Variants de bastos...

Ja que ho havia proposat i, al final, fèiem la ruta que els havia proposat, no podia fallar. Mira que m'han fet llevar aviat, en Jordi i en Txema. Hem quedat a Trullàs i amb dos minuts he vist que aniríem un pèl ràpid, més del que em pensava. Això sí, hi ha hagut moments en els que m'ho he passat com un nen petit.

El rodar tan fàcil d'en Jordi ens duia fins a Estanyol i Aiguaviva, on ens hem decidit donar-li un relleu. Primer en Txema i, després, m'ha tocat a mi. M'he fet perseguir després d'una rotonda on he sortit amb un coet al cul. M'han atrapat, tot i arribar a 57 quilòmetres per hora. Res d'estrany, que m'atrapessin, és clar. El pas de Girona també era més ràpid de l'habitual ja que el poc trànsit d'aquestes dates hi acompanyava. Per cargolar-nos una mica més, en Jordi ha començat el seu recital a les variants. Primer a la de Sarrià, on amb molta facilitat no hem baixat de 40 km/h... Quina coïssor de cames, Déu meu! I ja em preparaven per la de Banyoles... Els repetjons fins a Palol ja hem anat massa ràpid, perquè quan la carretera pica amunt, en Txema es transforma. He fet el primer relleu i no en devien tenir prou que m'han passat parlant i rient. M'he enganxat com he pogut, aquesta primera vegada. A la segona, ja a la darrera recta per arribar a la rotonda que ens duria a Mata, no he pogut. Ha estat massa per mi... Només sentir que altres vegades van més ràpid, he sabut que no era el meu lloc.

Ni la calma travessant Porqueres i Banyoles ha servit per recuperar sensacions. Sort que han tingut compassió i el ritme no era alt. En Txema ens ha ensenyat un camí que porta al Collell i el Torn, i t'estalvia el pas per Mieres. La carretera està molt bé i hi ha poc trànsit. A més, ens hem trobat un raió petit al costat de la carretera, que s'ha deixat tirar fotos i tot. Jo patia per si ens sortia la mare i en Txema se'l volia emportar... Arribant a Santa Pau anava força madur i sabia que, com sempre, el primer quilòmetre se'm faria dur i que després, revifaria. I la revifalla ha vingut amb un moment d'espera cap a la meva persona. M'he posat a davant i fins a coronar. M'ha fet il·lusió i tot, dur-los a roda.

La tornada fins a Amer ha estat molt ràpida. Des del vent a favor a la llarga recta de Les Preses i els relleus continus, ens feien pujar la mitja. Sortint de Sant Feliu he començat a cremar balins. M'ha faltat gairebé res per arribar a 70 km/h al pas pel cementiri de Les Planes, i mireu que he tingut la sensació de poder anar més ràpid. Però no. Al poble nyerro, ha començat la partida i els trumfos eren bastos. En Txema s'ha encès perquè a la Pirenne l'he passat i ell m'ha repassat de manera espatarrant. Cop de pal! Ni somiant els podia seguir. Sort que la baixada dels Peluts m'ha refet i m'hi he atansat. Ja tenia roda. He aguantat el cop de pal d'en Jordi i encara li he pogut tornar. Fèiem esprints...!!! Fins a Can Melitón, molt de seny i respecte entre la patuleia. Aquí els cops de pal s'han anat tornant; Jordi, Quimi, Jordi, Quimi, Txema... Sortint de la nova rotonda d'entrada a Amer, ens hem ajuntat. Al pas del Rieral, he començat a mirar enrere. En Txema és molt juganer i en Jordi venia amb ganes, i jo de reüll. Quan els he vist que aixecaven el cul del seient, no he mirat més enrere fins que he vist que no se'm posaven al costat. Victòria! Hahaha!

La pujada a Sant Martí i la tornada fins a casa millor no les explico perquè ha estat un patiment continu. M'he deixat entabanar i se m'ha fet etern. No sé si mai he pujat tant lent a Sant Martí...

"Bastosejant" el camí...