No les tenia totes amb mi quan m'he llevat. Em notava cansat i amb males sensacions. El cap m'anava a mil però jo anava fent la rutina d'abans de sortir. A més, la volta d'avui l'havia mig planejat un servidor al saber que el Coll de Nafrè ja estava del tot asfaltat. Entre tots la vam modificar perquè s'adaptés als horaris. Així doncs, tots puntuals a les 7:45h del matí davant l'Snack. L'Albert, en Jordi A., en Txema, en Joan, en Luigi, en Josep Mª C., en Jordi C. i en David R dins l'equip que enfilava cap a Susqueda per trobar el primer port del dia.
Coll de Nafrè - Sant Hilari. El Coll de Nafrè des de Susqueda és molt dur. Sort que és curt, uns 3 quilòmetres, i que té alguns descansos perquè si no, per mi, seria totalment inviable. He sortit escopetejat a les primeres rampes per moure la pomera, com diu l'Albert. Ja sabia que em passarien de seguida i més, després d'haver-me esperat dalt la presa de Susqueda perquè ja m'havia quedat. S'ha fet molt dur ja que els trams de pujada sobrepassen el 10% de mitjana i amb puntes de fins al 18%. Això sí, com hem comentat la carretera acabarà bruta si no es cuida una mica. A dalt ens hem reagrupat per baixar cap a Osor i continuar pujant fins a Sant Hilari. Em tocava patir i el cap encara trontollava. Ja m'havien esperat dues vegades i no portàvem ni una hora. He seguit el grup fins que he vist que el ritme no era el que em pertocava. No m'agrada gens pujar per allà perquè sempre ho passo malament. Per sort en Joan m'ha esperat i m'ha ofert la roda per pujar-me. Mica en mica hem recuperat terreny perquè ens esperàvem i quan els hem passat, la pomera s'ha bellugat altre cop i ha encès un vesper que hi havia penjat. Ritme i més ritme fins que m'he vist mort i he tret el plat perquè les cames m'estaven dient que ja n'hi havia prou. Pel que he sentit més endavant s'han trencat en dos grups pels relleus que es feien cada cop més salvatges. Sembla que no n'hi hagi mai prou. Al meu ritme, he arribat i ja en portàvem tres.
Sant Hilari - Sant Sadurní d'Osormort. Després de carregar piles i acomiadar en Luigi perquè el desnivell no és el que li interessa pel seu camí a l'Ironman de Frankfurt. Hem baixat cap a Arbúcies a una bona velocitat ja que la carretera acompanya. Només arribar al poble arbucienc ja m'ha semblat començar el Coll de Revell. En total són 12 quilòmetres que es fan bé. No tenen grans rampes excepte al final i el grup s'ha desfet en 3 parts. Com no, jo al darrere gaudint de la roda d'en Joan que ens ha pujat a en Josep Mª i a mi amb un ritme constant. S'agraeix molt que algú que podria ser al davant sigui allà. A mi si més no em va perfecte. Ell diu que no vol patir tota la sortida i que aquell ritme ja li va bé. Una quarta vegada. En Josep Mª ha enfilat fins al Pla de les Arenes i la resta hem baixat fins Espinelves i pujat el Coll de Buc. Em pensava que era més llarg perquè he renegat molt pel ritme que portàvem. Sort que era curt perquè en David havia d'aguantar les meves blasfèmies. El descens per mala carretera ha estat amb calma fins enllaçar amb el recorregut de la Volcans, però ara en sentit contrari.
Sant Sadurní d'Osormort - Amer. Hem emplenat els bidons en una font que hi havia a mig camí i en un moment ja hem començat Collsesplanes. Coneixia l'altimetria i sabia que havia d'agafar el meu ritme, que em costa ben bé un parell de quilòmetres de trobar. Mica en mica m'anava trobant millor i m'he asserenat una mica. Els pensaments negatius giraven al positivisme que m'he vist quan pujava somrient. Anava recordant els punts de la baixada on tenia problemes i així anava fent camí. Els ànims m'han fet que a la cinquena no hagi ni posat el peu a terra i els he animat a seguir-me. Després del lleuger descens hi havia uns 3 quilòmetres on he posat ritme fins que en Jordi C., que en té més que jo, m'ha estirat. Volia els punts del Pla de les Arenes però en Joan no m'ha perdonat. Ens ha passat com si res quan jo anava escanyat i he deixat anar en Jordi perquè no m'explotessin les cuixes. A Sant Hilari he tornat a menjar un plàtan per evitar que els ocells m'atrapessin. Sabia que el descens a Anglès em costaria molt. He seguit la roda d'en Jordi A. fins que en un ensurt m'he decidit a frenar una mica i baixar sol per no estar pendent dels altres. Seria una sisena però necessitava un descans. Llàstima que quan s'han deixat enllaçar en Jordi C. ha fet la seva sèrie fins Anglès i m'ha acabat destrossant. En Joan ha anat cap a Santa Coloma veient el cel amenaçador. El vent a favor ens ha fet tornar com llampecs fins al Cementiri, on m'han cedit gentilment els "meus" punts! En David i en Jordi C. s'han acomiadat després de 120 quilòmetres.
Amer - Sant Martí Sacalm. Primeres rampes, les més dures, passant per la Boada i ja pensàvem amb les mirindes de dalt. No les teníem totes amb el temps. Semblava que l'Albert marxaria i que en Txema i en Jordi vetllarien per mi i més quan l'Albert ha seguit un professional de l'Orica GreenEdge, fins que l'ha obligat a baixar pinyons per deixar-lo enrere per tornar amb nosaltres. Les meves forces estaven bé i en Txema em cardava crits perquè canviava el ritme cada dos per tres. Veia que anava bé de temps i que podia acostar-me al rècord de pujada. Els hi he comentat i entre tots m'han pujat. Primer l'Albert fins que m'he desinflat una mica i després en Jordi al meu costat, dient-me el que em calia. Tenia bones sensacions però podia fer un pet dels grossos. Fora pensaments negatius-m'ha dit l'Albert- i reserva per l'últim quilòmetre. La veritat és que no hi havia gaire res per reservar i tirava d'il·lusions i d'orgull perquè els meus companys no dubtessin ni un moment del meu esforç, tot i que el més crític sempre és un mateix. Havia de recuperar les sis "esperades" i els minuts perduts. Se'ns ha posat a ploure quan quedaven dos quilòmetres però m'ha donat la sensació que no hi havia res que ens distreiés d'un objectiu que era meu i passava a ser nostre. Pel cap m'han passat moltes coses que no els podia dir, totes positives i d'agraïment, i als darrers 500 metres en Txema m'ha dit que m'aixequés i apretés. Tenia dos minuts per fer 500 metres i he calculat que havia de pujar a 15 quilòmetres per hora....però així com a mi no me quedava res a la pujada tampoc. Ni els 13 segons que m'he passat del rècord enfosqueixen aquesta cargolada per quatre que recordaré durant molt temps.
"Quatrecargolant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada