La suma dels quilòmetres amb les sensacions negatives viscudes anaven en contra abans de sortir. No les tenia totes amb mi i dubtava de com m'aniria el dia. Com sempre, el cap divagava. Aquesta vegada ni un sol minut em van haver d'esperar. No, no us penseu que les meves cames van fer la sortida de la seva vida... Simplement vaig ser puntual! En Txema, en Jordi i en Joan ja m'esperaven i l'Albert no va tardar a arribar, a l'igual que en Carles.
Amer - Sant Hilari: Feia menys fred de la que pensava però no em sobrava res. Admirava en Joan i en Txema que anaven amb pantalons curts, tot i que el dia es preveia assolellat. El ritme inicial el marcaven en Jordi i l'Albert i, venint d'ells, no es podia esperar res més que ser un punt més del que tocaria. Anàvem força ràpid i el ritme no va decaure a l'encarar la carretera d'Osor. Els quilòmetres passaven i tot l'esforç es notava. A la part més dura però, ens ho vam prendre amb més calma. Jo em vaig quedar amb en Carles per donar-li conversa i procurar que no es capfiqués, com moltes vegades havien fet amb mi. Amb la pendent relaxada i sabent que ens esperarien per davant, vam augmentar el ritme per enllaçar i començar alguna sèrie. Em sembla que vaig cremar algun balí de més... Això sí, la darrera va ser excessiva per les meves cames i els punts se'ls va emportar l'Albert amb molta superioritat. Havíem quedat amb en Juli i mentre en Txema i l'Albert l'anaven a trobar, la resta fèiem un mos.
Sant Hilari - Sant Celoni: El dia anterior havia passat informes de la duresa de la sortida a en Carles i, sortint de Sant Hilari, li vaig recomanar alguna ruta alternativa per si les forces li minvaven en algun moment. El descens fins a Arbúcies el vaig fer amb precaució perquè veia humitat a la carretera i com que no sé baixar, encara vaig més a poc a poc. Amb una lleugera pendent favorable vam començar a donar relleus perquè l'Albert no ens portés tota l'estona. Per la meva part, en tenia moltes ganes. Em sentia fort aquell moment i tenia cames. Suposo que amb mi va baixar un punt però portar-los darrera em fa il·lusió. No per fer-los patir ni creure'm superior, sinó que per tornar mica en mica la paciència que tenen amb mi. Venia el Coll de n'Orri per arribar a Breda i només l'havia fet un dia per anar-hi a jugar a futbol. Es va fer curt però em va agradar molt. Suposo que això de pujar-lo en grup també hi fa. Sortint de Breda, l'Albert li comentava a en Carles el que venia i a mi em va saber greu no haver pensat més en ell. Al final va girar i per desfer el camí i arribar a casa força cuit, com em va dir. El pitjor tram era fins a Sant Celoni; per la carretera, que era molt transitada, i pel ritme, que tornava a ser esfereïdor. Vaig patir de valent i les cames em cremaven, fins que dins de Sant Celoni em van caure les ulleres i vam fer una parada i fonda abans de fer el plat principal del dia.
Sant Celoni - Coll de Gomara: Començava l'ascens a Santa Fe del Montseny, amb uns 24 quilòmetres de pujada. Als primers quilòmetres ja ens vam trencar. En Joan, l'Albert i en Txema tiraven endavant i jo em quedava amb en Juli i en Jordi. Mentre per davant en Txema es quedava una mica per la marxa de més que volia muntar en Joan, per darrera en Juli se n'anava a buscar en Txema. Altre cop per davant, l'Albert va esperar en Txema per fer camí junts i en Joan per no anar sol, s'hi va afegir. Per darrera, en Juli ens va esperar al veure que no reduïa distàncies, per fer una feina d'equip que jo vaig agrair molt. Entre en Jordi i en Juli em van pujar fins a dalt. Les vistes eren precioses i el port em va agradar molt. No és de grans pendents però sí de ser constant i llarg. La companyia feia que per moments tingués bones sensacions, però sabia que la meva desinflada era qüestió de temps. Quan ja me la veia al damunt, van aparèixer en Txema i l'Albert per fer els últims quilòmetres amb nosaltres i per dir-nos que en Joan havia anat tirant. Em va saber greu per moments per si era culpa meva i de no tenir el seu ritme. Passat el trencat del Turó de l'Home, que quedarà pendent, vam emplenar els bidons i aquella parada em va acabar de tocar. Quedaven uns 3 quilòmetres per coronar i se'm van fer molt feixucs. En Juli volia cuidar-me com sempre, però jo no hi era. Volia arribar a dalt i parar per abrigar-me, perquè s'havia girat vent i no era gaire càlid que diem. La baixada fins al Coll de Gomara em va servir per veure l'altre vessant del port; més curt però amb alguns trams molt durs i que feien recargolar als ciclistes que el pujaven. En Juli va seguir el seu camí cap a Manlleu i em va demostrar que el treball d'intensitats que fa es posa molt bé. Tan bé com el rècord personal a Collsesplanes abans de trobar-nos i que cregui que es pot fer molt millor...
Coll de Gomara - Amer: El camí que quedava fins a casa ja m'era conegut. Entre que havia omplert una mica el dipòsit i que ja em veia estirat al sofà, vaig fer uns metres a davant des de Coll de Revell fins Sant Hilari. Quin miratge... Així com les forces hi eren, van marxar i em vaig quedar força despenjat. Qui m'ho havia de dir feia uns minuts. Per enllaçar-los abans del Pla de les Arenes, em va tocar pedalar de valent i en Jordi em va reconèixer l'esforç. A més, em va dir que no havia trobat el toc del pedal i que havia de constar en acta. L'Albert i en Txema no n'havien fet ni més ni menys i ens van baixar a una velocitat sideral. Per què us en feu a la idea no vam atrapar un cotxe, en vam atrapar dos perquè el primer ens va haver de deixar passar. El segon però, va posar gas i només el líder el va poder seguir. Jo ja tenia el cul al sofà i el meu patiment per aquell dia em pensava que s'havia acabat. I dic pensava perquè fins a dalt la variant de la Cellera no hi va haver aturador. Per no perdre la costum, esprint del cementiri per mi....com que ningú me'l disputa mai no sé si val la pena ja!
Recapitulant, 146 quilòmetres d'un dissabte al matí per continuar carregant piles per la Terra de Remences d'aquí a tres setmanes. Crec que en alguna setmana o altra hauré de baixar la càrrega de quilòmetres per arribar una mica més fresc del que estic ara.
"Feejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada