Punxant una truita girada...

No havia anat bé la setmana amb el temps que havia fet. Quedava el consol de dir que era una setmana d'assimilació del treball fet, però el descans d'assimilació anava de diumenge a dissabte. Massa! Entre el cansament de principi de setmana i la pluja del final de la mateixa passaven els 5 dies volant. Durant el descans planejava rutes per innovar i sorprendre els companys del team, però ja s'han batut en mil i una batalles i ho veig difícil... M'animava el saber que la de la setmana anterior havia agradat, donant sentit a la comunió durant hores entre el Google Maps i un servidor.

El cap de setmana començava pitjor del que havia anat la setmana. Ahir al matí vaig sortir amb en Txema per trobar en Joan a Anglès i acompanyar-los una estona en la seva sortida, ja que avui tenia el plat fort. Ells pujaven a Sant Hilari per anar a trepitjar la neu caiguda aquella nit, però a Osor vaig girar cua. Tornant vaig anar amb molta precaució per l'aigua de la carretera i quan em felicitava a Anglès per arribar sa i estalvi...psssst! Ep! He punxat... No sabia ben bé què havia de fer. Vaig mirar la coberta i hi havia un tall! Ja m'havia semblat que havia passat pel damunt d'un vidre... Una trucada per la reaparició del germà-assistència i després d'una bona dutxa, a comprar coberta i cambra i a buscar algú que m'ho muntés... 

Avui no podíem portar a terme la ruta que havia pensat per la fred que es preveia, tot i el dia assolellat que ha fet, i amb l'Albert, en Tito i, més endavant, en Juli ens hem inspirat amb una ruta que tenia pendent en Txema. Després del que hem fet avui, tot i saltar-nos part del trajecte, he vist que la ruta d'en Txema és més dura del que mai he fet. Espero que el dia que la faci en pugui ser partícip i utilitzar quatre paraules per explicar-vos-ho des de dins...si arribo viu, és clar!

Sense que el Sol il·luminés Amer, sortim amb l'Albert cap a Les Planes per trobar-nos en Tito i anar fins a Coll de Condreu. Tenia molt males sensacions ja només sortir. Em costava moure els pedals, tot i no anar molt forçat. Pujava un pinyó i pitjor, perquè continuava amb la mateixa sensació i anava més lent. Ni cadència, ni aixecar-me de la bici, ni amb el plat, ni res. A més, em notava la respiració forçada i mireu si era negatiu que em veia anèmic perdut altre cop. Parlant amb l'Albert m'ha dit que havia de ser la fred, però no les tenia totes amb mi... En Tito volia posar calma al ritme que ens feia pujar l'Albert, sense sortir-se'n. No havia pujat mai tan ràpid a Sant Esteve d'en Bas i sense temps per descansar, venia el Coll de Condreu. En tenia bon record i avui no sé on era. Pujàvem els tres al meu ritme fins que metre a metre m'he anat quedant i els he perdut de vista. Quina depressió m'ha agafat! Els pensaments negatius anaven a més i he pensat en girar. Saludaria en Juli i cap a casa, però no era on m'havia dit l'Albert. Per sort l'hem trobat pujant al Coll de Bac i entre posar-nos al dia i la bona notícia que ens ha donat en Tito, m'he dit que havia de girar la truita. Ni la baixada a Roda de Ter m'ha aixecat l'ànim ni les cames, que s'havien refredat altre cop perquè em costa pedalar en un descens.

Començava un puja-i-baixa a la plana de Vic. El sherpa Juli m'oferia la roda i ens cantava el camí cap al Coll de la Mansa des de Taradell, on hem parat per desabrigar-nos. Tenia calor i no sabia per què era. Al principi m'he notat una mica el vent però m'he anat sentint millor. No havia deixat de menjar ni beure i en algun moment havia de sentir-me millor o veure ocells. Endavant! El coll m'ha encantat. No és molt dur i la vista que té m'anava bé per distreure'm, sobretot a dalt, on veiem el Montseny ben nevat! Preciós!

Tocava anar cap a Seva per pujar Collformic i fer dos grups. En Tito i l'Albert marxaven per davant amb molta facilitat i en Juli es quedava amb mi, explicant-me com era el port. Després d'una primera part més dura, m'esperava veure l'església d'El Brull i, tal i com m'havia dit en Juli, era molt bonica! Poc em pensava jo que les meves bones sensacions pujarien tan ràpid com baixaven les forces d'en Juli. L'he vist que ha començat a menjar i em deia que no anava gaire bé. Li he preguntat quina muntanya era la que vèiem al davant i m'ha contestat el primer que li ha passat pel cap. Li he dit que no podia ser i ja he vist que no anàvem bé. No m'ha costat gaire acabar-ho de veure perquè m'ha demanat que tirés endavant, que ell necessitava parar a menjar. Evidentment, he fet cas omís i m'he parat. M'he preocupat força perquè no sabia què fer per remuntar-lo. Hem fet broma amb els seus 3 ocells de l'any i que en aquest ja en porta 2 i tots amb mi... Amb una lliçó de saber estar, classe, esforç i tossuderia hem seguit. He vist que anava millor quan em diu Matagalls! La darrera part també torna a picar però la dolçor de coronar un nou cim amb bona companyia, alleujava la cremor de les cames.

L'hem fet petar amb dos triatletes que es preparen per un Ironman i, com no, he presumit d'en Luigi! Alimentats de nou, abrigats i després d'omplir els bidons a una font prop del cim, hem desfet el camí fins a Seva. Ens hem desabrigat de nou i hem decidit anar cap a Viladrau i Coll de Revell per arribar a Sant Hilari, enlloc de la proposta de Collsesplanes que deia en Txema. En Juli ha fet el seu camí de tornada desfent l'anada fins a Manlleu. Passant per Viladrau i més enllà, hem fet el Coll de Gomara. Se m'ha fet llarg i carregós per tot el que portava a les cames. Hem baixat fins al vial que porta al Coll de Revell, on hem trobat les rampes més dures de tota la sortida, tant per arribar-hi com per anar cap a Sant Hilari. Per sort, el pendent ha baixat i he pogut seguir a un bon ritme, fins a enllaçar amb l'Albert i en Tito que gentilment m'han esperat per coronar el Pla de les Arenes junts.

Fins a Amer ens quedava baixar per Osor fins a Anglès i, amb vent a favor, fins a Amer. He cremat l'últim cartutx al meu estimat esprint del Cementiri, pensant-me que ja aniria a casa. En Tito però m'ha convençut a mi, perquè l'Albert ho ha fet sol, perquè l'acompanyèssim fins a Les Planes. No hi he acabat d'arribar perquè tenia la pipa plena i no volia fer la rampa d'abans del poble nyerro. Parlàvem de si és millor acabar d'estirar les cames o fer un Sant Martí, però qui lo ça? M'han sortit 182 quilòmetres per pensar que la truita sempre es pot girar per deixar-te bon regust!

"Truitejant" el camí...