Essent demà la diada de Sant Jordi hem decidit sortir avui. La veritat és que les meves cames estaven cansades de dissabte. Ahir encara estaven pitjor i per això li vaig dir a l'Albert que no el podia acompanyar a estirar les cames. Avui però calia sortir, tot i el cansament, per descansar demà i dimecres, i ja veurem si dijous també. Els volia portar al meu terreny, la volta a Caldes i Fornells, però no s'han deixat. No hi havia gaire temps de marge i hem sortit a fer la volta a Les Serres amb en Jordi i en Txema.
Puntuals com mai i sense ni fer-la petar, en Txema ens feia a sortir a toc de corneta, com si fóssim manaies. He marcat el ritme fins a La Cellera, on hem esperat en Carlos Llopis, mentre els cosins la feien petar. Em deien que era un rodador... Quan en Jordi se'ns ha posat davant el ritme ha canviat. Li envejo el pedalar tan fàcil que té i les velocitats a les que ens porta sense gaire esforç. Ens bufava el vent en contra però de tant amagat que anava no ho notava. De fet, només m'hagués faltat notar el vent ja que les cames estaven per recular cap a casona. He preguntat en quin moment afluixaríem i m'han explicat el sentit de la sortida. Resulta que en pla aniríem amb el ganivet a les dents i que pujant ens ho prendríem millor.
Pujant les Serres en Llopis s'ha escapat amb un moment. El seu ritme l'ha seguit en Jordi i en Txema em feia de vetllador. Li he comentat que és de les pujades que se m'entravessen més i que d'aquí poc temps hi viuré al costat. Són un xic més de 3 quilòmetres però es fa etern. Quan ja li tenia el peu al coll ens hem trobat en Tito, que venia en sentit contrari com ja ens havia dit en Txema. Uns moments de relax fins a la Vall del Llémena i ha aparegut el Joc de l'Ou! Quin patiment durant uns quilòmetres, que això sí, han passat molt ràpid. Tan ràpid com augmentava la sensació de fatiga de les extremitats inferiors.
A Les Encíes he pagat el que no hauria d'haver gastat. No era el meu dia però s'havia de sobreviure. M'he despenjat i gràcies a una sèrie darrera un tràiler, he enllaçat. Amb una clucada d'ulls però ja tornàvem a estar com a Les Serres, amb dos grups diferenciats. Hem parat a la font i cap avall. M'he pres unes sals minerals per mirar de refer-me o la tornada seria un suplici. Amb en Llopis ens hem quedat tallats per incorporar-nos a la carretera i hem hagut de fer un esforç per atrapar-los i, ja posats, posar el ritme. Com els hi ha i m'ha agradat portar-los en fila. Relleus a més de 40 quilòmetres per hora i amb el vent fent-nos la guitza... Ho estava donant tot perquè ja sabia que no pujaria amb ells cap a Sant Martí! Fins i tot m'he marcat un esprint per cremar el que pogués quedar...hahaha!
M'he esperat fins al darrer moment per dir-los adéu per evitar que m'intoxiquessin i acabés pujant. No els volia donar temps per pensar però en Tito m'ha tocat la fibra. Va Quimi, el camí a un repte! I sí, he acabat pujant fins a dalt amb feines i treballs i amb més bon temps del que em pensava. Espero que doni els seus fruits... En Txema ha marcat uns 32 minuts i en Jordi uns segons més. En Tito s'ha despenjat pels problemes de genolls que arrossega des de fa temps però com bé ha dit, no els deixaran pas a casa cap dia d'estiu. En Llopis ha punxat quan portàvem uns 500 metres i ha dit que no pujaria, però en Txema m'ha acabat confirmant que l'han trobat a la Font de la Teula. Ja veieu, no sé qui està pitjor de tots...
"Ouejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada