L'ou o el repte?

Essent demà la diada de Sant Jordi hem decidit sortir avui. La veritat és que les meves cames estaven cansades de dissabte. Ahir encara estaven pitjor i per això li vaig dir a l'Albert que no el podia acompanyar a estirar les cames. Avui però calia sortir, tot i el cansament, per descansar demà i dimecres, i ja veurem si dijous també. Els volia portar al meu terreny, la volta a Caldes i Fornells, però no s'han deixat. No hi havia gaire temps de marge i hem sortit a fer la volta a Les Serres amb en Jordi i en Txema.

Puntuals com mai i sense ni fer-la petar, en Txema ens feia a sortir a toc de corneta, com si fóssim manaies. He marcat el ritme fins a La Cellera, on hem esperat en Carlos Llopis, mentre els cosins la feien petar. Em deien que era un rodador... Quan en Jordi se'ns ha posat davant el ritme ha canviat. Li envejo el pedalar tan fàcil que té i les velocitats a les que ens porta sense gaire esforç. Ens bufava el vent en contra però de tant amagat que anava no ho notava. De fet, només m'hagués faltat notar el vent ja que les cames estaven per recular cap a casona. He preguntat en quin moment afluixaríem i m'han explicat el sentit de la sortida. Resulta que en pla aniríem amb el ganivet a les dents i que pujant ens ho prendríem millor.

Pujant les Serres en Llopis s'ha escapat amb un moment. El seu ritme l'ha seguit en Jordi i en Txema em feia de vetllador. Li he comentat que és de les pujades que se m'entravessen més i que d'aquí poc temps hi viuré al costat. Són un xic més de 3 quilòmetres però es fa etern. Quan ja li tenia el peu al coll ens hem trobat en Tito, que venia en sentit contrari com ja ens havia dit en Txema. Uns moments de relax fins a la Vall del Llémena i ha aparegut el Joc de l'Ou! Quin patiment durant uns quilòmetres, que això sí, han passat molt ràpid. Tan ràpid com augmentava la sensació de fatiga de les extremitats inferiors.

A Les Encíes he pagat el que no hauria d'haver gastat. No era el meu dia però s'havia de sobreviure.  M'he despenjat i gràcies a una sèrie darrera un tràiler, he enllaçat. Amb una clucada d'ulls però ja tornàvem a estar com a Les Serres, amb dos grups diferenciats. Hem parat a la font i cap avall. M'he pres unes sals minerals per mirar de refer-me o la tornada seria un suplici. Amb en Llopis ens hem quedat tallats per incorporar-nos a la carretera i hem hagut de fer un esforç per atrapar-los i, ja posats, posar el ritme. Com els hi ha i m'ha agradat portar-los en fila. Relleus a més de 40 quilòmetres per hora i amb el vent fent-nos la guitza... Ho estava donant tot perquè ja sabia que no pujaria amb ells cap a Sant Martí! Fins i tot m'he marcat un esprint per cremar el que pogués quedar...hahaha!

M'he esperat fins al darrer moment per dir-los adéu per evitar que m'intoxiquessin i acabés pujant. No els volia donar temps per pensar però en Tito m'ha tocat la fibra. Va Quimi, el camí a un repte! I sí, he acabat pujant fins a dalt amb feines i treballs i amb més bon temps del que em pensava. Espero que doni els seus fruits... En Txema ha marcat uns 32 minuts i en Jordi uns segons més. En Tito s'ha despenjat pels problemes de genolls que arrossega des de fa temps però com bé ha dit, no els deixaran pas a casa cap dia d'estiu. En Llopis ha punxat quan portàvem uns 500 metres i ha dit que no pujaria, però en Txema m'ha acabat confirmant que l'han trobat a la Font de la Teula. Ja veieu, no sé qui està pitjor de tots...

"Ouejant" el camí...

La Fe de no perdre el pedal...

La suma dels quilòmetres amb les sensacions negatives viscudes anaven en contra abans de sortir. No les tenia totes amb mi i dubtava de com m'aniria el dia. Com sempre, el cap divagava. Aquesta vegada ni un sol minut em van haver d'esperar. No, no us penseu que les meves cames van fer la sortida de la seva vida... Simplement vaig ser puntual! En Txema, en Jordi i en Joan ja m'esperaven i l'Albert no va tardar a arribar, a l'igual que en Carles.

Amer - Sant Hilari: Feia menys fred de la que pensava però no em sobrava res. Admirava en Joan i en Txema que anaven amb pantalons curts, tot i que el dia es preveia assolellat. El ritme inicial el marcaven en Jordi i l'Albert i, venint d'ells, no es podia esperar res més que ser un punt més del que tocaria. Anàvem força ràpid i el ritme no va decaure a l'encarar la carretera d'Osor. Els quilòmetres passaven i tot l'esforç es notava. A la part més dura però, ens ho vam prendre amb més calma. Jo em vaig quedar amb en Carles per donar-li conversa i procurar que no es capfiqués, com moltes vegades havien fet amb mi. Amb la pendent relaxada i sabent que ens esperarien per davant, vam augmentar el ritme per enllaçar i començar alguna sèrie. Em sembla que vaig cremar algun balí de més... Això sí, la darrera va ser excessiva per les meves cames i els punts se'ls va emportar l'Albert amb molta superioritat. Havíem quedat amb en Juli i mentre en Txema i l'Albert l'anaven a trobar, la resta fèiem un mos.

Sant Hilari - Sant Celoni: El dia anterior havia passat informes de la duresa de la sortida a en Carles i, sortint de Sant Hilari, li vaig recomanar alguna ruta alternativa per si les forces li minvaven en algun moment. El descens fins a Arbúcies el vaig fer amb precaució perquè veia humitat a la carretera i com que no sé baixar, encara vaig més a poc a poc. Amb una lleugera pendent favorable vam començar a donar relleus perquè l'Albert no ens portés tota l'estona. Per la meva part, en tenia moltes ganes. Em sentia fort aquell moment i tenia cames. Suposo que amb mi va baixar un punt però portar-los darrera em fa il·lusió. No per fer-los patir ni creure'm superior, sinó que per tornar mica en mica la paciència que tenen amb mi. Venia el Coll de n'Orri per arribar a Breda i només l'havia fet un dia per anar-hi a jugar a futbol. Es va fer curt però em va agradar molt. Suposo que això de pujar-lo en grup també hi fa. Sortint de Breda, l'Albert li comentava a en Carles el que venia i a mi em va saber greu no haver pensat més en ell. Al final va girar i per desfer el camí i arribar a casa força cuit, com em va dir. El pitjor tram era fins a Sant Celoni; per la carretera, que era molt transitada, i pel ritme, que tornava a ser esfereïdor. Vaig patir de valent i les cames em cremaven, fins que dins de Sant Celoni em van caure les ulleres i vam fer una parada i fonda abans de fer el plat principal del dia.

Sant Celoni - Coll de Gomara: Començava l'ascens a Santa Fe del Montseny, amb uns 24 quilòmetres de pujada. Als primers quilòmetres ja ens vam trencar. En Joan, l'Albert i en Txema tiraven endavant i jo em quedava amb en Juli i en Jordi. Mentre per davant en Txema es quedava una mica per la marxa de més que volia muntar en Joan, per darrera en Juli se n'anava a buscar en Txema. Altre cop per davant, l'Albert va esperar en Txema per fer camí junts i en Joan per no anar sol, s'hi va afegir. Per darrera, en Juli ens va esperar al veure que no reduïa distàncies, per fer una feina d'equip que jo vaig agrair molt. Entre en Jordi i en Juli em van pujar fins a dalt. Les vistes eren precioses i el port em va agradar molt. No és de grans pendents però sí de ser constant i llarg. La companyia feia que per moments tingués bones sensacions, però sabia que la meva desinflada era qüestió de temps. Quan ja me la veia al damunt, van aparèixer en Txema i l'Albert  per fer els últims quilòmetres amb nosaltres i per dir-nos que en Joan havia anat tirant. Em va saber greu per moments per si era culpa meva i de no tenir el seu ritme. Passat el trencat del Turó de l'Home, que quedarà pendent, vam emplenar els bidons i aquella parada em va acabar de tocar. Quedaven uns 3 quilòmetres per coronar i se'm van fer molt feixucs. En Juli volia cuidar-me com sempre, però jo no hi era. Volia arribar a dalt i parar per abrigar-me, perquè s'havia girat vent i no era gaire càlid que diem. La baixada fins al Coll de Gomara em va servir per veure l'altre vessant del port; més curt però amb alguns trams molt durs i que feien recargolar als ciclistes que el pujaven. En Juli va seguir el seu camí cap a Manlleu i em va demostrar que el treball d'intensitats que fa es posa molt bé. Tan bé com el rècord personal a Collsesplanes abans de trobar-nos i que cregui que es pot fer molt millor...

Coll de Gomara - Amer: El camí que quedava fins a casa ja m'era conegut. Entre que havia omplert una mica el dipòsit i que ja em veia estirat al sofà, vaig fer uns metres a davant des de Coll de Revell fins Sant Hilari. Quin miratge... Així com les forces hi eren, van marxar i em vaig quedar força despenjat. Qui m'ho havia de dir feia uns minuts. Per enllaçar-los abans del Pla de les Arenes, em va tocar pedalar de valent i en Jordi em va reconèixer l'esforç. A més, em va dir que no havia trobat el toc del pedal i que havia de constar en acta. L'Albert i en Txema no n'havien fet ni més ni menys i ens van baixar a una velocitat sideral. Per què us en feu a la idea no vam atrapar un cotxe, en vam atrapar dos perquè el primer ens va haver de deixar passar. El segon però, va posar gas i només el líder el va poder seguir. Jo ja tenia el cul al sofà i el meu patiment per aquell dia em pensava que s'havia acabat. I dic pensava perquè fins a dalt la variant de la Cellera no hi va haver aturador. Per no perdre la costum, esprint del cementiri per mi....com que ningú me'l disputa mai no sé si val la pena ja!

Recapitulant, 146 quilòmetres d'un dissabte al matí per continuar carregant piles per la Terra de Remences d'aquí a tres setmanes. Crec que en alguna setmana o altra hauré de baixar la càrrega de quilòmetres per arribar una mica més fresc del que estic ara.

"Feejant" el camí...

Intersetmanal tirant a fosc...

Aquestes setmanes anteriors em maleïa els ossos quan no podia sortir entre setmana. Aquelles ganes de fer més quilòmetres, de millorar, de no fer esperar els companys dia sí i dia també, de sentir-me més bé... se n'han anat per terra per les males sensacions quan he tornat a les sortides intersetmanals.

Havent descansat dilluns després dels 200 quilòmetres, vaig sortir per rodar una estona. La volta que tenia al cap ja l'havia fet i al no ser gaire dura, creia que s'adaptava al que em venia de gust fer. Surto de casa després de dinar cap a Mas Llunès i al veure que el vent em faria la guitza, m'ho vaig prendre amb calma. Potser massa. Les cames no tiraven durant els primers quilòmetres però les sensacions van anar millorant. De fet, el que millorava era el dolor i no la velocitat. No avançava com volia, tot i que el vent ja havia afluixat. Sort que m'encanto mirant espàrrecs als marges per distreure'm i no capficar-me. Arribo a Vilobí i per un moment penso en girar cap a Brunyola però no, cap a Caldes i després a Fornells, passant per Sant Andreu Salou. El Sol apretava de valent en aquest estiuet que gaudim. La sortida es feia feixuga i no veia el moment d'arribar a casa. La pujada fins Aiguaviva i després Estanyol em va acabar de rematar.

Per canviar la rutina, em vaig mentalitzar per anar a provar de recuperar el rècord del Cauberg de Bonmatí. Després del velorally amb les bones sensacions i els ànims pels núvols, vaig rebre un missatge de que havia perdut el rècord d'un repetjó de Bonmatí, que amb els amics vam batejar com a Cauberg (repetjó de l'Amstel Gold Race). Ni això em va sortir. Era un mal dia i amb més calma de la que m'havia pres, vaig arribar fins a casa.

Calia un capgirell. Avui hi he tornat i, a diferència de dilluns, no sabia per on anar. La sortida ha estat igual, amb mal de cames que ha anat marxant a mesura que pujava cap a Susqueda. Me n'anava cap al Coll de Nafrè a patir molt. Ja per arribar a dalt la presa, les rodes semblaven voler-se fusionar amb el terra i pujava com podia. He començat a encarar les rampes de Nafrè amb més calma que l'altre dia que l'havia pujat, per no cremar-me. Tenia la sensació que l'havia pujat més bé i més ràpid, però no ha estat així. Més de mig minut més lent...quin desastre! Suposo que com que m'anava animant per anar fins al Santuari del Coll, dins meu anava reservant unes forces que no han aparegut a les paelles del Coll. Quina feinada per arribar, tot i sentir-me bé.

He baixat fins a Osor i cap a Anglès, amb vent amb contra. A moments bufava amb força i m'aferrava al manillar per no caure a terra. Estava encegat amb el rècord i volia fer un nou intent. Travesso pont cap a Bonmatí i em trobo en Josep Mª Crosas que anava a fer les Serres. M'hi he afegit al moment pensant que pujaríem i tornaria per allà mateix. Ell ha fet una sèrie fins dalt que no he pogut seguir. Les sensacions eren pèssimes i si no arriba a ser per ell, giro cua i cap a casa. Hem fet camí per la vall del Llémena i cap a Les Encies. Altre cop patint i amb mal de cames. No anava ni el cap ni res. M'he concentrat rere en Josep Mª i tot i quedar-me uns metres, la referència m'anava bé. Fins a Amer hem anat fent relleus per descansar del vent que altre cop feia.

En resum, no sé si és el cansament o que estic fent més del que puc i el cos em dóna senyals. Avui no és el dia de pensar-hi perquè tot es veuria fosc.

"Intersetmanalejant" el camí...

Entre dos cents i tres mil...

No va ser fins divendres que vaig tornar a agafar la bici per anar a rodar una mica i posar les cames a lloc per la sortida d'avui. No havia ni dinat que ja anava cap a Mas Llunès per arribar fins a Vilobí i desfer el camí fet. En total em van sortir 53 quilòmetres de Sol i solitud. Aquesta vegada no em vaig escalfar i hagués dit que aquella sortida tindria els seus fruits. El que no esperava és que estiguessin tan madurs...

Avui tocava el Velorally, volta inventada per en Xavi Arenes i l'Ivan Ribas fa uns anys, que recorre trams de l'antic Rally Catalunya-Costa Brava (Osor i Sant Hilari, Collsesplanes i Sant Julià, La Trona, Alpens, Les Lloses...). Amb la meva puntualitat de "i 5" he arribat a l'Snack on ja m'esperaven en Salva, en Lluís Sr., en Joan, en Txema, en Jordi Auguet i l'Albert. Faltaven en Tito, en Marcel, en Molist i en Jordi Cusidó que venien de Les Planes i Sant Feliu, i per sorpresa, també venia en Manel. Ens hem entretingut i sortíem tard. I què passa quan vas tard? Pssssht i l'Albert punxa! Per sort, ell va amb tubulars i porta un líquid antipunxades, i amb només una inflada al taller d'en Lluís, hem pogut iniciar el camí.

Amer - Pla de les Arenes: M'he posat al davant amb en Joan sense voler i se m'ha posat bé. Feia una mica de fred encara perquè no ens havia sortit ni el Sol. No veia el moment d'apartar-me i deixar passar els companys per anar on em pertoca, però l'Albert volia més ritme i no podia fallar al líder. Fins als primers quilòmetres pujant cap a Osor l'he acompanyat tirant i, llavors sí, m'he anat a amagar. Pel cap ja em rondava que em quedaria, com sempre. Pensaments negatius, sí. En Lluís Sr. i en Cusi semblava que es quedaven i pensava que el seu ritme m'aniria millor. Però no, han canviat el ritme per enllaçar i a mi no se m'ha ni passat pel cap. Metre a metre els anava perdent de vista i no em preocupava. Intentava no capficar-me i fer les meves pedalades amb tranquil·litat. El tram més dur s'ha fet més curt que altres vegades i en una de les corbes he vist que havien afluixat per esperar-me. Un cop enllaçat m'he tornat a posar a davant amb l'Albert, tot i que potser hi feia més nosa que servei. No ha durat gaire aquest cop i quan em passaven en Manel em diu que he de patir aquells dos quilòmetres. Tot i les queixes, li he fet cas. Per mi, dubto que ho hagués fet. Arribant a Sant Hilari he saltat per guanyar punts i, tots junts hem començat a pujar fins al Pla de les Arenes. El ritme seguia i m'he quedat amb en Salva i en Cusi, per coronar al cap d'uns segons de la resta. Parada per menjar i acomiadar en Lluís Sr. que se'n tornava cap a Amer.

Pla de les Arenes - Sant Boi del Lluçanès: Lleuger descens i pujada curta fins a Collsesplanes, per baixar-lo ràpidament. A les baixades tècniques he de millorar molt i perdo molt temps. O sigui que pujo malament i baixo pitjor. A Sant Sadurní ens hem reagrupat i hem pujat la Casilla amb grup i el Coll de Romegats en tres grups que s'han fet als últimes metres. El descens fins a Sant Julià de Vilatorta em recorda la Volcans amb en Manel ordenant als companys de ruta que treballessin tots. Un esprint amb en Txema pels punts a Sant Julià i camí cap a Roda. Aquí s'han començat a engrescar i a donar un ritme que em feia trontollar les cames. Hem passat volant per dins Roda fins a la benzinera, on després d'un petit descans ens hem acomiadat d'en Molist, en Cusi i, altre cop per sorpresa, d'en Manel. Devia tenir un vermut... Els 8 valents cap a Manlleu i Sant Hipòlit de Voltregà per encarar La Trona, que té dos trams de pujada amb una mica de planer pel mig. He pujat bé els primers metres però al meu ritme, que no era el seu. Ens hem reagrupat al planer però a les primeres rampes del segon tram ja m'he acomiadat. Allà ens hem creuat el convidat estrella, en Pol Hernàndez, que baixava amb el seu pare al darrera amb moto. A mi ja m'ha fet l'efecte que en Pol giraria i els vindria a trobar. No m'he equivocat. M'ha passat com un avió i li he comentat al seu pare que com pujava. Ell m'ha explicat que feia sèries i jo li he comentat que els meus companys l'acabarien d'estirar. No sé ben bé com ha anat per davant però sé que els ha atrapat i l'han estirat fins que la sèrie ha dit prou. En un moment de relax, l'he avançat i felicitat pel ritme. No en tenia prou i m'ha tornat a passar amb tot muntat... Em feien mal les cames a mi i tot! Sense perdre'l de vista, li quedaven les sèries de cadència i amb el molinet en acció hem acabat d'arribar a dalt, on els companys m'esperaven. L'hem fet petar i ens han acompanyat fins a Sant Boi a esmorzar. Allà hem sabut que en Pol tenia 13 anys...i li hem dit que segueixi així i ens deixi presumir d'aquí a uns anys!

Sant Boi del Lluçanès - Ripoll: El camí passava a ser trencacames i ple de repetjons, puja i baixa que en dic jo. Francament ho he passat malament pel ritme i els canvis que portava associat. Les cames estaven molt cansades ja i la llàstima ha estat despenjar-me abans d'arribar a Alpens. El dia era fantàstic i la visió del Massís de Pedraforca encara més. Jo en tenia prou amb seguir-los. Tinc llacunes ara mateix. Discussió per saber quants quilòmetres eren, conversa amb l'Albert que em venia a donar ànims, l'escapada d'en Txema Meier, el ritme d'en Tito que s'havia reservat tot el camí,... El descens ha estat ràpid i en Txema em deia que havia millorat molt. La veritat és que depèn de qui porti a davant vaig amb més confiança o menys. Amb això que entrem al Berguedà, tercera comarca visitada després de La Selva i Osona. De fet, hi hem estan de pas molt poc temps perquè de seguida encaràvem Les Lloses i, per tant, entràvem al Ripollès. Hem pujat uns metres junts i aquesta vegada m'he quedat amb companyia. En Salva i en Jordi m'oferien la roda i em deien que els avisés si em quedava. Cada vegada anava més fregit de tot i els ànims no anaven cap amunt. Em costava menjar i beure però ho havia de fer per no caure en rodó. El paisatge era genial i això em distreia del patiment. Un cop coronat i després d'alimentar-me, hem baixat a tot drap fins a Ripoll. Abans d'encarar l'últim port, hem fet avituallament a una font que coneixia en Tito i que m'ha refrescat de valent.

Ripoll - Les Preses: Ja m'avisaven que els primers quilòmetres eren els més durs. Lluny del seny que havia sentit, en Joan ha començat a tirar de valent i ha animat la festa. En Tito m'animava i jo esbufegava cada vegada més. Per sort, i en una enèsima mostra de companyerisme, han afluixat per portar-me i no deixar-me sol contra el vent que ens començava a bufar, en els quasi quatre quilòmetres de pla i lleugera baixada. S'enfilava de nou i em quedava com sempre. Ni uns metres i en Joan ha punxat. Una nova parada que no sé si m'anava gaire bé. En Jordi em deia si anàvem passat però ja li he dit que preferia que m'esperessin, tot i que em sabia greu aquest fre que podria representar. El Sol picava de valent i mica en mica m'he anat animant i tirant. De lluny he vist en Tito i en Marcel que patien els darrers quilòmetres. Tot i no conèixer el port, sabia on moria perquè m'ho havien dit. Baixada llarguíssima fins a Olot i per arribar a Les Preses les he passat canutes. Estava molt i molt cansat. Hem fet parada per veure quelcom i emplenar el meu bidó que anava buit altre cop... Quina set que tenia!

Les Preses - Amer: El pitjor moment l'he passat des de Les Preses fins a dins de Sant Esteve d'en Bas. Em pensava que no arribaria a Amer. No tenia ni ganes de pedalar. Estava molt buit. En Tito provava d'aixecar-me la moral, en Salva em deia que reservés, la resta em deien que ja estava. Ritme!!, els he dit, mentre em posava al davant. Decidíem de pujar tots junts i coronar un port en grup i em cedien l'honor. Les forces m'han tornat de cop. En Salva es posava a treballar però se m'escapava. En Txema em treia el vent i en Joan semblava que l'ajudava però ha acabat enllaçant amb en Salva, uns metres per davant nostre. L'Albert i en Jordi em deien que a la Casilla havia d'atacar per guanyar el port però just al moment que ho havia de fer, he vist que en Joan havia sortit i els hi he dit que no podia atrapar-lo. L'equip ha respost bé i l'Albert i en Jordi amb una arracanda esfereïdora han mantingut l'honor que jo no podia defensar. Tot i així, ho he acabat donant tot i m'ha anat bé per envalentonar-me pel que quedava. Tots en fila i la velocitat ha anat creixent. Jo volia donar com a mínim un relleu i quan en Txema m'ha dit si volia fer el joc de l'ou, li he contestat sí de seguida. Comencem i vaig guanyant posicions. Quan em veig la mel als llavis, en Marcel ha trencat l'ou fent un relleu terrible. Anava tercer, darrera la locomotora d'en Salva. Quan ell s'ha posat davant, no veia que arribés el moment de passar. No volia que ningú vingués del darrera i fes el relleu per mi. I per fi m'he decidit, tot el que quedava i no sé si han estat 100, 200 o més metres però els he pogut portar tots en fila. Fins a Amer ens hem acomiadat d'en Marcel a Sant Feliu i d'en Tito a Les Planes, que em felicitava altre cop. Quedava l'esprint individual per acabar d'assegurar el maillot verd! Ja em veia camí de casa i em canten que ens falta un quilòmetre per fer-ne 200 i uns metres per arribar als 3000 de desnivell positiu. Jo ja em veia a casa i hem hagut d'anar a girar fins al cementiri.

