Diumenge. Tres quarts de 8 del matí. Arribo a l'Snack i una munió de ciclistes que no m'esperava per fer la ruta del dia; la Terra de Volcans. De fet, la cursa es fa aquest diumenge a les 9:30h, però s'havia de reconèixer el terreny. Aquesta vegada faria la llarga i quan arribés a Amer, ja decidiria si pujava, o no, a St. Martí. Feia fred i ja m'avisaven que a Sant Sadurní d'Osormort en tindríem més. Érem 11 i a Sant Hilari ens dividiríem en dos grups segons féssim la curta (Lluís Sr., Josep Mª C., Pere N., David M., Edu C.) o la llarga (Txema, Joan, Albert, Dani, Jordi B., i jo).
La sortida va ser amb calma i fins a Osor vam anar gairebé tots junts. La veritat és que fer quilòmetres amb companyia es fa més amè i passen més ràpid. Venia el tram més dur fins a Sant Hilari; uns 5 quilòmetres al 5-6%. Aquí em vaig quedar enrere perquè notava cansament de cames i no volia anar a un ritme que no fos el meu. Les vaig passar una mica canutes i més per estar sol a moments. Quan el cap barrina... Ràpidament ens vam ajuntar gairebé tots ja que els cracks de davant ens van esperar. Entre bromes d'uns i comentaris d'altres vam arribar on ens separaríem. Sabia que em quedava una mica més de pujada fins al Pla de les Arenes. De seguida ens vam trencar i jo em vaig quedar a roda d'en Jordi B., que m'anava explicant com era el que ens venia per davant. Començava a veure neu però no, com la que ens esperava a dalt. Ens vam abrigar per començar a baixar i arribar fins a Collsesplanes, on ja ens esperava en Juli.
En Juli em va cantar com estava la baixada i sobretot, unes pedres al mig de la carretera que havia vist pujant. Vaig agafar molta fred baixant i en prou feines sentia les mans. Per moments volia seguir a l'Albert i en Joan per aprendre a traçar i baixar millor, però no me n'acabo de sortir. Un cop érem al "congelador de Catalunya", com em van dir, esperava un planer fins a Roda de Ter. Error meu, quedava un coll curt. Entre parades per desabrigar-me, ja que ens tocava el Sol, i que la carretera s'enfilava...ja tornava a ser al darrera.
Van posar una mica de ritme fins a Roda de Ter on vam fer parada tècnica. Començava el coll del Bac, o Alt de Cantonigrós, i segons m'havien dit, és el port on es recullen cadàvers a la Terra de Remences. En Dani, l'Albert i en Txema van tirar i jo, com no, em vaig quedar amb l'àngel de la guarda. En Juli em portava a roda i m'avisava que li anés cantant si anava bé o no. El seu coneixement del port em va venir com anell (eh Joan!) al dit. Hi ha algun descans que em permetia recuperar cames i pulmons. Vam atrapar en Jordi que havia sortit abans de Roda i just després em vaig tallar uns metres. Però em sentia bé i de seguida vaig ser a roda d'en Juli i en Joan, que se'ns havia unit. Sense pensar-hi ni res vaig estar tirant del grup i em va fer molta il·lusió!! Va ser quan en Joan i en Juli parlaven de que haurien de ser ells que em portessin a roda i era jo. Em vaig motivar i vaig anar pujant a un ritme que en Joan anava sobrat però que va passar factura a en Juli. Al principi quan el vaig veure despenjat, vaig pensar que anava a buscar en Jordi però després em va confessar que uns ocellets els van atrapar. Llavors sí em va saber greu no haver-lo esperat...però algun dia li podré tornar, espero.
Fins a dalt, l'Albert que ens esperava a Cantonigrós em va dir que ataqués en Joan però vaig sentir com es baixaven dos pinyons i no eren de la meva bici. Qui l'ha parit...no es refiava de mi! A la benzinera ens vam trobar tots i va arribar en Josep Roura, que ens va dir que per darrera venia el seu germà, en Joan. Quan vam reprendre la marxa tornàvem a ser dos grups; en Txema, en Jordi i en Dani van sortir un minut abans i ja no els vaig veure més. Em vaig acomiadar d'en Juli, que va anar cap a casa, fins aquest diumenge. Després d'un descens i pujant al Coll de Condreu vaig rebre fort. Em vaig quedar sol fins al trencant de Falgars on em va atrapar en Joan Roura, que em va marcar un ritme bestial fins gairebé a dalt. Quan vaig arribar va ser el pitjor moment... No hi havia ni en Jordi B., ni en Joan, ni en Txema, que ja havien anat tirant. Em sentia molt culpable de fer-los anar tard i durant el descens fins a Sant Esteve vaig estar molt capficat. Ni baixava, ni pedalava. L'Albert em va veure molt mala cara i es pensava que tenia algun ocellet. El que no sabia és que més que físic, era mental. Com si d'en Manel es tractés, em va aixecar la moral amb dos frases ben dites. El que si va rebre va ser en Dani, que el desgast de tota la volta li passava factura.
Vam tenir molta sort de tenir els germans Roura allà per tirar fins Amer amb l'Albert. Suposo que deu ser una cosa normal per ells però m'ho vaig passar molt bé veient com rodaven i com s'entenien. No són professionals però admiro i agraeixo la feina que van fer per nosaltres. Un petit avituallament a la benzinera de Les Planes pels valents que ens havien arrossegat i ara pujarien fins a Sant Martí. Jo em deia que no, que ja n'havia tingut prou, però els anava seguint. Bé, els seguia a una distància cada vegada més gran fins que marcant-me el Mirador com a punt final, vaig coronar i donar per acabada la meva sortida. No em quedava res més que esperar-los a que baixessin per, altre cop, donar-los les gràcies. Ells em van animar a fer la llarga aquest diumenge i encara estic amb el dubte.
Curta? Llarga? Llarga? Curta? Mentre dubto, acabo d'escriure l'entrada 100 del bloc. Gràcies família, amics, companys, coneguts, d'altres i a tu. Seguim?
"Curtllarguejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada