El que m'ocupa més hores d'esport ara és el ciclisme. Fa temps, després de la marató, vaig comentar que volia provar això de les dues rodes. Més endavant us vaig confirmar que em comprava una bici, la meva Canyon, que després de molta espera va arribar a principis de setembre. Em van faltar cames per anar-la a provar.
La primera sortida va ser la típica. Amer - Susqueda - Amer. Com no, passo de la il·lusió de l'estrena a la flipamenta d'aquell que es pensa qui sap què. Equipat i amb el plat posat des de sortir de casa ja que això del plat petit deu ser per les pujades i prou no? Anava entre 26 i 28 quilòmetres per hora i em semblava una bestiesa. Quan vaig arribar al pont vaig anar per l'esquerra. Sabia que era un quilòmetre i escaig (són 1'8 km al 6'7% de desnivell). L'inici va anar bé però els pinyons pujaven ràpid perquè s'enfilava de valent. M'havia refiat massa i estava afogat. Que llarg se m'estava fent. Mica en mica va suavitzant fins a arribar. La meva primera idea era pujar pels dos costats però me'n vaig desdir de cop. Baixant anava ben acollonit. Quina roda més prima veia! Ai ai ai...frenava i frenava!
Un cop al pont altre cop, no vaig ni dubtar...Cap a casa! Ja tornava a sentir-me un "bicivolador". Plat i avall com si estigués escapat i em perseguissin. Sort que fa baixada perquè si no, hagués fotut un pet com una gla. En total van ser 26.7km amb poc més d'una hora.
L'endemà ja la tornava a agafar per anar a fer la majestuosa Volta a les Serres. Torno a sortir amb tot el que tinc, com si tingués pressa. Suposo que el gen competitiu està efervescent i em dóna per creure'm professional. A la variant de la Cellera vaig notar el vent en contra i tenia la sensació de no avançar. Fins a Bonmatí tot bé però la pujada a Can Casademont se'm va entravessar. Una mica de baixada i planer per recuperar i preparat per enfilar el primer port; Les Serres amb 3 km al 4.6%. Recordo pujar-lo i patir mentre se'm feia etern. Devia pagar la meva inexperiència i l'alt(?) ritme. A dalt planeja una mica i a la baixada em vaig tornar a frenar bastant. No les tenia totes amb mi.
Camí de Les Encies, passes per la vall del Llémena. Algun puja i baixa però sense temps per descansar. El segon alt del dia eren 3.6 km al 4.3%. Aquest el vaig fer millor i no el vaig trobar tan dur com les Serres. El camí de retorn cap a casa va ser amb més calma ja que se m'enrampava una cama. Sort que unes sals minerals que vaig pendre m'ho van calmar i vaig poder pedalar amb ganes i força.
Ja veieu; dos sortides plenes d'inexperiència i carregades d'il·lusió. Quedava molt per aprendre i tenia mestres que me n'ensenyarien. Per algun lloc es comença!
"Canyonejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada