Aquestes setmanes anteriors em maleïa els ossos quan no podia sortir entre setmana. Aquelles ganes de fer més quilòmetres, de millorar, de no fer esperar els companys dia sí i dia també, de sentir-me més bé... se n'han anat per terra per les males sensacions quan he tornat a les sortides intersetmanals.
Havent descansat dilluns després dels 200 quilòmetres, vaig sortir per rodar una estona. La volta que tenia al cap ja l'havia fet i al no ser gaire dura, creia que s'adaptava al que em venia de gust fer. Surto de casa després de dinar cap a Mas Llunès i al veure que el vent em faria la guitza, m'ho vaig prendre amb calma. Potser massa. Les cames no tiraven durant els primers quilòmetres però les sensacions van anar millorant. De fet, el que millorava era el dolor i no la velocitat. No avançava com volia, tot i que el vent ja havia afluixat. Sort que m'encanto mirant espàrrecs als marges per distreure'm i no capficar-me. Arribo a Vilobí i per un moment penso en girar cap a Brunyola però no, cap a Caldes i després a Fornells, passant per Sant Andreu Salou. El Sol apretava de valent en aquest estiuet que gaudim. La sortida es feia feixuga i no veia el moment d'arribar a casa. La pujada fins Aiguaviva i després Estanyol em va acabar de rematar.
Per canviar la rutina, em vaig mentalitzar per anar a provar de recuperar el rècord del Cauberg de Bonmatí. Després del velorally amb les bones sensacions i els ànims pels núvols, vaig rebre un missatge de que havia perdut el rècord d'un repetjó de Bonmatí, que amb els amics vam batejar com a Cauberg (repetjó de l'Amstel Gold Race). Ni això em va sortir. Era un mal dia i amb més calma de la que m'havia pres, vaig arribar fins a casa.
Calia un capgirell. Avui hi he tornat i, a diferència de dilluns, no sabia per on anar. La sortida ha estat igual, amb mal de cames que ha anat marxant a mesura que pujava cap a Susqueda. Me n'anava cap al Coll de Nafrè a patir molt. Ja per arribar a dalt la presa, les rodes semblaven voler-se fusionar amb el terra i pujava com podia. He començat a encarar les rampes de Nafrè amb més calma que l'altre dia que l'havia pujat, per no cremar-me. Tenia la sensació que l'havia pujat més bé i més ràpid, però no ha estat així. Més de mig minut més lent...quin desastre! Suposo que com que m'anava animant per anar fins al Santuari del Coll, dins meu anava reservant unes forces que no han aparegut a les paelles del Coll. Quina feinada per arribar, tot i sentir-me bé.
He baixat fins a Osor i cap a Anglès, amb vent amb contra. A moments bufava amb força i m'aferrava al manillar per no caure a terra. Estava encegat amb el rècord i volia fer un nou intent. Travesso pont cap a Bonmatí i em trobo en Josep Mª Crosas que anava a fer les Serres. M'hi he afegit al moment pensant que pujaríem i tornaria per allà mateix. Ell ha fet una sèrie fins dalt que no he pogut seguir. Les sensacions eren pèssimes i si no arriba a ser per ell, giro cua i cap a casa. Hem fet camí per la vall del Llémena i cap a Les Encies. Altre cop patint i amb mal de cames. No anava ni el cap ni res. M'he concentrat rere en Josep Mª i tot i quedar-me uns metres, la referència m'anava bé. Fins a Amer hem anat fent relleus per descansar del vent que altre cop feia.
En resum, no sé si és el cansament o que estic fent més del que puc i el cos em dóna senyals. Avui no és el dia de pensar-hi perquè tot es veuria fosc.
"Intersetmanalejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada