Durant la tarda de dissabte anava tinguent converses amb l'Albert, en Manel i en Joan sobre la ruta, els quilòmetres, els ports, l'hora de quedar i d'altres. No estàvem gaire d'acord i tampoc ens hagués servit de res arribar-hi. M'explico. Arribo puntual a l'Snack i em trobo una gran colla que marxa amb btt, que m'explica que en Joan ha quedat tirat a Anglès i que en Manel l'ha anat a buscar amb cotxe. Comencem bé! Arriben i en Joan comença a canviar la cambra amb l'ajuda de l'Albert, mentre en Manel s'ha anat a equipar i a buscar la bici. Durant les maniobres apareix en Josep Roura i la fem petar mentre arriba en Manel, que ens diu que el fre se li bloqueja. Tots són mecànics i jo no hi entenc res del que diuen però acaben afluixant el pont i podem sortir.
Tres quarts d'hora més tard ens posem en marxa. En Joan va dient que alguna cosa ens passarà avui ja que quan es comença malament, la sortida va malament. Anem força ràpid i entrem de calor de seguida. En Josep volia fer una altra ruta però al final se'ns ajunta. No sé si és per això però pugem Mas Llunès a un ritme altíssim per mi. Tan alt que per segons no faig el meu rècord. Això sí, feia temps que no guanyava punts i no me'n vaig poder estar. Però la sèrie, com diu l'Albert, acaba a dalt i no hi va haver descans fins abans de baixar perquè em van caure les ulleres i vam fer parada tècnica. Allà es va afegir en Dani, un company d'en Joan. Decidida la ruta, anem cap als Àngels.
Baixant per Aiguaviva semblàvem la Volta amb l'Albert portant-nos en fila. El pas per Vilablareix, Fornells i la zona de Palau de Girona va ser més tranquil·la. Venia el primer port; els Àngels. A les primeres rampes ja veia que el seu ritme no era el meu i em vaig despenjar, i amb mi es va quedar en Manel per marcar-me el ritme. Vaig donar-ho tot, sempre enganxat darrera seu i fent que baixés en dos minuts el temps a dalt. Em va portar molt bé, sense anar al límit i això em portarà beneficis aviat. Va ser fer l'última pedalada i treure un peu del pedal. L'altre ja va ser una altra cosa... Patam! D'esquenes a terra i uns bons riures. No vaig saber treure la cala i vaig aparcar el cul a l'asfalt. Després de la recreació i d'emplenar una mica el dipòsit vam fer un descens vertiginós fins a Madremanya.
Em pensava que ens ho prendríem amb calma fins a començar Santa Pellaia però em vaig refiar. Ritme i més ritme fins a Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Ja tornava a tenir el dipòsit buit i m'havien fet patir de valent. En Joan m'anava dient que allò no era normal i jo en prou feines els podia seguir. En Manel em deia que em guardés del vent i anés protegit al màxim. Però Santa Pellaia ja començava i per sort és un port que m'agrada molt i no és gaire dur. En Josep i l'Albert van fer de les seves i els altres quatre anàvem al meu ritme. Ens va passar un grup molt ràpid i això ens va separar. En Joan i en Dani els van seguir i en Manel em seguia ensenyant la roda. Fins a dalt vam anar augmentant el ritme ja que la pujada ja no era tant com el primer quilòmetre. Jo no deixava passar cap oportunitat per menjar una mica i més amb el que venia per davant, on sabia que tornaria a patir.
De Cassà a Vilobí se'm va fer llarguíssim. Altre cop a un ritme molt alt i jo a la cua, perdent uns metres però intentant no deixar-me anar. El cap em feia tintines i la voluntat s'acabava fins que en Joan els va avisar que el ritme em matava i em van donar un descans. En Dani va anar cap a Santa Coloma i nosaltres cap al temut Rostit. Per primera vegada el vaig pujar amb el grup i, tot i saber que el ritme no era dur, em vaig sentir orgullós. O potser em sentia més bé?
A Mas Llunès per Estanyol hi tinc l'espina de tenir la millor pujada un dia que l'Albert m'empenyia literalment per seguir el ritme de tots. Aquesta vegada vaig aguantar bé i em vaig quedar a uns segons del dia de l'espina. Si ho arribo a saber hagués demanat més i m'haurien explotat les cames... A Anglès ens vam separar ja que l'Albert, en Joan i en Josep van anar cap a Sant Hilari i en Manel i jo vam fer una parada de les bones. Ens esperava un vermut de diumenge amb escopinyes i olivetes a la Presó. Que bé es van posar els refrigeris després de més de 100 quilòmetres.
Ahir per estirar una mica les cames vaig sortir una hora i quart i vaig comprovar l'efecte del vent a favor, rodant fins a 40 quilòmetres per hora sense molt esforç, i del vent en contra, arribant als 20 km/h amb feines i treballs! Avui i demà descans poc actiu...
"Vermutejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada