Montnegre finlandès...

Les cames em tremolen encara després d'haver fet més de 200 quilòmetres en dos dies. Un cap de setmana de càrrega que en diuen, però la setmana ciclista començava dilluns. De fet, com que els dimarts i dimecres no puc sortir, hauria de dir que les setmanes comencen dijous i acaben dilluns. Sigui com sigui, dilluns vaig sortir a aprofitar el temps ja que per mitjans de setmana es preveia un temps mogut.

Encara amb el regust de la Social de Bescanó, vaig fer 68 quilòmetres de rodada. Sortia de casa amb el dinar a la panxa encara i em vaig prendre els primers quilòmetres en calma ja que feia vent de cara i fins que no estic calent, les cames no em tiren gens. A Estanyol sempre hi ha el dubte de quin recorregut seguir. Per variar una mica les meves sortides en solitari, vaig baixar pel Rostit per anar fins a Vilobí i més enllà, fins a Riudellots. Allà podria triar si anar a Fornells o a Caldes per la carretera que havia descobert altre dia, i al veure que un camió anava cap a Fornells em vaig dir que l'havia de seguir fins allà on pogués. Sempre es nota quan et treuen l'aire del davant i més quan és un vehicle tan gros. La velocitat és alta i no hi ha ni la meitat d'esforç. En un tres i no res vaig ser a Fornells per dirigir-me a Aiguaviva i arribar fins a casa. No les tenia totes amb mi de poder arribar perquè el cel estava molt emblanquinat. I sí, em va nevar a la Cellera de Ter, cosa que em va fer accelerar i fer la variant més ràpida que he fet mai.

Com ja havia previst, el temps plujós em deixava a casa fins dissabte. M'havia escalfat molt durant la setmana pensant amb la sortida llarga. Entre uns i altres ens vam engrescar a fer la volta llarga de la Terra de Volcans que serà aquest diumenge vinent. Abans però l'Albert i en Juli em van dir que sortien dissabte i amb nosaltres també va venir en Carles Paredes. La intenció era fer una sortida suau però van caure 100 quilòmetres i una excursió fins al Montnegre, just on s'acaba la carretera i on vam trobar un professional finlandès, Joonas Henttala, que s'havia perdut. Amb el meu anglès, li vaig indicar el que crec que volia fer. Fins a Amer ens ho vam prendre amb calma perquè en Carles anava una mica tocat de tants quilòmetres i, a més, li esperava una sorpresa d'aniversari a l'arribar a casa. Sort que vam parar a La Presó a fer un refrigeri o espatllem la sorpresa sense voler-ho i saber-ho!

I quedava diumenge...

"Montnegrejant" el camí...