fer un pas més enllà...i continuo fins al cementiri, on començo a notar la davallada. Sort que ja estic de tornada i m'ocupo el cap pensant amb les sensacions positives.

Després de descansar dimecres, dijous enmig d'un temps amenaçador canvio d'estil de bici. Torno a agafar el ferro que tinc per BTT. Volia anar a Santa Brígida a recollir nummulits pels meus alumnes i dubtava entre fer cursa de muntanya o matar el cuc de pedalar. Mirant el cel en tot moment, vaig fins a Can Ter i la granja travessant el Brugent. M'enfilo per un camí que porta al costat del Brancell i més amunt fins a la carretera de Sant Climent a Santa Brígida. Com canvia l'estil i amb quina calma m'ho agafo. No vull patir en cap moment i el plat petit és converteix en perpetu. Com amb la bici, arribar a Santa Brígida se m'ha fet curt, comparat amb altres vegades que hi havia pujat. A dalt, recullo els fòssils de protozou marí. Amb les butxaques plenes, comença el descens fins al Solivent. Em poso el repte de pujar fins al Castell amb la bici de carretera, tot i que dubto que arribi a dalt sense posar el peu a terra. Passant pel costat de l'Anglada, agafo un corriol que temps enrere era una delícia. Ara però, està molt brut i casi impracticable per la quantitat de bardissa que hi ha. Quina llàstima!

Ni divendres ni dissabte. El temps insegur i les apocalíptiques prediccions em frenen les ganes de qualsevol sortida i dono la setmana per finalitzada. Per sort avui he anat a veure la Copa Gironina de BTT que feien a Amer. El recorregut era més que dur i per això ja no he tingut cap intent de fer-la. L'any vinent? Les curses de promoció han estat genials i l'arribada de les voltes curta i llarga també. No sé què ho fa però veig esport i...i...i ja m'hi fotria per allà el mig. Em foto nerviós! Hahaha! Per tant, i deixem tornar al raonament inicial, he decidit allargar la setmana.

6 quilòmetes i 300 metres, 31 minuts i 54 segons, 5 minuts i 4 segons per quilòmetre, 160 pulsacions i la sensació de fer un pas més altre cop. He sortit de casa esperitat, aprofitant el neguit del matí, i foto un 4'54" de primer quilòmetre. Vaig massa ràpid, sí. Però segueixo i m'escalfo. Planto dos 4'30" mentre enfilo el cor fins a les 170 pulsacions. M'he sentit molt bé, com si volés. Les cames anaven soles i jo em deixava portar. Corria per sensacions i, com us he dit, eren boníssimes. Cap fred però. El cor va massa ràpid i afluixo a 5'10", tot i tenir la sensació d'anar més lent. Les pulsacions van baixant molt lentament fins que la fatiga m'ha saludat. Jugant amb ella un quilòmetre més a 5'20" i fins a casa a un trot lentíssim, que m'ha recuperat les cames i les sensacions. Però la decisió estava presa; cap a casa. Uns bons estiraments i exercicis complementaris i cap a la dutxa amb un somriure d'orella a orella.

"Pasmésant" el camí...

Setmana de dues rodes...

Ahir vaig sobrepassar els 100 quilòmetres per segona vegada. No tenia res planificat, sabia que volia sortir i que hi volia estar una estoneta llarga. El divendres vaig dir-li al gran Pere Cocu, cosí de la meva mare, que m'avisés un dia que fessin una sortida. Em va dir que l'endemà potser anirien fins Els Àngels passant per Amer i que m'avisaria. Al moment vaig dubtar ja que sé que hi van molt fort i jo encara no estic per tant. Però la il·lusió sempre compensa.

La setmana havia estat divertida. Dilluns vaig fer una volta a Les Serres on em vaig sentir molt bé. Vaig sortir una mica escalfat de casa, com si tingués pressa. A moments em calmava perquè intuïa que se'm podria fer llarg. Vaig pujar bé a les Serres i rodar millor per la Vall del Llémena. Em sentia bé i tirava fins on podia. Així com les Serres sempre se'm fa llarg, les Encies em surt millor, o això em sembla. Vaig fer rècord de temps als dos, rebaixant uns 5 segons a cada pujada. Al veure que anava bé de temps, la tornada fins a Amer va ser com una crono, salvant molt les distàncies eh!

Dijous vaig fer la segona de la setmana, tot i que el temps havia refrescat molt. Aquesta vegada una volta a Brunyola més llarga. La pujada a Mas Llunès és molt ràpida, o això em sembla. Un cop a Estanyol, vaig agafar direcció Salitja i Vilobí per després tornar a Sant Dalmai i fer l'Alt de Brunyola. Recordo que abans de començar les primeres rampes anava massa ràpid. Cap a dalt amb tot el que tenia i pufff...pinyons amunt! Vaig quedar mig clavat i va ser qüestió de resistir fins a coronar, sense pensar en temps ni res. I aquí va ser on em vaig trobar molt millor i vaig fer via. El pitjor estava per arribar. La pujada fins a Sant Martí Sapresa no està feta per mi. Llarga i pesada, com la variant de la Cellera que aquesta vegada em vaig estalviar per fer una visita al poble dels indius.

Així doncs, el grup d'en Pere em recollia a Amer. Mentre em presentava i ens posàvem una mica al dia, vam arribar a Trullàs on vam fer una parada miccionadora. Em feia gràcia que amb en Pere li diguessin "tiet", quan jo li dic al seu pare. La pujada a Mas Llunès va ser tranquil·la i l'única que vaig aguantar a roda. El ritme era viu, tot i que ells devien anar rodant amb tranquil·litat. Anem fins a Girona per Aiguaviva i travessem la ciutat fins a enfilar Els Àngels. Em vaig destacar una mica als primers metres però de seguida ens vam reagrupar. Des de llavors, ja només els veia en algun revolt i vaig fer la meva guerra. Hi va haver dos segons en què vaig pensar que els tenia però al aixecar la vista i veure la rampa que tenia a davant vaig dir que millor no, que ho deixaria per un altre dia. A dalt m'esperaven i, tot i pensar que baixaríem per allà mateixa, vam tirar per Madremanya i Celrà. La pitjor baixada que he fet mai. Mira que baixo malament però amb aquells bots encara anava pitjor. A més, vaig agafar fred, com confirma el meu mal de coll d'avui. Fins a Celrà vam estirar cames, però després en Pere i en Carles van engegar la moto i s'anaven fent relleus a 37km/h.  Jo només esperava que aquella tortura acabés però suposo que aquests moments són els que et fan millorar.

Em preguntaven si anava bé i els hi deia que sí però que a qualsevol moment ja diria que no. En un repetjó que va de Llorà al Pla de Sant Joan les cames ja no tiraven igual i el seu ritme em va matar. En Jordi deia que el "tiet" quan veu un repetjó fot el plat i adéu. Sí sí...però ell a darrera i el que es quedava era jo! Hahaha! Encara quedaven les Encies....va home va! Em van portar a roda i acompanyar fins la meitat. Allà vaig sentir dos clics de baixar pinyons i guerra. En Jordi em va marcar roda fins a dalt mentre els altres dos desapareixen en un tres i no res. I portaven 35 quilòmetres més... Tornant a casa ja m'ho vaig prendre millor ja que feia baixada!

Cada dia vaig aprenent coses sobre això d'anar amb bici i algun dia us les explicaré! Aquesta setmana no he sortit a córrer. Hauré de recuperar-ho la setmana vinent! A més, ja comença a fer fred i amb el córrer no es nota tant...

"Duesrodant" el camí...

I va arribar la Canyon...

El que m'ocupa més hores d'esport ara és el ciclisme. Fa temps, després de la marató, vaig comentar que volia provar això de les dues rodes. Més endavant us vaig confirmar que em comprava una bici, la meva Canyon, que després de molta espera va arribar a principis de setembre. Em van faltar cames per anar-la a provar.

La primera sortida va ser la típica. Amer - Susqueda - Amer. Com no, passo de la il·lusió de l'estrena a la flipamenta d'aquell que es pensa qui sap què. Equipat i amb el plat posat des de sortir de casa ja que això del plat petit deu ser per les pujades i prou no? Anava entre 26 i 28 quilòmetres per hora i em semblava una bestiesa. Quan vaig arribar al pont vaig anar per l'esquerra. Sabia que era un quilòmetre i escaig (són 1'8 km al 6'7% de desnivell). L'inici va anar bé però els pinyons pujaven ràpid perquè s'enfilava de valent. M'havia refiat massa i estava afogat. Que llarg se m'estava fent. Mica en mica va suavitzant fins a arribar. La meva primera idea era pujar pels dos costats però me'n vaig desdir de cop. Baixant anava ben acollonit. Quina roda més prima veia! Ai ai ai...frenava i frenava!

Un cop al pont altre cop, no vaig ni dubtar...Cap a casa! Ja tornava a sentir-me un "bicivolador". Plat i avall com si estigués escapat i em perseguissin. Sort que fa baixada perquè si no, hagués fotut un pet com una gla. En total van ser 26.7km amb poc més d'una hora.

L'endemà ja la tornava a agafar per anar a fer la majestuosa Volta a les Serres. Torno a sortir amb tot el que tinc, com si tingués pressa. Suposo que el gen competitiu està efervescent i em dóna per creure'm professional. A la variant de la Cellera vaig notar el vent en contra i tenia la sensació de no avançar. Fins a Bonmatí tot bé però la pujada a Can Casademont se'm va entravessar. Una mica de baixada i planer per recuperar i preparat per enfilar el primer port; Les Serres amb 3 km al 4.6%. Recordo pujar-lo i patir mentre se'm feia etern. Devia pagar la meva inexperiència i l'alt(?) ritme. A dalt planeja una mica i a la baixada em vaig tornar a frenar bastant. No les tenia totes amb mi.

Camí de Les Encies, passes per la vall del Llémena. Algun puja i baixa però sense temps per descansar. El segon alt del dia eren 3.6 km al 4.3%. Aquest el vaig fer millor i no el vaig trobar tan dur com les Serres. El camí de retorn cap a casa va ser amb més calma ja que se m'enrampava una cama. Sort que unes sals minerals que vaig pendre m'ho van calmar i vaig poder pedalar amb ganes i força.

Ja veieu; dos sortides plenes d'inexperiència i carregades d'il·lusió. Quedava molt per aprendre i tenia mestres que me n'ensenyarien. Per algun lloc es comença!

"Canyonejant" el camí...

L'espera de l'entrepà...

Era el dijous passat de bon matí, a un forn de pa del poble. Com gairebé cada dia m'anava a comprar un entrepà, que em menjaria tot arribant a l'institut i esperant l'hora de rigor després del suc de taronja i el ferro. Caram! Quanta gent avui. Toca esperar, sort que vaig amb temps. Aquella espera em porta a escriure avui.

Quantes coses han passat durant aquest temps. Les tinc a la memòria perquè molts cops pensava en buidar-ho aquí. Però no. Una d'aquelles persones que admires des de que ets petit i jugues a futbol al poble, espera que l'acabin de servir i em pregunta pel meu germà i si està curat perquè ho ha llegit al bloc. Li comento que el bloc és meu i que l'anèmia va millor. Parlem uns minuts i, un cop l'han servit, ens desitgem bon dia.

No puc córrer amb tranquil·litat. Hi he anat un cop per setmana durant una mitja hora més o menys. Les pulsacions volten les 170 per minut quan porto uns 20 minuts. Aquí afluixo una mica i acabo d'arribar a casa sense forçar i amb molta calma perquè un ja té una edat. Aquests són els símptomes que em diuen que encara no he vençut però, ja sé que és cosa de temps. Tot i això, aquell mateix vespre i empès per la conversa del matí surto a córrer per la muntanya pel camí que passa per davant de casa. Pica una mica amunt i per sort, té descansos que fan que el pols baixi. Uns dos quilòmetres amunt, dos més avall i l'últim planer. Arribo eufòric i satisfet.

Al llarg del dia, el bloc em volta pel cap. L'enyoro. Ens hem de retrobar. Però no. Va noi, que tens molt a explicar; el que has viscut, après, patit i gaudit. I avui, per prescripció mèdica, torno.

No tinguis por. No dubtis. Sigues valent. Torna. Escriu.

"Entrepant" el camí...