Em deixo engatussar amb facilitat. Ja feia un parell de setmanes em van proposar d'anar a la 5a Marxa Cicloturista Montsec-Montsec a Balaguer, una cicloturista de 192 km i 3300 metres de desnivell positiu. Vam reservar l'hotel però no em vaig apuntar fins dimarts passat, que era el darrer dia d'inscripció. Ho vaig deixar pel darrer moment perquè tenia dubtes, però després de demanar consell i de mirar-me molt la ruta, em vaig decidir. No hi havia cap port tant dur com Bracons i hi havia dos possibles escapatòries per si la volta llarga se'm feia això, llarga.
Divendres tarda vam sortir amb la furgoneta d'en Txema amb en Salva i en Jordi Auguet i en un altre cotxe l'Albert amb la família; la seva dona, la Raquel, i el seu fill, en Gerard. Havíem de passar per Manlleu per trobar-nos en Juli i en Toni, amb les seves respectives, la Laura i la Nuri. El viatge se'm va fer més llarg del que em pensava i només arribar a Balaguer ja ens vam trobar el pavelló per recollir els dorsals i la bossa d'obsequis. Em vaig fixar amb l'organització ja que havia llegit que era de les millors i la veritat és que amb tota la raó. Tenies molta informació sobre els punts que podrien ser conflictius, molts voluntaris tant al pavelló per recollir el dorsal i a l'arribada com al llarg del recorregut per indicar-te perills, direccions i d'altres, uns avituallaments molt complets i ben situats, llevat del darrer ja que està a falta d'un quilòmetre de coronar l'últim port. Podria posar-hi una pega, que l'amanida de pasta tingués tonyina però diria que més que un problema seu, és un problema meu per ser tan llepafils. Així que només queda felicitar-los i empènyer perquè la facin més i més gran. Per la meva part, em vaig quedar amb idees per mirar de portar-les cap a la Terra de Volcans.
Balaguer - Port d'Àger: A les 8 en punt del matí es va fer la sortida neutralitzada per dins Balaguer, que de neutralitzada no en va tenir gaire ja que vam sortir molt ràpid. Volia seguir en Jordi però em vaig tallar i en Juli se'm va posar al darrera. Sabia que l'Albert i en Txema eren per davant i en Salva per darrera, com també em pensava que estava en Toni, tot i que després vaig veure que no. Després de la neutralització venia l'Alt de Vilanova de la Sal i es va fer la primera selecció per anar formant grupets. El ritme d'en Juli no era el meu i vaig mirar de trobar en Salva. Al veure'l que venia pel darrera vaig afluixar una mica per anar amb ell fins on el cos em digués prou. La seva roda era la bona. Un cop coronat i després d'un lleuger descens i una mica de planer, venia el port d'Àger amb una llarga recta de 700 metres a una pendent constant del 7-8% que es va fer eterna. Notava que les cames no estaven ni la meitat de fresques que la setmana anterior. Abans de coronar ja vam parlar de no parar-nos a l'avituallament.
Port d'Àger - Coll de Comiols: Ni temps per posar-nos el paravents i ja baixàvem. Vaig intentar seguir en Salva per no quedar tallat i per enllaçar el grup que hi havia més endavant i amb els que també van arribar pel darrera, devíem ser uns 25 ó 30. Aquesta part del recorregut ens va descol·locar una mica ja que ens pensàvem que pujaríem de nou però vam fer uns 20 quilòmetres de "planer" amb algun puja-i-baixa. Aquí vaig reconèixer un bon home amb en que vaig coincidir a Bracons la setmana anterior i la vam fer petar una mica. En Salva em donava seguretat i tranquil·litat. Només m'havia de fixar en ell i provar de seguir-lo. Sabia que ell devia anar un punt per sota i jo havia de donar el millor. No vaig dubtar ni un moment en agafar l'escapatòria de la volta curta ja que la il·lusió seguia intacta. Ens venia el port més llarg del dia, uns 20 km, que tot i no ser dur tenia un quilòmetre a més del 7% que et feia serrar les dents. Per mala sort, va ser on vam atrapar en Toni i no es va poder enganxar al nostre grup per fer camí junts. El grup era força nombrós i van proposar de parar tots junts i seguir igual. Al coronar, vam decidir fer un petit mos però vist el cel i la fred que agafàvem, vam decidir començar a baixar.
Coll de Comiols - Collada de l'Hostal Roig: A l'estela del meu líder vam començar un llarg descens i que convidava a pedalar. Vam fer relleus amb un altre ciclista que vam trobar fins a atrapar-ne dos més i fer un grup de 5 que no col·laborava per igual. En Salva es desgastava i jo provava de donar-li descans tot el que podia, i per moments em sentia important i útil, i em renovava les forces. De cop vam trobar l'última escapatòria, cap al quilòmetre 110 i era massa aviat per rendir-me. Serà el que Déu vulgui! Abans del tercer port, hi havia un coll d'uns 5 quilòmetres al 4.8% que no estava marcat com a port. Aquí hi vaig veure les rampes més dures del dia i amb paciència i seguint l'estela de dos ciclistes de la zona que vaig atrapar es va fer sense cremar-me. En Salva se m'havia distanciat uns metres perquè vaig entretenir-me prenent un gel però em va esperar per fer el planer fins a Vilanova de Meià, on començava el port. La carretera es va tornar irregular així com el paisatge de pedres tallades pel vent. Era força constant i em conformava amb el ritme del grup fins que vaig veure que s'havia trencat i el meu comandant estava a uns metres. Vaig decidir posar el ritme jo i com més metres passaven, més metres em portava en Salva i més sol em quedava. Intentava de pujar amb cadència com em va dir en Manel la setmana abans i repassava tots els seus consells. No el tenia al davant però com si hi sigués. Vaig portar a un home fins al grup següent i al veure que portaven un ritme més baix, vaig tornar a saltar. Diria que el gel em feia efecte perquè em sentia pujant com un tiro. Més i més ritme fins a coronar. M'espantava aquells balins que anava cremant perquè després els necessitaria. Carreguem bidons i mengem una mica i aprofitem que un grupet comença a baixar per anar amb ells.
Collada de l'Hostal Roig - Alt de Fontllonga: Em sorprenia a mi mateix baixant a aquell ritme i avançant gent. Hi havia algun punt conflictiu que estava molt ben senyalitzat i amb voluntaris fent-nos indicacions. Les corbes eren tancades i anaves a parar a l'embassament de Terradets que resseguíem i creuàvem per un pont, per desfer el camí fins a l'encreuament amb la volta curta. Tornàvem a estar en un grup nombrós i anava ben amagat per estalviar forces. La carretera anava paral·lela a la Noguera Pallaresa fins a l'embassament de Camarasa, que faríem de punta a punta. Primer un seguit de repetjons que van anar trencant el grup deixant-lo menys nombrós del que m'esperava. La carretera era molt ampla i començava el darrer alt. De seguida es va fer una selecció i en Salva marxava amb els del davant fins que els va arribar a despenjar tots i enllaçar amb el grup de més endavant durant el descens. Aquí li vaig perdre la pista i, tot i veure'l i comptar que em portava més o menys 1 minut, no vam compartir més quilòmetres. Gràcies a ell havia arribat fins allà i tinc la sort de tenir "gregaris" tan bons. No podia defallir i a la meva manera de pujar, amb un ritme molt constant, em vaig tornar a quedar sol fins a coronar.
Alt de Fontllonga - Balaguer: No anava enlloc ja que quedaven forces quilòmetres i em vaig deixar atrapar pel grup que ja havia compartit abans. Sabia que venien repetjons que si no anaves bé et podien tallar i deixar-te sol. Anava prou bé de cames i el cap estava pletòric. Em veia molt animat i em feia pel·lícules d'arribar a l'esprint... Sóc un flipat, sí! Em deixava portar pel ritme del grup, que la parella de ciclistes que vaig trobar després de la segona escapatòria, s'encarregava de trencar. Més i més ritme i jo tornava a anar calent d'orelles. Un home em va explicar que quedaven dos repetjons, amb el segon més dur que el primer. Al ser-hi, el grup es va frenar una mica i no m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig posar a davant i em seguien tots. Més ritme doncs i fins a dalt, on em vaig tornar a girar i anava sol amb uns 50 metres d'avantatge. Hòstia, una persecució fins a meta... Tenia les de perdre però no vaig deixar de pedalar amb tot el que tenia. Cada cert temps feia un cop d'ull i els veia més aprop. Les cames em coïen i començava a anar al límit. Sabia que m'atraparien però els hi volia posar difícil i resar perquè no em despengés. No va ser fins als últims 150 metres on em va enllaçar un noi. Em vaig posar a roda i em vaig obrir per agafar la corba abans de meta el més ràpid possible. Vaig veure tots els amics animant-me a l'arribada i em va sortir l'esprint del cementiri perquè estiguessin orgullosos de mi.
Ras i curt, 192 km amb 7 hores, 7 minuts i 33 segons a una velocitat mitja de 26.80 quilòmetres per hora. En Jordi, en Txema i l'Albert van fer tota la marxa junts amb 6h28', en Juli amb 6h40' que confirmen la seva gran millora, en Toni va agafar la segona escapatòria per fer una mica més de 5h i el meu Salvador va fer 7h3'. La meva satisfacció és tan gran com les mostres d'afecte que em van demostrar només arribar.
"Salvadorejant" el camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada