Fins a sis i una quatrecargolada...

No les tenia totes amb mi quan m'he llevat. Em notava cansat i amb males sensacions. El cap m'anava a mil però jo anava fent la rutina d'abans de sortir. A més, la volta d'avui l'havia mig planejat un servidor al saber que el Coll de Nafrè ja estava del tot asfaltat. Entre tots la vam modificar perquè s'adaptés als horaris. Així doncs, tots puntuals a les 7:45h del matí davant l'Snack. L'Albert, en Jordi A., en Txema, en Joan, en Luigi, en Josep Mª C., en Jordi C. i en David R dins l'equip que enfilava cap a Susqueda per trobar el primer port del dia.

Coll de Nafrè - Sant Hilari. El Coll de Nafrè des de Susqueda és molt dur. Sort que és curt, uns 3 quilòmetres, i que té alguns descansos perquè si no, per mi, seria totalment inviable. He sortit escopetejat a les primeres rampes per moure la pomera, com diu l'Albert. Ja sabia que em passarien de seguida i més, després d'haver-me esperat dalt la presa de Susqueda perquè ja m'havia quedat. S'ha fet molt dur ja que els trams de pujada sobrepassen el 10% de mitjana i amb puntes de fins al 18%. Això sí, com hem comentat la carretera acabarà bruta si no es cuida una mica. A dalt ens hem reagrupat per baixar cap a Osor i continuar pujant fins a Sant Hilari. Em tocava patir i el cap encara trontollava. Ja m'havien esperat dues vegades i no portàvem ni una hora. He seguit el grup fins que he vist que el ritme no era el que em pertocava. No m'agrada gens pujar per allà perquè sempre ho passo malament. Per sort en Joan m'ha esperat i m'ha ofert la roda per pujar-me. Mica en mica hem recuperat terreny perquè ens esperàvem i quan els hem passat, la pomera s'ha bellugat altre cop i ha encès un vesper que hi havia penjat. Ritme i més ritme fins que m'he vist mort i he tret el plat perquè les cames m'estaven dient que ja n'hi havia prou. Pel que he sentit més endavant s'han trencat en dos grups pels relleus que es feien cada cop més salvatges. Sembla que no n'hi hagi mai prou. Al meu ritme, he arribat i ja en portàvem tres.

Sant Hilari - Sant Sadurní d'Osormort. Després de carregar piles i acomiadar en Luigi perquè el desnivell no és el que li interessa pel seu camí a l'Ironman de Frankfurt. Hem baixat cap a Arbúcies a una bona velocitat ja que la carretera acompanya. Només arribar al poble arbucienc ja m'ha semblat començar el Coll de Revell. En total són 12 quilòmetres que es fan bé. No tenen grans rampes excepte al final i el grup s'ha desfet en 3 parts. Com no, jo al darrere gaudint de la roda d'en Joan que ens ha pujat a en Josep Mª i a mi amb un ritme constant. S'agraeix molt que algú que podria ser al davant sigui allà. A mi si més no em va perfecte. Ell diu que no vol patir tota la sortida i que aquell ritme ja li va bé. Una quarta vegada. En Josep Mª ha enfilat fins al Pla de les Arenes i la resta hem baixat fins Espinelves i pujat el Coll de Buc. Em pensava que era més llarg perquè he renegat molt pel ritme que portàvem. Sort que era curt perquè en David havia d'aguantar les meves blasfèmies. El descens per mala carretera ha estat amb calma fins enllaçar amb el recorregut de la Volcans, però ara en sentit contrari.

Sant Sadurní d'Osormort - Amer. Hem emplenat els bidons en una font que hi havia a mig camí i en un moment ja hem començat Collsesplanes. Coneixia l'altimetria i sabia que havia d'agafar el meu ritme, que em costa ben bé un parell de quilòmetres de trobar. Mica en mica m'anava trobant millor i m'he asserenat una mica. Els pensaments negatius giraven al positivisme que m'he vist quan pujava somrient. Anava recordant els punts de la baixada on tenia problemes i així anava fent camí. Els ànims m'han fet que a la cinquena no hagi ni posat el peu a terra i els he animat a seguir-me. Després del lleuger descens hi havia uns 3 quilòmetres on he posat ritme fins que en Jordi C., que en té més que jo, m'ha estirat. Volia els punts del Pla de les Arenes però en Joan no m'ha perdonat. Ens ha passat com si res quan jo anava escanyat i he deixat anar en Jordi perquè no m'explotessin les cuixes. A Sant Hilari he tornat a menjar un plàtan per evitar que els ocells m'atrapessin. Sabia que el descens a Anglès em costaria molt. He seguit la roda d'en Jordi A. fins que en un ensurt m'he decidit a frenar una mica i baixar sol per no estar pendent dels altres. Seria una sisena però necessitava un descans. Llàstima que quan s'han deixat enllaçar en Jordi C. ha fet la seva sèrie fins Anglès i m'ha acabat destrossant. En Joan ha anat cap a Santa Coloma veient el cel amenaçador. El vent a favor ens ha fet tornar com llampecs fins al Cementiri, on m'han cedit gentilment els "meus" punts! En David i en Jordi C. s'han acomiadat després de 120 quilòmetres.

Amer - Sant Martí Sacalm. Primeres rampes, les més dures, passant per la Boada i ja pensàvem amb les mirindes de dalt. No les teníem totes amb el temps. Semblava que l'Albert marxaria i que en Txema i en Jordi vetllarien per mi i més quan l'Albert ha seguit un professional de l'Orica GreenEdge, fins que l'ha obligat a baixar pinyons per deixar-lo enrere per tornar amb nosaltres. Les meves forces estaven bé i en Txema em cardava crits perquè canviava el ritme cada dos per tres. Veia que anava bé de temps i que podia acostar-me al rècord de pujada. Els hi he comentat i entre tots m'han pujat. Primer l'Albert fins que m'he desinflat una mica i després en Jordi al meu costat, dient-me el que em calia. Tenia bones sensacions però podia fer un pet dels grossos. Fora pensaments negatius-m'ha dit l'Albert- i reserva per l'últim quilòmetre. La veritat és que no hi havia gaire res per reservar i tirava d'il·lusions i d'orgull perquè els meus companys no dubtessin ni un moment del meu esforç, tot i que el més crític sempre és un mateix. Havia de recuperar les sis "esperades" i els minuts perduts. Se'ns ha posat a ploure quan quedaven dos quilòmetres però m'ha donat la sensació que no hi havia res que ens distreiés d'un objectiu que era meu i passava a ser nostre. Pel cap m'han passat moltes coses que no els podia dir, totes positives i d'agraïment, i als darrers 500 metres en Txema m'ha dit que m'aixequés i apretés. Tenia dos minuts per fer 500 metres i he calculat que havia de pujar a 15 quilòmetres per hora....però així com a mi no me quedava res a la pujada tampoc. Ni els 13 segons que m'he passat del rècord enfosqueixen aquesta cargolada per quatre que recordaré durant molt temps.

"Quatrecargolant" el camí...

La Salut de la Vola...

Lluny queden les quilometrades que m'imaginava aquesta Setmana Santa, tot i que no m'he estat quiet. Després de les repeticions a Sant Martí i de l'espiral generada amb les ascensions al nostre cim, vaig sortir amb en Carles i en David Roura el diumenge al matí. Ja n'havíem parlat a mitja tarda del dissabte de fer quelcom, que al final va ser menys del que m'esperava. A Estanyol ens vam decidir per acabar la volta a Sant Gregori per Les Encíes. El ritme no va ser molt exigent i la sortida va ser per posar les cames a lloc. Vaig quedar impressionat amb en David Roura, al que l'edat i les qualitats que té, arribarà a donar molt de si.

Dilluns i ahir les sortides van ser amb en Txema. Unes Serres al revés van servir per preparar la sortida del dimarts i la sortida d'ahir per la de demà. Anem a pams.

Dimarts amb més fred de la que em pensava sortíem a fer la volta de la Terra de Volcans de l'any passat, diferent de la d'aquest any per les obres a l'Eix. En Txema, en Jordi Auguet, en Jordi Clermont i en Llopis puntuals per sortir cap a Coll de Condreu i trobar en Tito i en Salva a Les Planes. No havíem sortit del poble nyerro que en Salva havia punxat i fèiem una petita parada. A l'arrencar em vaig trobar tirant del grup amb en Salva fins ben passat Sant Feliu. La carretera picava cap amunt i per sentir-los parlar el ritme ja els devia anar bé. Els Jordis ens van fer un agraït relleu fins a Sant Esteve on ja s'havia afegit en Pere Cocu. Qui més qui menys el coneixia i feia temps que volia que vingués a pedalar amb nosaltres. Condreu em va sorprendre gratament perquè és un port de ritme, no molt dur i amb unes vistes genials. Ràpidament ens vam separar amb dos grups i jo em vaig quedar amb en Salva i en Llopis, que ens estirava. Em notava bé i quan vaig veure que en Pere s'havia quedat dels de davant, em vaig quedar amb ell per fer-la petar. M'explicava el port i em m'avisava que a partir del trencant de la Salut era la zona més dura. Ell en cap moment va treure el plat i a dalt, tots ens en fèiem creus. Allà, en Tito va girar cap a casa perquè treballava i en Pere cap a Bracons i la Cantineta. El "tiet" és molt gran!

Baixem i pugem cap al Coll de Can Bac per arribar a Cantonigrós, on vam enllaçar amb en Salva ja que m'havia tornat a quedar. Fins al trencant de Sant Martí Sescorts vaig pedalar de valent al darrera del grup per poder-los seguir. Aquell desgast em passaria factura més endavant. Algun ensurt amb conductors que no es respecten ni a si mateixos i fins arribar a Sant Pere de Torelló hi havia un camí trencacames que s'afegia a restar-me forces. Sort de la parada davant una pastisseria, que gentilment em van donar un bocí de pastís de xocolata, que em va carregar una mica les piles i els ànims.

Quedava pujar a Bracons per Sant Andreu de la Vola. Vam deixar en Jordi C. esmorzant a Sant Pere al saber que ja ens atraparia. El port el dividiria en dos; abans i després de Sant Andreu. Abans es fa per una carretera estreta i que et deixa descansar a moments. Després ja és una altra història. Carretera ampla i molt dreta. Ho vaig muntar tot i a pedalar sense capficar-me amb els altres, que evidentment només els veia en les enllaçades des de lluny. Anava calculant quan em portaven quan en Jordi em va passar com si res...vist i no vist! A posteriori recordo que hi havia un descans, que no vaig veure com a tal. Fins a dalt m'anava distraient, pensant en en descens (quina bestiesa!) per on pujaré a la Remences. Els últimes metres però, vaig fer un homenatge a en Pere i vaig muntar el plat.

Ni un minut i ja érem cap avall. I quedava arribar a Amer, portats com avions per en Jordi C. durant tot el camí. Això sí, quan va afluixar vaig lluitar per l'etapa. Si és que amb la il·lusió que tinc...

Avui descans. Demà etapa d'alta muntanya...

"Volant" el camí...

Vent iteratiu...

Comença una setmaneta que hauria de ser profitosa. El meu cap ha deixat volar coloms fent pronòstics de quilòmetres i de rutes que vull fer però cal posar-hi seny. D'entrada ja, un parell de sortides.

Ahir a la tarda, després d'una trobada fallida amb en Jordi Auguet, vaig sortir a rodar sol i sota el Sol. Feia molt bon dia però no imaginava que fes tant vent. No va ser al Pasteral on el vaig notar amb força sinó baixant Mas Llunès, on tot i dir-me que aniria amb calma, em vaig encegar. Dissabte passat em vaig quedar a uns segons de les millors pujades que havia fet i ahir era un bon dia per provar-ho. Vaig jugar amb pinyons més baixos i ho portava bé. Tant que vaig decidir exprèmer al màxim les meves cames i sí, 10 segons menys. Quin esbufegar feia a dalt... A Estanyol van obrir la porta i va ser una lluita contra el vent contínua fins a Caldes. El vial de Vilobí a la rotonda va ser l'únic tram amb vent favorable i, com no, vaig volar. Sabia però que aquell vol comportava un calvari a l'altre vial, en sentit contrari. Pedalar sense parar per anar a 20 quilòmetres per hora... Es va fer etern i dur. A Caldes em sentia bé i fins a Fornells vaig anar a un bon ritme, suposo que perquè pica cap a avall. La tornada per Aiguaviva va ser amb més calma ja que em vaig afegir al ritme que portava un altre ciclista i mentre jo li donava conversa, ell em responia amb monosíl·labs.

Quedava la segona tanda a Mas Llunès i com a l'anada, vaig anar a rebaixar temps i per 12 segons ho vaig aconseguir. Fins a Amer va ser una rodada per deixar anar els músculs i arribar als 80 ventosos quilòmetres.

Avui tenia vàries propostes. En Manel feia Sant Hilari i Collsesplanes, en Carles unes Serres i en Txema i en Jordi no ho sabia. Per temps i per dinar en condicions m'he quedat amb els últims. El seu pla no era el que m'esperava; una iteració a Sant Martí Sacalm. Un, dos, tres... quina feinada! Hem fet uns quilòmetres d'escalfament per trobar en Llopis, tot i que no ha estat així. La primera pujada l'he fet amb en Txema perquè li fallava el canvi i no podia anar al ritme d'en Tito i en Jordi A. He aguantat bé els primers quilòmetres però després els hi he perdut el rastre. Volia regular però donava el que tenia i en Txema, com si res, al meu costat. Quina enveja aquesta facilitat. A moments em trobava pletòric i baixava un pinyó. Cent metres més enllà l'havia de treure. A dalt però m'ha sorprès el temps; 36 minuts i 21 segons. Prou bé m'he dit mentre feia l'únic bufet que m'han permès.

Baixada i tornem-hi, ara sense en Tito. El canvi s'ha arreglat i en Txema ha volat fins a uns 31'30"... En Jordi al darrera però regulant perquè els 2 últims quilòmetres de la primera pujada se li han entravessat una mica. Jo els he perdut de vista a les primeres de canvi i se m'ha fet llarg. M'ha costat uns quilòmetres sentir-me bé, al tenir les cames fredes del descens, i després m'he animat. Preveia voltar els 40 minuts i quasi ho clavo; 39'54". A dalt he pogut fer tres bufets i una foto. Baixem i ja em parlaven de la tercera... Ens creuem en Josep Roura i penso que només faltaria que se'ns afegís ell.

En Jordi i en Txema m'han menjat el "cocu" amb belles paraules. M'he decidit a pujar fins on me'n cansés. Ja els he dit que no m'esperessin perquè quan pensessin amb mi, ja seria a casa. No havíem fet ni 500 metres que en Josep ja baixava i ha fet mitja volta. Hem creuat unes paraules i ha anat a per la dupla del davant, que evidentment no veia ja. Pensant en una corba més, he arribat al Mirador per acabar les pedalades amb la carretera enfilant-se. Ja en tinc prou...

"Ventiterant" el camí...

Entrebancs de vermut...

Durant la tarda de dissabte anava tinguent converses amb l'Albert, en Manel i en Joan sobre la ruta, els quilòmetres, els ports, l'hora de quedar i d'altres. No estàvem gaire d'acord i tampoc ens hagués servit de res arribar-hi. M'explico. Arribo puntual a l'Snack i em trobo una gran colla que marxa amb btt, que m'explica que en Joan ha quedat tirat a Anglès i que en Manel l'ha anat a buscar amb cotxe. Comencem bé! Arriben i en Joan comença a canviar la cambra amb l'ajuda de l'Albert, mentre en Manel s'ha anat a equipar i a buscar la bici. Durant les maniobres apareix en Josep Roura i la fem petar mentre arriba en Manel, que ens diu que el fre se li bloqueja. Tots són mecànics i jo no hi entenc res del que diuen però acaben afluixant el pont i podem sortir.

Tres quarts d'hora més tard ens posem en marxa. En Joan va dient que alguna cosa ens passarà avui ja que quan es comença malament, la sortida va malament. Anem força ràpid i entrem de calor de seguida. En Josep volia fer una altra ruta però al final se'ns ajunta. No sé si és per això però pugem Mas Llunès a un ritme altíssim per mi. Tan alt que per segons no faig el meu rècord. Això sí, feia temps que no guanyava punts i no me'n vaig poder estar. Però la sèrie, com diu l'Albert, acaba a dalt i no hi va haver descans fins abans de baixar perquè em van caure les ulleres i vam fer parada tècnica. Allà es va afegir en Dani, un company d'en Joan. Decidida la ruta, anem cap als Àngels.

Baixant per Aiguaviva semblàvem la Volta amb l'Albert portant-nos en fila. El pas per Vilablareix, Fornells i la zona de Palau de Girona va ser més tranquil·la. Venia el primer port; els Àngels. A les primeres rampes ja veia que el seu ritme no era el meu i em vaig despenjar, i amb mi es va quedar en Manel per marcar-me el ritme. Vaig donar-ho tot, sempre enganxat darrera seu i fent que baixés en dos minuts el temps a dalt. Em va portar molt bé, sense anar al límit i això em portarà beneficis aviat. Va ser fer l'última pedalada i treure un peu del pedal. L'altre ja va ser una altra cosa... Patam! D'esquenes a terra i uns bons riures. No vaig saber treure la cala i vaig aparcar el cul a l'asfalt. Després de la recreació i d'emplenar una mica el dipòsit vam fer un descens vertiginós fins a Madremanya.

Em pensava que ens ho prendríem amb calma fins a començar Santa Pellaia però em vaig refiar. Ritme i més ritme fins a Monells i Sant Sadurní de l'Heura. Ja tornava a tenir el dipòsit buit i m'havien fet patir de valent. En Joan m'anava dient que allò no era normal i jo en prou feines els podia seguir. En Manel em deia que em guardés del vent i anés protegit al màxim. Però Santa Pellaia ja començava i per sort és un port que m'agrada molt i no és gaire dur. En Josep i l'Albert van fer de les seves i els altres quatre anàvem al meu ritme. Ens va passar un grup molt ràpid i això ens va separar. En Joan i en Dani els van seguir i en Manel em seguia ensenyant la roda. Fins a dalt vam anar augmentant el ritme ja que la pujada ja no era tant com el primer quilòmetre. Jo no deixava passar cap oportunitat per menjar una mica i més amb el que venia per davant, on sabia que tornaria a patir.

De Cassà a Vilobí se'm va fer llarguíssim. Altre cop a un ritme molt alt i jo a la cua, perdent uns metres però intentant no deixar-me anar. El cap em feia tintines i la voluntat s'acabava fins que en Joan els va avisar que el ritme em matava i em van donar un descans. En Dani va anar cap a Santa Coloma i nosaltres cap al temut Rostit. Per primera vegada el vaig pujar amb el grup i, tot i saber que el ritme no era dur, em vaig sentir orgullós. O potser em sentia més bé?

A Mas Llunès per Estanyol hi tinc l'espina de tenir la millor pujada un dia que l'Albert m'empenyia literalment per seguir el ritme de tots. Aquesta vegada vaig aguantar bé i em vaig quedar a uns segons del dia de l'espina. Si ho arribo a saber hagués demanat més i m'haurien explotat les cames... A Anglès ens vam separar ja que l'Albert, en Joan i en Josep van anar cap a Sant Hilari i en Manel i jo vam fer una parada de les bones. Ens esperava un vermut de diumenge amb escopinyes i olivetes a la Presó. Que bé es van posar els refrigeris després de més de 100 quilòmetres.

Ahir per estirar una mica les cames vaig sortir una hora i quart i vaig comprovar l'efecte del vent a favor, rodant fins a 40 quilòmetres per hora sense molt esforç, i del vent en contra, arribant als 20 km/h amb feines i treballs! Avui i demà descans poc actiu...

"Vermutejant" el camí...

Massa descans a Cladells...

Massa descans no és bo i les meves cames avui m'ho han corroborat. Després de la Terra de Volcans vaig descansar dilluns per sortir dimarts, però no comptava amb la pluja. Va fer un ruixat just quan anava a sortir de casa i em vaig tirar enrere. Per no estar-me quiet i ja que estava guarnit, em vaig canviar les sabates per anar a fer una volta amb la btt. Vaig sortir de casa per anar fins la futura casa pels corriols que hi porten i em vaig acabar perdent. Bé, de fet vaig arribar per on no m'esperava. Val a dir que la muntanya no està fet per mi...baixades massa tècniques i dretes i pujades empedrades! Em sembla que vaig estar més estona amb la bici al costat que jo damunt d'ella. Per acabar de fer el ple al 15, diluvi quan era a destí i que em va fer avortar la tornada. Ja veieu quin èxit...

Dimecres, pluja. Dijous, avaluacions. Divendres, poc temps i mandra. Res de res. Em consolava i m'enganyava dient que el cap de setmana seria productiu i avui ha començat. Em trobo en Txema, en Dani, en Jordi A. i en Jordi C. a l'Snack i sortim de bon matí amb força fred i anem cap a Mas Llunès, on ens trobem en Salva. Abans, ja havíem trobat en Llopis a La Cellera. La veritat és que anàvem a un ritme més ràpid del que volia i sabia que em passaria factura. No em notava fresc però podia seguir la roda. Fins a Sta. Coloma hem fet una mitja de més de 30 quilòmetres per hora i començava el meu port de la jornada; Alt de Sant Hilari per Cladells. Ja havia mirat com era el port i sabia que era més dur que pujar per Osor, sobretot els quilòmetres finals. A més, en Jordi A. i en Llopis m'avisaven de que el pitjor eren els últims 10, i fins aquí els he pogut anar aguantant.

Primeres rampes més dures i ja em quedo. Si és dur millor me'l prenc amb calma i pujo al meu ritme. Han fet un intent d'esperar-me però no. He fet camí mirant les vistes i sense forçar-me molt ja que les sensacions no eren les millors. Ja els havia avisat que des de Sant Hilari aniria cap a Amer, passant per Osor, perquè ells volien baixar per Revell i pujar Collsesplanes, i jo demà tinc sortida amb l'Albert i en Manel. En Llopis també ha girat cua amb mi i l'hem fet petar fins a La Cellera. Sempre m'agrada escoltar i aprendre. Tots diuen coses similars però de diferent manera. Això sí, cadascú té un afegit que els fa diferents.

Fins a Amer encara més calma per acabar amb 88 quilòmetres en més de 3 hores d'esforç. Gairebé he fet la volta curta de la Terra de Volcans al revés. A veure si he tret la son i la pols de les cames que demà promet ser una sortida... Demà us ho explico!

"Cladellsajant" el camí...

Terra d'amics...

Habemus llarga! El dubte no era tal dins meu. Sabia que la volia fer però sorgien moltes pors. Arribaré massa tard, em quedaré sol, és massa per mi... Ha estat un missatge d'en Manel al matí que m'ha convençut, tot i que ell ho deia en broma. El que no m'esperava és que fent servir paraules seves (el teu calendari és el meu!) s'acabaria convencent entre els ànims d'uns i altres.

9:30h. La sortida és lenta des de la Plaça de la Vila. Jo a prop d'en Manel i en Xavi Arenes. Perdem de vista el Jordi A, en Luigi i en Salva, tot i que volíem fer un grupet. Pujant al cementiri m'he adonat que no havia encès el rellotge pels nervis de novell. Ens trobem uns quants d'Amer i anem a un ritme que mai hauria somiat. Ja m'havien dit que a una marxa es va més ràpid i que no t'ho sembla.

Anglès - Sant Hilari - Pla de les Arenes - Collsesplanes: Comencem a pujar i en Manel hem diu que anirem recollint fruita madura. En Xavi ens marca el ritme i anem avançant a força gent, entre ells en Carles Paredes. Li he dit que es relaxés i que del 10 al 15 era lo pitjor, i tant ell com una noia m'han dit gràcies. Semblava un entès hahaha! Ens hem afegit a un grup i hem deixat marxar en Xavi perquè anava a batzegades i m'hauria cremat. En Manel pendent de mi i dient-me si anava còmode ja que era el més important. Atrapem un tàndem però de seguida ens avança passat el quilòmetre 15. Ens ha anat de perles perquè la carretera no picava tant i ens ha marcat un ritme altíssim. M'he fixat que ja feia estona que un home (li diré Cervelo pel seu maillot) i hem parlat una estona. Just al trencant de Sant Hilari en Manel em diu "aquesta me la pagaràs!" i m'ha fet il·lusió! Qui té amics així... Fins al Pla de les Arenes he tingut una mala sensació que no arribava a ser. M'he centrat amb la roda bona i hem anat despenjant a tothom. Tocava menjar (en portava per un regiment!!!) i han caigut un plàtan, un bocí de barreta i un parell de xuxes de gel. Durant el descens anava amb precaució perquè coneixia l'estat de la carretera. Sort que eren un parell de quilòmetres abans de pujar fins a Collsesplanes on m'he trobat una mica millor. Anàvem 4 ciclistes; Manel, Cervelo, jo i un noi (li diré Maçanet pel maillot també).

Collsesplanes - Les Pinasses - Romegats - Folgueroles: M'he posat davant al descens, provant de no retrassar el grup. En Manel m'ha fet pensar en carregar el pes al pedal del fora per estabilitzar millor la bicicleta. Ja m'ho havia dit l'Albert però no hi pensava. La veritat és que es nota molt i quan en Manel s'ha posat davant hem baixat com coets, per mi esclar! Hem trobat un altre home (li diré Doble perquè l'he confós amb un altre!) i passant per Sant Sadurní d'Osormort en Manel m'ha dit que afluixés perquè anàvem tres i no aniríem enlloc. Com ens ha faltat l'equip allà. Ens hem ajuntat de nou amb en Cervelo i en Maçanet, entre d'altres. Les Pinasses i Romegats les hem fet amb grup i he aprofitat per anar menjant una mica més. La baixada fins a Sant Julià de Vilatorta l'he fet al davant. Primer m'he distanciat una mica però m'he frenat per esperar en Manel, i després marcar el ritme. No sabia ben bé què fer i corria com em semblava. He pensat que si feia res malament en Manel ja em picaria la cresta. Camí de Folgueroles ens ho hem anat fent fins a trobar un avituallament. Aigua, Coca-Cola, taronja i una galeta. Trobem uns ciclistes paralímpics que també feien la marxa.

Folgueroles - Roda de Ter - Cantonigrós - Coll de Condreu: Sortim de Folgueroles i li dic a en Manel que o ens foten un cop de mà, on ens cremarem fins a Roda ell i jo. No havia ni acabat i ja deia que allà tothom a passar i a fer l'ou. Hem començat bé però, al segon relleu d'en Maçanet ens ha trencat l'ou. Quin "hatxassu" ens ha fotut l'animal. Després d'això, ens hem quedat tres tirant (Manel, Doble i jo) i dos darrera (Cervelo i Maçanet) fins a l'inici del Coll de Bac. He començat encès al davant, sense mirar enrere. De sobte, veig en Cervelo i em diu que els he despenjat. Anava calent però m'he calmat de cop. En Manel em diu que no l'esperi i que tiri, però li dic que no. Tenir un amic que hi està per tu allà s'ha d'aprofitar. I a més, si sap el que et convé a cada moment encara més. A roda doncs. Quilòmetre a quilòmetre m'he anat distraient una mica i la suma d'ells m'ha començat a passar una mica de factura. El cap veia que em quedava i feia afluixar en Cervelo i en Maçanet. El pas per Cantonigrós ha estat el més dur però a la baixada m'he tornat a posar davant. Vinga a gastar forces!! Ens quedava pujar el Coll de Condreu i ja l'he entrat amb por de quedar-me. Atrapem un ciclista (li diré Esteve, tot i que no sé perquè...) just abans del trencant de Falgars i se'ns posa a roda durant pocs segons perquè al pla fins a Condreu ens ha avançat i deixat enrere. Semblava que competia contra nosaltres i he anat a caçar-lo. Allà sí he gastat forces envà! Per sort arribem a l'avituallament i entre l'Edu i en Pau ha semblat un pit-stop de F1. Bidons plens, galetes i taronja a les mans sense adonar-nos-en. Gràcies nois perquè allà no sé si us ho he pogut dir.

Coll de Condreu - Sant Esteve d'en Bas - Amer: Tornàvem a baixar. L'Esteve ens passa com un avió i es tira avall. Jo pensava que li aniria bé quedar-se amb nosaltres i fer via entre tots, però no. Se m'ha tornat a entravessar la baixada i a Sant Esteve quan en Manel m'ha preguntat com anava, li he deixat anar que estava fart de baixar. Sempre llepo quan he de tornar a pedalar i em costa. A més, quedava pujar fins el túnel i no em sobraven forces. M'he menjat unes xuxes per endolcir-me el patiment i quan he vist l'Esteve altre cop, he resurgit per repassar-lo! Al túnel, un gel al canto pel que quedava per endavant. Pensava que la panxa em passaria factura de tantes potingues i no ha estat així per sort. Comencem a baixar i en Cervelo se'ns ha distanciat. Amb injecció de moral d'abans del túnel, he enllaçat el grup i fet l'únic relleu fins a Amer. En Maçanet no devia anar gaire sobrat perquè l'he portat al darrera fins a Amer. Entre en Manel i en Cervelo ens han portat en volandes .Allà han cremat els que els hi quedava perquè, com m'ha dit després en Manel, sabia on anava a morir. Arribem a Amer i ens acomiadem dels companys de ruta, als que estic molt agraït. Ens queda arribar a l'Estació per començar Sant Martí...o no?

Amer - Sant Martí Sacalm: Sento ànims per primer cop i ens donen aigua quan passem per sota l'arc d'arribada de la volta curta. Com els hi haurà anat a en Joan, en Juli, en Jordi B., en Carles, en Dani, en David R., en Jordi B.P., en Tini, en Josep Mª, la Carme, en Pere, en David M., en Lluís B. Sr,...i segur que me'n deixo! Un traguinyol i queden 8.3 quilòmetres. En Manel em diu que tiri amunt i per un moment penso que pujarem junts. Pujada en solitari doncs. No he fet ni 100 metres i una bona notícia. L'Albert ha passat primer per allà! Quina pujada de moral, tot i que es fa dur al principi. Les cames no estan per gaires floritures i són les rampes que piquen més. A mesura que el vas pujant una i una altra vegada el coneixes millor. Em creuo en Jordi C. i en Dani i m'animen, després en Tini i en Carles que baixen amb cotxe, en David, l'Albert, en Txema i en Tito, en Salva, en Luigi, en Jordi i en Xavi i un munt de companys que t'alleugen el patiment. D'altres "companys" fan que treguis forces d'on quasi ja no en queden amb la seva simpatia. Arribo a les Famades i ja tinc el mirador allà. Més amunt que avui és un bon dia. Vull veure la meva pintada però aquest cop no baixaré pinyons ni pujaré el ritme. Ho tinc a tocar i em fa il·lusió passar per l'últim quilòmetre; el meu lloc. M'he animat a mi mateix de manera exagerada però què, i amb perdó, collons! És tot meu ja. Fa vent i ni em molesta. Darrera rampa i corono. Terra de Volcans a la butxaca.

A dalt em sento com si hagués coronat un port de muntanya de ves a saber on. Pregunto com ha anat la cosa i ningú em respon. Em molesta que no em puguin dir res dels companys! Al final, sento que ha guanyat en Jordi Clermont juntament amb un company seu. Moltes felicitats! A posteriori m'he anat informant i:

• Albert - Ha liderat el grup a Collsesplanes, Condreu i l'Estació. L'espectacle ha estat seu! Ets el millor líder!!!
• Txema - Ha arribat amb en Tito amb menys de 5 hores. D'aquí a uns anys, quan arribi a la maduresa, serà imparable.
• Stevens Team (Jordi A., Luigi i Xavi) - El triumvirat ha confabulat arran i arreu pel benefici propi...hahaha! Pobre Salva!
• Joan - 3r a la volta curta amb un esprint molt ajustat. Ha ajudat en Txema quan ha passat un mal moment pujant a Sant Hilari.
• Juli - Ni una, ni dos...tres punxades! Tantes com tant bones les sensacions en tota la volta.

Cas apart es mereix en Manel. Tens raó; no has pedalat per mi. Altrament et diré que m'has refredat quan bullia, m'has estirat quan no podia, m'has distret quan em capficava, m'has acompanyat quan més sol em sentia, m'has aconsellat quan m'equivocava, m'has fet fer una altra pedalada quan de ganes no en tenia i, fins i tot sense ser-hi, m'has ajudat arribar a dalt per donar sentit a aquest nou camí...

"Terramicalejant" el camí...

Que curt i llarg arriba a ser el dubte...

Diumenge. Tres quarts de 8 del matí. Arribo a l'Snack i una munió de ciclistes que no m'esperava per fer la ruta del dia; la Terra de Volcans. De fet, la cursa es fa aquest diumenge a les 9:30h, però s'havia de reconèixer el terreny.  Aquesta vegada faria la llarga i quan arribés a Amer, ja decidiria si pujava, o no, a St. Martí. Feia fred i ja m'avisaven que a Sant Sadurní d'Osormort en tindríem més. Érem 11 i a Sant Hilari ens dividiríem en dos grups segons féssim la curta (Lluís Sr., Josep Mª C., Pere N., David M., Edu C.) o la llarga (Txema, Joan, Albert, Dani, Jordi B., i jo).

La sortida va ser amb calma i fins a Osor vam anar gairebé tots junts. La veritat és que fer quilòmetres amb companyia es fa més amè i passen més ràpid. Venia el tram més dur fins a Sant Hilari; uns 5 quilòmetres al 5-6%. Aquí em vaig quedar enrere perquè notava cansament de cames i no volia anar a un ritme que no fos el meu. Les vaig passar una mica canutes i més per estar sol a moments. Quan el cap barrina... Ràpidament ens vam ajuntar gairebé tots ja que els cracks de davant ens van esperar. Entre bromes d'uns i comentaris d'altres vam arribar on ens separaríem. Sabia que em quedava una mica més de pujada fins al Pla de les Arenes. De seguida ens vam trencar i jo em vaig quedar a roda d'en Jordi B., que m'anava explicant com era el que ens venia per davant. Començava a veure neu però no, com la que ens esperava a dalt. Ens vam abrigar per començar a baixar i arribar fins a Collsesplanes, on ja ens esperava en Juli.

En Juli em va cantar com estava la baixada i sobretot, unes pedres al mig de la carretera que havia vist pujant. Vaig agafar molta fred baixant i en prou feines sentia les mans. Per moments volia seguir a l'Albert i en Joan per aprendre a traçar i baixar millor, però no me n'acabo de sortir. Un cop érem al "congelador de Catalunya", com em van dir, esperava un planer fins a Roda de Ter. Error meu, quedava un coll curt. Entre parades per desabrigar-me, ja que ens tocava el Sol, i que la carretera s'enfilava...ja tornava a ser al darrera.

Van posar una mica de ritme fins a Roda de Ter on vam fer parada tècnica. Començava el coll del Bac, o Alt de Cantonigrós, i segons m'havien dit, és el port on es recullen cadàvers a la Terra de Remences. En Dani, l'Albert i en Txema van tirar i jo, com no, em vaig quedar amb l'àngel de la guarda. En Juli em portava a roda i m'avisava que li anés cantant si anava bé o no. El seu coneixement del port em va venir com anell (eh Joan!) al dit. Hi ha algun descans que em permetia recuperar cames i pulmons. Vam atrapar en Jordi que havia sortit abans de Roda i just després em vaig tallar uns metres. Però em sentia bé i de seguida vaig ser a roda d'en Juli i en Joan, que se'ns havia unit. Sense pensar-hi ni res vaig estar tirant del grup i em va fer molta il·lusió!! Va ser quan en Joan i en Juli parlaven de que haurien de ser ells que em portessin a roda i era jo. Em vaig motivar i vaig anar pujant a un ritme que en Joan anava sobrat però que va passar factura a en Juli. Al principi quan el vaig veure despenjat, vaig pensar que anava a buscar en Jordi però després em va confessar que uns ocellets els van atrapar. Llavors sí em va saber greu no haver-lo esperat...però algun dia li podré tornar, espero.

