Entre dos cents i tres mil...

No va ser fins divendres que vaig tornar a agafar la bici per anar a rodar una mica i posar les cames a lloc per la sortida d'avui. No havia ni dinat que ja anava cap a Mas Llunès per arribar fins a Vilobí i desfer el camí fet. En total em van sortir 53 quilòmetres de Sol i solitud. Aquesta vegada no em vaig escalfar i hagués dit que aquella sortida tindria els seus fruits. El que no esperava és que estiguessin tan madurs...

Avui tocava el Velorally, volta inventada per en Xavi Arenes i l'Ivan Ribas fa uns anys, que recorre trams de l'antic Rally Catalunya-Costa Brava (Osor i Sant Hilari, Collsesplanes i Sant Julià, La Trona, Alpens, Les Lloses...). Amb la meva puntualitat de "i 5" he arribat a l'Snack on ja m'esperaven en Salva, en Lluís Sr., en Joan, en Txema, en Jordi Auguet i l'Albert. Faltaven en Tito, en Marcel, en Molist i en Jordi Cusidó que venien de Les Planes i Sant Feliu, i per sorpresa, també venia en Manel. Ens hem entretingut i sortíem tard. I què passa quan vas tard? Pssssht i l'Albert punxa! Per sort, ell va amb tubulars i porta un líquid antipunxades, i amb només una inflada al taller d'en Lluís, hem pogut iniciar el camí.

Amer - Pla de les Arenes: M'he posat al davant amb en Joan sense voler i se m'ha posat bé. Feia una mica de fred encara perquè no ens havia sortit ni el Sol. No veia el moment d'apartar-me i deixar passar els companys per anar on em pertoca, però l'Albert volia més ritme i no podia fallar al líder. Fins als primers quilòmetres pujant cap a Osor l'he acompanyat tirant i, llavors sí, m'he anat a amagar. Pel cap ja em rondava que em quedaria, com sempre. Pensaments negatius, sí. En Lluís Sr. i en Cusi semblava que es quedaven i pensava que el seu ritme m'aniria millor. Però no, han canviat el ritme per enllaçar i a mi no se m'ha ni passat pel cap. Metre a metre els anava perdent de vista i no em preocupava. Intentava no capficar-me i fer les meves pedalades amb tranquil·litat. El tram més dur s'ha fet més curt que altres vegades i en una de les corbes he vist que havien afluixat per esperar-me. Un cop enllaçat m'he tornat a posar a davant amb l'Albert, tot i que potser hi feia més nosa que servei. No ha durat gaire aquest cop i quan em passaven en Manel em diu que he de patir aquells dos quilòmetres. Tot i les queixes, li he fet cas. Per mi, dubto que ho hagués fet. Arribant a Sant Hilari he saltat per guanyar punts i, tots junts hem començat a pujar fins al Pla de les Arenes. El ritme seguia i m'he quedat amb en Salva i en Cusi, per coronar al cap d'uns segons de la resta. Parada per menjar i acomiadar en Lluís Sr. que se'n tornava cap a Amer.

Pla de les Arenes - Sant Boi del Lluçanès: Lleuger descens i pujada curta fins a Collsesplanes, per baixar-lo ràpidament. A les baixades tècniques he de millorar molt i perdo molt temps. O sigui que pujo malament i baixo pitjor. A Sant Sadurní ens hem reagrupat i hem pujat la Casilla amb grup i el Coll de Romegats en tres grups que s'han fet als últimes metres. El descens fins a Sant Julià de Vilatorta em recorda la Volcans amb en Manel ordenant als companys de ruta que treballessin tots. Un esprint amb en Txema pels punts a Sant Julià i camí cap a Roda. Aquí s'han començat a engrescar i a donar un ritme que em feia trontollar les cames. Hem passat volant per dins Roda fins a la benzinera, on després d'un petit descans ens hem acomiadat d'en Molist, en Cusi i, altre cop per sorpresa, d'en Manel. Devia tenir un vermut... Els 8 valents cap a Manlleu i Sant Hipòlit de Voltregà per encarar La Trona, que té dos trams de pujada amb una mica de planer pel mig. He pujat bé els primers metres però al meu ritme, que no era el seu. Ens hem reagrupat al planer però a les primeres rampes del segon tram ja m'he acomiadat. Allà ens hem creuat el convidat estrella, en Pol Hernàndez, que baixava amb el seu pare al darrera amb moto. A mi ja m'ha fet l'efecte que en Pol giraria i els vindria a trobar. No m'he equivocat. M'ha passat com un avió i li he comentat al seu pare que com pujava. Ell m'ha explicat que feia sèries i jo li he comentat que els meus companys l'acabarien d'estirar. No sé ben bé com ha anat per davant però sé que els ha atrapat i l'han estirat fins que la sèrie ha dit prou. En un moment de relax, l'he avançat i felicitat pel ritme. No en tenia prou i m'ha tornat a passar amb tot muntat... Em feien mal les cames a mi i tot! Sense perdre'l de vista, li quedaven les sèries de cadència i amb el molinet en acció hem acabat d'arribar a dalt, on els companys m'esperaven. L'hem fet petar i ens han acompanyat fins a Sant Boi a esmorzar. Allà hem sabut que en Pol tenia 13 anys...i li hem dit que segueixi així i ens deixi presumir d'aquí a uns anys!

Sant Boi del Lluçanès - Ripoll: El camí passava a ser trencacames i ple de repetjons, puja i baixa que en dic jo. Francament ho he passat malament pel ritme i els canvis que portava associat. Les cames estaven molt cansades ja i la llàstima ha estat despenjar-me abans d'arribar a Alpens. El dia era fantàstic i la visió del Massís de Pedraforca encara més. Jo en tenia prou amb seguir-los. Tinc llacunes ara mateix. Discussió per saber quants quilòmetres eren, conversa amb l'Albert que em venia a donar ànims, l'escapada d'en Txema Meier, el ritme d'en Tito que s'havia reservat tot el camí,... El descens ha estat ràpid i en Txema em deia que havia millorat molt. La veritat és que depèn de qui porti a davant vaig amb més confiança o menys. Amb això que entrem al Berguedà, tercera comarca visitada després de La Selva i Osona. De fet, hi hem estan de pas molt poc temps perquè de seguida encaràvem Les Lloses i, per tant, entràvem al Ripollès. Hem pujat uns metres junts i aquesta vegada m'he quedat amb companyia. En Salva i en Jordi m'oferien la roda i em deien que els avisés si em quedava. Cada vegada anava més fregit de tot i els ànims no anaven cap amunt. Em costava menjar i beure però ho havia de fer per no caure en rodó. El paisatge era genial i això em distreia del patiment. Un cop coronat i després d'alimentar-me, hem baixat a tot drap fins a Ripoll. Abans d'encarar l'últim port, hem fet avituallament a una font que coneixia en Tito i que m'ha refrescat de valent.

Ripoll - Les Preses: Ja m'avisaven que els primers quilòmetres eren els més durs. Lluny del seny que havia sentit, en Joan ha començat a tirar de valent i ha animat la festa. En Tito m'animava i jo esbufegava cada vegada més. Per sort, i en una enèsima mostra de companyerisme, han afluixat per portar-me i no deixar-me sol contra el vent que ens començava a bufar, en els quasi quatre quilòmetres de pla i lleugera baixada. S'enfilava de nou i em quedava com sempre. Ni uns metres i en Joan ha punxat. Una nova parada que no sé si m'anava gaire bé. En Jordi em deia si anàvem passat però ja li he dit que preferia que m'esperessin, tot i que em sabia greu aquest fre que podria representar. El Sol picava de valent i mica en mica m'he anat animant i tirant. De lluny he vist en Tito i en Marcel que patien els darrers quilòmetres. Tot i no conèixer el port, sabia on moria perquè m'ho havien dit. Baixada llarguíssima fins a Olot i per arribar a Les Preses les he passat canutes. Estava molt i molt cansat. Hem fet parada per veure quelcom i emplenar el meu bidó que anava buit altre cop... Quina set que tenia!

Les Preses - Amer: El pitjor moment l'he passat des de Les Preses fins a dins de Sant Esteve d'en Bas. Em pensava que no arribaria a Amer. No tenia ni ganes de pedalar. Estava molt buit. En Tito provava d'aixecar-me la moral, en Salva em deia que reservés, la resta em deien que ja estava. Ritme!!, els he dit, mentre em posava al davant. Decidíem de pujar tots junts i coronar un port en grup i em cedien l'honor. Les forces m'han tornat de cop. En Salva es posava a treballar però se m'escapava. En Txema em treia el vent i en Joan semblava que l'ajudava però ha acabat enllaçant amb en Salva, uns metres per davant nostre. L'Albert i en Jordi em deien que a la Casilla havia d'atacar per guanyar el port però just al moment que ho havia de fer, he vist que en Joan havia sortit i els hi he dit que no podia atrapar-lo. L'equip ha respost bé i l'Albert i en Jordi amb una arracanda esfereïdora han mantingut l'honor que jo no podia defensar. Tot i així, ho he acabat donant tot i m'ha anat bé per envalentonar-me pel que quedava. Tots en fila i la velocitat ha anat creixent. Jo volia donar com a mínim un relleu i quan en Txema m'ha dit si volia fer el joc de l'ou, li he contestat sí de seguida. Comencem i vaig guanyant posicions. Quan em veig la mel als llavis, en Marcel ha trencat l'ou fent un relleu terrible. Anava tercer, darrera la locomotora d'en Salva. Quan ell s'ha posat davant, no veia que arribés el moment de passar. No volia que ningú vingués del darrera i fes el relleu per mi. I per fi m'he decidit, tot el que quedava i no sé si han estat 100, 200 o més metres però els he pogut portar tots en fila. Fins a Amer ens hem acomiadat d'en Marcel a Sant Feliu i d'en Tito a Les Planes, que em felicitava altre cop. Quedava l'esprint individual per acabar d'assegurar el maillot verd! Ja em veia camí de casa i em canten que ens falta un quilòmetre per fer-ne 200 i uns metres per arribar als 3000 de desnivell positiu. Jo ja em veia a casa i hem hagut d'anar a girar fins al cementiri.

Ara estic molt cansat però satisfet de l'esforç,encara que no els pugui seguir. El millor és que em queden ganes d'anar amb bici...

"Dostresajant" el camí...