Ara estic molt cansat però satisfet de l'esforç,encara que no els pugui seguir. El millor és que em queden ganes d'anar amb bici...

"Dostresajant" el camí...

Punxant una truita girada...

No havia anat bé la setmana amb el temps que havia fet. Quedava el consol de dir que era una setmana d'assimilació del treball fet, però el descans d'assimilació anava de diumenge a dissabte. Massa! Entre el cansament de principi de setmana i la pluja del final de la mateixa passaven els 5 dies volant. Durant el descans planejava rutes per innovar i sorprendre els companys del team, però ja s'han batut en mil i una batalles i ho veig difícil... M'animava el saber que la de la setmana anterior havia agradat, donant sentit a la comunió durant hores entre el Google Maps i un servidor.

El cap de setmana començava pitjor del que havia anat la setmana. Ahir al matí vaig sortir amb en Txema per trobar en Joan a Anglès i acompanyar-los una estona en la seva sortida, ja que avui tenia el plat fort. Ells pujaven a Sant Hilari per anar a trepitjar la neu caiguda aquella nit, però a Osor vaig girar cua. Tornant vaig anar amb molta precaució per l'aigua de la carretera i quan em felicitava a Anglès per arribar sa i estalvi...psssst! Ep! He punxat... No sabia ben bé què havia de fer. Vaig mirar la coberta i hi havia un tall! Ja m'havia semblat que havia passat pel damunt d'un vidre... Una trucada per la reaparició del germà-assistència i després d'una bona dutxa, a comprar coberta i cambra i a buscar algú que m'ho muntés... 

Avui no podíem portar a terme la ruta que havia pensat per la fred que es preveia, tot i el dia assolellat que ha fet, i amb l'Albert, en Tito i, més endavant, en Juli ens hem inspirat amb una ruta que tenia pendent en Txema. Després del que hem fet avui, tot i saltar-nos part del trajecte, he vist que la ruta d'en Txema és més dura del que mai he fet. Espero que el dia que la faci en pugui ser partícip i utilitzar quatre paraules per explicar-vos-ho des de dins...si arribo viu, és clar!

Sense que el Sol il·luminés Amer, sortim amb l'Albert cap a Les Planes per trobar-nos en Tito i anar fins a Coll de Condreu. Tenia molt males sensacions ja només sortir. Em costava moure els pedals, tot i no anar molt forçat. Pujava un pinyó i pitjor, perquè continuava amb la mateixa sensació i anava més lent. Ni cadència, ni aixecar-me de la bici, ni amb el plat, ni res. A més, em notava la respiració forçada i mireu si era negatiu que em veia anèmic perdut altre cop. Parlant amb l'Albert m'ha dit que havia de ser la fred, però no les tenia totes amb mi... En Tito volia posar calma al ritme que ens feia pujar l'Albert, sense sortir-se'n. No havia pujat mai tan ràpid a Sant Esteve d'en Bas i sense temps per descansar, venia el Coll de Condreu. En tenia bon record i avui no sé on era. Pujàvem els tres al meu ritme fins que metre a metre m'he anat quedant i els he perdut de vista. Quina depressió m'ha agafat! Els pensaments negatius anaven a més i he pensat en girar. Saludaria en Juli i cap a casa, però no era on m'havia dit l'Albert. Per sort l'hem trobat pujant al Coll de Bac i entre posar-nos al dia i la bona notícia que ens ha donat en Tito, m'he dit que havia de girar la truita. Ni la baixada a Roda de Ter m'ha aixecat l'ànim ni les cames, que s'havien refredat altre cop perquè em costa pedalar en un descens.

Començava un puja-i-baixa a la plana de Vic. El sherpa Juli m'oferia la roda i ens cantava el camí cap al Coll de la Mansa des de Taradell, on hem parat per desabrigar-nos. Tenia calor i no sabia per què era. Al principi m'he notat una mica el vent però m'he anat sentint millor. No havia deixat de menjar ni beure i en algun moment havia de sentir-me millor o veure ocells. Endavant! El coll m'ha encantat. No és molt dur i la vista que té m'anava bé per distreure'm, sobretot a dalt, on veiem el Montseny ben nevat! Preciós!

Tocava anar cap a Seva per pujar Collformic i fer dos grups. En Tito i l'Albert marxaven per davant amb molta facilitat i en Juli es quedava amb mi, explicant-me com era el port. Després d'una primera part més dura, m'esperava veure l'església d'El Brull i, tal i com m'havia dit en Juli, era molt bonica! Poc em pensava jo que les meves bones sensacions pujarien tan ràpid com baixaven les forces d'en Juli. L'he vist que ha començat a menjar i em deia que no anava gaire bé. Li he preguntat quina muntanya era la que vèiem al davant i m'ha contestat el primer que li ha passat pel cap. Li he dit que no podia ser i ja he vist que no anàvem bé. No m'ha costat gaire acabar-ho de veure perquè m'ha demanat que tirés endavant, que ell necessitava parar a menjar. Evidentment, he fet cas omís i m'he parat. M'he preocupat força perquè no sabia què fer per remuntar-lo. Hem fet broma amb els seus 3 ocells de l'any i que en aquest ja en porta 2 i tots amb mi... Amb una lliçó de saber estar, classe, esforç i tossuderia hem seguit. He vist que anava millor quan em diu Matagalls! La darrera part també torna a picar però la dolçor de coronar un nou cim amb bona companyia, alleujava la cremor de les cames.

L'hem fet petar amb dos triatletes que es preparen per un Ironman i, com no, he presumit d'en Luigi! Alimentats de nou, abrigats i després d'omplir els bidons a una font prop del cim, hem desfet el camí fins a Seva. Ens hem desabrigat de nou i hem decidit anar cap a Viladrau i Coll de Revell per arribar a Sant Hilari, enlloc de la proposta de Collsesplanes que deia en Txema. En Juli ha fet el seu camí de tornada desfent l'anada fins a Manlleu. Passant per Viladrau i més enllà, hem fet el Coll de Gomara. Se m'ha fet llarg i carregós per tot el que portava a les cames. Hem baixat fins al vial que porta al Coll de Revell, on hem trobat les rampes més dures de tota la sortida, tant per arribar-hi com per anar cap a Sant Hilari. Per sort, el pendent ha baixat i he pogut seguir a un bon ritme, fins a enllaçar amb l'Albert i en Tito que gentilment m'han esperat per coronar el Pla de les Arenes junts.

Fins a Amer ens quedava baixar per Osor fins a Anglès i, amb vent a favor, fins a Amer. He cremat l'últim cartutx al meu estimat esprint del Cementiri, pensant-me que ja aniria a casa. En Tito però m'ha convençut a mi, perquè l'Albert ho ha fet sol, perquè l'acompanyèssim fins a Les Planes. No hi he acabat d'arribar perquè tenia la pipa plena i no volia fer la rampa d'abans del poble nyerro. Parlàvem de si és millor acabar d'estirar les cames o fer un Sant Martí, però qui lo ça? M'han sortit 182 quilòmetres per pensar que la truita sempre es pot girar per deixar-te bon regust!

"Truitejant" el camí...