Fins a dalt, l'Albert que ens esperava a Cantonigrós em va dir que ataqués en Joan però vaig sentir com es baixaven dos pinyons i no eren de la meva bici. Qui l'ha parit...no es refiava de mi! A la benzinera ens vam trobar tots i va arribar en Josep Roura, que ens va dir que per darrera venia el seu germà, en Joan. Quan vam reprendre la marxa tornàvem a ser dos grups; en Txema, en Jordi i en Dani van sortir un minut abans i ja no els vaig veure més. Em vaig acomiadar d'en Juli, que va anar cap a casa, fins aquest diumenge. Després d'un descens i pujant al Coll de Condreu vaig rebre fort. Em vaig quedar sol fins al trencant de Falgars on em va atrapar en Joan Roura, que em va marcar un ritme bestial fins gairebé a dalt. Quan vaig arribar va ser el pitjor moment... No hi havia ni en Jordi B., ni en Joan, ni en Txema, que ja havien anat tirant. Em sentia molt culpable de fer-los anar tard i durant el descens fins a Sant Esteve vaig estar molt capficat. Ni baixava, ni pedalava. L'Albert em va veure molt mala cara i es pensava que tenia algun ocellet. El que no sabia és que més que físic, era mental. Com si d'en Manel es tractés, em va aixecar la moral amb dos frases ben dites. El que si va rebre va ser en Dani, que el desgast de tota la volta li passava factura.

Vam tenir molta sort de tenir els germans Roura allà per tirar fins Amer amb l'Albert. Suposo que deu ser una cosa normal per ells però m'ho vaig passar molt bé veient com rodaven i com s'entenien. No són professionals però admiro i agraeixo la feina que van fer per nosaltres. Un petit avituallament a la benzinera de Les Planes pels valents que ens havien arrossegat i ara pujarien fins a Sant Martí. Jo em deia que no, que ja n'havia tingut prou, però els anava seguint. Bé, els seguia a una distància cada vegada més gran fins que marcant-me el Mirador com a punt final, vaig coronar i donar per acabada la meva sortida. No em quedava res més que esperar-los a que baixessin per, altre cop, donar-los les gràcies. Ells em van animar a fer la llarga aquest diumenge i encara estic amb el dubte.

Curta? Llarga? Llarga? Curta? Mentre dubto, acabo d'escriure l'entrada 100 del bloc. Gràcies família, amics, companys, coneguts, d'altres i a tu. Seguim?

"Curtllarguejant" el camí...

Montnegre finlandès...

Les cames em tremolen encara després d'haver fet més de 200 quilòmetres en dos dies. Un cap de setmana de càrrega que en diuen, però la setmana ciclista començava dilluns. De fet, com que els dimarts i dimecres no puc sortir, hauria de dir que les setmanes comencen dijous i acaben dilluns. Sigui com sigui, dilluns vaig sortir a aprofitar el temps ja que per mitjans de setmana es preveia un temps mogut.

Encara amb el regust de la Social de Bescanó, vaig fer 68 quilòmetres de rodada. Sortia de casa amb el dinar a la panxa encara i em vaig prendre els primers quilòmetres en calma ja que feia vent de cara i fins que no estic calent, les cames no em tiren gens. A Estanyol sempre hi ha el dubte de quin recorregut seguir. Per variar una mica les meves sortides en solitari, vaig baixar pel Rostit per anar fins a Vilobí i més enllà, fins a Riudellots. Allà podria triar si anar a Fornells o a Caldes per la carretera que havia descobert altre dia, i al veure que un camió anava cap a Fornells em vaig dir que l'havia de seguir fins allà on pogués. Sempre es nota quan et treuen l'aire del davant i més quan és un vehicle tan gros. La velocitat és alta i no hi ha ni la meitat d'esforç. En un tres i no res vaig ser a Fornells per dirigir-me a Aiguaviva i arribar fins a casa. No les tenia totes amb mi de poder arribar perquè el cel estava molt emblanquinat. I sí, em va nevar a la Cellera de Ter, cosa que em va fer accelerar i fer la variant més ràpida que he fet mai.

Com ja havia previst, el temps plujós em deixava a casa fins dissabte. M'havia escalfat molt durant la setmana pensant amb la sortida llarga. Entre uns i altres ens vam engrescar a fer la volta llarga de la Terra de Volcans que serà aquest diumenge vinent. Abans però l'Albert i en Juli em van dir que sortien dissabte i amb nosaltres també va venir en Carles Paredes. La intenció era fer una sortida suau però van caure 100 quilòmetres i una excursió fins al Montnegre, just on s'acaba la carretera i on vam trobar un professional finlandès, Joonas Henttala, que s'havia perdut. Amb el meu anglès, li vaig indicar el que crec que volia fer. Fins a Amer ens ho vam prendre amb calma perquè en Carles anava una mica tocat de tants quilòmetres i, a més, li esperava una sorpresa d'aniversari a l'arribar a casa. Sort que vam parar a La Presó a fer un refrigeri o espatllem la sorpresa sense voler-ho i saber-ho!

I quedava diumenge...

"Montnegrejant" el camí...